històric entrades

Missatge d'error

Deprecated function: implode(): Passing glue string after array is deprecated. Swap the parameters a drupal_get_feeds() (línia 394 de /var/www/arenyautes.cat/includes/common.inc).

xfebrer

October 2025

xfebrer
Contundents contra l'odi
Contundents contra l'odi
Arran dels fets provocats per Vox al Parlament de Catalunya, penjant cartells amb la imatge de l'expresident Lluís Companys titllant-lo d'assassí, la resta de grups parlamentaris s'han unit per recriminar l'acció i exigir mesures en contra d'aquest fet, però també de la proliferació de declaracions feixistes i xenòfobes, no només dels diputats de Vox, sinó també d'Aliança Catalana.

 
És clar que, veient com està evolucionant el món occidental, amb l'auge de l'extrema dreta a les institucions, cal omplir de contingut els reglaments que les regulen, per condemnar i rebutjar segons quines afirmacions que són ofensives i irrespectuoses amb els drets humans de tota la població, sigui quina sigui la seva condició i procedència.
Aquests reglaments han de preveure que no es poden fer manifestacions d'odi en sessió plenària i autoritzar el seu president o presidenta a expulsar de la sala qui no s'atengui a les normes de comportament i expressió. Avui és una necessitat, veient com les formacions ultradretanes acostumen a utilitzar expressions d'odi, disposar d'aquests articles per no haver de suportar l'ofensa de sentir segons quines declaracions.
La diversitat d'opinió sempre serà rica i beneficiosa si es respecta l'altre i no es fa un judici ideològic interessat, insultant per raó de religió, raça, sexe o procedència. Els parlaments o consistoris municipals han de servir per expressar les idees, defensar els programes i propostes, però mai s'han de convertir en una claveguera on s'escoltin discursos carregats d'odi, que no se sustenten en res més que la ràbia interna per no acceptar la diversitat. No acceptar l'altre com a persona amb tots els seus drets democràtics.
No es pot insultar l'adversari o el diferent, ni tampoc embrutar la imatge dels que no hi són, amb calúmnies sense cap més raó que la voluntat d'ofendre els que pensen diferent. Des d'aquí tot el meu suport a les forces democràtiques per combatre aquesta xacra que cada vegada es fa més gran.
xfebrer
El poder de la mediació
El poder de la mediació
Al nostre país hi ha molt bons professionals de la mediació i és per això que és de gran risc posar-me a parlar-ne. En tot cas és un tema que m'agrada, valoro i considero que hauria d'interessar a més gent, i els responsables de les institucions públiques haurien d'assumir-ho com una tasca a organitzar i oferir a la població.

 
Quan em varen comentar que Arenys de Mar disposaria d'un nou servei de mediació, on hi hauria una professional al capdavant, em va semblar tot un encert. Desitjo que aquest servei, que ja està en funcionament, tingui durada en el temps i no sigui cosa d'un impuls efímer com ha passat altres vegades.
La mediació és important, però té com a condició primera, sempre segons al meu entendre, la necessitat de creure-hi. La mediació només es pot practicar entre persones que estiguin disposades a participar-hi i seguir les regles necessàries que puguin permetre arribar a un acord.
Aconseguir que un cas, per problemàtic que sigui, no acabi als jutjats, amb tot el que això representa, sinó que es pugui dilucidar a través d'un procés de mediació, és fantàstic. Caldria informar bé a la gent què es pot aconseguir amb la mediació, quins beneficis en traiem i què ens estalviem.
Durant la meva carrera professional he viscut de prop l'organització d'oficines de mediació i només en puc dir paraules positives. A Mataró, el servei de mediació municipal era un exemple a seguir que recollien molts altres municipis. Dic que era perquè des de fa uns anys n'estic totalment desconnectat.
El món actual, molt polaritzat, va contracorrent del model de mediació. Probablement és el desconeixement que fa que un no se li acudeixi acudir a la mediació. Potser només tenim a la ment, quan parlem de mediació, els grans conflictes internacionals, però hem de saber que en el dia a dia hi ha situacions, entre veïns o familiars, que requereixen la mediació i eviten haver d'entrar els jutjats, un lloc que saps quan hi entres, però no quan en surts.
Proposo que, aprofitant que la nostra vila disposa d'aquest servei, es doni a conèixer perquè les persones que en tinguin necessitat, sàpiguen on i quan hi poden acudir, i els beneficis que en trauran.
xfebrer
Una bona notícia per sortir de la foscor
Una bona notícia per sortir de la foscor
Avui m'he aturat a llegir una notícia d'aquelles que probablement només et fixes si t'afecta directament o indirecta, perquè ho pateixes o ho vius personalment, o familiars i amics, i, en canvi, són importants de llegir i conèixer, sobretot ara que estem voltats de tantes notícies negatives i decebedores.
Em refereixo a les retines artificials que permeten que persones que pateixen degeneració macular associada a l'edat (DMAE) i que els provoca ceguesa, puguin aconseguir part de la visió. Es tracta d'una malaltia irreversible que afecta a més de cinc milions de persones al món, i ara se'ls obre la possibilitat de recuperar, en part, la visió.

 
L'implant de la retina artificial, segons diu la notícia, no cura la degeneració macular, però sí que representa una millora. Fins ara només hi havia el recurs d'ajornar la ceguesa total injectant uns fàrmacs a l'ull, periòdicament. El pare, que ens va deixar aviat farà deu anys, va haver de recórrer a aquest procés d'injecció del fàrmac, en un ull, perquè l'altre ja l'havia perdut del tot.
Tot i que els investigadors reconeixen que és un primer pas i que encara hi ha efectes secundaris a resoldre, recalquen la importància al fet que un procés que semblava totalment irreversible, pugui arribar a canviar i permetre la visió. Només qui té dificultats per veure-hi entén perfectament què significa gaudir d'aquest sentit, i aquí ve la reflexió que ens hem de fer: som conscients de tot allò que tenim, de la nostra salut, i n'estem agraïts?
Sovint és manca de sensibilitat, pur egoisme, pensar que allò que és bo per nosaltres és bo per a tothom, i no és així. Quan convius en societat has de ser conscient que no tothom té les mateixes oportunitats, i per això, per exemple, és tan important combatre les barreres arquitectòniques que per alguns pot ser un simple detall, però per altres persones els pot representar un obstacle infranquejable.
xfebrer
Tornarem a canviar l'horari
Tornarem a canviar l'horari
S'acosta el canvi d'horari i ja es torna a parlar de si es deixa de fer o no. Com en moltes altres coses Europa es mostra dubtosa i això, al meu entendre, és una demostració de la seva feblesa. Si en temes que algú podrà considerar menors no s'arriba a cap acord, què es pot esperar de decisions més transcendents?
No dic que no sigui una decisió que mereixi reflexió i anàlisi profunda, però quants anys portem amb la mateixa cançó? Espanya, per començar, ja no figura al fus horari que li correspondria. Tenim el mateix horari que alguns països europeus molt més a l'est. Després hi ha el tema dels canvis a la primavera i la tardor, que segons diuen persones expertes, no ens van gens bé.

 
Al marge d'estar a favor o no del canvi, hi ha la discussió sobre què ens interessa més, si ens quedem en l'horari d'estiu o el de l'hivern. Sembla que no ens hem de fixar en el possible estalvi energètic, perquè se'ns diu que no és real, per tant, es tracta de veure què ens agrada més, que a l'hivern es faci fosc molt aviat, o que s'allarguin les tardes d'estiu.
Si diuen que la naturalesa és sàvia, potser la solució més lògica és anar d'acord amb el fus horari que ens correspon, i adaptar-nos a la llum del dia per fer la nostra activitat diària. Que aquesta és una altra. Tots, quan hem viatjat per Europa, ens hem adonat que aquí anem tard. Acabem la jornada molt més tard que els altres i tampoc no la comencem gaire més tard que ells. El que ens diferencia sobretot és la pausa del migdia, i la raó que es dona és la temperatura de l'estiu que dificulta el ritme normal del treball.
No és senzill, però crec que hauríem d'anar més a la idea i decidir què volem realment i no anar donant voltes i voltes sense prendre cap decisió. Sempre he pensat que la gent més vàlida és la que té una capacitat de reacció i de prendre decisions més ràpides. Adormir-s'hi no és bo i paralitza el ritme de la nostra vida provocant situacions absurdes. Veurem què hi haurà de tot plegat.
xfebrer
Compromís
Compromís
Fa uns dies vaig llegir la notícia que l'Associació de Famílies dels Alumnes (AFA) de l'Escola Sinera d'Arenys de Mar necessitava rellevar els seus membres. Els seus fills acabaven el cicle escolar i calia trobar nous pares i mares que volguessin rellevar-los. La bona notícia ha estat que amb pocs dies han aparegut una sèrie de pares i mares disposades a agafar el testimoni.

 
És important que a la vida assumim compromisos desinteressats en bé de la societat on vivim. Poden ser compromisos polítics, culturals, educatius, esportius o socials. Les coses no es fan soles sinó que sempre hi ha d'haver algú al davant per dur-les a terme.
Segurament que si ens animéssim més en participar de les entitats, tindríem menys temps per a nosaltres, però ben segur que ens enriquiríem. És en l'associacionisme que, a més de ser participatius, aprenem a conviure i a treballar plegats per uns objectius positius per a tots.
Ara que és tan corrent llegir, a les xarxes socials, crítiques sense donar la cara i amb pocs arguments, penso que si tots plegats ens arremanguéssim i ens comprometéssim amb els altres, potser no tindríem tant temps per criticar, i valoraríem millor la feina que es pot fer en equip.
Arenys compta amb un nombre important d'entitats i associacions de tota mena, i això vol dir que a la vila hi ha moltes persones que volen dedicar una part del seu temps lliure per ajudar els altres o per motivar-los en qualsevol disciplina.
No entendria la meva vida sense aquest compromís, amb el perill d'equivocar-me i no fer-ho prou bé, però sempre honestament i amb esperit de servei.
xfebrer
Concentrats contra el terrorisme i el genocidi
Concentrats contra el terrorisme i el genocidi
Avui he participat en una concentració davant de l'Ajuntament a favor de la pau i en contra del genocidi perpetrat a Gaza durant els dos darrers anys. Hi he anat sense saber qui la convocava, però en tot cas convençut que no podem deixar de denunciar el genocidi contra els palestins i exigir judici contra Netanyahu i qui li hagi fet costat.

 
L'acte ha estat diferent d'altres que s'han convocat abans, amb la interpretació de cançons i recital de poemes, en defensa de la pau. Segons ens han informat, a la mateixa hora a moltes altres ciutats i pobles de l'estat espanyol se celebraven concentracions idèntiques. Una de les poques coses que podem fer per denunciar tot el que ha estat passant, i que els nostres governs no han sabut o volgut liderar.
Tothom és lliure d'assistir als actes que es convoquen segons la seva consciència i disponibilitat, però hi he trobat a faltar representants polítics del nostre consistori, encara que només fos per donar testimoni del rebuig als fets de Gaza. Quan s'ostenten càrrecs polítics un ha de saber que les actuacions no s'analitzen a títol personal, sinó que hi ha el component de la representativitat que pesa. Algú tindrà els motius per no haver-hi assistit, però convindria fer-s'ho mirar. Que hi haguessin partits polítics sense cap representació no té massa explicacions.
Vull destacar que a la pancarta on s'anunciava la concentració es deixava molt clar que no s'acceptava ni el terrorisme ni el genocidi. Ho dic perquè no serveixi d'excusa que només es combat un bàndol, per no assistir a l'acte.
xfebrer
Per triar i remenar
Per triar i remenar
Arriba un nou cap de setmana i, com és habitual, es troba farcit d'actes culturals de tota mena, que et permet escollir sabent que no ho podràs abastar tot. Si ets programador et costa prou saber quan és el millor moment per fixar la teva proposta perquè no s'entrebanqui amb una altra. Al final arribes a la conclusió que, si és interessant, sempre tindràs algú o altre que triarà venir.

 
Darrerament, he observat que ja no només es programen les activitats el cap de setmana, sinó que ja pots veure actes altres dies de la setmana. L'Ateneu, per exemple, que té una agenda prou completa, s'està eixamplant pels dijous. Ahir vàrem poder assistir a la projecció d'una pel·lícula de cinema, de la mà de la coordinadora de la tertúlia literària d'enguany, la Roser Díaz, que ha escollit la novel·la negra com a guió del curs.
Trenta anys de la mort de l'escriptor Lluís Ferran de Pol, o cinquanta anys de la Penya del Barça, són dos dels actes que aplegarà gent diversa. Però, a més, Arenys serà protagonista de la primera trobada comarcal de la gent gran, amb dues-centes cinquanta persones inscrites a l'àpat del dissabte.
Tota aquesta vida social i cultural de la vila ens enriqueix, perquè no només hem de pensar en la feina, sinó que necessitem gaudir del lleure i fer-ho d'una manera col·lectiva, sumant esforços perquè com més gent hi participi més bona harmonia aconseguirem.
Un cap de setmana en què tindrà lloc també la darrera trobada informativa per a la implantació del sistema de porta a porta, de la recollida selectiva de la brossa a tot el municipi. Unes sessions que han intentat explicar la importància del bon ús del sistema per a reduir costos i protegir el medi ambient, prou malmès.
Hi ha molta feina encara per fer, i si ens hem d'alegrar del bon ambient del cap de setmana tan actiu, hauríem de procurar engrescar tothom a esforçar-nos perquè tot allò que enviem a la brossa, ho fem de la millor manera possible. Tots hi sortirem guanyant.
xfebrer
La manca d'habitatges assequibles
La manca d'habitatges assequibles
He llegit al web de Ràdio Arenys que els pisos de lloguer assequible que s'estan construint a la vila tenen unes seixanta sol·licituds que complirien els requisits per poder-hi optar. És bo tenint en compte que la informació que ens havia arribat fins ara era que hi havia molt poques sol·licituds, la qual cosa no era lògic tenint en compte la necessitat actual de trobar lloguers a l'abast de la majoria de les butxaques, sigui per a joves, gent gran o famílies estàndard.

