Les posicions de la UE

Fa uns poc dies es van celebrar eleccions a Kosovo. Territori dins de l’Estat Serbi que va patir una guerra ètnica al 1991 i que, d’ençà, es troba sota l’administració de la ONU.
En aquestes eleccions la majoria de vots (malgrat la no molt alta participació) ha anat a parar a partits obertament favorables a la declaració de independència immediata de Sèrbia. Normal que hagi guanyat si pensem que la majoria de població és ètnicament Albanesa i la seva àmplia es volen separar del seu Estat actual.
Be, les negociacions per l’estatus d’aquesta regió se porten a terme a quatre bandes: UE, ONU, EUA i Rússia (amb les dues parts implicades: Sèrbia i Kosovo). Les posicions de tots són clares i previsibles. Sèrbia és evident que no estarà disposada a desprendre-se’n del domini i administració d’una part del seu territori (no hi ha Estats suïcides). Rússia, evidentment, es troba en contra de la independència, apostant per una mena d’autonomia (que evidentment els kosovars no acceptaran, només cal veure els partits guanyadors), normal que ho faci, ja que Sèrbia és un ex-satèl•lit de la URSS i l’actual Rússia vol mantenir i incrementar la seva influència recolzant el govern de Belgrad. Els EUA volen un kosovo independent... no perquè vulguin afeblir Sèrbia (se’ls en fum bastant), si no per que precisament volen debilitar la posició Russa a Sèrbia i guanyar un aliat en la regió (que ja li va be) entremig de tots els antics feus de la URSS. La ONU vol una certa independència de Kosovo, però com sempre es manté a l’expectativa. I la UE, sorprenentment, està en part a favor per la independència de Kosovo (els estats més allunyat recolzen una solució autonomista, entre ells Espanya, com no), és a dir, que no descarten ni rebutgen aquesta opció.
Dic sorprenentment, perquè no fa gaire, la EU tampoc va dir gaire cosa (o com a mínim no va posar el crit en el cel) quan Montenegro també es va proclamar independent. Què curiós, perque em sembla que Sèrbia és seriosa candidata a entrar a la UE (oficialment no pot entrar per la seva manca de col•laboració amb el Tribunal Penal per a l’antiga Iugoslàvia). Part de la UE recolza la separació basant-se en l’estabilitat de la regió i de justicia amb les persones albano-kosovars. No se si veuen la sorpresa que em causa, perquè la UE ja li agrada impulsar nous Estats en altres continents... però en un país tant a prop i candidat a entrar al club... no és una mica estrany?.
A veure. ¿Per què la UE es pronuncia moderada sobre un afer d’una regió que es vol separar d’un Estat i no diu res de les nacions sense Estat dins seu que, com a molt, demanen un referèndum o algun tipus de reconeixement? Quan es reivindica alguna cosa dins les fronteres europees el Consell i el Congrés Europeu no diuen res i tanquen orelles, justificant el seu silenci en que això són afers interns dels països membres i que no poden ficar-se en la sobirania nacional dels Estats (i és cert, així ho diuen els tractats... s’han de cobrir les esquenes). Això em fa pensar... si Sèrbia hagués entrat a la UE fa un any, la UE hagués dit que de cap de les maneres Kosovo podria ni plantejar-se ser independent? Jo crec que hagués pressionat en mateix sentint, pensant en tenir estabilitat dins les seves fronteres i neutralitzar un conflicte.
Ja sé que Catalunya no és Kosovo. No hem tingut una guerra ètnica sagnant. No tenim el 95% de la població d’una ètnia ni la majoria de la gent està plenament a favor de la independència (a veure, no ens enganyem, si fos així ERC governaria o CiU ho hauria proposat fa temps). Però, dins de la molt lliberal, democràtica i justa Europa, que se li cau la baba quan es mira al mirall i parla amb fàstic del seu poc raonable deixeble americà, que sempre està favor de la diplomàcia i que reconeixen els drets dels petits. Aquesta Europa hedonista i autocontemplativa, perquè no fa lo mateix dins de les seves fronteres? O es que cal que hi hagi guerra i odi, amb inestabilitat a tot el territori per a que es reconegui el dret d’una població a poder decidir el seu estatus?. Crec que tot poble té dret a decidir com vol organitzar-se. Això només està reservat a les nacions (segons la Carta de Drets fonamentals de la ONU) i Europa, molt prudentment, no reconeix més nacions que les dels Estats (i els Estats dins seu no reconeixen cap nació que l’Estatal, no fos cas que si reconixen nacions a aquestes els hi doni per demanar autoadministrar-se).
Jo crec que Europa hauria de pronunciar-se sobre aquest dret de la gent (tranquils, no hi haurà una estampida i apareixeran 600 estats, tothom sap quins col•lectius humans se senten nació dins d’Europa). No estic diuen que hagi de sortir sempre sí o no, això a mi no m’importa en aquest moment. El que demano és la possibilitat de poder fer-se aquesta pregunta de tant en tant. El que ja em preocupa més és: si tant surt un sí, com un no, ho respectarien les dues parts?.