Aquesta setmana, al Mundial de futbol, s'ha viscut un fet absurd que només se'n parla quan t'afecta a tu. Em refereixo a la prohibició d'expressar-se en llengua castellana a les rodes de premsa després dels partits de futbol. Una mesura sense sentit i absurda, però que serveix per reflexionar-hi.

[3]

Els castellanoparlants han llençat els crits al cel, protestant i criticant que la seva llengua, que ells en diuen espanyola, s'hagi menystingut fins al punt de prohibir-ne l'ús. Un fet insòlit per aquesta llengua, però no per al món mundial. Els catalans l'hem patit i continuem patint, i sabem que no s'acaba aquí.

Llegia l'altre dia que la Judit Mascó comentava que parlar per telèfon a la mare, en català, des de Madrid, era mal vist i criticat. El problema rau en la informació i educació que han rebut els espanyols de parla castellana sobre l'ús del català. Per a una gran majoria, entre els que saben que existeix el català, el seu ús és residual i fins i tot una manera de toca els nassos i provocar-los. Alguns de mala fe, però estic segur que una bona part per desconeixement, i per la manipulació dels mitjans de comunicació i autoritats.

Ha estat insòlit perquè el castellà no és una llengua minoritària i, a més, el Mundial de futbol també s'està jugant a Mèxic. A vegades, fets com aquest, que tinc entès que ja s'ha esmenat, és important que succeeixin per observar com tractem els altres en funció de la seva llengua, cultura, raça i religió. La diversitat no s'acaba d'entendre, fins al punt de molestar i que hi hagi partits polítics, amb capacitat de governar, que procurin destruir-la, considerant-la un mal de la societat, en lloc d'una riquesa.

Com sempre he dit, hem nascut lluitant per defensar el català i marxarem sense haver-ho resolt. Per als castellans ha estat una anècdota, però per als catalans continua essent una discussió constant vagis on vagis, fins i tot a casa nostra.