 
El problema de l'habitatge no és específic de la nostra vila. Només cal llegir les notícies per veure que arreu hi ha necessitat de disposar de pisos de lloguer assequible, siguin públics o privats, i els motius en són molts, però no podem ignorar que l'administració pública, sigui l'Estat, la Generalitat o els municipis, s'han oblidat de promocionar-ne la construcció i ara tots són presses.
A la nostra vila fa massa anys que parlem de la construcció d'habitatges, i al capdavall només hem aconseguit la iniciativa de la construcció de cinquanta pisos, en un indret que té problemes de comunicació i mobilitat, amb un rial pendent de canalitzar des de fa dècades. 
Entenc que en aquests moments el nostre ajuntament s'ha de concentrar en enllestir aquesta promoció, però no es pot adormir hi ha de començar a pensar què més pensa fer perquè amb aquests cinquanta pisos no satisfem tota la demanda de lloguers actual.
Ens hem posat a la boca la creació d'una empresa pública d'habitatge, però tot queda en paper mullat. S'han presentat mocions al Ple, que han estat aprovades, però després dormen en un calaix abandonat. S'ha arribat a crear una plaça d'arquitecte municipal per dedicar-se a cercar nous habitatges, siguin de nova construcció o rehabilitant-ne de buits i abandonats, però tampoc ha servit de gairebé res.
Des d'aquí, doncs, la petició que no s'escatimin esforços per equilibrar la demanda i l'oferta d'habitatges de lloguer assequible, però també pisos socials, per aquelles persones que no poden permetre's llogar un pis als preus que la promoció actual d'habitatge assequible han fixat per als candidats.
xfebrer
Objectiu: educar
Objectiu: educar
Quan reclamem més presència policial al carrer, passejant a peu i no en moto o cotxe, no demanem sancionar les infraccions, sinó col·laborar en l'educació del vilatà que, per desinterès o desconeixement, incompleix les normes de conducte que ens marquem per conviure dignament i amb tranquil·litat. 
Podríem estar parlant dels agents cívics, una altra figura que potser faria falta als nostres carrers i places. Hi ha comportaments que no són apropiats, simplement perquè causen molèsties als nostres conciutadans. I quan es volen posar en marxa projectes nous, que obliguen a canviar els hàbits dels vilatans, és el millor moment per posar en pràctica la pedagogia i l'educació.

 
Ara tenim molt present el canvi en la recollida de la brossa a una bona part de la vila, on fins ara han utilitzat els contenidors i que a partir del mes de novembre, sembla ser, hauran de fer servir el sistema del porta a porta. És un bon moment perquè, a més de les sessions informatives que s'estan realitzant, es posi en marxa un sistema d'acompanyament als vilatans, sense pensar només en les sancions per a qui no segueix les directrius, i entenent que els canvis no són fàcils d'assimilar. La sanció té el seu espai i moment, i també els destinataris.
Passejar els gossos recollint els excrements i no permetent que pixin a les façanes i mobiliari urbà, també és una necessitat a vetllar per l'alt incompliment que s'observa a Arenys de Mar. També la circulació amb patinets elèctrics, sense respectar les normes de trànsit, amb més d'una persona a dalt del vehicle i sense casc. Uns fets que contradiuen l'ordenança vigent i que no som els vilatans qui els hem de cridar l'atenció, sinó la policia de barri, la que es passejava per Arenys, o la figura de l'agent cívic.
Ens queixem de l'incivisme i aquest no sorgeix per generació espontània. La deixadesa en el seguiment del comportament vilatà, per part del govern de torn, facilita que les persones s'emmandreixin i busquin la solució fàcil, sense tenir en compte si amb la seva manera de comportar-se molesten al veí o no. Cal, doncs, vetllar perquè les ordenances i normes que escrivim es compleixin, informant i corregint els errors, i educant a la gent és la millor manera, deixant la sanció com a darrera solució.
xfebrer
Un nou espai cultural
Un nou espai cultural
Aquests dies hem tingut notícia de l'obertura d'un nou espai cultural a la nostra vila, promogut per l'entitat La Intercultural, un projecte de l'Associació Intercultural Llatins per Catalunya, arrelada a altres poblacions del nostre país i que ara ha obert l'espai al carrer Bonaire d'Arenys de Mar, amb un seguit de propostes culturals que animen a participar-hi i associar-t'hi. Xerrades, conferències i tallers són les primeres activitats que han col·locat a la seva agenda.

 
La vida cultural del nostre municipi no defalleix malgrat que estiguem passant uns moments en què tot sembla convidar a anar a la baixa. Històricament, Arenys ha destacat per la quantitat d'entitats i propostes culturals i tot fa pensar que no vivim només dels records del passat, sinó que aquesta empenta cultural continua donant els seus fruits.
Voldria destacar d'aquesta entitat, fins ara desconeguda per a mi, el fet que es tracta d'una iniciativa a càrrec de persones que han vingut de fora, no només de la vila, sinó també del país, i que no s'estableixen per alimentar culturalment una part de la població, sinó que s'integren i desitgen captivar l'interès i participació de l'autòcton, aquell que té una llarga tradició cultural del país, però que no es vol tancar a altres cultures i coneixements.
Aquest fet garanteix que no es tracti d'una entitat arribada per competir amb ningú, sinó per engrandir el món cultural de la nostra vila, obrint nous mons i enriquint-nos culturalment gràcies al treball i propostes que ben segur ens brindaran a partir d'ara.
Des d'aquí vull desitjar-los èxit i llarga vida, perquè això tindrà repercussió en la vida cultural de la nostra vila. La Cultura, en majúscula, és la saba que ens manté vius en un món cada vegada més castigat i ple de dubtes.
xfebrer
Veïnatge i humanitat
Veïnatge i humanitat
La notícia del descobriment del cadàver d'un home que hauria mort feia quinze anys, sense que ningú l'hagués trobat a faltar, m'ha fet pensar sobre el tema de la soledat i el paper que juga la societat. Com pot ser que una persona que viu al costat de casa teva i que té família, encara que estigui enemistat, desaparegui de la nit al dia i ningú no se n'adoni durant quinze anys?

 
Aquests dies el diari ARA ha tret un article entrevistant persones que se senten soles, vivint voltades de gent. Recordo que algú m'havia dit que era més fàcil sentir-se sol vivint en una gran ciutat, voltat de gent, que no pas en un poble d'alta muntanya.
Com a membres d'aquesta societat que té tanta activitat, ens hauria de fer reflexionar sobre què estem fent malament que persones veïnes nostres se sentin soles. Hi ha hagut diferents iniciatives ciutadanes, promogudes pels ajuntaments, per detectar persones que viuen soles, per evitar precisament que pateixin qualsevol incident i que puguin necessitar la nostra ajuda. Penso en el programa Radars, però n'hi ha d'altres.
La majoria dels casos han estat programes que han fet fallida, i també caldria estudiar-ne els motius. No crec que siguem poc solidaris. Probablement estan mal orientats i dirigits. Sense caure en la xafarderia, seria bo que tinguéssim un coneixement actualitzat de què fan els nostres veïns, sobretot si es tracta de persones grans o que viuen soles. Algú pensarà que no n'hem de fer res, però com en totes les coses, es pot actuar per una bona causa o simplement ficar el nas on no et demanen.
Si som conscients que vivim en societat i que ens necessitem els uns als altres, hauríem d'entendre que totes les persones són importants, encara que no destaquin especialment en res, o siguin prou modestes i silencioses que gairebé no notis la seva presència. Ens ha d'importar saber que al nostre voltant tothom tira endavant, amb les dificultats que puguem tenir, i la confiança de saber que si necessitem ajuda tenim els nostres veïns que ens vindran a socórrer. És empatia, humanitat i estimació a les persones. No és demanar tant!
xfebrer
Res a celebrar
Res a celebrar
Amb aquesta frase molts anys hem volgut expressar el nostre rebuig a la celebració del dotze d'octubre. Una data que hem incorporat com a festiva, simplement perquè no era un dia laboral i no pas per la significació que des de l'estat espanyol se li dona. 

 
Que el dia dotze caigui en diumenge és la millor manera de passar desapercebut un record que hauria de ser amarg pel que coneixem de la història que ens han explicat, sempre d'acord amb l'interès del narrador de torn. Sens dubte que no tots hem rebut la mateixa versió.
Ignorar la data és la millor manera, al meu entendre, de treure-li significat. Molt més que no pas sortir a manifestar-t'hi en contra. Això més aviat envalenteix qui creu que l'efemèride és important de recordar i que hi veu elements positius als fets històrics que alguns trobem menyspreables.
És per tot això que, com que no he encès la televisió, gairebé no he estat conscient del dia que érem, però acabo de veure, repassant els diaris digitals, que hi ha hagut enfrontaments entre falangistes i antifeixistes al País Basc. És precisament això el que cal evitar, i si el nostre president vol anar a Madrid a veure desfilar la cabra, que hi vagi. Ja sé que és el nostre representant polític, però llevem-li importància i no ens sabrà tan greu.
 La història narra uns fets que cal contextualitzar. Ho dic perquè tan absurd és vanagloriar-se d'uns fets que avui són recriminables, dins del nostre context, com criminalitzar els fets sense posar-los en context. Podem condemnar segons què, però sabem que amb els anys tot ha canviat i no podem fer judicis simplistes ignorant les creences i pràctiques socials d'aquell temps històric.
És precisament per això que davant de festivitats com la d'avui, la ignoro i no la celebro, però tampoc surto al carrer a denunciar res.
xfebrer
Tallers a la biblioteca
Tallers a la biblioteca
Avui he participat en la primera sessió d'una nova tanda de tallers d'escriptura creativa, a càrrec de la Gemma Tomàs, a la Biblioteca d'Arenys de Mar. Aprofito l'avinentesa per comentar que la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona té una agenda d'activitats que no te l'acabes, i en concret a Arenys hi ha una gran varietat d'actes, cursos i tallers que abasten totes les edats i preferències. Ho dic perquè encara hi ha qui creu que només serveixen per prestar llibres, que és prou important.

 
Ja porto una bona colla de tallers d'escriptura, perquè m'agradaria millorar els meus escrits. És cert que fa vint anys que escric diàriament, però no es pot considerar escriptura creativa, sinó simplement un recull d'opinions sobre què passa al món, començant per la meva vila d'adopció i arribant a l'altra punta del món.
Soc, doncs, un repetidor dels tallers, i tinc la confiança que alguna cosa hauré après, tot i que no sé fins a quin punt ho aprofito per incorporar en els meus escrits. Avui parlàvem dels detalls, que poden ser rellevants per copsar la idea d'un relat. Aquí, en el meu blog, pocs detalls hi incorporo que puguin destacar. Intentaré, però, tenir-ho en compte.
Ja que parlo de la biblioteca no puc oblidar la meva por sobre l'acabament de les obres de la nova, amb temps per no perdre la subvenció europea. Aprofito per dir que als arenyencs ens costarà uns quants calerons i que probablement s'hauria pogut gestionar millor i aconseguir que els diners, si no tots, arribessin d'institucions supramunicipals. Altres municipis ho han aconseguit i en tinc informació. Però estem on som i hem de mirar endavant.
Perquè hem de pensar que ampliar l'espai i serveis de la nostra biblioteca és bo per a la vila i cal donar-hi el suport que calgui perquè sigui una realitat a començaments del nou estiu. Però fixeu-vos que parlo d'ampliar els serveis, no només l'espai. I això és important perquè, tot i que he comentat que es fan moltes activitats, la biblioteca d'Arenys ha de créixer. La nostra vila és una vila amb tradició cultural i no podem viure del record i la nostàlgia, sinó que hem d'avançar en aquest camí. 
Caldrà que s'ampliïn els horaris d'obertura de la biblioteca i els accessos directes per a totes aquelles activitats paral·leles que es puguin anar organitzant. El nostre suport sí, però també la nostra reivindicació.
xfebrer
Perquè Trump no s'enfadi gaire
Perquè Trump no s'enfadi gaire
Avui s'ha donat a conèixer el nom de la persona guanyadora del Premi Nobel de la Pau d'enguany. Es tracta de l'opositora veneçolana María Corina Machado. Els més contents al nostre país han estat els militants de Vox. Per què? 

 
Trump s'havia preparat per rebre el premi i molts temíem que se li acabés concedint. Ho temíem perquè hem viscut casos prou significatius i sorprenents, fins al punt de deixar de creure en aquest premi. Al darrere hi ha intencionalitat política i, tal com està el món en aquests moments, no és bona la seva trajectòria.
Sense tenir prou coneixement de la realitat de Veneçuela, penso que no ha estat una bona idea concedir-li el premi. És cert que l'actual president no és aigua clara i no sabem què va passar a les darreres eleccions. Tampoc crec que una activista política com la senyora Machado sigui la persona adequada per concedir-li el premi. En el món hi ha multitud de persones, que no fan soroll, que són mereixedores d'aquest guardó.
No s'interpreti que estigui en contra de la senyora Machado o a favor de Nicolás Maduro, simplement crec que a l'hora de concedir el Premi Noble de la Pau, caldria ser molt curós i valorar totes les posicions enfrontades. Es pot concedir a una persona que defensi els drets de tothom, sense estar compromesa en una ideologia política concreta. Segur que tots tenim a la ment més d'una persona que hi encaixaria.
També em ve al cap que, concedint aquest guardó a una persona ideològicament propera a Trump, pot suavitzar la ira que li suposa no haver estat el guanyador. Alguns, fent broma, deien que si no rebia el premi seria capaç d'augmentar els aranzels dels intercanvis comercials noruecs. De Trump es pot esperar qualsevol cosa.
Una vegada més, la concessió del Premi Nobel de la Pau esdevé polèmic i la causa, al meu entendre, és concedir-lo a una persona que es troba en mig d'un conflicte polític que no està del tot clar. Els concessionaris han pres partit i això comporta la crítica de qui defensa criteris diferents dels de la guardonada.
xfebrer
Taxi a demanda, ni carn ni peix
Taxi a demanda, ni carn ni peix
Aquest dilluns s'ha posat en marxa a la nostra vila el servei de taxi a demanda que està destinat a substituir un possible bus urbà per desplaçar-nos per diferents indrets de la població. Des de fa molt temps s'ha anat reclamant un transport urbà i, de moment, s'havia resolt en part per algunes de les destinacions, utilitzant el trajecte que fa el bus interurbà que circula per Arenys.

 
La insistència de vilatans en la millora d'aquest transport públic interurbà ha fet que el govern municipal, després de valorar que no podia assumir la despesa d'un bus interurbà, organitzés aquest servei de taxi a demanda que caldrà analitzar durant aquest període de prova que s'han fixat.
Tot just fa tres dies que funciona i són molts els comentaris i opinions que pots recollir a les xarxes socials o per les botigues i carrers. Probablement no s'ha explicat prou bé, ni s'ha acabat de decidir el model que en un primer moment s'havia comentat. 
El model de taxi a demanda que ens ofereix el govern municipal no és ni el model d'un autobús, que té fixades unes parades on els seus usuaris han d'acudir per desplaçar-se per Arenys, ni és el model d'un taxi que et recull on tu vols i et porta a la destinació que li demanes. És un sistema entremig, amb els problemes que això pot comportar.
Qui cregui que disposarà d'un taxi com ha existit sempre, però a un preu reduït, no ho té ben entès. El taxi et vindrà a buscar a casa, però no et portarà allà on vols anar, sinó a una de les deu parades que s'han establert. De tornada, hauràs d'anar a alguna d'aquestes parades perquè el taxi et porti fins a casa teva.
Com s'organitza? L'has de contractar amb unes hores d'antelació. És a dir, has de programar amb temps el teu desplaçament. I la tornada? Sabràs a quina hora t'han de venir a recollir al lloc i hora pactada? No queda clar. 
Qui tingui dificultats de mobilitat, tampoc li resoldrà el problema, com no ho faria un autobús urbà. El recurs del taxi tradicional no el podrà deixar d'utilitzar. 
Tenim un temps per valorar l'èxit del servei i, sobretot, a quanta gent li resol els problemes que ara té per moure's per Arenys.
xfebrer
Qui controla els jutges?
Qui controla els jutges?
És una pregunta que ens fem sovint quan llegeixes decisions incomprensibles, sobretot si després ha passat quelcom greu. No és només el problema de la reincidència que considero que no està ben resolt, sinó sentències o decisions de primera instància que deixen lliure una persona que ha obrat malament sense tenir la certesa que no hi tornarà, o més aviat malfiant que serà així.

