blog de isabel

Avui em costa opinar. El problema no és el de la falta de temes, n'hi ha molts i molt variats, més aviat és al contrari, un cúmul de temes o podríem dir de despropòsits que em fan difícil la tria. També se'm fa difícil pensar en com tractar el tema triat, com explicar-ho tot sense que es mal interpreti res.

Avui podria parlar de la vergonya que sento en veure el que està passant amb les infraestructures al nostre país, de la humiliació que han de suportar els ciutadans que cada dia intenten anar a treballar, al metge, a veure un familiar malalt, del passotisme amb el que les autoritats comenten la situació, de la subtilesa, o millor benvolença, amb la que alguns mitjans de comunicació parlen de la notícia, de la resignació amb la que molts catalans comencen el dia ... però resulta que això va per llarg i que, pel que sembla, tindrem temps per comentar-ho. Malgrat aquesta situació jo avui vull transmetre l'orgull que aquests dies, en dos moments determinats, he sentit.

.... sonen les campanes, ding,ding,dong

Ahir després d'un dia fort de feina, no oblidem que era dilluns i els dilluns sempre són més durs de passar, vaig seure davant la televisió. Les notícies, tant és de quina tele si de la nostra o de la seva, parlaven del calvari pel que estan passant al País Valencià després dels darrers aiguats. Les imatges be podrien correspondre a les inundacions que en moltes ocasions s'han produït a països llunyans. Les ajudes que arribaven també recordaven altres episodis d'altres contrades. Ahir es repartien flassades i menjar entre els damnificats. La diferència està en nosaltres. En els veïns més propers que veiem com està passant tot això. Ahir em preguntava perquè la societat no havíem reaccionat com fem quan això passa a l'altra costat del món. On són els comptes corrents per recollir diners? I la recollida de material, perquè no s'ha fet?. Potser perquè quan el mal ens agafa a prop no ens sembla tant fort. Ambtot cal ser justos i dir que hi ha voluntaris que s'han desplaçat a algunes poblacions afectades per ajudar als veïns afectats. També hi ha anat l'exèrcit...em sembla que aquestes són les úniques feines positives que els hi conec, m'agrada veure com deixen de jugar a guerres i es posen a ajudar als qui ho necessiten.

M'ha costat uns dies arribar a dir que no estic a favor de la crema de les fotografies del rei. Em frenava la prudència i la por a no ser entesa. La setmana passada llegia una opinió a un diari en la que algú comentava que per deixar constància del fer del rei d'Espanya només cal recordar d'on ve, quin ha estat el seu paper o algunes de les seves magnífiques declaracions com aquella que assegurava que el català no havia estat mai una llengua perseguida. Això em serveix per explicar que jo no defenso la monarquia sinó una manera de fer, de lluitar o de mostrar el nostre rebuig a determinades accions o persones.

Darrerament les religions comparteixen protagonisme amb els partits polítics. I això en uns dies en els que les persones de religió musulmana es troben immerses en el Rabadà una tradició que, com el dejuni de Quaresma, té com a eina de culte a Deu, sigui quin sigui aquest Deu, el menjar o millor el fet de deixar de menjar.

De cada un dels viatges que he fet en guardo un meravellós record. Més enllà dels indrets que visitava hi havia la gent que coneixia. De vegades una olor, una imatge, un soroll ... em transporta lluny i torno recordar un munt d'històries.

Parlar per parlar, una expressió que ha acabat tenint connotacions massa negatives. La utilitzem només quan volem explicar que algú comenta temes sense cap base. Jo reivindico el plaer de parlar pel gust de fer-ho, de trobar-se amb algun amic i fer-la petar tot prenent una cerveseta en alguna terrassa d'Arenys (això sí amb la riera tallada i sense el soroll ni el fum dels cotxes).

“Desplaçar-se sobre les dues extremitats inferiors, és a dir, caminar, és un tret diferencial important dels éssers humans. Moure's a peu és el mitjà de transport més senzill, ja que només es necessiten les cames i haver menjat bé i suficient, i el mitjà de desplaçament més eficient en distàncies menors a 3 km.”

De vegades una es lleva al matí, es vesteix, es renta les dents i es perfuma. Surt tota cofoia al carrer. Saluda a uns i altres. Arriba al cafè, agafa el diari, fa broma amb els de la taula del costat mentre li preparen el seu esmorzar habitual. Tot d'una aquest inici quotidià es veu capgirat. El cambrer, aquell noi tan agradable amb qui compartim les penes quan el Barça perd per enèsima vegada, se'ns apropa amb aquella cara que un posa quan s'ha de confessar.