Deprecated function: implode(): Passing glue string after array is deprecated. Swap the parameters a drupal_get_feeds() (línia 394 de /var/www/arenyautes.cat/includes/common.inc).
Molt trist. Només ho sabem els que ens hi vàrem trobar, i per més anys que passin no ho podrem oblidar. I en aquests moments ens dóna la impressió que tornem enrrera. Tant de bo que no, però ja tornem a tenir polítics, en contra de la nostra llengua. I amb tot el que arriba de fora, i els fills que tenen, encara més.
Coneixia a l'avi d'una bona amiga que anava a tot arreu amb la iaia. Cada tres mesos l'avi visitava a un fill diferent, i amb ell portava a la iaia.
Durant les vacances amb l'Inserso, la iaia també estava present.
Va passar el temps i l'avi no s'oblidava mai de la iaia. La família es va anar acostumant al fet de que la iaia encara els acompanyava. I això els hi va fer més lleuger el seu dol.
Entre tants viatges la iaia es va perdre.
L'avi, angoixat, no va parar fins que la van trobar al fons d'un armari.
L'últim que en se, és que ara tots dos estan a l'armari. La família no troba el moment de dir adéu als seus éssers estimats. Tenir-los aprop dins les seves urnes els fa sentir protegits.
Potser una mica excèntric tot plegat, però cert i des de l'angle que em va tocar viure d'aquesta història ho trobo d'una tendresa i amor increïbles.
Com els hi fem entendre a aquests nois i noies que tot és a la seva salut i al seu benefici i profit? No ho sabia pas que les recuperacions de setembre ja no existeixen. Realment era un mecanisme, lleugerament pervers, però que creava a l'estudiant una sensació d'última oportunitat, però que s'acompanyava del temps i la possibilitat -i el sacrifici- de poder subsanar. Potser si que s'han anat liquidant massa coses de l'antic sistema sense mesurar prou el seu impacte. Estic convençuda que haver fet el tall de primària i amb el primer i segon d'ESO no ha estat un encert. Per més que pensem que els nens i nenes d'ara és fan grans molt aviat... els instituts, i els seus docents, no estaven preparats per acollir-los. Malgrat tot, ni pares, ni docents, ni societat podem llençar la tovallola. A l'educació ens ho juguem tot.
Molt refrescants els pessics diaris. Gràcies i endavant!!
Molt trist. Només ho sabem els que ens hi vàrem trobar, i per més anys que passin no ho podrem oblidar. I en aquests moments ens dóna la impressió que tornem enrrera. Tant de bo que no, però ja tornem a tenir polítics, en contra de la nostra llengua. I amb tot el que arriba de fora, i els fills que tenen, encara més.
Històricament interesantissim. I trist per una altre banda, clar.
Siii senyor!! M'agrada
Joan Carles
(menjant un bokata de bisbe blanc)
Entre tendre i surrealista. Avui han fet un programa a TV3 sobre aquest tema de les incineracions.
Sembla que hi ha passa.
Fa unes setmanes, o uns mesos, que la mort s'hi passeja pels voltants amb massa llicència. Alguna cosa que sen's passa deu estar succeint...
BONISSIMS!!!
De fet, amb la captura del video i a primera vista em pensava que era Estopa que havia vingut a visitar-nos.
M'ha agradat molt l'alegria de cançó.
Coneixia a l'avi d'una bona amiga que anava a tot arreu amb la iaia. Cada tres mesos l'avi visitava a un fill diferent, i amb ell portava a la iaia.
Durant les vacances amb l'Inserso, la iaia també estava present.
Va passar el temps i l'avi no s'oblidava mai de la iaia. La família es va anar acostumant al fet de que la iaia encara els acompanyava. I això els hi va fer més lleuger el seu dol.
Entre tants viatges la iaia es va perdre.
L'avi, angoixat, no va parar fins que la van trobar al fons d'un armari.
L'últim que en se, és que ara tots dos estan a l'armari. La família no troba el moment de dir adéu als seus éssers estimats. Tenir-los aprop dins les seves urnes els fa sentir protegits.
Potser una mica excèntric tot plegat, però cert i des de l'angle que em va tocar viure d'aquesta història ho trobo d'una tendresa i amor increïbles.
Millor que sigui una opció voluntària que no forçada, com es habitual que els passi als qui acaben a les fosses.
Joana
Com els hi fem entendre a aquests nois i noies que tot és a la seva salut i al seu benefici i profit? No ho sabia pas que les recuperacions de setembre ja no existeixen. Realment era un mecanisme, lleugerament pervers, però que creava a l'estudiant una sensació d'última oportunitat, però que s'acompanyava del temps i la possibilitat -i el sacrifici- de poder subsanar. Potser si que s'han anat liquidant massa coses de l'antic sistema sense mesurar prou el seu impacte. Estic convençuda que haver fet el tall de primària i amb el primer i segon d'ESO no ha estat un encert. Per més que pensem que els nens i nenes d'ara és fan grans molt aviat... els instituts, i els seus docents, no estaven preparats per acollir-los. Malgrat tot, ni pares, ni docents, ni societat podem llençar la tovallola. A l'educació ens ho juguem tot.
Joana
Jua!!
Pàgines