El passat no sempre queda enrere.
El passat no sempre queda enrere.
El passat ha quedat enrere, d’Anke de Vries (gran Angular 2005), és un llibre trist. El vaig llegir ja fa uns anys. El que avui us vull explicar, és trist, però no per la tristesa que pot generar en si mateix, sinó per la situació i temps en que passa, ja que sembla d’una altre època. Tothom té espines clavades, i aquesta la porto des de que vaig fer 5è. Jo mai vaig ser un nen que a la classe tingués massa protagonisme, era discret i tímid i ja m’anava bé passar desapercebut. Quan a la meva vida m’he preguntat, de perquè de certes pors a que les coses no em surtin bé, o inseguretat a fer certes coses, la meva memòria ha volat cap a aquell curs a l’instant. Recordo la classe. Per arribar-hi pujaves unes escales, era la classe que estava més amunt. Arribaves a un pati a cel obert, amb alguna planta seca i un dipòsit d’uralita sobre unes totxanes, a l’esquerra de la porta d’accés a la classe. Quan entraves els alumnes et quedaven de cara. Jo des de sempre he fet natació, i com que hi anava al sortir de l’escola els deures els feia sempre que podia al migdia. Reconec que era despistat, i algun dia em deixava l’estoig a casa, o la carpeta amb els folis. Per mi allò era terrorífic. Amb discreció demanava al meu company o companya de pupitre que em deixes el que em faltava. Però hi havia una mirada atenta que no ho deixava passar.
- VILANOVA!! Què? Què avui? Que t’has deixat?
Jo responia acoquinat.
El càstig era fora de classe, plogués, fes fred o un sol que estavellés les pedres. Perquè et deia explícitament que no podies “refugiar-te” a cobert de les escales d’accés. Acabava ajupit sota el dipòsit, plorant. Recordo un dia que plovia molt, i m’hi vaig amagar, per les escales va pujar la Cristina, una nena de la classe, i al veure’m em va dir: Xavi que fas aquí sota? – jo vaig dir-li que m’hi posava per no mullar-me, que m’havia castigat. Encara recordo la cara que va posar pobre.
Un altre dia, que no trobava el bolígraf es va encendre i amb veu alta va dir:
Ets un fracassat i no seràs mai res a la vida.!!
Seguidament vaig ser expulsat de la classe.
És molt forta aquesta frase. No li dius a un adult, que se li en fot potser, li dius a un nen de 10 anys. Ho tinc gravat dins. Gran pedagoga, sí senyor.
En aquella època va aconseguir realment que jo em sentís un incapacitat per poder estudiar, que fes el que fes jo no ho aconseguiria. T’acabes creient el que et diuen quan t’ho fan creure dia sí dia també. Ara, passats tants anys, et preguntes que portava a aquella dona actuar d’aquella manera. Frustració en la seva vida? Incapacitat per gestionar les seves pròpies emocions? Sentia satisfacció quan castigava d’aquella manera?
L’altre mestre del curs era un home, de mans grans i dits gruixuts. Si el primer que ressalto són aquests atributs físics és perquè el que més recordo d’ell no són les seves lliçons, si no les bufetades múltiples que rebien els meus companys. A mi, un dia que estàvem llegint i tenia la mà sota de la pàgina que estava a punt de passar, sense més ni més amb el puny tancat i per sorpresa em va colpejar aquesta mà amagada. No vaig dir res, replicar m’hagués sortit car. Era espantós veure com girava la cara dels alumnes, una, dues, tres, quatre vegades. Com cridava. Un animal d’aquestes característiques no es mereix estar a prop de cap nen o nena. Per tant ni molt menys dedicar-se a una cosa tan important com l’educació.
No pretenc venjar-me, si ho volgués fer, ho hagués fet fa temps i ho hagués fet més explícit. Però no és el meu estil, per bé espero, continuo sent una persona discreta i tranqui-la.
L’altre dia parlant amb el meu germà, em va dir que ell si va passar hores senceres sota el dipòsit. Jo no ho sabia. Arran d’aquella conversa vaig decidir escriure això.
Dedicat a tots els que en varem passar hores mullant-nos, pelant-nos de fred i patint la calor, i a tots els que van ser maltractats a cops de bufetada i de frases enverinades.
Per cert, de moment no tinc la sensació d’haver fracassat, sigui quin sigui el significat de fracassar a la vida.
