Torno a parlar de sensibilitat

Fa uns dies, en un dels meus escrits d'aquest blog, parlava de la manca de sensibilitat de les administracions supramunicipals, i esmentava la impotència de l'administració local, la més propera a la ciutadania i la més mal finançada. Ho parlava pensant en el sensellarisme i en els problemes de salut mental, que precisament aquest cap de setmana el diari ARA se n'ha fet ressò.

Escoltant el programa El Dominical, aquest matí a Ràdio Arenys, hem pogut sentir els problemes d'una usuària del bus que va a l'hospital de Mataró, que hauria de ser adaptat per a les persones amb mobilitat reduïda, i que no va poder-hi accedir. La Generalitat ha de vetllar perquè el bus interurbà, i sobretot aquelles línies que tenen com a destinació un hospital, siguin adaptats. És en això on es demostra la sensibilitat del nostre govern i les nostres institucions, i el cas que fan a les nostres reivindicacions.

Quan parlo de la impotència dels ajuntaments penso en la disponibilitat de recursos, però també en la delegació de competències. Hi ha molts temes amb què s'han d'enfrontar els ajuntaments que, a part de no tenir els diners necessaris, tampoc els poden abordar perquè no són de la seva competència, però els problemes són allà i les administracions supramunicipals no hi són, o bé van massa lents per resoldre-ho.

Els tràmits que han de seguir els vilatans per aconseguir el reconeixement del grau de dependència o de discapacitat, no compten amb la garantia que tothom ho pugui fer sense necessitar l'ajuda d'altres persones, que no sempre tenen a mà. Obligar a desplaçar-se a fora del municipi o fer la tramitació via telemàtica va contra la llei de la finestreta única, que obliga totes les administracions públiques a intercanviar documentació, sigui quina sigui la destinació final, i recorda que no es pot obligar la persona física a relacionar-se telemàticament.

Fes cas omís d'aquestes normes protectores de la ciutadania és, a més d'una il·legalitat, un menyspreu i una manca de sensibilitat vers les persones, sobretot les més vulnerables. No em cansaré de dir-ho ni de lluitar.