Carta als meus fills
Avui escriuré tòpics. Afirmacions que molta gent ha fet, ha dit. No conec ningú que gosi dir que el seu error més gran ha estat tenir fills.
Podria tornar a fer una llista amb els quaranta i pico bons propsits i bones causes, coses a no oblidar i gent a la que he de trucar. No em ve de gust! No ho faré!
Podria escriure tantes foteses i irrealitats, que podria ofendre al veí de sota casa.
Podria i puc fer tantes coses que, sembla, que no tingui temps.
He continuat llegint les memòries d'en Camil Mas perquè el primer va ser un llibre curiós. El segon també ha estat tota una descoberta de com es vivia als anys 50. No només a Arenys.
No és cap secret ni cal amagar que, a mi, les obres dirigides, preparades, cuinades i pensades per en Jordi Pons em molen. I molt!.
Vam tenir la sort de poder veure (gràcies cangurs, altrament dit, mainaderes) Un barret de palla d'Itàlia d'Eugène Labiche, dirigida per en Jordi i interpretada per gent del Principal (i amics/amigues).
El cinc sona a número rodó, a data de pès, convida a la reflexió, a la valoració. El cinc et convida a tancar els ulls, ràpidament, per a pensar-te. Confirmes que encara recordes la seva veu i la seva manera de caminar i de mourés. Ho podries explicar sense vacil·lar.
Després de molts anys hem tornat als Seràfics (http://www.serafics.cat/) per veure teatre, per veure (sencer) Els Pastorets. Una nova 'versió' que, diguem'ho, només renova decorats i vestuaris (cosa que també s'agraeix).
I si el llibre dura més, cap a dos anys i mig, jo continuaria llegint amb la mateixa falera. Perquè feia temps que no llegia tant a gust una novel·la, ben escrita, amb fragments que semblen mel.
Tot un plaer tornar a llegir a Sílvia Soler amb la novel·la 'Un any i mig' editada per Columna.
Entrar a casa dels pares i veure-ho sobre la taula del menjador. Començar a llegir i a l'hora de marxar un: 'mare, ja t'ho tornaré'.
Així va ser com va venir a casa el llibre 'Memòries del meu Arenys del segle XX', escrit per en Camil Mas i editat per Els 2 pins edicions.
Un dia d'estiu típic català, és a dir, calor i xafogor, suor i set, gana i son, muntanya i poca ciutat. I si és ciutat, si us plau, que sigui Figueres. Aquí hi vaig 'descobrir' la nova estació de l'AVE (TGV) que fa tres anys es va inaugurar. Va tallar la cinta un tal Felip, príncep d'Asturies. No ho dic jo, ho diu una pedra enganxada a la paret....
He estat gairebé un any per a llegir-lo però, finalment, he aconseguit acabar-lo. 'Desig de xocolata' de la maresmenca Care Santos, Premi Ramon Llull i que va arribar a casa, diria, que per Sant Jordi. Ja em va fer il·lusió poder tenir temps per a llegir i vaig pensar que era bo començar amb una escriptora que m'agrada i, cal afegir, escriu d'alló més bé.