històric entrades

tocinot

May 2014

tocinot
Willpower & Grace a la platja d'Arenys de Mar

April 2013

tocinot
El passat no sempre queda enrere.
El passat no sempre queda enrere.
El passat no sempre queda enrere.
 
El passat ha quedat  enrere, d’Anke de Vries (gran Angular 2005), és un llibre trist. El vaig llegir ja fa uns anys. El que avui us vull explicar, és trist, però no per la tristesa que pot generar en si mateix, sinó per la situació i temps en que passa, ja que sembla d’una altre època. Tothom té espines clavades, i aquesta la porto des de que vaig fer 5è. Jo mai vaig ser un nen que a la classe tingués massa protagonisme, era discret i tímid i ja m’anava bé passar desapercebut. Quan a la meva vida m’he preguntat, de perquè de certes pors a que les coses no em surtin bé, o inseguretat a fer certes coses, la meva memòria ha volat cap a aquell curs a l’instant. Recordo la classe. Per arribar-hi pujaves unes escales, era la classe que estava més amunt. Arribaves a un pati a cel obert, amb alguna planta seca i un dipòsit d’uralita sobre unes totxanes, a l’esquerra de la porta d’accés a la classe. Quan entraves els alumnes et quedaven de cara. Jo des de sempre he fet natació, i com que  hi anava al sortir de l’escola els deures els feia sempre que podia al migdia. Reconec que era despistat, i algun dia em deixava l’estoig a casa,  o la carpeta amb els folis. Per mi allò era terrorífic.  Amb discreció demanava al meu company o companya de pupitre que em deixes el que em faltava. Però hi havia una mirada atenta que no ho deixava passar.
- VILANOVA!! Què? Què avui? Que t’has deixat?
Jo responia acoquinat.
El càstig era fora de classe, plogués, fes fred o un sol que estavellés les pedres. Perquè et deia explícitament  que  no podies “refugiar-te”  a cobert de les escales d’accés. Acabava ajupit sota el dipòsit, plorant. Recordo un dia que plovia molt, i m’hi vaig amagar, per les escales va pujar la Cristina, una nena de la classe, i al veure’m em va dir: Xavi que fas aquí sota? – jo vaig dir-li que m’hi posava per no mullar-me, que m’havia castigat. Encara recordo la cara que va posar pobre.
Un altre dia, que no trobava el bolígraf es va encendre  i amb veu alta va dir:
Ets un fracassat i no seràs mai res a la vida.!!
Seguidament vaig ser expulsat de la classe.
És molt forta aquesta frase. No li dius a un adult, que se li en fot  potser,  li dius a un nen de 10 anys. Ho tinc gravat dins. Gran pedagoga, sí senyor.
En aquella època va aconseguir realment que jo em sentís un incapacitat per poder estudiar, que fes el que fes jo no ho aconseguiria. T’acabes creient el que et diuen quan t’ho fan creure dia sí dia també.  Ara, passats tants anys, et preguntes que portava a aquella dona actuar d’aquella manera. Frustració en la seva vida? Incapacitat per gestionar les seves pròpies emocions? Sentia satisfacció quan castigava d’aquella manera?
 
L’altre mestre del curs era un home, de mans  grans i dits gruixuts. Si el primer que ressalto són aquests atributs físics és perquè el que més recordo d’ell no són les seves lliçons, si no les bufetades múltiples que rebien els meus companys. A mi, un dia que estàvem llegint i tenia la mà sota de la pàgina que estava a punt de passar, sense més ni més amb el puny tancat i per sorpresa em va colpejar aquesta mà amagada.  No vaig dir res, replicar m’hagués sortit car. Era espantós veure com girava la cara dels alumnes, una, dues, tres, quatre vegades. Com cridava.  Un animal d’aquestes característiques no es mereix estar a prop de cap nen o nena. Per tant ni molt menys dedicar-se a una cosa tan important com l’educació.  
No pretenc venjar-me, si ho volgués fer, ho hagués fet fa temps i ho hagués fet més explícit. Però no és el meu estil, per bé espero, continuo sent una persona discreta i tranqui-la.
L’altre dia parlant amb el meu germà, em va dir que ell si va passar hores senceres sota el dipòsit. Jo no ho sabia. Arran d’aquella conversa vaig decidir escriure això.
 