 
Avui llegia que han detingut per segona vegada, al cap de vint-i-quatre hores, un pare que violava la seva filla de vint anys. La mesura que va considerar correcte el jutge va ser deixar-lo en llibertat, tot i l'evidència, amb la prohibició d'acostar-se a la víctima. L'endemà es presentava a casa de la seva filla.
Si no vaig errat, els àrbitres de futbol que hagin pogut prendre una decisió injusta, massa evident, tenen un càstig. Els deixen uns dies sense poder arbitrar cap partit. Els jutges, que jo sàpiga, l'haurien de fer molt grossa perquè alguna autoritat els penalitzés, llevat que l'acció comporti judici i sentència. 
En aquests moments que la justícia està tan polititzada i que la majoria dels jutges no amaguen la seva ideologia i la preferència de partit polític, potser seria bo que algú controlés les seves decisions i en cas de resolucions increïbles o totalment interessades, se'ls apartés, si més no momentàniament, de la seva poltrona.
És evident que això ho podem aplicar a molts més llocs. Els polítics, que reben més bastonades, tampoc tenen tot el control que voldríem. Sí que és cert que des de fa un temps, els jutges, majoritàriament d'ideologia d'extrema dreta, s'encarreguen de posar totes les traves del món a les decisions de l'altre bàndol, però tampoc és això el que jo demano.
Podria estar-ho comparant amb el codi deontològic dels periodistes, però arribaríem a la conclusió que avui dia tampoc es té en compte i, per tant, al final de tot t'adones que tot està prou prostituït i cadascú va a la seva, buscant-se la vida i fent la guitza als altres sempre que es pot. No anem bé!
xfebrer
Cal mirar el retrovisor
Cal mirar el retrovisor
Quan analitzes la situació del món actual i mires enrere et venen ganes de fer comparacions, però en defuges ràpidament com si et cremessis els dits. Tens por. L'article de Joaquim Coello, avui a l'ARA, resulta interessant, però també et fa certa angúnia, i et preguntes: què estem fent?
Fa molt temps que diem que no anem bé. Que no s'estan fent les coses com caldria, i que l'auge de l'extrema dreta arreu és un perill per al futur del planeta. I ens adonem que no fa tant, un segle enrere, passaven coses semblants, i recordem què va succeir. Ens espanta!

 
Els humans no tenim remei i repetim els mateixos errors. No escarmentem ni aprenem dels sofriments viscuts pels nostres avantpassats. Tenim prou coneixement de la història. No podem dir que ningú no ens ho hagi explicat. Els personatges sinistres reapareixen amb noms nous, i les masses responen de la mateixa manera.
El sistema democràtic que semblava l'única solució possible per regir-nos políticament, està fent aigües i permetent que els seus detractors se n'aprofitin per arribar al poder i capgirar-ho tot. Està passant ara, però també va passar fa cent anys. 
I com insinua l'articulista i també ho he dit en aquest blog, la resposta d'Europa és deplorable. Ens trobem tota una colla d'estats agrupats sense tenir clar què volem en un futur. Incapaços d'avançar plegats i cada vegada amb més candidats a bloquejar el projecte. Preferim la singularitat al treball conjunt, convertint-nos en més febles i insignificants.
És per això que tinc la impressió que amaguem el cap sota l'ala, davant la nostra impotència i inseguretat. No volem afrontar la realitat ni els grans reptes que tenim si volem liderar un projecte fort i democràticament saludable. Anys grisos a l'espera de veure la llum al final del túnel.
xfebrer
Comportament cívic
Comportament cívic
Si no som conscients que no vivim sols i que ens hem de comprometre davant dels altres, es fa molt difícil la convivència. Dirigir, o millor dit, servir a una vila sense la col·laboració dels vilatans és complicat i els objectius s’alenteixen quan no s’estronquen. Sense la participació i la bona voluntat de la gent tot es fa més difícil, amb el perjudici per a tothom.

 
Aquestes setmanes el govern municipal està duent a terme unes sessions informatives per explicar la recollida selectiva de la brossa amb el sistema porta a porta, que es vol aplicar a tota la vila i no només a una part, com s’ha anat fent des de fa força anys. Per a algunes persones serà una novetat i per a unes altres es tractarà d’uns petits canvis a com s’ha fet darrerament.
El desconeixement és el principal culpable que les coses no funcionin, però la inseguretat o els dubtes i inconcrecions a l’hora d’explicar-ho, tampoc no ajuden a convèncer de les millores que es poden obtenir canviant el sistema. També l’incivisme o la negativa a voler fer bé les coses augmenta les dificultats d'organitzar el funcionament d'una vila. Tots hi hem de posar de la nostra part.
Si no reciclem bé incrementen els costos i fem un mal servei al medi ambient. Això ho hem de tenir clar. No es tracta de complicar l'existència, sinó d'adonar-nos que cal millorar el reciclatge per no degradar més el planeta, i de passada estalviar-nos uns calerons. 
Cal que tots tinguem present que una cosa és el sistema de recollida i l'altre l'ús que se'n fa. Si tothom hi posa de la seva part, tots els sistemes poden funcionar i llavors només cal trobar aquell que és més productiu o beneficiós. No podem barrejar les coses. 
Quan critiquem decisions com pot ser el sistema de recollida de la brossa hem d'utilitzar arguments sòlids que defensin el nostre posicionament. Si s'ha constatat que el porta a porta és la millor manera d'incrementar el percentatge de reciclatge, no ens perdem en discussions de si ens agrada més o menys, o si la gent ho respectarà o no. Hem de suposar que tothom voldrà fer-ho bé en benefici de tots. Perquè tots ens comportem cívicament. És així, oi?
xfebrer
La inversió a Rodalies
La inversió a Rodalies
Han passat cinquanta anys i la línia de tren que passa per Vic continua amb una sola via, amb tot el que això representa. Cinquanta d'anys des que jo n'era usuari per anar a estudiar a la Universitat. Més de cinquanta anys! Un desplaçament gairebé impossible de fer diàriament, per la quantitat d'hores que necessitaves. La solució, doncs, implicava llogar un pis compartit amb altres estudiants, a la capital.
Des de llavors poca cosa s'hi ha fet. El menysteniment de l'estat espanyol és greu i els nostres governs autonòmics no han fet prou per aconseguir un mínim de dignitat. Ens hem queixat molt, però ningú no ha fet res per resoldre una situació de tercer món que no ens mereixem.

 
Aquests dies llegeixo que un tram de la línia estarà tallat durant setze mesos. Tots pendents perquè la doble via sigui una realitat. Però no ens confonguem! Estem parlant d'un tram de 17 quilòmetres. Perquè la doble via arribi a Vic hem de parlar del 2030, si totes les previsions es compleixen. L'experiència ens diu que això sempre s'allarga uns quants anys més. I per als nostres amics de Puigcerdà ja no en parlem!
Aquesta és una demostració del tracte que hem rebut dels diferents governs espanyols, fossin de dretes o d'esquerres. Tots s'han comportat de la mateixa manera i cap d'ells té una excusa decent per justificar-ho. Parlem de transport públic deficitari en un país que es vanagloria de tenir la segona xarxa més extensa de tren d'alta velocitat. Això sí, arribant a poblacions que pràcticament no l'agafa ningú.
Rodalies té sentit perquè és el mitjà de transport dels estudiants i els treballadors, que l'han d'utilitzar cada dia. No és per anar de vacances o de caps de setmana. I això agreuja el maltractament rebut. Sí, també de governs progressistes que s'omplen la boca en defensa del treballador i les famílies més vulnerables. Tot fals!
Seguirem les obres desitjant que els terminis es compleixin. Planyem els usaries d'aquesta línia de tren per les dificultats que es trobaran durant aquest any i mig d'obres, sabent que no s'haurà acabat gairebé res. Quedarà molta feina per fer i molts entrebancs i dificultats per anar aguantant.
xfebrer
Els petits negocis
Els petits negocis
Als petits comerços els resulta cada vegada més difícil competir amb els grans supermercats. Abans potser només pensàvem en les facilitats d'aparcament i de trobar-ho tot en un mateix lloc. Ara, però, cal sumar-hi la facilitat per comprar assegut des de casa davant l'ordinador. La pantalla et presenta tots els productes, amb tota mena de detalls i t'ho posa fàcil per comprar-ho i que t'ho portin a casa. 

 
Aquestes facilitats van en contra del petit botiguer que abans d'aixecar la persiana ha d'haver previst tot l'estoc necessari per cobrir les mínimes necessitats. Disposar de l'espai necessari, el personal suficient i preparat per atendre els clients que potser en una primera visita només aniran a tafanejar.
Sempre s'ha dit que la diferència es trobava en el tracte, l'amabilitat i la preparació del personal que atén les botigues. La confiança que generen als seus clients, i la responsabilitat que assumeixen si el resultat de la compra no és el que s'esperava. Si tot això falla resulta molt complicat superar la competència.
Partint d'aquesta base els propietaris dels petits establiments ja saben què és el que més han de cuidar i mantenir si no volen que els clients es decantin pel camí més fàcil. No coneixeran l'interlocutor, ni el veuran mai, però li han programat molt bé tots els passos. També la manera de retornar el producte si aquest no és satisfactori.
Tractar els clients no és fàcil. N'hi ha de complicats que s'han d'atendre amablement, amb molta paciència, però això ha de formar part de la preparació i formació dels comercials. Oblidar-se d'això pot comportar la disminució de les vendes. 
No és el mateix servir en un bar o cafeteria que vendre electrodomèstics. A tot arreu cal professionalitat i saber fer, però hi ha negocis que els clients no són tan exigents, encara que si els hi preguntessin també es queixarien. A vegades trobo a faltar aquesta professionalitat i bon tracte i et preguntes, si això passa a l'hora de comprar què et pots esperar de la postvenda? Si no s'ofereix un bon tracte no pots criticar que la gent passi de llarg. No els ho posen fàcil, però cal la seva part.
xfebrer
Cal ser honestos
Cal ser honestos
Aquests dies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials hi ha molts comentaris relacionats amb el genocidi de Gaza, sobretot arran de la posada en marxa de l'anomenada flotilla que ahir va ser assaltada per militars israelians. Hi ha diferents posicionaments, i amb això no hi ha res a dir, però sí que s'ha de criticar la manca d'honestedat.

 
No es pot aprofitar una desgràcia per interessos personals o polítics. Per altra banda, és fastigós sentir els comentaris de la presidenta de la Comunitat de Madrid. A vegades penses que no està bé del cap. Tothom pot dir el que li sembli, però hi ha uns límits que crec que ella ha traspassat i que no s'hauria de permetre. Pensar, però, amb qui ho pot aturar ja és tota una altra història.
El cas de l'assalt a la flotilla és greu, encara que tothom sabia que passaria. Un govern com l'israelià que mata indiscriminadament a tants palestins indefensos, què no farà amb quatre voluntaris que pretenen deixar-los en evidència. Dit això, no podem deixar de denunciar aquesta actitud. Israel ha actuat en aigües internacionals, i a més no té autoritat sobre les aigües de Gaza. Israel fa el que vol i les grans potències mundials, amb els EUA al capdavant, els ho permeten.
I dic que s'ha de ser honest, perquè tinc alguns dubtes sobre alguna de les actuacions que hem pogut veure aquests dies. No soc ningú per jutjar els altres, ni les seves actuacions ni paraules, però en tot cas hi ha posicionaments que no acabo de veure clars i m'agradaria que fossin coherents amb la persona, davant de qualsevol situació, i no es jugués amb la injustícia que pateixen els palestins des de sempre.
La flotilla ha deixat en evidència una realitat que els estats occidentals miren d'amagar o dissimular. Ara caldria veure quin és el següent pas. Pot ser que no passi res i que tot continuï igual, però la consciència de molts dirigents hauria de trontollar i fer prendre decisions valentes davant de tanta barbàrie.
xfebrer
Ni amb aigua calenta!
Ni amb aigua calenta!
Oriol Junqueras ha declarat que es pensa presentar per a presidir la Generalitat. És curiós l'emblema que fa servir per justificar la seva decisió: Una nova ambició nacional. M'imagino que es tracta d'una ambició personal. Un ego que no se l'acaba!

 
Hi ha gent que no té vergonya. Es pot ser tan cec? Ahir, en el meu post, em preguntava si tot depenia d'un sol home. Em referia a Putin, Netanyahu i Trump, tres líders que fan anar el seu país i el món en general, segons més els convé. Junqueras no pot pretendre arribar tan enllà, però sí que es creu com l'única persona que ens pot salvar. I després de tants fracassos, no se n'ha adonat? 
Hi ha persones que provoquen vergonya, i Junqueras n'és un bon exemple. Desitjo sincerament que la Justícia d'aquest estat espanyol tan maldestre acabi aprovant i aplicant l'amnistia i que Junqueras en surti beneficiat. No es mereix, al meu entendre, trobar-se en la situació que està. Una altra cosa és que me'l trobi de candidat a la presidència de la Generalitat.
Hi ha persones que amb més o menys encert han protagonitzat la vida d'un país, però ja està! No cal continuar. Els ho agraïm. Els perdonem els errors que hagin pogut cometre. Els reconeixem la dedicació i esforços per fer avançar el nostre país, però no cal que continuïn. Poden fer costat als nous líders. Que aquests aprofitin la seva experiència i coneixements, però no cal que siguin protagonistes més temps.
Ningú s'ha de quedar a casa i no implicar-se en la ciutat, el país, l'estat. Això no treu, però, que el lideratge és bo que l'assumeixi gent amb noves idees i menys orgull i ànsia de poder. Tots som servidors dels altres i ho fem de la millor manera, però hem de ser humils i no creure'ns que només nosaltres tenim la veritat. Que només nosaltres ho farem bé. Junqueras va fracassar. No cal furgar més ni exigir gaires més responsabilitats. De fet, ja ho ha pagat amb els anys de presó. Però ja en tenim prou. 
No és fàcil trobar bons líders. Els partits polítics tenen dificultats per aconseguir-los. ERC tampoc ho té fàcil i Junqueras s'hi brinda fervorosament. Els seus militants i votants tindran la darrera paraula. Espero que tinguin seny i sàpiguen el que fan.

