Born to be wild VIII

Poc més de 3 hores en cotxe separen Nashville de Memphis. Ens ho hem pres amb calma. Ho hem fet en 5. Durant el trajecte hem descobert un nou establiment de carretera per esmorzar. Es diu “Wafle House”. El problema que tenim alhora d'esmorzar quan som “on the road” és que la majoria de llocs que et trobes o son hamburgueseries o restaurants de menjar ràpid mexicà.

A Wafle House serveixen el típic esmorzar d'ous amb bacon i truita. Potser massa per nosaltres. Per tant ens hem decidit per menjar-nos un wafle, una mena de gofre més prim que es menja amb mantega. Força bo. El pròxim repte serà fer-los entendre que quan dic “coffee with milk” no vull dir un tassa amb cafè i un got-container de llet. Mirarem també d'introduir-los en el fantàstic món del “bikini”. A veure que passa.

Només arribar a Memphis decidim abordar la gran atracció turística de la ciutat, Graceland o Ca l'Elvis, com portem anomenant la casa del “King” durant tot el viatge. La casa no sembla tant gran un cop hi ets davant. La visita està força bé. tot i que limitada, ja que només pots entrar a la planta baixa de la mansió i algunes dependències que són al voltant de la casa. La idea general que et queda és que L'Elvis, a part de ser molt generós, t'ho recorden contínuament, i un gran cantant, era un hortera de collons!!!

Com a arenyenc ja puc afirmar que hi ha més moqueta a Graceland que al Johnny's... Snif... ha caigut un mite....Anyway, el tema és que el personatge en si vivia en una casa magníficament mal decorada com bonica, a parts iguals i que se sentia sol, molt sol. Molts grans artistes acaben així. Una altra cosa que ens va sorprendre i que fa pensar i molt en el mite i el que significa és que va ser un artista que mai va actuar fora dels EUA. Tot i això, la seva repercussió fou d'abast mundial. Ni internets, ni maiespeis ni feisbucs. S'ha de ser moooolt gran per fer això als anys 50, 60 i 70.

Després del tour vam marxar a l'hotel. Piscineta de rigor i cap al centre de Memphis. Beale Street enamora només entrar-hi. Bars amb música en directe a banda i banda, restaurants on serveixen la famosa barbacoa (carn de porc i costelles), i al fons, el FedEx Forum amb el careto de'n Marc Gasol en un mega-cartell vigilant-ho tot. Fa gràcia. Tastem el famós sandwich BBQ, boníssim, veiem un concertillu de jazz i cap a l'hotel.

L'endemà passem el dia visitant dos temples moderns. La fàbrica de les guitarres Gibson és el primer. Impressionant. Pensem amb en Xavi, el nostre cunyat, fuster de professió i fabricant de guitarres ocasional (també fa cervesa però no ho dieu a ningú que està boníssima). Fliparia en colors veient el procés que segueix un dels millors instruments mai creats. Llàstima que no es puguin tirar fotos de dins la fàbrica. Tot i així s'entén... Xavi!! Haguessis flipat tiooo!!!!

L'altre museu que visitem és una altra catedral de la música contemporània. La Sun Records. El segell discogràfic que va gravar per primer cop un tema de Rock'n'Roll i el segell que va enregistrar les cançons i les veus dels més grans per primera vegada. Elvis, Johnny Cash, Jerry Lee Lewis, Roy Orbison, Carl Perkins...la llista és inacabable. Quan s'entra a la sala de gravació se't posa la pell de gallina. M'imagino Jerry Lee Lewis cantant “Great Balls of Fire” i maltractant un piano de cua, m'imagino la cara de Sam Philips, l'amo, quan veu i escolta des de l'altra banda del vidre, a Elvis Presley cantar i ballar “That's All right mama”. Per flipar vaja.

Després d'això tot “sabe a poco” que diuen els espanyols. Fins i tot l'actuació que veiem per la nit del “Dr. Feelgood Potts”, un reputat i conegut músic de Nova Orleans, queda sota l'ombra immensa i allargadíssima que projecta aquest edifici que hi ha a menys d'una milla d'on estem escoltant els esgarips de l'harmònica del bluesman. Memphis és un temple. Si senyor.

Apali!!