Dedicat a tots els que en varem passar hores mullant-nos, pelant-nos de fred i patint la calor, i a tots els que van ser maltractats a cops de bufetada i de frases enverinades.
Per cert, de moment no tinc la sensació d’haver fracassat, sigui quin sigui el significat de fracassar a la vida.
 

January 2013

tocinot
Fragment de camí.
Fragment de camí.
Quan mires amunt i veus encara aquests núvols negres que no s’acaben mai de desfer t’entren els dubtes. Val la pena seguir el camí? Rere aquella corba o un tros més enllà hi ha tot allò que tu esperes? Agafes un bastó llis i recte i fas uns passos més. Esperes veure una part que ara resta oculta. Però no, una vegada més tot segueix igual, incertesa. Sospires llargament. Un nou impuls, sempre queda lloc per l’esperança. Sempre, i mai et rendeixes. Per això quan no pots veure el cim, per culpa d’aquells núvols, decideixes tirar endavant de forma definitiva. Perquè aquest és el teu somni, el que un dia et va fer volar, i ara no pots deixar que aquell vell record s’evapori entre els plecs confusos de la ment cansada. A pes

December 2012

tocinot
Aus de rapinya.
Aus de rapinya.
Aus de rapinya.
Desafortunats  Arenyencs i forans que avui heu aparcat al pàrquing de la platja, avui dia de Sant Esteve, festiu amb majúscules, sapigueu que  Comsa no fa festa. Per inèrcia jo he posat el tiquet, més pensant en demà que no pas avui. Quan he anat a posar el tiquet al meu cotxe m’he fixat que el del costat tenia una multa. I l’altre també, i el següent. I així fins a una dotzena en ben pocs metres. Si, és cert, els diumenges es posa tiquet, que és festiu. Però senyors, que és Sant Esteve i ahir era Nadal. El voltor estava a prop, talonari en mà, fent feina. Estic segur que hi ha gent que hi té el cotxe des del 24 i no es trobarà una multa, si no dues, o tres. Falta d’ètica, moral, escrúpols i de tot el que faci falta per engreixar-se les butxaques.  Bon record s’emportarà la gent   que ha vingut de fora a fer el dinar d’avui amb la família. Benvinguts a Arenys, el pròxim cop us ho pensareu dues vegades abans de tornar. Comsa una vegada més, al servei del poble. Bones festes!!

November 2012

tocinot
Fragment de conte inexistent nº3
Fragment de conte inexistent nº3
Fragment de conte inexistent nº3
 
Com cada vegada que el capità del vaixell de creuer salpava i deixava el port enrere, es preguntava quants  d’aquells comiats que acabava de veure, eren per sempre. Quantes llàgrimes eren de felicitat, o quantes de tristesa. Quantes persones emprenien un viatge per no tornar, i deixaven el passat ben enrere. Agafava els potents binocles  de que disposava el  vaixell i mirava en direcció al moll. En algunes ocasions hi havia personatges solitaris, homes o dones, mirant direcció al transatlàntic  que s’allunyava. Per ells segurament, no era més que un punt a l’horitzó. Però allà s’estaven, ben quiets. Aleshores deixava el lloc de comandament per anar a la coberta, a popa. Allà s’hi trobava una altre persona, mirant cap a terra ferma, amb la mirada trista i mig perduda. Hi havia un fil que unia aquelles dues persones. Però a mesura que el vaixell s’allunyava el fil es feia més i més tènue, i finalment desapareixia. La persona marxava amb el cap cot, cap algun dels innumerables recons que hi havia.
El capità, home romàntic, sospirava. Ell tenia l’estranya certesa i percepció, que eren dues persones que no s’havien sabut dir: t’estimo...
tocinot
Fragment de conte inexistent nº2
Fragment de conte inexistent nº2
Fragment de conte inexistent nº2
El vent agitava les capçades dels arbres amb força. Desenes de fulles es desprenien ja que la tardor estava prou avançada. Una velleta caminava encorbada per els anys per el camí polsegós. Pas a pas, lentament, s’ajudava amb un bastó gastat per tants anys d’us.  De tant en tant parava, respirant feixugament i observava els metres que tenia al davant. Feia més de setanta anys que anava de casa a l’hort i de l’hort a casa. Anys enrere l’havia fet amb bicicleta, però ara era només una andròmina oxidada en algun racó oblidat de la casa.
En els ulls d’aquella dona hi havia una tristesa immensa i també una saviesa profunda. El llegat de la seva memòria es perdia i no hi havia ningú per recollir-lo. 
tocinot
Fragment de conte inexistent nº1
Fragment de conte inexistent nº1
Fragment de conte inexistent nº1.
 