September 2025

xfebrer
És cosa d'un home?
És cosa d'un home?
Quan veiem i analitzem tot el que està passant a Ucraïna o Gaza et preguntes si canviaria amb la desaparició de Putin o Netanyahu. Si aquests dos dirigents no hi fossin, es fonguessin, què passaria amb la guerra entre Rússia i Ucraïna, o amb el genocidi que practica Israel a Gaza? Pot ser que tot depengui d'un sol home? Que la xarxa que els envolta i els protegeix, amb la seva desaparició fes aigües?
Si realment tot depèn del poder que exerceix un sol home, potser entens les ganes de molts que la seva vida tingui els dies comptats. Dubtes si tot l'engranatge que els sustenta seria capaç de trobar un nou líder, un successor que seguís els mateixos passos. El dubte persisteix i només es pot esbrinar amb fets, que ara no és el cas.

 
Podríem posar altres exemples. El president Trump fa i desfà sense que ningú li pari els peus. Es va presentar a les eleccions amb el partit republicà, però els seus militants no hi pinten res. Sense Trump, què farien els republicans, encara que controlessin la Cambra de Representants i el Senat? Si sense els personatges de torn tot canviés, com entendríem la democràcia parlamentària? No es tracta d'un sistema autoritari en mans d'una persona que acumula tot el poder?
I quina és la responsabilitat dels votants? Amb el seu vot han permès que els líders esmentats ostentin el poder dels seus estats. No hi ha un component de responsabilitat que els hi podríem tirar en cara?
La famosa frase que cada país té els mandataris que es mereix potser no és ben correcta, però sí que és cert que tenim els dirigents que hem escollit, directament o de manera indirecta. Ara no ens equivoquem i li donem la culpa a la política de pactes. Després d'unes eleccions governa qui ha obtingut més confiança dels electors, o qui ha estat capaç de sumar més suports entre els elegits. 
És una llàstima que visquem un temps en què uns personatges execrables fan anar el món per allà on volen, amb persones innocents que hi deixen la vida, mentre ells s'ho miren des del despatx, molt tranquils. No és just, i tenim l'obligació de denunciar-ho.
xfebrer
Tenim dret a queixar-nos?
Tenim dret a queixar-nos?
Em pregunto si els espectadors o radiooients tenim dret a queixar-nos de les anomalies dels serveis públics de televisió o ràdio. Si estem parlant d'emissores públiques vol dir que el cost de funcionament i les inversions que s'hi destinen les paguem tots. Potser, doncs, que hi diguem alguna cosa.
Aquests dies la televisió catalana ha canviat d'imatge i continguts. No en puc parlar gaire, ja que fa temps que gairebé no la miro. Sí que he pogut llegir algunes crítiques on es diu que el resultat no és prou satisfactori. També és cert que el més important és el contingut i aquí caldria veure si ha millorat o s'ha quedat amb les ganes.

 
Acostumo a escoltar l'emissora de música clàssica de la mateixa corporació i en aquest cas sí que he patit, si ho puc dir d'aquesta manera, canvis en un dels programes que segueixo habitualment. Em refereixo a Tots els matins del món, que fins al curs passat conduïen en Joan Vives i l'Esther Pinart. Ara en Joan ha deixat el programa, si més no la seva conducció, i han canviat força el seu contingut.
Contra gustos no hi ha res escrit, però haig de dir que el nou format no m'agrada. Puc presentar una queixa o simplement haig de sintonitzar una altra emissora? Aquesta qüestió no és menor, ja que els costos de la seva realització també els pago amb els meus impostos, encara que apagui l'aparell de ràdio.
La pregunta que em faig és si els canvis, en el disseny i format de la televisió catalana, o d'aquest programa de ràdio, es pensen prou, o bé s'improvisen? Haig de suposar que al darrere hi ha un conjunt de professionals que ho han estudiat a fons. Sobretot pel que fa a la televisió. Quant al programa de ràdio esmentat, m'imagino que també s'ha treballat el canvi, potser amb no tant deteniment i, estic segur, sense consultar els radiooients. Esclar que, potser només soc jo que no m'agraden els canvis, però en tot cas sí que deixo la pregunta a l'aire: En què s'ha millorat quant a propostes musicals? No hi ha un excés de xerrameca de temes poc relacionats amb una emissora de música clàssica? 
Tant de bo que ho vagin polint, a mesura que s'adonin de la reacció de la gent. En tot cas, considero que els contribuents hi tenim alguna cosa a dir.
xfebrer
Rebem molta porqueria
Rebem molta porqueria
Cada dia et fas un tip de llençar a la paperera correus electrònics i missatges no volguts. La facilitat amb què t'arriben és desesperant, i no et queda altre remei que perdre temps a enviar-ho a la brossa. Encara que ho defineixis com a brossa i correu no volgut, el mateix sistema crea noves adreces que fa impossible bloquejar-les.

 
Per altra banda, haig de reconèixer que, darrerament, hem vist reduït el nombre de trucades no desitjades. Aquelles trucades que et volien vendre alguna cosa o enganyar-te per buidar-te el compte corrent. Probablement, el govern ha aconseguit controlar-ho i esperem que duri en el temps.
En la mateixa línia, potser seria interessant que s'actués de la mateixa manera amb tot el correu brossa que ve a través d'internet. Desconec si és fàcil d'aconseguir-ho, però seria d'agrair perquè acabes el dia cansat de rebutjar missatges.
Sempre s'ha dit que no podem catalogar de bones o dolentes les coses, sinó, en tot cas, l'ús que se'n fa. Avui qui critiqués l'Internet rebria moltes crítiques, i amb raó. Sí que cal denunciar el mal ús que algunes persones o empreses en fan i, per això, la meva petició que alguna autoritat hi faci alguna cosa per aturar-ho.
I en aquesta línia, encara que amb unes diferències evidents, tenim l'incompliment de l'ordenança de la publicitat a les bústies, que és vigent a la nostra vila, però que ningú no en fa cas i, el que és pitjor, el govern de torn no exigeix el seu compliment. Amb això tornaria a parlar de la necessitat de tenir presents les ordenances vigents, per fer-les complir o, si no hi ha capacitat, estripar-les. No hi ha res pitjor que reglamentar i no saber o poder-ho regular.
xfebrer
Em preocupa
Em preocupa
Em preocupa el caire que està agafant la gestió municipal a la nostra vila. Cada vegada tinc més la impressió que davant de les dificultats s'opta pel camí fàcil, encara que aquest sigui en detriment dels vilatans. No pot ser que no s'encarin els problemes i es busquin solucions que no vagin en contra de la ciutadania. Que es renunciï a competències municipals amb l'excusa de la poca preparació dels nostres treballadors o pocs efectius. 

 
Darrerament, hem observat uns detalls que m'han cridat l'atenció perquè no estan en la línia d'oferir un bon servei, sinó més aviat de desviar la feina, posar-s'hi d'esquena i que ho resolgui una altra administració, o una empresa privada. Una altra cosa és mancomunar serveis, treballar conjuntament amb els pobles veïns, ajuntar esforços, però treballar i no treure-s'ho de sobre.
En el Ple d'ahir, per posar un parell d'exemples, es va fer palesa aquesta tendència que comento. El primer cas, i que considero greu, va ser l'aprovació, gràcies a la majoria absoluta de l'equip de govern, que els ajuts a les famílies dels alumnes de l'escola de música no es rebessin en el moment de formalitzar la matrícula, sinó posteriorment, obligant-los a fer la despesa sense tenir en consideració les dificultats que puguin tenir per realitzar-la. El motiu sembla que és alleugerir la feina dels treballadors municipals. Una raó que no pot ser més desafortunada ni més perjudicial per a les famílies afectades.
El segon exemple és el comentari que es va fer del rebuig, per part de la Generalitat, d'assumir les competències en el control de les llicències, la inspecció i les sancions als establiments d'oci de la vila. La idea era que fos la Generalitat qui ho seguís perquè ho faria més bé, m'imagino. No som capaços de fer-ho?
Puc entendre que els municipis estan mal finançats. Que hi ha problemes a resoldre com per exemple que s'hagi de finançar l'acadèmia dels futurs policies, i que després puguin marxar cap a un altre municipi més gran que els pagui millor. Hi ha feina a fer per no deixar a l'estacada els governs municipals, però aquests hi han de posar de la seva part i formar correctament els seus treballadors perquè donin el millor servei als vilatans i no s'excusin en la seva incapacitat o comoditat, per no atendre com ens mereixem.
xfebrer
Un mòbil al faristol
Un mòbil al faristol
Com cada any vàrem anar davant del Xifré per poder seguir la dansa d'Arenys. És una bonica tradició que forma part dels actes de Sant Roc, la segona festa de la vila d'Arenys. Una festa molt participada i que cada vegada va agafant més empenta, consolidant-se tots els actes que l'han anat configurant. Probablement, els macips i la dansa d'Arenys són els més destacats, o si més no els més antics.
Ens vàrem col·locar darrere la cobla que interpretava, en directe, la dansa. L'indret estava molt concorregut, despertant la lògica expectació. Cada any s'hi incorporen nous dansaires i se'n jubilen d'altres. És bo que la tradició no es perdi i que les noves generacions també participin i gaudeixin de les tradicions populars i culturals. No podem oblidar que la cultura és la llavor que permet que la societat superi tots els maldecaps i ens alegri la vida, que ben prou ho necessitem.

 
El músic del davant tenia el contrabaix ben afinat i al seu davant la partitura de la dansa. La curiositat era que al faristol, davant de la partitura, hi havia un mòbil en posició horitzontal. Em preguntava què carai hi feia. Després ho vaig entendre tot.
Estava a punt de començar un partit de futbol on el protagonista era el Barça. No em feu dir amb qui s'enfrontava. Va sintonitzar amb la retransmissió del partit i l'anava seguint mentre tocava l'instrument. Qui ho diu que els homes no podem fer dues coses a l'hora?
Segurament que el director de la cobla no se'n va assabentar i ho devia fer prou bé per no cridar l'atenció, però la veritat és que la imatge que donava, si més no a les persones que ho podíem veure, no era gaire elegant. No és la primera vegada que això passa. M'han comentat de persones que assisteixen a la representació de teatre amb els auriculars seguint retransmissions de futbol. També músics, mentre interpreten el seu concert. Però això ja passa de taca d'oli. 
La passió pel futbol, i en aquest cas pel Barça, sembla no tenir límits. També passar durant els plens municipals, que si cauen en dijous poden coincidir amb els partits internacionals. Hi ha qui no pot desconnectar, ni en els moments més transcendents del seu ofici.
xfebrer
S'acumula la feina
S'acumula la feina
Hi ha setmanes que sembla que s’hagi d’acabar el món. Suposo que també us ha passat. I dies que tot et surt al revés. Com si haguessis trepitjat merda, que es diu vulgarment. M'imagino que també us hi heu trobat. Doncs avui és un d'aquests dies, en una setmana que no hi podia encabir res més. Tant allò que havia planificat com la suma dels imprevistos.
Diuen que ens ho hem de saber agafar bé, però és cert que passes una estona malament. No saps ben bé per què has concentrat totes les coses en uns mateixos dies, sabent que, per la llei de Murphy el pastís et caurà a terra pel costat de la nata.

 
Dies així penses en les persones que tot això no els passa només en uns dies o setmanes concretes, sinó que bona part de la seva vida està farcida de problemes i situacions injustes. No cal pensar en casos extrems, com els palestins de Gaza, sinó que en podem trobar de més propers. Famílies que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. En part no s'ho hauran muntat bé, però segur que arrosseguen quelcom que no han pogut escollir.
I és en aquests moments que penses que els governs estatals es preocupen poc dels més vulnerables, encara que siguin governs progressistes. La vista se'ns en va cap a les coses amables i agraïdes, esquivant tot allò que no funciona. Les persones que tenen problemes per trobar un habitatge, una feina, un grup d'amics per viure plenament i dignament.
Continuen arribant persones immigrants, sigui per la guerra o la fam, i nosaltres encara no hem resolt com encaixar-los a la nostra societat. Volem que s'integrin, però els hi posem totes les traves del món per aconseguir el permís de residència, el permís de treball. Què esperem que els hi passi? Si els nostres tenen problemes per trobar un lloc on viure, què no hauran de patir aquelles persones que no poden demostrar uns ingressos fixos, i a més tenen la cara més fosca que la nostra? 
No ho estem fent bé, i pensant en tot això arribes a la conclusió que el cúmul de problemes que has patit no té gens d'importància al costat del que pateixen ells. No ens podem queixar!
xfebrer
Pendents de l'estrena
Pendents de l'estrena
Tot i que és un tema que em preocupa ben poc, sí que ho vaig seguint perquè els mitjans de comunicació en parlen prou. Em refereixo a la pugna entre l'Ajuntament de Barcelona i el Barça per poder obrir el nou camp reformat. El club té molt interès a poder-lo estrenar, encara que només sigui una part, i l'ajuntament vol estar segur que les obres realitzades garanteixen seguretat als espectadors.

 
No hi ha dubte que l'obra del camp de futbol és important i no ha d'haver estat fàcil el seu disseny ni la seva execució, però la impressió que tens és que no ha acabat de funcionar, sigui per l'empresa encarregada o pels seus treballadors, però han sorgit una sèrie de dubtes que ho posen en qüestió. 
Avui llegia que l'ajuntament ha tornat a denegar el permís d'obertura al públic per deficiències observades, algunes de prou importants per a la seguretat dels seus usuaris. I la pregunta que em faig és de qui és la culpa?
Potser perquè tenim l'experiència de la construcció de la nova biblioteca a la nostra vila, que està resultant força caòtica, i encara no sabem ben bé de qui és la culpa. Se la passen els uns als altres, i la casa sense escombrar, amb el perill de perdre les subvencions atorgades si no s'acaba l'obra abans del mes de juliol de l'any vinent.
Sense la voluntat de posicionar-me a cap dels llocs, entenc que l'Ajuntament de Barcelona vetlli perquè l'ús de les instal·lacions es faci amb total seguretat. Això és el primer a tenir en compte si no volem haver de lamentar víctimes o afectats. El club hauria d'entendre la qüestió i si amb algú s'hi ha d'encarar ha de ser amb l'empresa constructora si no fan prou bé les coses. Una empresa, per cert, que té allotjats els seus treballadors en un hotel del Maresme on són freqüents els aldarulls i destrosses, amb la passivitat dels seus propietaris i la por dels veïns. 
I d'aquesta manera, el seguiment de les obres de l'estadi de futbol es concentra en la disputa sobre terminis. Esperem que no passi com en la reforma de l'estadi de Montjuïc que a la primera gotellada es varen haver d'aixoplugar com varen poder, per les goteres inesperades.
xfebrer
Qüestió de lideratges?
Qüestió de lideratges?
Avui, fent una llegida a la premsa, m'he aturat a pensar sobre els líders dels partits polítics i el paper que juguen, o millor dit, la importància que representen per al conjunt del seu partit polític. Repassant els diferents partits polítics catalans m'he anat fixant en els seus líders i el grau de coneixença, i he intentat lligar-ho amb els resultats electorals.

