històric entrades

nuria

November 2012

nuria
conte a mig fer...
conte a mig fer...
 Ell no feia res; no estudiava, no anava a la platja, ni a la muntanya... no sabia cuinar, no anava amb bicicleta, no llegia, ... tenia una llista llarguíssima de coses que no feia i no sabia fer. Fer no feia gran cosa,  i tampoc destacava per grans gestes... però tampoc estava mai trist ni somreia, no pensava que era infeliç o que volia ser diferent simplement anava fent sense queixar-se mai. 
I es que en Quim havia anat a viure amb els homes grisos, i ell no se n'havia adonat com tots els que vivien al poble dels grisos, clar. Els homes grisos eren tots molt treballadors cada dia feien la feina sense queixar-se mai, fes fred o calor estiguessin contents o tristos ells treballaven com formiguetes incansables. Vivien en el poble gris, però no tots havien nascut allà, simplement hi queien per algun forat, o hi entraven per casualitat un dia i no en sabien sortir i ja no pensaven mai en quan vivien amb els verds o els blaus....
 
    En Quim potser recordava més que els seus companys que ell quan era nen, era verd, i feia moltes coses. Ho pensava sovint amb un punt de nostàlgia però no de tristor, d'això no en tenien. El problema era que en Quim ja no recordava el soroll de la seva rialla... A voltes es sentia be amb ell mateix i somreia... Però de fet els homes grisos no reien, ni ploraven mai simplement eren una mica estàtics i inexpressius. Anaven fent però no sabien o no recordaven que eren les il·lusions, ni els somnis, ni els desitjos, ni les oportunitats, i les possibilitats...
 
   Un dia en Quim va anar a portar un paquet que li havien encarregat a la feina i l'havia de dur al final de poble gris on començava el blau.
Quan va arribar és va adonar que les cases  tenien un to blau-grisos apagat, però va veure davant seu un gran prat d'herba una herba que era entre blau i gris però era més blava cap al fons on es perdia l'horitzó. I es va quedar embadalit mirant aquell color.
Al fons al fons de tot del prat va veure una personeta que corria amunt i avall perseguint alguna cosa que es movia ràpid i en quim va somriure. De cop es va sentir tant bé que va voler anar amb aquella persona però li feia cosa no sabia si ho podia fer això...
Mentre pensava la personeta que corria perseguint alguna cosa, es va anar acostant creuant el camp.
   Tot d'una en quim va veure una cosa que sortia disparada fent un gran arc i queia aprop d'on era ell. No havia vist mai res semblant; si ho hages vist, ni que fos de petito, ho recordaria. Era una cosa brillant i petita que lluïa molt. Des d'on era quiet en quim la veia pampalluguejar.  I al altre canto del camp la personeta que corria, va sortir disparada cap a on era en quim i allò tant estrany. Mica en mica en quim es va adonar que era una noia si fa no fa com ell una mica més petita de mida perquè en quim era alt i fort!-Hola! Has vist on ha caigut l'estel?.-Hola. No, no ho se. Què és un estel? va dir en quim tot pensatiu...-Si home, l'estel que ha sortit disparat cap a tu! aquella boleta que lluïa i feia llum. I per cert que hi fas aquí? com et dius?-Ah si, no ho se, quim. Va respondre en quim tot confos..-Va doncs,  Quim oi? Jo sóc l'Alba ajuda'm a buscar l'estel, li va respondre l'Alba tot rient i agafant-lo de la mà. -Mira! va dir en Quim, crec que es això d'aquí el teu estel! Era una boleta intermiment petita i calida que semblava que tingues poca força. L'Alba la va recollir amb molta cura fent cassoleta amb les mans
 

October 2011

March 2011

August 2010

February 2009

nuria
i aixi anem....
i aixi anem....
aixo si que es fer justicia, es impressionant l'eficacia i eficencia del sistema policial i judicial per protegir-nos dels corruptes estafadors i malversadors de fons, si per 100 i 6 texans toquen 6 mesos de presso, que els tocara als 40 paios del pp????
el punt diari.
dimecres, 11 de febrer de 2009
>
Accepta 6 mesos de presó per haver comprat als encants uns texans robats
M. PIULACHS. Barcelona
Un jove es va conformar ahir amb una condemna de sis mesos de presó per haver comprat uns texans robats als encants vells de la plaça de les Glòries de Barcelona. Inicialment, la fiscalia li sol·licitava deu mesos de presó per un delicte de receptació, càstig que va rebaixar en haver-se recuperat el material robat, pena que no implicarà que ingressi a la presó.
Els fets van passar el 23 de febrer de l'any passat, quan segons la versió de la fiscalia, Eduardo Mendoza va adquirir als encants sis texans que duien una etiqueta de l'establiment Furest. Va pagar per tots ells 100 euros, tot i que l'etiqueta de la botiga marcava 744 euros. El jove va ser enxampat de casualitat per una patrulla dels Mossos després de tenir una avaria amb el cotxe a la Meridiana. Van denunciar-lo per no poder acreditar la factura de la compra.
L'advocat del jove, Josep Bueno, va assegurar que era la primera vegada que es trobava amb un cas com aquest als jutjats. Va afegir que «al costat de la parada on l'acusat va adquirir els texans hi havia una parella de la Guàrdia Urbana i ningú podria pensar que el gènere que s'hi venia era il·legal». L'advocat també va qualificar de «sorprenent» l'actuació dels Mossos.