 
 
Em vaig despertar sabent que era l’últim dia i que ja no veuria sortir el sol en una nova albada. L’enemic, impecable, m’esperava fora amb les urpes afilades. Ni el descans ja no era suficient per recuperar les forces necessàries, ni tan sol per poder fugir. Lluny d’aclaparar-me em vaig disposar a morir amb serenor, i donar la benvinguda a la mort tal com es mereixia un moment tan definitiu. Vaig mirar per la finestra: el cel blau, el sol brillant, les flors ballant al son del vent.  Definitivament era un bon dia per anar-se’n. Vaig donar gràcies a la vida per haver pogut viure tants instants màgics, i per haver guardat una bona colla de bons records.
 
Amb dificultat vaig obrir la porta i vaig fer un pas cap a fora. Una ombra va tapar el sol. La bèstia es va llançar cap a mi impecable. Músculs, tendons, ossos i vísceres. Foscor i res més.
Adéu...



 

October 2012

tocinot
Fred i castanyes!
Fred i castanyes!
Avui la primera gebrada m’ha rebut només passar quatre corbes Collsacreu avall. El primer que m’ha vingut al cap ha estat: “algú s’ha deixat la nevera oberta”. Les pluges d’aquests últims dies havien reverdit la vegetació assecada a l’estiu. El verd tendre dels marges s’anava fonent amb el vermellós de les heures de bosc i el groc dels arbres caducifolis. Els primers bolets sobresortien de la pinassa caiguda. Coi de gelada prematura,  tornarà aquedar tot cremat de nou.  El Montseny m’ha rebut serè i majestuós, sense  núvols en un cel blau intens i un sol brillant. Potser aviat em saludarà amb les primeres neus. Abriguem-nos força, potser aquest any farem servir la paperina de castanyes calentes per escalfar-nos les mans, tal com fèiem quan érem  petits, ho podeu recordar?

September 2012

tocinot
Olors
Olors
Avui baixant de Sant Celoni, he sentit una olor llargament esperada. La de terra mullada. És aquesta olor que desperta amb la pluja, i que després de tant de temps, resulta ser més intensa. Era per parar-se i estirar-se sobre la pinassa humida i tancar els ulls. Això cura més que molts medicaments,segur. La tardor ens ensenya el nas, rere aquests núvols negres que s'observen a l'horitzó. Els dies s'escurcen i la mandra ens pren hores d'activitat. Doncs res, agafem forces, que ja vindran els dies llargs. 
tocinot
Enrutinats
Enrutinats

 
Aquest és el primer escrit a Arenyautes. El dedico a la rutina que ja ha començat.
Llevar-se aviat, presses per esmorzar, corredisses al carrer. Nens a l'escola, i a treballar un munt d'hores. I mentre, la vida de veritat s'esmuny a poc a poc, sense adonar-nos de res. Doncs els caps de setmana no són res més que petits paranys per desfogar-nos i consumir, amb l'ànsia creada entre setmana, de forma convulsa. Així que no ens queda cap altre que aprofitar els petits moments, encara que ja sigui fosc, de la màgia que tenen els moments que hem de mirar de convertir en únics. Amb la família mirant les estrelles, llegint un conte, o simplement, escoltant les paraules dels teus fills, que t'expliquen aventures que tu ja no recordes. Mirarem de passar estones junts, que ens facin oblidar que demà sonarà el despertador...