 
Encara que puguis defensar la importància del treball d'equip i el concurs del més gran nombre de persones possible, t'adones que la significació del màxim dirigent condiciona molt el seguiment i, per què no, el nombre de vots que pot arribar a recollir un partit polític. 
Probablement no és la situació i desgast del president Puigdemont el que provoqui que Junts es trobi en moments complicats i amb una tendència a la baixa de seguidors i votants, però en tot cas es troba a faltar una direcció potent per recompondre el partit després del fracàs del Procés. 
ERC va córrer a salvar els mobles amb la recuperació de Junqueras, per manca d'una alternativa forta que evités més desastres al partit. Junqueras també està desgastat i qüestionat, però qui el pot substituir amb cara i ulls?
El PSC també necessitava un canvi de lideratge, amb uns personatges força caducats. El president Illa, tot i el seu caràcter avorrit, sembla que ha aconseguit aglutinar un partit que havia tingut temps gloriosos, però que havia quedat superat durant l'auge de Ciutadans. 
La CUP i els Comuns resisteixen com poden, possiblement mancats d'un lideratge que els permeti viure amb l'esperança de continuar vius a la política. Pot ser que sigui volgut, pel seu caràcter assembleari, però jugant al costat dels altres, que treballen i poleixen el líder ideal, ho tenen magre.
He arribat a la conclusió que les grans masses veneren els líders i que els partits polítics, per aconseguir governar, s'esforcen a trobar aquests personatges que els han de catapultar a la victòria.
xfebrer
Esperant el xàfec
Esperant el xàfec
Després de la DANA del mes d'octubre de l'any passat a València crec que s'ha intensificat l'estat d'alerta davant de possibles temporals descontrolats. El que va passar a València és molt greu i gros, i encara que mai es farà prou per evitar desgràcies humanes, tots els indicis fan pensar que aquella vegada varen fallar massa coses. Encara s'estan investigant responsabilitats, però la confiança en què els responsables de la catàstrofe siguin jutjats cada vegada és més escassa.

 
Deia que darrerament l'estat d'alerta davant de possibles aiguats és més freqüent. Cada vegada que anuncien pluges comencen a sortir totes les alarmes. A la nostra vila, per exemple, els avisos de retirar els cotxes dels rials són constants. Normalment, no passa res, però en tot cas es curen en salut i que ningú els pugui buscar les pessigolles. Esclar que el perill és que no passi com en la història d'en Pere i el llop: en veure el resultat, que la gent deixi de fer-ne cas.
Els negacionistes del canvi climàtic, que n'hi ha, m'imagino que s'ho deuen mirar d'esquitllada, convençuts que el món està malalt i que tot plegat és una mania d'uns quants, encara que aquests siguin especialistes en temes climàtics.
Sigui com sigui, la veritat és que cada vegada estem més pendents del temps. Les previsions continuen fallant com abans, però ara es miren més amb lupa. Vivim una mica tensats, i la situació del món no ens hi ajuda. Siguin les declaracions de Trump, el cinisme de Putin, o la impotència dels estats europeus davant d'una realitat que no saben com agafar-la, avui viure distret no és fàcil i això ens pot portar més problemes del compte. El remei pot passar per posar-hi distància, sense aclucar els dos ulls, no sigui que quan ens despertem sigui massa tard.
xfebrer
Política i gestió al municipi
Política i gestió al municipi
Avui m'ha vingut al cap fer la comparació entre micro i macroeconomia aplicada a la política, és a dir, parlar de micropolítica i macropolítica, i intentar comprendre les diferències. De fet, la idea m'ha sorgit arran de la notícia que sortia a l'ARA sobre un possible malestar dels alcaldes de Junts en relació amb els seus dirigents.

 
Els conceptes me'ls he inventat jo, i es refereixen a la política que es fa des d'un ajuntament, sobretot un ajuntament petit o mitjà, i la política que es fa des de la seu central del partit. Jo que no he militat mai a cap partit polític, el que he vist no m'ha agradat. Puc entendre que des de la direcció es vulgui controlar qui fa ús de les sigles, però sovint es passen de frenada i, el que és més greu, no acaben d'entendre la realitat dels municipis.
He dit moltes vegades que si una persona vol viure tranquil de la política que no es fiqui en un ajuntament. Si pot, que opti a entrar al Parlament. Allà viurà sense tants maldecaps. Més allunyat de la ciutadania. Els regidors i alcaldes de les nostres poblacions són carn de canó de totes les crítiques. Unes crítiques que no només es troben a les xarxes socials, sinó a la cantonada del carrer de casa.
En alguna ocasió m'han criticat que doni tanta importància, en la governança d'un municipi, a la gestió i menys a la política. Puc entendre que des d'un ajuntament també es fa política, sobretot si tens la possibilitat de prioritzar les tasques a fer, que no sempre passa. El dia a dia se't menja i moltes de les coses que t'agradaria fer, perquè hi creus, es queden en un calaix tot esperant l'ocasió.
Sí. Es pot fer política des d'un ajuntament i se n'ha de fer, sobretot pensant en les famílies més vulnerables, que la dinàmica els va decantant i cal posar-hi intenció i fermesa per evitar que quedin al marge. Però a l'hora de fer política des del municipi, no es pot oblidar la gestió. I aquesta gestió s'ha de fer ben feta, perquè si no pots ocasionar molts problemes als teus conciutadans. És aquesta micro, que és molt important i que pot anar lligada amb la macro que t'arriba des de la centralitat, però t'has de fer valer i fer-los entendre que al municipi hi ha unes prioritats que ningú se'n pot oblidar.
xfebrer
I el temps va passant...
I el temps va passant...
Avui llegia al web de Ràdio Arenys la notícia del nou projecte de l'estació de bombeig que ha d'evitar que les aigües residuals d'Arenys de Munt es passegin per la nostra vila amb tots els problemes que patim de vessaments. Una obra que porta anys de retard i que, com moltes, ens fa caure la cara de vergonya. Què passa amb l'administració pública d'aquest país?

 
L'ACA a Arenys de Mar ens té força escarmentats. Governi qui governi a Catalunya, l'entitat pública no ens ha tractat mai bé. Sempre hem tingut discussions amb el final de la Riera, els rials i també el clavegueram. No cal recordar el tema del rial del Bareu, que arrosseguem des de fa dècades i encara no tenim una solució que permeti viure i circular per aquell entorn amb la deguda seguretat i comoditat.
En el cas de l'estació de bombeig l'ACA ja va fer un projecte que l'ajuntament veí no va acceptar perquè no encaixava en l'entorn on s'ha de situar. Han passat els mesos i des del Consell Comarcal del Maresme s'ha gestionat de molt mala manera. El Consell també necessita millorar, governi qui governi. Aquí podríem parlar del funcionament de la majoria de consells comarcals del país i plantejar-nos la seva utilitat. Segur que quedarien mal parats.
El problema de l'estació de bombeig i el retard en la seva construcció rau en la importància de l'obra per les nefastes conseqüències que té per a la nostra vila. Si un tema tan important es retarda sine die, què passarà amb les coses menys transcendents? Fa quatre dies que parlàvem de l'encreuament de carreteres a la sortida de la C-32 en el límit dels dos Arenys. Una altra obra que anem reclamant de fa temps i que la nostra Generalitat té aparcada en un calaix.
Ens queixem que des de Madrid ens fan la guitza, però estem comprovant que el govern propi tampoc ens posa les coses fàcils. Està vist i comprovat que només des del govern municipal es podrien solucionar la majoria de problemes. El cas és, però, que les competències i recursos són escassos. I ara que ens sobren diners, ens diuen que no ens els podem gastar. L'administració pública no rutlla i d'això en treu rèdit l'extrema dreta. País!
xfebrer
Telefonar a l'hospital de Mataró
Telefonar a l'hospital de Mataró
Aconseguir parlar per telèfon amb l'hospital de Mataró és gairebé una proesa. Un objectiu que et proposes de bon matí, havent fet els exercicis corresponents d'acumulació de paciència i et llences a l'aventura. Per què costa tant que t'atenguin per telèfon? Quin és el problema? Massa usuaris per les dimensions de l'hospital? Una oficina d'atenció esquifida i per sota de les necessitats de l'empresa?

 
No sé si heu tingut la necessitat de trucar per telèfon a l'hospital de Mataró i com us ha anat. Potser només em passa a mi, però temo que no sigui això, sinó que el menyspreu cap als pacients és exagerat. No pot ser que necessitis tot un matí per poder-hi parlar i que al migdia claudiquis, perquè no ho has aconseguit. 
Probablement hi ha alguna manera que se m'escapa i he intentat esbrinar-ho per Internet sense èxit. El contestador automàtic et respon de seguida i et diu que si saps l'extensió telefònica que l'escriguis. No sempre la coneixes i quan és així, no hi ha manera de trobar-la. Semblaria que anant al web de l'hospital hi hauria d'haver una secció on constessin les extensions. Doncs, no hi és. O si hi és deu seu complicat de trobar-la. Jo no l'he trobat.
Amb una mica de sort aconsegueixes que un veu automàtica et digui que estàs a la cua, i de mica en mica et vas situant més al primer lloc. T'il·lusiones perquè entens que amb paciència arribaràs a ser el primer de la cua i t'acabaran atenent. No!, quan gairebé et toca, et diuen que els seus agents no et poden atendre. Que si vols et trucaran ells quan puguin. I et deixen amb la paraula a la boca.
L'esperança és la darrera cosa que es perd, i així acabes de passar el matí pendent del telèfon. Sobretot que ningú no et truqui i perdis la trucada. L'estrès també entra en joc i així em trobo, esperant que algú es digni a trucar-me. L'alternativa és tornar-ho a intentar, però necessito un tram d'hores disponibles per iniciar la nova aventura.
Realment, el servei d'atenció de l'hospital de Mataró necessita millorar!
xfebrer
Participem
Participem
Aquest dimarts es varen presentar les propostes escollides per ser votades en el procés de pressupostos participatius de la nostra vila. Devíem ser una vintena de persones, comptant els membres de la comissió de seguiment. Una xifra escassa si volem entendre el procés com una mostra de la participació dels vilatans en la gestió d'una part del pressupost municipal, però que tampoc ens va sorprendre, coneixent quina és la realitat any rere any, i també  a diferents poblacions.

 
Com ja he comentat més d'una vegada, a la ciutadania li fa mandra participar. És més fàcil criticar les coses que no pas participar-hi. I això sembla que cada vegada és més accentuat. Segur que es podia haver fet més publicitat, o bé escollir un millor dia o horari per programar la trobada, però no crec que el nombre d'assistents hagués variat excessivament.
Tot això ens ha de fer pensar i valorar l'interès i fins i tot la conveniència d'endegar aquests processos. Segurament la manca d'assistència no pot eliminar les possibilitats de participar de la cosa pública, però sí que ens ha de fer estudiar com podem fer més atractiva aquesta participació.
A partir del dilluns 6 d'octubre els vilatans més grans de setze anys podran votar les tres propostes que considerin més interessants, sempre que la suma no superi els 300.000 euros de topall de la convocatòria. Hi ha diversitat en les propostes i segur que alguna o altra interessen al conjunt. Si no n'hi ha més és perquè en la primera fase, en el moment de presentar propostes, no s'ha estat prou actius.
Tot i que hi ha coses a millorar i a tenir en compte de cara a properes convocatòries, caldrà esperar quina és la resposta de la gent i valorar, al final del procés, tot el seu funcionament. De moment n'hem pres nota i hem donat un vot de confiança als responsables del departament municipal encarregat del procés. Probablement, les presses i la improvisació hauran estat les debilitats del procés, però confiem que les propostes guanyadores s'acabin realitzant, i no passi com en convocatòries anteriors que han quedat en un calaix.
xfebrer
Un servei necessari a la nostra vila
Un servei necessari a la nostra vila
Arran de la notícia que apareix avui al web de Ràdio Arenys m'ha semblat interessat comentar la importància de disposar, a la nostra vila, dels serveis del centre de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP). Acostumem a ser molt crítics i reivindicatius, demanant més serveis pròxims, però, en canvi, no apreciem bé allò que tenim, i és bo aturar-nos-hi i parlar-ne.

 
Les famílies que tenen necessitat d'aquest servei tenen la sort de no haver de desplaçar-se fora de la vila per dur-hi els seus fills. Si ja és un esforç tenir cura d'un fill amb aquestes necessitats, i a més li afegeixes la necessitat de sortir a fora, la cosa es complica. És per això que, en primer lloc, s'ha d'agrair que a casa nostra tinguem la sort de gaudir d'aquesta atenció.
Per altra banda, i per les referències que en tinc, no només hem de parlar de disposar d'aquest servei a prop nostre, sinó que l'atenció que reben els nostres infants és excel·lent. Les professionals que en tenen cura són expertes i molt empàtiques, tant amb les criatures com amb els seus familiars.
Encara que a la notícia de Ràdio Arenys no s'esmenta, des de fa un temps els responsables del servei demanen millores en l'equipament cedit per l'Ajuntament. Tenen la promesa d'una nova ubicació, ja que sabem que aquestes instal·lacions han d'anar a fora, i entretant els han resolt alguns temes que eren urgents.
En un principi la nova ubicació estava pensada al Casal Sant Vicenç, que l'Ajuntament tenia previst adquirir. De moment tot s'ha encallat, i la situació en què ens trobem del pla econòmic financer, fa pensar que pot anar per llarg si, finalment, es manté la voluntat d'adquirir aquesta instal·lació. Com en moltes altres coses, la manca de planificació del govern municipal ens deixa sempre en el dubte. Tot depèn de les circumstàncies que es van presentant, vivint de la sorpresa constant. 
Desitgem que aquest impàs en el possible trasllat del servei no sigui en detriment de la seva continuïtat a la nostra vila, i esperem poder-ne gaudir molts anys.
xfebrer
Deixar de fer el ridícul
Deixar de fer el ridícul
Si es confirma la retirada de RTVE d'Eurovisió potser serà la manera de deixar de fer el ridícul any rere any. Haig de confessar que no segueixo el festival des de fa molts i molts anys, i simplement llegeixo la notícia que apareix l'endemà, amb la posició final del representant espanyol, o la representant. Si no tinc mala memòria, en dues ocasions Espanya es va endur el primer premi, i varen ser dos anys seguits a la dècada dels seixanta del segle passat. Fa més de cinquanta anys!

