Bèlgica o els Estats fallits
Pocs són els Estats europeus que no tinguin algun tipus de conflicte nacional intern (ara no tinc al cap algun que no en tingui, però potser n’hi ha). Els Estats són regions administratives que, per molt que s’entestin, no acostumen a ser mononacionals. La noció de l’Estat-Nació (en cada Estat representa una nació i en que només les nacions amb Estat es poden considerar autèntiques nacions) es troba actualment en crisis en alguns llocs d’Europa.
Ja no parlem del cas d’Espanya amb Catalunya, País Basc i Galicia (sóc prudent al no incloure Andalusia, malgrat alguns sectors del Partit Andalucista). Els espanyolistes (aquells que consideren que a Espanya només hi ha espanyols... els espanyols que creuen Espanya com una unitat de nacions no entren en aquesta consideració) sempre parlen com si el cas d’Espanya fos únic a Europa i, per tant, arcaic, antic i propi de nacionalismes rancis que no surten del passat... Jo sempre he pensat que això era falç i que, en el moment en que encara existeixen Estats formats per diferents nacions que no han solucionat satisfactòriament la seva convivència, sempre hi haurà un conflicte soterrat, que en un moment o un altre esclata.
Només Suïsa té un sistema que em sembla just per a tots els seus components, que, conscients dels diferents orígens i llengües, decideixen lliurement tenir un futur conjunt fent una construcció amb aportacions de tots. La resta d’Estats d’Europa amb diferents nacions dins seu, acostumen a se una nació més gran que té subjectes a les més petites dins la seva estructura, sense poder escollir. Aquest últim model és el que crea conflictes i, amb el pas dels Estats a sistemes democràtics (o no es poden retenir les estructures per la força), els centralisme nacional s’ha vist forçat a descentralitzar-se de diferents maneres per tal d’evitar moviment secessionistes incontrolats). El problema és quan això es fa malament o unidireccionalment (és a dir, la nació predominant diu a les altres nacions el que està disposat a donar, moltes vegades sense escoltar el que els altres necessiten) el problema només s’ajorna.
El cas de Bèlgica és bastant aclaridor en alguns aspectes vist desde l’òptica catalana. Aquest és una nació “ficticia”, és a dir, no hi ha una nació Belga, per molt que s’entestin. Hi ha un Estat Belga amb dues nacions: Flandes i Valona (deixem de banda la zona de Brusseles). En un principi aquest Estat (de uns 200 anys d’antiguitat) té una estructura bastant federal, però la seva formació no va ser ben bé un pacte entre les dues parts per formar una única unitat (ara no en parlarem de l’historia de Bélgica) i això fà que el conflicte hagi existit sempre.
A més, el conflicte ha anat creixent durant els anys, ja que mentre Flandes té el 56% de la població, produeix gran part del seu PIB i parlen tant holandès com francès... el valons tenen una més baixa contribució a la riquesa i tradicionalment són francòfons únicament (hi ha comunes on es parla també alemany i italià, però són existents). És a dir, el conflicte entre Flandes i Valona sempre ha estat. El que passa és que actualment ha anat més enllà per la pujada de vots d’alguns partits radicals i no vull dir partits que vulguin la separació. Si no que han apareguts partits que són independentistes (una opció com qualsevol altre) però que a més són clarament xenòfobs. La seva pujada a creat un efecte bola de neu que fa que els partits polítics hagin demanat amb més insistència una revisió del pacte entre les dues nacions.
Jo no crec que se separin, la veritat, però ara les dues nacions es troben en un moment en que han de negociar les condicions de la seva unió... i això hem sembla bé. El que no pot ser és que, de diverses parts, només una pugui dir com s’ha de fer tot. Si un Estat està format per diferents nacions, l’única manera de persistir és admetre que totes les parts han de poder dir la seva. Sense arribar als extrems dels radicals de Flandes (que volen fer fora a tots els estrangers i prohibir l’ús del francès dins del seu territori, tant parlat com escrit... hi havia que deien que se sentien ofesos perquè hi havia gent parlant francès entre ells prop dels seus fills quan jugaven als parcs, no cal arribar a tant) crec que Espanya ha d’admetre que dins seu hi ha altres nacions a part de l’espanyola i que, per tant, han de poder dir no només si volen continuar vivint dins l’unitat estatal, si no en quines condicions.
Catalunya, País Basc, Flandes, Bàvars, Lapons, Corsos, Pedània, Bretons, Tirol del Sud.... Europa es plena d’aquests conflictes i si de debò vol arreglar-los sense perdre les seves estructures tradicionals no pot aconseguir-ho a cop legislatiu (que hi hagi una llei que digui que no hi ha problemes no fa que desapareguin automàticament), ha de donar veu a les parts i que negociïn d’igual a igual... si no, passa el que passa.