October 2008

February 2008

January 2008

November 2007

June 2007

May 2007

April 2007

nuria
dies dispersos
dies dispersos
I què? I què vol dir això?
Segon tren, segon vago, tres davant de tres. És de nit i hi ha molta gent al cap del tren però aquí no. Tothom està molt silenciós i ningú no coneix ningú. Jo escolto el rap del noi del meu davant que se sent més enllà de les seves orelles. Puja més gent, que si que es coneix i se senten converses de fons i d’estudiantes que enlloc de xerrar es passen cd’s i es desconnecten.
-Que t’ha semblat en Marc físicament?
-s’ha aprimat oi? No parla gaire.
- home clar entre no us coneix i gaire i feia temps que no us veia...
- Jo l’he vist més guapo que altres vegades.
I ja està s’autoaïllen en el món autístic musical. El rap més el house de fons fa una combinació estranya en el soroll general. Més tard torna la manca de converses entre la gent però no el silenci. Somric, no se si la gent se n’adona però m’és igual. Perquè estic feliç per dins i m’ha proposat animar-me més cada dia; positivitzar i autoestimar-me.
Lidia viu de l’aire. És la segona frase al costat de; "la poesia dels teus ulls se que mai la podré escriure:lidia".
És molt maca la poesia urbana enlloc de pintades reivindicatives cutres i xenòfobes. Visca la poesia urbana del poble anònim!.
Hi ha estacions molt fosques on fa certa por baixar. Ara per fi algú s’ha dignat a tancar la porta que molestava tant. Fa cert respecte la foscor en llocs desconeguts. “la ciutat petita però tu no hi ets” qui? No hi ha ningú aquí buscar o esperar. Ja em trobaran.
20-10-04.
nuria
dies de tren
dies de tren
El dia neix i es desperta ennuvolat, el sol no lluirà ni il·luminarà la cara dels que ara dormen mirant cap a la finestra. És d'hora la llum és blau - gris, d'aquella que no et deixa diferenciar bé els colors i sembla que tot estigui apagat. No hi ha moltes converses, però hi ha bastant de silenci. Avui hi ha música clàssica, d'aquelles que a la majoria de gent fa adormir o connectar directament els walkmans i la radio, però que a uns quants els hi agrada i fins i tot marquen el ritme amb el peu. A mi em relaxa i em transporta quan miro el cel.
Les persones grans van al metge, i parlen dels seus costums, de les seves vides i dels seus mals; d'anys d'antigor, quan anaven cada dia a la gran ciutat i no els costava fer-ho i ara si. Perquè no entenen el metro ni les estacions. Riuades de cotxes que sorpresos veuen a l'autopista.
Feina, fer feina per la carretera. Un port i una llarga corba que augmenta el grinyol dels rails i fa que les converses s'elevin (de volum no de qualitat)fins a crear-se realment un soroll en el xiuxiueig monòton.
Fosca, negror dels túnels on ja no hi ha paisatge per mirar, ni pobles per confondre, i reprenen la conversa dels temps d'ha. De quan eren joves i dels seus mals.
Fa fred i cada cop que s'obre la porta entra corrent d'aire que et gela les cames. És fosc, i encara no havíem vist sortir el sol per culpa dels núvols, ara ja és impossible. Però els dies seran més llargs, Per Nadal un pas de pardal. Sempre hi ha qui és distreu amb el telèfon; per excés de solitud o avorriment?
Primer en castellà i després en català. De forma mecànica anuncien les estacions, i com que per força la gent és bilingüe, no val la pena escoltar el segon cop, perquè evidentment ja ho has entès en el primer. La gent és vesteix atrafegada. S'inicia el moviment que els submergirà en un ritme frenètic per baixar i començar el dia i l'estrès. Tot canvia, tot és mou, i tota cuca viu.
14-12-99
nuria
dies de tern
dies de tern
El mar inunda els meus ulls que es tenyeixen de la immensitat blava que buida al mateix temps.
Jo en el més immens silenci, en la més remota solitud, buscant el fil que uneixi els contraris, el buit que omple, la raó i el sentiment, el seny i la rauxa, la por i l'amor. Dins meu tot es mou, la ment inquieta es belluga en la més immensa quietud que com el mar, pren vida se'ns tenir-ne.
Sovint el cor ens traeix, i conjuntament amb la ment inconscients de tot ens deixem portar per ella. Incapaços de controlar conscientment tot el que pensem i el que sentim. Perquè la inconsciència és més gran, més forta i més profunda.
Escrits en un tren en moviment constant per un camí fixat fa anys. I jo? Sempre igual, i sempre diferent. Com tot el que es mou i tot el que canvia. Com el mar, com el vent, com la terra (que es trepitja i es treballa).
Escrits de la meva solitud, buidor i potser avorriment.
Ningú mira el mar, només jo. Ningú no hi veu res, jo ho veig tot, tot blau massa blau potser. I em continuaran traint. Pots realment escriure tot el que penses? És impossible coordinar tant de moviment, tant de canvi dins meu. Constant moviment i balanceig cap a pols potser massa oposats.
Últimament, o potser ho ha estat sempre, tot és un dubte i un duel entre contraris, principis oposats que van massa lligats, potser és ara que en prenc consciència, potser hi ha tantes coses que no sabem, que ignorem i suposem perquè no les podem conèixer.