 
He llegit la notícia que el president de la televisió espanyola planteja la retirada si no s'exclou Israel. Una mesura de força contra la presència d'un país on el seu exèrcit està cometent un genocidi que podem veure en directe per televisió.
És curiós que els moviments contraris a Israel es manifestin en espais i activitats esportives i culturals i no hi hagi una pressió més enèrgica en l'àmbit econòmic i polític. És cert que el president espanyol s'ha manifestat en contra de l'acció israeliana, però no acabo de veure en què es tradueix. Potser és que la cosa va lenta i s'anirà concretant amb el temps.
I és molt trist que sigui el genocidi a Gaza un altre element de discòrdia entre els dos grans partits polítics espanyols, amb l'intent del PP de desgastar el govern i aconseguir la convocatòria d'eleccions, amb l'esperança que tot canviï i puguin accedir a la Moncloa. Amb Vox o sense?
Aquest cap de setmana Vox ha celebrat un acte que els ha d'afavorir l'augment de simpatitzants i futurs votants, en detriment del PP, però també de la majoria d'espanyols. Com ja està passant a molts països europeus, l'extrema dreta està guanyant terreny a la dreta moderada, encara que a Espanya de moderada no en té res.
Per tot plegat, ens toca viure els darrers temps d'una esquerra poruga que encara governa, però que té els dies comptats si la cosa no fa un gir de cent vuitanta graus, que no sembla que hagi de passar. A veure, de moment, què decideix el consell d'administració de la televisió pública espanyola, i si això pot ajudar que des d'altres àmbits s'ampliï la pressió a l'estat d'Israel.
xfebrer
Les coses mal fetes
Les coses mal fetes
Arran de les notícies dels accidents ocorreguts a la sortida de l'autovia del Maresme, al límit del terme municipal de la nostra vila, he intentat sense èxit trobar els escrits que vàrem presentar al síndic de greuges per sol·licitar que intervingués en insistir a la Generalitat que havien de millorar el nus de l'encreuament de carreteres en aquesta sortida de l'autovia, pensant sobretot en les persones que es mouen entre les dues poblacions veïnes. Fa molts anys, i el problema continua.

 
Les coses, quan es fan malament, costa molt que s'arreglin. Des del despatx no s'aprecien els problemes reals i això és un problema. Caldria que els encarregats de dissenyar els projectes analitzessin totes les casuístiques i es presentessin als llocs per evitar decisions que perjudiquen els usuaris.
Aquests dies ens comenten que hi ha hagut més d'un accident de cotxes i estic segur que la culpa és dels conductors que no han respectat els senyals de trànsit. Tot i això, si l'encreuament estigués ben fet, s'evitarien molts dels accidents.
Sabem que el projecte de millora està en algun despatx de la Generalitat. El que no sabem és la prioritat ni la previsió dels terminis per executar-la. Temo que la cosa vagi per llarg i, per tant, continuarà havent-hi més accidents i els vianants hauran de fer la gran volta si volen arribar al municipi veí. 
Aquesta és una prova més de la lentitud amb què actua l'administració pública i fa entenedor el rebuig d'una part important de la població que acaba caient sota el paraigua del populisme que practica l'extrema dreta, i així ens va.
La mobilitat al Maresme està en estudi, però s'avança a pas de tortuga. Els responsables de tirar endavant els projectes no ho pateixen personalment i això fa que s'eternitzi. Vivim, doncs, de projectes i promeses que no arribem a veure, i és per això que perdem la il·lusió i la confiança amb els nostres polítics. No s'estranyin, doncs, que la deriva populista vagi agafant més embranzida. No anem bé!
xfebrer
Tapar forats
Tapar forats
Estic preocupat perquè al llarg dels anys a la meva vila el govern de torn es dedica únicament a tapar forats i quan surt un projecte estrella, que ens costa una picossada, s'encalla i eternitza fins al punt que quan s'aconsegueix ja hem perdut la il·lusió. 

 
Avui llegia la notícia al diari ARA sobre els projectes que la Diputació ha subvencionat a diferents polígons industrials de la província. No m'ha vingut de nou que Arenys de Mar no hi figurés, perquè està en la línia del que ens acostuma a passar, i això que hi ha prou coses a resoldre i millorar als nostres polígons industrials. Parlo amb plural, però potser no ho hauria de fer.
Recordo que fa molts i molts anys un regidor, que malauradament ens va deixar, tenia la dèria de revolucionar el nostre polígon industrial per fer-lo atractiu i que les empreses vinguessin a construir-hi la seva nau, donant feina als vilatans i millorant l'economia vilatana que ja anava de baixa. Res ha canviat i les empreses no han picat. 
El Consistori va modificar el reglament d'ús del polígon industrial per fer-lo més atractiu, i han passat uns quants mesos i no s'ha mogut ni una fulla. Les condicions del polígon no han canviat. Els accessos a la via més important de trànsit són limitats, i la manca d'iniciatives es manté, i així ens va.
Em preocupa aquesta desmotivació política, i per això s'entén que el govern municipal actual rebutgés la idea d'elaborar un Pla d'Actuació Municipal (PAM), considerant-lo innecessari. I així ens va.
Si no hi ha idees el resultat final és el que comentava al començament: només es tapen forats i resolen els problemes que apareixen, sense visió de futur, amb molts temes a resoldre que arrosseguem de fa molts anys, com són el clavegueram, la canalització del Rial del Bareu o la mobilitat per la Riera i l'alternativa necessària per descongestionar-la.
Tant de bo arribi el dia que algú clavi un cop de puny a la taula i decideixi canviar aquesta dinàmica paralitzadora. Si no és així anirem vivint dels records, molt alegrament, però sense avançar en res.
xfebrer
Vota per molestar
Vota per molestar
Tenim la sensació que els partits polítics de l'oposició voten en contra les propostes del govern de torn simplement per molestar i posar pals a la roda. Això és la impressió que es té des de la posició del govern o quan ho mires des de fora sense entrar en detall. Seria bo, però que a l'hora de jutjar els vots contraris examinéssim bé si les propostes presentades estan ben pensades, a qui beneficien i, sobretot, si el resultat de la seva aplicació té un abast majoritari i satisfactori per a la societat.

 
Ho dic perquè en els darrers temps hem presenciat situacions esperpèntiques, algunes d'elles motivades per la mala redacció de noves lleis o modificacions de les existents. Sembla com si hi hagués un nivell baix dels legisladors a l'hora de redactar les lleis i es deixessin detalls importants que després s'ha de córrer a modificar.
Aquests dies és notícia la proposta de reducció de la jornada laboral a trenta-set hores i mitja a la setmana, i que ha caigut per manca de suport parlamentari. Sabem que el govern socialista necessita el suport d'un conjunt de partits polítics, per compensar el vot contrari sistemàtic de Vox i PP, però té a Junts com el cigró a la sabata que li fa mal a l'ull de poll.
Junts ha votat en contra, argumentant que la mesura no beneficia les petites i mitjanes empreses, que a Catalunya conformen la base econòmica. És cert que cal treballar perquè els treballadors tinguin més temps lliure, però tampoc es pot oblidar què representa la reducció d'aquesta mitja hora diària de treball a les petites empreses. S'ha d'analitzar bé i trobar la manera que tothom en surti beneficiat. 
Trobo a faltar, en defensa dels treballadors, temes tan importants o més com són l'increment salarial i les condicions dels llocs de treball. Entenc que són temes més complexos que no pas retallar hores de treball, a l'hora de plantejar-ho, però ben segur que els treballadors agrairien que els sous augmentessin, i no hi hagués una pèrdua continuada del poder adquisitiu, i que els llocs de treball tinguessin unes condicions mínimes per exercir la seva feina. També que es tingués en compte la necessitat de la formació permanent i les possibilitats de millora i ascens dins de les empreses. Em fa l'efecte que sindicats i govern estan més de cara a la galeria que no pas de resoldre els veritables problemes del món laboral.
xfebrer
La unanimitat ho bloqueja tot
La unanimitat ho bloqueja tot
Soc molt pessimista sobre el futur de la Unió Europea. He dit moltes vegades que l'entrada a Europa era per a molts de nosaltres un somni que es va fer realitat quan vàrem poder-nos treure de sobre la dictadura franquista. D'alguna manera ens va semblar que entràvem a la glòria i que es resoldrien tots els nostres mals, fruit de la repressió viscuda. 

 
Han passat els anys i cada vegada estem més desanimats amb el funcionament del nostre entorn europeu. Es va avançar en molts aspectes, però des de fa un temps ens trobem encallats i més aviat anem enrere. Tenim la sensació que som més febles i irrellevants. Hem viscut sota l'empara dels EUA i ens hem adormit. Ara que Trump ens gira l'esquena, ens ha enganxat amb els pixats al ventre.
Més d'una vegada he parlat de la unanimitat imposada a la Unió Europea per decidir com avançar en tots els temes que es debaten, i he deixat clar que ho considerava un destorb a l'hora d'aprovar resolucions que ens permetin sortir de l'atzucac. La unanimitat ho bloqueja tot. Amb l'ampliació dels estats membres ens hem trobat amb diferents sensibilitats i això fa impossible que tothom estigui d'acord amb tot.
Ens queixem de les majories absolutes i no parlem gaire de la unanimitat. Si les primeres posen traves al diàleg i l'enriquiment que suposa rebre inputs de diferents opinions, la unanimitat tampoc ajuda a l'hora de prendre decisions. Hi ha molt debat, això sí, però situat en un bucle infinit.
La solució exigeix eliminar la clàusula de la unanimitat i buscar la majoria, amb totes les reserves i proporcions que es considerin adients. Mentre tot s'hagi d'acordar unànimement no avançarem i més enviat anirem fent passes enrere. Totes les altres potències mundials ens passaran la mà per la cara. Ens creiem molt demòcrates, però no aconseguim resoldre res. 
El debat sobre la cessió de poder dels estats a la Unió és molt interessant i necessari, però mentre no ens deslliurem d'aquesta condició no ens en sortirem. És per això que deia al començament que els meus sentiments són poc optimistes i em preocupa quin serà el nostre futur.
xfebrer
Ah, però encara es fa?
Ah, però encara es fa?
Alguns ens preguntem si encara se celebra la manifestació de l'Onze de setembre. Tal com han anat les coses el més normal seria que ens quedéssim a casa i viure dels records, de quan, il·lusionats, sortíem a fer cadenes demanant el dret a l'autodeterminació o directament la independència. Ha plogut molt i la deriva independentista ha degenerat estrepitosament. No cal buscar culpables, perquè d'alguna manera tots en som responsables.
Les mateixes entitats que lideraven les manifestacions de la Diada, també estan en hores baixes. L'ANC és una olla de grills, amb uns dirigents que estan tancant les portes als crítics per salvar-se i tirar endavant no sé quin projecte. 
Entenc que demà hi haurà una manifestació perquè toca, no pas perquè hi hagi gaires ganes de fer-la ni d'assistir-hi. Els actes institucionals ens recordaran que Catalunya i Espanya tenen un repte pendent i que encara no ha arribat l'hora de resoldre l'encaix del nostre país al conjunt de l'Estat. A qui no interessa?
Tot fa pensar, doncs, que caldran noves generacions per tornar a insistir en les reclamacions de sempre, que han esdevingut permanents, encara que variades i amb diferents respostes i acceptació. La nostra generació s'ha cremat i els nostres líders polítics han fet aigües. No ho varen calcular bé? Es varen acollonir? Tenien la majoria del poble engrescada, però no ho varen saber conduir. No era fàcil. Potser precipitat. Només fa tres-cents anys que hi rumiem. 
Un nou Onze de setembre reivindicatiu, però amb els papers mullats. Ja no sabem on som. Quins pactes hi ha pendents?, quines transferències estan a caure?, on són els nostres drets?, què passa amb la nostra llengua als jutjats, però també al carrer?
Demà serà un dia festiu a Catalunya, però no sabem ben bé què podrem celebrar. Potser simplement que no haurem d'anar a treballar, i tal dia farà un any. Bona Diada!
xfebrer
Armes blanques i sensació d'inseguretat
Armes blanques i sensació d'inseguretat
Massa sovint llegim sobre apunyalaments a la via pública. Al nostre país, sortosament hi ha pocs trets en comparació amb altres, però l'arma blanca és molt present, i això vol dir que hi ha persones que es passegen pel carrer amb ganivets a la butxaca. Algunes vegades entenem que es tracta de baralles entre bandes antagòniques, però en altres ocasions són fruit de l'espontaneïtat. No sé què és pitjor.
El pitjor de tot plegat és la sensació d'inseguretat que es respira, que exagera la realitat, però que és comprensible. No saps mai què et pot passar, sobretot si et mous amb transport públic o freqüentes espais de lleure molt massificats, amb excés de begudes i substàncies diverses.

 
I això ho veiem a ciutats grans, però també ens hi trobem a casa, a poblacions relativament petites on semblaria que no hi ha de passar mai res. 
Davant dels fets hi ha qui demana més càmeres a la via pública o més policies passejant. Sabem que ambdues coses no resolen el problema de les agressions, però sí que ajuden a millorar la sensació de seguretat que no hauríem d'haver perdut mai.
La nostra vila té un problema, que s'arrossega des de fa molts anys, de relació entre la policia local i els vilatans. S'ha reclamat moltes vegades poder veure els nostres policies passejar pels carrers i places. Ser propers a la ciutadania, vetllant per la seva seguretat, però també interessant-se per tot allò que els pugui passar. També als establiments, on caldria fer una ullada i parlar amb els seus propietaris i dependents.
L'excusa sempre és la manca de personal, però al meu entendre hi ha una raó més important i és que no s'està per la feina. No es veu bé la policia de barri, la policia de proximitat, i només ens trobem els policies quan ens han de sancionar, o ni tan sols en aquests casos.
Demanaria al govern municipal un canvi en la manera de gestionar la seguretat viària. Fer sortir la policia al carrer per estar al costat de la gent i fer-nos entendre que podem comptar amb ells a tota hora. De moment estem molt lluny d'aquest objectiu.
xfebrer
La manipulació de la premsa
La manipulació de la premsa
Ens queixem de les xarxes socials perquè estan plenes de falsedats i es manipula la gent. Es menteix i s'actua sota l'anonimat, provocant opinió enganyosa. És cert que s'ha d'estar molt alerta per no empassar-te tot allò que veus i llegeixes, i és lògic que més d'un s'ho cregui. Contrastar les informacions no és fàcil i molta gent ni s'ho planteja.

 
Però més greu és la manipulació de la premsa formada per professionals de la informació i la notícia. Potser abans hi havia el perill de la intencionalitat o les dificultats d'accedir al fons de tot allò que passa més enllà. Avui, però podem titllar de manipuladors, mentiders i corruptes moltes de les persones que escriuen als diaris. Uns diaris que només tenen raó de ser per desacreditar els que no agraden i amagar les vergonyes dels que aporten diners i prebendes.
Es fa difícil catalogar les diferents empreses periodístiques. No sempre la manera d'obrar és del tot descarada. N'hi ha que no se n'amaguen i els podem titllar de falsos i manipuladors sense por d'equivocar-nos. D'altres ho dissimulen millor i ens poden arribar a enganyar sense que en siguem conscients.
Davant d'aquesta situació no és estrany que l'opinió pública sigui cada vegada més dirigida per unes forces que no tenen necessitat de presentar-se a les eleccions fent promeses i engrescant a la gent. Ells són sempre al darrere i tenen prou força i mitjans per fer arribar el missatge que els interessa, fent-lo passar per verídic quan és una mentida flagrant.
I el problema concloent és que no passa res. Havíem sentit a parlar del codi deontològic, però això ara és aigua passada. Ningú el té en compte i el fet de saltar-s'ho no comporta ni penes ni escarment. És per això que hem hagut a aprendre a desconfiar de tothom. Escoltar, reflexionar i actuar segons el nostre sentit comú. 
No és estrany, doncs, que a Espanya arribi la informació totalment desvirtuada i interessada i que l'opinió que es crea sigui totalment errònia. Ho tenim magra si volem que la gent tingui a mà tota la informació neta i lliure d'enganys. Sempre havia dit que els periodistes no tenien l'obligació de ser objectius, però sí de ser honestos, i això cada vegada ho hem de posar més en dubte.
xfebrer
Hem fet el cim!
Hem fet el cim!
Com cada any, i ja en fa 18, hem pujat al cim del Montalt per renovar l’estelada a les vigílies de l’Onze de setembre. Bé, dic renovar l’estelada, però de fet cada any la pugem i la tornem a baixar. Hi ha persones que no veuen bé això de la bandera independentista i se n’encarreguen de fer-la desaparèixer. És allò dels símbols que en parlava ahir.

