Diumenge passat es va viure un desagradable episodi a la Ràdio protagonitzat per l'Alcalde de la nostra vila. No va tenir problemes a l'hora de culpar a l'AMPA de l'escola Sinera de ser una organització polititzada.
En Pep i les TIC no deixen de sorprendre'm. Es troba a en Lluís i l'Oriol a la Krusan i s'aixeca amb el seu mòbil a la mà i me'ls hi diu: -Un moment que us faig una foto que la necessito pel meu proper apunt. Brutal! Magnífic!
Felicitats Pep!
De fet la nostra, la que avui m’empeny a escriure, no té res a veure amb la d’en Serrat. Segurament només compartim l’amor cap a ella a l'hora d’escriure o dedicar-li una melodia. A mi avui em de gust homenatjar-la a través de les paraules. Avui jo necessito reivindicar el seu paper.
Fa molts anys vaig descobrir una manera important -i nova per a mi- d'entendre les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (en aquell moment les anomenàvem Noves), es tracta d'una idea basada en el principi de compartir el coneixement. Aquest dijous he tingut la sort de poder viure el congrés She Leader 2.0 organitzat pel Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya.
Aquest 15 de maig s'han celebrat els 10 anys sense mili amb diversos actes com el Congrés Internacional de 10 anys sense mili i 25 anys del Moviment per la Pau, una trobada universitària per analitzar els orígens l'evolució i els resultats del moviment que va fer possible el final de la mili.
Mentre li crides a la teva dona ... hi ha un home desitjant parlar-li a cau d'orella. Mentre humilies, insultes i degrades a la teva dona ... hi ha un home cortejant-la i recordant-li que és una gran dona. Mentre violentes a la teva dona ... hi ha un home desitjant fer-li l'amor. Mentre fas plorar a la teva dona ... hi ha un home que li roba somriures.
Aquest vídeo m'ha arribat a través de l'amic Ferran Irzo i m'ha semblat fantàstic. Sé que hi pot haver la discussió sobre el tema del paper, els arbres, etc... però jo també em pregunto: són ecològiques les màquines?
Avui tornava a visitar després d'uns mesos el web de Paco Krestas, és a dir, d'en Francesc Sanchez, d'aquell “xoriço” que es va endur els diners d'un munt de persones que li havien confiat l'administració de les seves comunitats. Quin pocavergonya ell i quin frau de sistema el nostre.
“S'enduien veus d'infants
el sol que jo mirava.
Tota la llum d'estiu
se'm feia enyor de somni.
El rellotge, al blanc mur,
diu com se'n va la tarda.
S'encalma un vent suau
pels camins del capvespre.
Potser demà vindran
encara lentes hores
de claror per als ulls
d'aquest esguard tan àvid.
Però ara és la nit.
I he quedat solitari
a la casa dels morts
que només jo recordo.”