La gent em mira perquè escric, com si el que apuntes no tingues massa importància, apartada del full, sense fixar-m'hi gaire. I no s'adonen que escric sobre ells, que banals i despreocupats del món, parlen, pateixen i és preocupen pel temps, per no fer tard, perquè el tren s'atura a més llocs del conte, pel que diu el diari amb un posat d'aire interessant o culte. Per l'institut, per una revista d'aquestes que expliquen la vida d'altres que es veu que són "públiques". Són de tothom aquestes persones? Com? Persones que dormen o llegeixen un llibre.
La noia que em mira (mal asseguda) i estranyada i com si realment fos molt curiós escriure al tren, em fa perdre el fil del pensament. Potser és curiositat per saber que escric. I que escric sinó bajanades que passen pel moviment constant del meu cap? Que al vol puc retenir estàtiques en un full, com copies imperfectes, com si el moviment, es pogués aturar o retenir. Santa innocència santa innocència.
10-12-99
nuria
el cargol la formiga i l'esquirol, (no dorm quan vol)
el cargol la formiga i l'esquirol, (no dorm quan vol)
El cargol la formiga i l’esquirol.
Un dia la formiga va dir:
Ja estic farta de viure amb tanta gent i en forat tant petit vull viure sola!
Voldria viure en una casa per a mi soleta, com a casa el cargol amb la meva caseta i ja esta, sense ningú.
I es clar el cargol tenia uns dubtes semblants.
Per que pensava que era un rotllo això de dur la casa tot el dia a sobre. que mira els esquirols deixen la casa del l’arbre i se’n van cada mati a passejar. Òndia viure a ca l’esquirol si que estaria be.
L’esquirol per la seva banda va dir:
No vull viure més dalt d’un arbre que jo tinc vertigen! vull viure ran de terra tocant sempre ferm com les formiguetes tu en el seu cauet sota terra.
Llavors els tres animalons es van trobar i van arribar a la millor solució. Canviar de casa!
La formiga va anar a viure a casa el cargol, el cargol va anar a viure a ca l’esquirol, i l’esquirol a ca la formiga.
Però es clar no tot van ser flors i violes que trobar una casa es complicat...
la formiga quan va posar-se a la closca del cargol li va caure al damunt i no en podia sortir ni la podia arrossegar i clar inquietes com som quan va haver donat 100 voltes per dins la closca, la va netejar i pintar 6 cops ja en va tenir prou d’estar sola allà dins!!
I el cargol per la seva banda ja li va costar deu i ajut enfilar-se fins a l’arbre de l’esquirol, tant que quan va arribar a dalt va pensar quina vista mes bonica, però ara no baixo a buscar menjar! quina mandra haver de fer això cada dia!! Qui vol una casa amb vistes si costa tant arribar-hi?
i l’esquirol?
Doncs clar l’esquirol va intentar entrar al cau de la formigueta però ell era molt gran i no hi cabia i les companyes formigues se li enfilaven per tot arreu i li feien pessigolles i l’esquirol va veure que seria molt complicat guardar totes les seves nous a casa les formiguetes, perque la primera que va posar encara la busca.
Llavors l’esquirol va pensar que estaria millor a cal cargol tot sol amb el seu espai i sense que ningú li fes nosa i a més també estaria ran de terra.
El cargol va dir que res que ran de terra si estava millor i que potser a ca la formigueta seria més fàcil d’entrar i sortir quan volgués. I la formigueta es clar va dir que seria fantàstic viure dalt de l’arbre a ca l’esquirol ample amb vistes soleta.
I els tres animalons van tornar a canviar de casa.
Però es clar la formigueta va cansar-se molt pujant una engruna de pa i esquivant dues eurugues i un ocell, i quan va ser a dalt el ventet que hi feia quasi la fum dalt de baix de l’arbre, i la resta d’engrunetes?? Quan havia fet 8 viatges patint per les engrunetes que li van caure tres cops i esquivant un ocell i tres erugues enormes, i torna a baixar i torna pujar i torna a començar, va dir que prou que ella no estava feta per els esports d’aventura amb aquestes ratxes de vent! I tots els perills de viure allà dalt desprotegida.
L’esquirol va intentar entrar a casa el cargol però va veure ràpidament que aquell cau se li feia petit o hi posava el peu o hi posava la cua o hi posava una nou però que tot plegat no hi cabia!
i qui queda, doncs el cargol que per la seva banda i va entrar molt be a casa la formiga però de seguida va quedar ple de formigues per tot arreu arrebossat com una croqueta que ni si veia i va suar la cansalada per sortir del cau i treure’s les formiguetes que se li enganxaven a les bavetes!
Així doncs que els tres animalons es van tornar a canviar . la formigueta va tornar al seu cau. El cargol es va tornar a carregar la closca i l’esquirol es va tornar a enfitar dalt de l’arbre. I van arribar a la conclusió que ja en tenien prou d’aventures i de conèixer el mon. el millor era tornar cadascú a casa seva que com a casa enlloc!!
Fi.