 
Fet i fet han estat unes sis hores entre caminar i les pauses oportunes per recuperar forces, una d’elles per esmorzar gràcies als nostres amics d’Arenys de Munt.
Segur que no entrarem al rècord Guinness, ja que el trajecte es pot fer molt més de pressa, però la qüestió és pujar-hi, al ritme dels més lents, fent-la petar ja sigui de fets que ens envolten, també d'alguna xafarderia, i planificant el futur ara que comença el nou curs i tot està per fer.
Tot i que aquest estiu hem fet algunes caminades la veritat és que, a casa, la pujada al Montalt ens ha deixat una mica esgotats. Haurem de planificar uns entrenaments setmanals per no emmandrir-nos i poder tenir les cames a punt sempre que convingui.
La matinal ha estat plaent, amb bona companyia i coneixent persones que potser ens trobem al carrer, però ni tan sols ens coneixem ni sabem res els uns dels altres. L'excusa de pujar-hi l'estelada també serveix per això i cal aprofitar-ho. Si practiquéssim més la conversa amb persones diferents de les que coincidim diàriament, segurament que aprendríem moltes coses i entre tots aconseguiríem una societat més oberta i sincera.
Em direu que el fet de plantar-hi l'estelada condiciona la participació de molta gent, o el simple fet que al darrere hi hagi un partit polític, encara més. En tot cas no he vist que ens demanessin cap carnet ni vetessin la participació de ningú. Estic convençut que no tots els que hi hem pujat pensem de la mateixa manera, encara que segur que ens uneix l'estimació a la muntanya i l'excursionisme. Aquesta pot ser l'única trava per aquells que no estimen la terra o prefereixen trepitjar l'asfalt.
xfebrer
Jugar amb els símbols
Jugar amb els símbols
La importància dels símbols ningú no ho pot discutir. Estem plens de símbols que venerem i respectem i no deixen de ser simplement això, símbols. N'hi ha de molt evidents i generalitzats, com pot ser la bandera que en alguns països mereix el respecte suprem i atacar-la et pot comportar anys de presó. Demaneu-li a Trump.
En el món de la política n'hi ha un munt. Als EUA els dos grans partits polítics tenen l'elefant i l'egua que els representen. A Espanya el jou i les fletxes ens recorda una època poc oblidada, o el comunisme tenen el martell i la falç.
A part dels objectes hi ha actituds que són més simbòliques que cap altra cosa. Portar a terme segons quines accions ens serveixen més per manifestar allò que voldríem o atacar allò que no ens agrada, sense esperar-ne resultats efectius. La mobilització, a vegades aconsegueix els objectius, però normalment ens quedem en el tram de la sensibilització, que no és poc.
Aquesta setmana va sortir de Barcelona l'anomenada flotilla, per dirigir-se a Gaza, moguts per la indignació pel genocidi practicat per Israel. Els seus integrants i tots nosaltres sabem que no podem esperar-ne bons resultats i en tot cas estem a l'expectativa de la reacció del govern israelià. Podem afirmar que aquest moviment és una manera simbòlica de manifestar el rebuig a tot el que es fa contra els palestins, i hem de creure que les persones que s'hi han embarcat tenen molt clar el que això representa.
Hem vist imatges del trajecte que ens creen dubtes veritables de si hi ha prou consciència del que s'està fent. Si hi ha una voluntat real i única de manifestar aquesta indignació o si al darrere hi ha interessos personals obscurs. Algú apunta que hi pot haver propaganda subliminar de cara a les pròximes eleccions. Em refereixo a la participació i les declaracions de l'exalcaldessa Ada Colau. 
No seré jo qui l'acusi de jugar brut. En tot cas sí que recomanaria que ningú no jugués amb les desgràcies dels palestins per obtenir-ne un rèdit personal o de grup. És massa dolorós i cruel tot el que passa a Gaza per a fer-ne escarni. Siguem seriosos i honestos!
xfebrer
Tram final de l'OPA al Sabadell
Tram final de l'OPA al Sabadell
La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) autoritza l'Opa del BBVA al Banc de Sabadell. Ara seran els seus accionistes els que hauran de decidir si l'accepten o bé s'hi resisteixen. És una empresa privada i són ells que tenen la darrera paraula. Els accionistes han de valorar si passar a mans del BBVA els beneficia o perjudica, tota la resta és parlar per parlar.
I no dic que no es pugui parlar i especular sobre decisions importants com aquesta compra forçada. És important perquè malgrat estar parlant d'una empresa privada ningú no em negarà que les funcions d'un banc van més enllà d'un simple negoci. Com podem viure sense estar lligats d'una manera o altra amb una entitat bancària? 
I ens hi trobem en moltes altres situacions. No escollim lliurement quina empresa elèctrica volem que ens subministri l'electricitat. Com a molt ens deixen escollir l'empresa comercialitzadora. O bé, què ens passa amb el gas o l'aigua? De fet, en el cas de l'aigua hi tindríem molt a dir, i a Arenys, que la concessió de la seva gestió s'acaba aviat, podríem canviar-ho totalment.
Què decidiran els accionistes del Banc de Sabadell ho sabrem aviat i sigui quina sigui la seva decisió, poca cosa podrem dir. En tot cas, si no veiem bé la concentració bancària, hauríem d'haver-nos queixat fa molt temps, quan ens varen fer desaparèixer totes les caixes d'estalvi. 
El component nacional s'ha utilitzat d'una manera maldestra. Pensar que la pèrdua del Banc de Sabadell és en detriment del nostre país és molt agosarat. Fins fa quatre dies la seva central era fora del país. Va marxar simplement per assegurar el negoci. Poc compromís patriòtic varen demostrar. No ens confonguem! 
El procés que s'ha seguit des del moment que el BBVA va decidir absorbir el Banc de Sabadell no ha estat prou clar ni honest. Tothom ha actuat per interessos, i ha jugat amb el sentiment de moltes persones. Als catalans ens toquen fàcilment la fibra i així ens va!
xfebrer
Clama al cel!
Clama al cel!
El terratrèmol a l'Afganistan ens ha recordat la vida impossible de les dones d'aquell país per culpa dels fanàtics talibans que hi governen. Ens ha fet veure, una vegada més, que el fet que no siguin notícia als diaris i televisions d'Occident, no vol dir que no hi estigui passant res de greu. Ara només parlem d'Ucraïna i Gaza, però hi ha molts racons del món on la injustícia regna de manera escandalosa i només hi pensem quan succeeix algun desastre com el terratrèmol d'aquests dies.
Arran de la notícia hem recuperat les veus de les dones que viuen un infern, tractades pitjor que les bèsties, tancades a casa sense dret a l'educació ni llibertat de moviments. Un esclavatge estúpid i indignant, que han d'empassar-se sense cap possibilitat de sortir-ne airoses.
Els talibans demanen ajuda internacional per recuperar la seva normalitat després de la catàstrofe, i se'ns presenta el gran dubte: Cal ajudar un govern salvatge que té esclavitzades les dones? Un dubte que aquests dies ha sortit a la llum i que és bo comentar-lo perquè demostra que la vida no és blanc o negre, ni les decisions són evidents i perfectes. 
Negar l'ajuda a l'Afganistan és empitjorar la situació dels seus habitants, també les dones. Ajudar-los no comporta acceptar el tracte a la dona i la manera de governar el país. Podem entendre els dubtes d'Occident, però no podem quedar callats davant la barbàrie. 
Els problemes del món no els podem resoldre des de casa, ni tenim capacitat per incidir directament en la seva solució, però això no impedeix que puguem denunciar tot el que s'està fent i, sobretot, el que es deixa de fer des dels estats democràtics d'Occident. La situació de les dones a l'Afganistan, o dels palestins de Gaza, o dels ucraïnesos bombardejats per l'exèrcit rus ens concerneixen. No podem fer veure que no és cosa nostra i que ho han de resoldre ells sols. Tenim l'obligació moral d'exigir als nostres governants que es manifestin en contra de la injustícia i que prenguin mesures per forçar els criminals de torn a rectificar i comportar-se com persones civilitzades. No podem callar.
xfebrer
Racisme
Racisme
He llegit a la premsa que l'aficionat de l'Espanyol que va insultar al jugador de l'Athlètic de Bilbao, Iñaki Williams, l'any 2020, ha acceptat la condemna d'un any de presó, que entenc que no haurà de complir, més enllà que no hi reincidís.
Em sembla molt bé que els insults racistes que pateixen els jugadors de futbol per raó del color de la pell, siguin penalitzats. Només d'aquesta manera algunes persones entenen que no es pot anar pel món insultant. Em preocupa, però, que no sempre acaba de la mateixa manera i encara menys en persones que tenen una responsabilitat més gran davant la societat.
Els nostres polítics, per exemple, pel fet de ser on són tenen més responsabilitat a l'hora d'actuar i parlar que qualsevol altre de nosaltres que passem més desapercebuts. El delicte és el mateix, però la repercussió és totalment diferent. Hi ha persones, que pel lloc que ocupen, són un mirall per a moltes altres i això s'ha de tenir en compte a l'hora de jutjar els seus actes.
En discursos al Parlament o el Congrés de Diputats, o en rodes de premsa escoltes afirmacions que són greus i totalment racistes i no passa res. Ens hi hem acostumat i és com si sentíssim ploure. I això és el que no es pot acceptar. Qui ostenta un càrrec representatiu ha de ser molt curós en les seves manifestacions i la Justícia ha d'actuar d'ofici, sense necessitat que les persones injuriades hagin de fer cap denúncia. 
Vivim un temps que es permeten massa coses. Sembla que si no hi ha un desastre no cal dir res i d'aquesta manera ens anem habituant a sentir frases injurioses. Cada vegada hi ha més xenòfobs a casa nostra i això caldria solucionar-ho de soca arrel. El problema és que el món de la Justícia està prou embolicat, amb uns jutges que estan més per fer política i interpretar subjectivament les lleis que no pas en fer-les complir, agradin o no.
És bo que als camps de futbol els aficionats es comportin i estiguin més pendents del seu propi equip, perquè millori, que no pas en molestar l'adversari. Cal, però que el bon comportament i l'educació i el respecte imperi a tot arreu, i encara més a les institucions que ens hem creat per governar-nos.
xfebrer
La gent gran té pressa
La gent gran té pressa
A l'Administració pública tot va massa lent. Avui, per exemple, llegia la notícia de l'ARA on s'informa que la conselleria de Drets Socials donarà un any més de pròrroga perquè les residències de gent gran s'adaptin a la normativa que data del 2015. Estem parlant d'ara fa deu anys i tens la sensació que amb bona voluntat hi ha hagut prou temps per adaptar-s'hi. Aquesta lentitud desanima els administrats, i sobretot les persones més vulnerables, que ja tenen una edat i que els dies compten. 
Fa uns dies parlava de les residències i de la necessitat de fer-ne un seguiment i control del seu funcionament. Avui es fa palès que l'administració és massa flexible en detriment del benestar dels usuaris de les residències, persones dependents que no poden ser ateses pels seus familiars, a casa, i són allotjats en unes condicions, no sempre òptimes, com es pot desprendre de la informació.
Voldria pensar que la decisió del govern català és prou meditada i no es tracta simplement d'anar donant llargues en detriment de les persones, beneficiant només els interessos de les empreses concessionàries, que potser han vetllat més pel rendiment del negoci que no pas pel benestar dels seus usuaris.
Llegia, fa pocs dies, que des del govern municipal s'ha fet la petició a la Generalitat per poder disposar de places sociosanitàries a la nostra vila. Una petició que vaig suggerir fa temps i que va semblar que demanava peres a l'om. Arenys compta amb un nombre important de places de residència geriàtrica, però qui necessita un tractament sociosanitari s'ha de desplaçar a fora, amb l'agreujant que la residència de referència ha tingut més d'una denúncia per les condicions i tracte rebuts pels seus usuaris.
És per això la mateixa insistència a fer un seguiment acurat del funcionament de les residències, amb usuaris que sovint són incapaços de valorar el tracte rebut, per les seves limitacions de salut i coneixement. La nostra societat ha de vetllar pel tracte a les persones grans i hem de fer els possibles perquè l'administració sigui responsable de tot el que passa portes endins. I tot això no pot eternitzar-se. Les persones grans no els queda molt temps i les solucions han d'arribar de pressa per no fer tard.
xfebrer
Encara, els peatges
Encara, els peatges
L'article d'Andrei Boar, al diari ARA, sobre qui paga les carreteres, em dona peu a tornar a parlar en el meu blog dels peatges a les autopistes del nostre país. D'entrada cal tenir clar que el manteniment de les carreteres té un cost important que assumeix l'Estat o la Generalitat, i que ens repercuteix d'alguna manera. Si no hi ha peatges, no hi ha ingressos i, per tant, tota la despesa va a càrrec dels contribuents, que som tots, tant si circulem amb el nostre vehicle com no. 
Soc conscient que hi ha molts serveis públics que són gratuïts i que el seu finançament també el paguem tots. Això és important tenir-ho present perquè és un argument que posen els defensors de la gratuïtat de les autopistes. Hi ha, però un element a tenir en compte i crec que és prou entenedor. Per les autopistes hi circulen contribuents espanyols o catalans, però també d'altres països europeus i d'arreu. Aquests últims no contribueixen de cap manera en el manteniment de les autopistes, però se'n beneficien.
Sempre he defensat que les autopistes, que s'han de mantenir i s'ha de fer molt ben fet per evitar accidents, les han de sufragar, si no totalment sí en part, les persones que les utilitzen. Segurament els peatges, tal com funcionaven quan estaven en mans de les empreses privades concessionàries, no és la millor solució en aquests moments, però tenim exemples a Europa que podríem agafar com a exemple i aplicar-los. 
La tarifa plana és al meu entendre la millor solució, ja que es tracta d'un cost baix, assumible per tothom que té un vehicle per desplaçar-se, i l'Estat o la Generalitat rep una quantitat a compte, per part de persones d'altres països que es desplacen al nostre país o simplement hi són de passada.
Van passant els anys i ningú vol prendre la solució definitiva. Entretant les autopistes es van deteriorant i s'han d'anar mantenint. Aquests dubtes són sinònim d'incapacitat per governar un país. Prendre decisions provoquen enemistats, però l'alternativa és quedar-se a casa i no pretendre governar un país. Hi ha coses molt complicades per resoldre, però aquesta no la veig gens difícil. Es tracta només de decidir-se d'una vegada i deixar de fer el préssec.

