Un retall de roba per a la Magda
Enviat per waropa el
Ella sempre feinejava pels armaris del Seràfics, perquè era la persona que sabia on era el vestuari del teatre i de l'esbart. Per a la Magda no hi havia secrets, ni descosit per cosir.
La primera, i diria que última vegada, que jo m'he 'guarnit' amb un vestit d'època va ser amb l'assessorament i bon mestratge de la Magda (amb les rialles de l'Ernest de fons). He de dir que em va deixar com una senyora i que aquell dia va passar a la història familiar.
Les situacions típiques d'una estrena eren futeses a les seves mans. La Magda arribava amb una agulla (enfilada) a la boca, un coixí amb agulles de cap al canell i teixia l'estrip o el que fes falta: 'Això des de baix (pati de butaques) es veu'.
Tot plegat queda lluny perquè jo ja no faig teatre i perquè la Magda ens va deixar dilluns passat.
La Magda ha marxat amb un inventari mental de tot el vestuari que circulava pels armaris del teatre (fins i tot la roba deixada i mai retornada). Sabia què s'havia utilitzat a cada obra, quan es van canviar els vestits de l'esbart (i qui els va confeccionar), com es podia transformar aquella peça, etc.
Tot un luxe haver-la vist en acció i tot un plaer haver-la conegut!
Baixo i tanco aquest teló
1 comentari
Comentaris
la perdua de la Magda
Enviat per Teresa Verdura el Dc, 05/03/2008 - 22:52
M’acabo d'assabentar de la seva pérdua i haig de dir que m'ha despertat sentiments, la recordo com una dona molt activa i compromesa amb tot el que era l'Esbart, els macips... Es preocupava que tot sempre estigués a punt. La recordo fent els baguls i les caixes per les sortides de l'Esbart Maragall. Sempre era a la re rebotiga fent que tot funcionés. A vegades es queixava i s’enfadava perquè volia que ho deixessim tot com ho havíem trobat... Segurament tenia tota la raó, però era molt difícil perqué teniem moltes ganes de jugar i no en veiem la necessitat. Finalment ella s’hi posava amb tota la paciència. Ja feia alguns anys que ella ja deia que s'havia jubilat.
Darrerament l'havia vist alguna vegada i sabia que no estava massa fina. N’havien parlat. La seva germana i ella eren com una parella inseparable, s’ajudaven l'una a l'altre i l’Ernest les veia i somreia... Sento no haver pogut tenir una darrera conversa i li agreixo la seva contribució perquè tot hagi funcionat.
Fins sempre. Et recordaré Magda.
Teresa Verdura i Anglada