March 2007

nuria
un conte
un conte
Les pedretes.
Hi havia una vegada una família molt molt pobre que no tenia res per menjar ni diners per comprar-ne. I feia dies que ja se’ls havia acabat molt de menjar. Un dia ja sols els quedava un pot de llenties i se’l van menjar entre tots. I es clar l’endemà no tenien res, però van menjar-se un tros de pa sec que quedava i una sopeta feta amb herbes del jardí.
L’endemà la mare va dir :
-i avui que farem per menjar? Ja no ens queda res!!.
-el germà més petit va dir: podríem menjar pedres!.
-calla tonto les pedres no es mengen com vols que mengem pedres que no veus que ens farien mal? – li varen dir tots.
El germà gran va dir als pares:
- no patiu que jo aniré a buscar menjar i us en portaré.
- però si no tenim diners per comparar-ne van dir els pares.
- No patiu pares alguna cosa farem.
I així el germà gran va anar a fer un volt i pel bosc va trobar una estesa enorme de bolets. I tu els va collir tots. Va tornar a casa amb un sac de bolets i tothom va estar molt content. Perquè aquell dia varen menjar bolets.
L’endemà l’altre germà va dir.
-no patiu pares que avui sortiré jo a buscar menjar i també en trobaré.
I va anar al bosc i va trobar dos conills i els va arreplegar per les orelles i cap al sac i a la cassola!.
Òndia que feliços aquell dia van poder fer conill a la cassola amb bolets que havien quedat del dia abans!.
Quan va acabar-se el conill ja no varen a tenir res per omplir la panxa. I el germà més petit va dir.
-avui pares serè jo qui vagi a buscar menjar. Ja veureu. Va deixeu-me anar-hi davant les desconfiances de la mare que patia molt.
El noi va anar buscant pel bosc i no trobava res per omplir el sac que fos menjable. Desprès de molt voltar, va trobar un caminet de pedres, i a ell li van semblar unes pedretes tant maques que les va collir totes. Va omplir el sac de pedretes, tantes que no podia casi amb elles.
Ell encara no sabia que aquelles pedres eren màgiques. I va anar a casa content perquè eren maques i punt.
Els seus pares en veure que duia van riure’s d’ell i li varen dir:
-Però que no veus que no ens podem alimentar de pedres!! Que n’em de fer d’aquestes pedres??
Llavors quan van abocar el sac de pedres sobre la taula, com que eren màgiques es van convertir en monedes d’or. Totes les pedres van passar a fer una gran fortuna.
Tots van estar contentíssims amb aquell sac de pedres que havia dut el germà petit perquè des de aquell dia ja mai més van passar gana. I van ser rics per sempre.
Fi.

January 2007

December 2006

November 2006