August 2025

xfebrer
A vegades, calen condemnes severes
A vegades, calen condemnes severes
Conduir ebri amb un cotxe sense assegurança i no havent passat la revisió de la ITV des de fa tres anys no és fet puntual, sinó que forma part de la manera de ser i obrar d'una persona i, per tant, davant del risc d'haver pogut provocar una desgràcia, la condemna ha de ser severa, si no volem que ara tothom faci el que li roti posant en perill la vida dels altres.
Desconec els càrrecs que se l'imputaran a aquest jove de vint-i-dos anys, que conduïa pels voltants d'Alcarràs, però m'agradaria pensar que la pena serà prou severa per fer-lo reflexionar. Estic convençut que no és la primera vegada que actua d'una manera incorrecta. Potser de no tanta evidència com ara, en conduir contra direcció i alarmant els cotxes que ho feien correctament.
Considero que hem perdut l'autoritat i tothom es veu en cor de prendre'ns el pèl. Una cosa és actuar al teu aire incomplint les normes que ens hem fixat per a una bona convivència, però l'altra és posar en risc els altres. Esdevenir un perill per a la salut i la vida de tots els altres. Si això no és motiu per una condemna exemplar, ja em direu què cal fer perquè tot el pes de la justícia caigui sobre un incívic i delinqüent?
Deu ser la meva manera de pensar i estar educat que quan llegeixo notícies com aquesta em desespero. No puc entendre que hi hagi persones tan salvatges, si em permeteu l'expressió. Un mal dia el pot tenir tothom, i sempre hem d'acceptar la nostra responsabilitat i acatar-ne les conseqüències, però com deia al començament, aquest jove no estava fent un acte aïllat. No disposar d'assegurança o no haver fet la revisió del vehicle més de tres anys enrere, no són actes d'un dia, sinó que s'allarguen en el temps. En algun moment tenen la ment clara i són conscients que no es comporten com caldria. És per això que la pena ha de ser més severa.
I amb vint-i-dos anys no estem parlant d'un adolescent. Ja ha tingut prou temps per adonar-se de què és la vida i de quines són les seves obligacions com a ciutadà. Si no ho ha après, caldrà fer-li aprendre d'alguna manera, encara que sigui a la força. Hi ha perdó possible, però després del penediment i la reparació dels mals. Estem massa acostumats a la reparació dels danys i poc a preveure'ls.
xfebrer
Què més hem de fer?
Què més hem de fer?
Cada dia llegeixes comentaris i notícies d'actes en contra del genocidi d'Israel a Gaza. Ho llegeixes emprenyat perquè saps que no hi ha manera d'aturar-ho. Ho hem dit molt clar i arreu, però l'exèrcit israelià continua matant víctimes civils amb total impunitat. Què més hem de fer?
Demà sortirà de Barcelona l'anomenada "flotilla" per dirigir-se a Gaza. Sabem d'entrada que no servirà de res. Com tampoc serveixen tots els bastons a les rodes que es col·loquen a Trump, però que no aconsegueixen aturar la repressió que s'ha proposat tirar endavant des del primer dia.
Aquest sentiment d'impotència, encara que no vulguis, va minant la teva consciència fins al punt que et sents trist i no saps per què. Personalment, no tens res per queixar-te, però la situació del món, en aquests moments Gaza i Ucraïna en són els protagonistes, encara que no siguin els únics llocs on la injustícia és present, fa que el teu estat d'ànim sigui negatiu.
Llegia un article que ens parlava de la sensació de final de legislatura a Espanya, després d'un estiu farcit de polèmiques, no només pels incendis. I pot ser sí que s'acabaran convocant eleccions anticipades, però aquesta no és la qüestió que més ens preocupa, tot i que les conseqüències d'una victòria del PP i Vox al país poden ser claus per al nostre futur i els nostres drets. El problema principal en aquests moments és la malaltia que pateix el sistema democràtic a Occident, i les poques perspectives de sortir-ne airosos a mitjà termini.
Caldria reflexionar molt bé què podem fer per salvar el món, i això ho podem aconseguir començant per casa nostra. Si som capaços de transmetre la necessitat de recuperar els valors que com a societat hem anat perdent. Les petites coses que fan un tot i que ara ens han deixat a l'estacada. La feina de cada dia al nostre entorn té la seva importància. Ens ho hem de proposar, malgrat que sigui clar que els aires que ens arriben no són els més propicis per iniciar cap aventura. Ens hi hem de fer i ho superarem!
xfebrer
Un recital plaent
Un recital plaent
El varen batejar com a recital íntim, i en la intimitat vaig poder gaudir d'uns moments plens de bellesa. La Lucía ens va deixar bocabadats amb la seva tècnica, el seu art, la seva il·lusió, l'energia desbordant per interpretar un seguit de peces musicals de diferents autors, al piano. La seva joventut, només catorze anys, era insultant davant d'aquella interpretació tan pulcra, sense partitures.
Contemplava les seves mans, el millor que pots fer quan assisteixes a un concert de piano, i em meravellava la rapidesa amb què es movien els dits, cercant la nota justa en cada moment. La seva concentració ens deixava perplexos. 
Contemplava de reüll l'exterior de la sala, on ens havíem reunit una dotzena de persones. I a través de la finestra podia observar el xàfec que regava les teulades després de moltes hores esperant la pluja. I em venia a la memòria aquells recitals familiars que esdevenen un parèntesi al tragí diari que sembla que ens hem imposat.
Gaudia de la música, però la meva ment no s'aturava. Quin goig poder tenir l'oportunitat de viure aquests bells moments. Com si tot es paralitzés. Totes les disbauxes que es viuen no gaire lluny de casa nostra havien desaparegut per donar pas a un recital de petit format, però farcit d'elements que no sempre tenim en compte. 
Només el treball constant, de tres o quatre hores diàries d'assaig. D'aprenentatge, pràctica i concentració, compartint-ho amb la família, els amics, els estudis, el lleure. Hi ha temps per a tot allò que volem i desitgem. I els resultats són evidents. 
Gràcies, Lucía per aquella bella estona que vàrem compartir en una sala d'una casa de la vila d'Arenys, amb els teus pares, amics i professora, que estava exultant en veure de què era capaç aquesta jove pianista arenyenca.
xfebrer
Atenció amb les ordenances
Atenció amb les ordenances
El desconeixement d'una ordenança no ens eximeix de respectar-la i ens exposem a ser sancionats. No valdrà dir que no ho sabíem. D'aquí la importància de conèixer com es regula la convivència al nostre lloc de residència per evitar malentesos. I també és bo que les ordenances que s'aproven tinguin sentit, siguin lògiques i no estranyin a ningú. Si ens basem en el sentit comú potser no es caldrà conèixer la lletra petita de les ordenances, perquè les seguirem fil per randa.
Quan s'aprova una ordenança no només hi ha l'obligació de respectar-la, sinó que també cal fer-la respectar. Sovint ens adonem que una vegada aprovada l'ordenança el govern de torn no en fa el seguiment i esdevé paper mullat. Sempre he dit que si no som capaços de fer-la complir és millor no aprovar-la.
Avui llegia que durant aquest hivern el nostre govern municipal redactarà una ordenança on es prohibeixi fumar a les platges. Com a no fumador i que em molesta trobar-me en un lloc on es fumi, ho trobo bé, però també m'imagino el cas que se'n farà si no es decideix fer un control exhaustiu i sancionar qui ho incompleixi.
Tenim exemples recents de noves ordenances o modificacions d'aquestes que se'm fa difícil creure que s'hi estigui a sobre. L'ús dels patinets elèctrics va experimentar un augment d'usuaris prou important per a posar-hi ordre. La majoria dels municipis ho han incorporat a les seves ordenances, però la feina posterior és controlar que es compleixi el que està escrit. No es pot circular per les voreres, ni anar contra direcció, ni pujar més d'una persona en un mateix patinet, o no portar casc. Aquestes són algunes de les obligacions que s'han de complir i que comporten sanció si no es respecten. Doneu una ullada als nostres carrers i digueu-me què en penseu.
Tinc molt clar que el civisme és la clau de l'èxit d'una societat. Si tothom pensa en els altres per evitar molestar-los, i procura seguir les normes per estalviar-se maldecaps, la cosa rutlla. Però no acostuma a passar. Hi ha massa gent que si no perilla la sanció econòmica, fa cas omís de les ordenances. Si no es controla el seguiment correcte d'aquestes, el més fàcil és que tothom les menystingui. O ens posem seriosos, o deixem que sigui xauxa i no ens imposem més obligacions. 
xfebrer
Darrera setmana d'agost
Darrera setmana d'agost
A les acaballes del mes d'agost es comencen a veure els preparatius per a l'inici del nou curs. És cert que no tothom s'ho planteja de la mateixa manera. Els escolars són els que amb més raó tenen el mes de setembre com a referent de l'inici d'una situació nova. Tot, o pràcticament tot, és nou i des del primer dia es va teixint el que culminarà a finals de juny.
La majoria d'empreses també comencen el mes de setembre després del parèntesi de les vacances estiuenques. Algunes han tancat, d'altres han tingut l'alternança de treballadors gaudint del repòs de l'estiu i el ritme no ha estat el mateix. La interrelació entre les empreses és un reflex clar que els mesos de juliol i agost l'activitat no segueix el mateix ritme.
Hi ha negocis propis de l'estiu que, en canvi, veuen el final de mes com la cloenda de la seva activitat. La seva activitat principal o fins i tot la seva única activitat temporal. Tanquen la paradeta fins a la temporada vinent. 
Hi ha, però, excepcions. Cada vegada s'allarga l'esperança de vida i hi ha més persones jubilades amb mobilitat i ganes de continuar la gresca. Per aquestes persones el canvi no és tan sobtat, o si més no ens el mirem més d'esquitllada. És cert que no és el mateix estar envoltat d'estiuejants i gent de vacances, però el calendari no és el principal desencadenant de l'activitat. Això no impedeix que si vius una mica al ritme de la societat que t'envolta, et sentis condicionat i, d'alguna manera, també experimentis un canvi en el teu comportament.
Les picabaralles polítiques al nostre país no han descansat aquest estiu i han mantingut una activitat frenètica, sobretot al voltant dels maleïts incendis. La pressió del PP per aconseguir que el president del govern espanyol tiri la tovallola s'ha mantingut i cal preveure que anirà en augment a l'inici del nou curs. Quant a casa nostra, tot fa pensar que estem igual que abans de l'estiu. Les promeses de millor finançament, el reconeixement del català a les institucions europees o el traspàs de Rodalies estan allà on eren i no hi ha previsió que s'acceleri més del compte. Una vegada més els partits independentistes s'han deixat prendre el pèl. Cosa que era de suposar.
xfebrer
Innocent!
Innocent!
Aquesta tarda he mirat una pel·lícula després de molt de temps. No és el meu costum i d'alguna manera se'm fa estrany. "Execució imminent". L'he seguit en anglès, amb subtítols també en anglès, per allò de practicar l'idioma que tinc tan rovellat. I m'ha passat allò que em passava quan alguna vegada havia entrat en un cinema en horari de tarda, que en sortir de clar tenia la sensació d'haver perdut el dia, com si les pel·lícules s'haguessin de mirar de nit.
Per qui no l'hagi vist, es tracta dels prolegòmens de l'execució d'una persona innocent. Un fet que ha succeït més d'una vegada i realment és esgarrifós. I això fa pensar. Donar per fet una cosa sense tenir suficients proves és molt perillós. Ens passa sovint, sense arribar a l'extrem de jugar-s'hi la vida. 
Estem tips de veure casos de gent acusada de delictes que no ha comès. Quan es resol favorablement, la premsa, que prèviament ha omplert pàgines senceres amb la informació, no en diu gairebé res. Per sempre, en la memòria col·lectiva, aquella persona ha estat culpable. La calúmnia o acusació no s'esborra, i ara, per Internet, la veuràs sempre més.
I et fa pensar que a l'hora d'acusar a algú cal ser molt curós. Millor dit! No hem de fer acusacions si no estem segurs d'allò que diem i no ens deixem portar per les aparences. No faré espòiler de la pel·lícula, sinó simplement dir que al transcurs de la mateixa vas veient el sofriment de les persones implicades. Ha de ser molt dur!
Avui, que ho tenim tan fàcil d'escriure a Internet i que tot allò que diem s'escampi més enllà d'on ens podem imaginar, cal ser molt prudents. Hem d'opinar i no sentenciar, i esperar que algú ho corrobori o ens faci veure el nostre error. Res és blanc o negre i els matisos sempre són importants, però a l'hora de condemnar una persona o una família cal tenir molt presents les conseqüències dels nostres actes. Una bona manera és intentar ser positius i si no és possible, potser a vegades és millor callar i no dir res. 
xfebrer
Per què es roben cotxes vells?
Per què es roben cotxes vells?
A vegades hi ha notícies que et sorprenen pel fet que et responen preguntes que probablement no t'hauràs fet mai. Per exemple, la notícia que he llegit avui sobre els cotxes més robats a l'estat espanyol, on Barcelona se n'emporta la palma, t'explica els motius. Es veu que les empreses automobilístiques no estan obligades a tenir en estoc recanvis d'aquells vehicles que faci més de deu anys que s'hagin deixat de fabricar. Què passa amb els vehicles que continuen circulant? Tenen problemes per obtenir recanvis.
La resposta a un dels motius perquè es robin models de cotxe antics és que els lladres busquen peces de recanvi. Els cotxes desapareixen no pas perquè els utilitzin per desplaçar-se o disposar d'un vehicle sense gastar-se ni cinc, sinó que els roben per desballestar-los i obtenir aquells recanvis que el fabricant ja no els fabrica i ha exhaurit les existències.
Què vol dir, doncs? Que els lladres del teu vehicle són propietaris d'un de semblant i que necessiten una peça de recanvi? Doncs ja tenim una pista per buscar qui t'ha robat el cotxe. O, potser, no els tenen en propietat, però es dediquen a acaparar recanvis per després vendre'ls a qui els fa falta, o a mecànics poc escrupolosos? També podem trobar una pista per investigar qui ens l'ha robat.
Al final arribes a la conclusió que el pobre és l'ase dels cops. Si no tens diners per renovar el teu vehicle vell, vas tirant com pots, t'exposes a què te'l robin. I la solució és que no el deixis aparcat gaires dies al carrer, per tant, procura tenir un garatge. O bé que l'aparquis on hi hagi càmeres de seguretat. Sigui com sigui, no estiguis tranquil pensant que el teu cotxe no és un llamí, ja que el món és al revés del que a vegades et penses. 

July 2025

June 2025

May 2025

April 2025

March 2025

February 2025

January 2025

December 2024

November 2024

October 2024

September 2024

August 2024

July 2024

June 2024

May 2024

April 2024

March 2024

February 2024

January 2024

December 2023

November 2023

October 2023

September 2023

August 2023

July 2023

June 2023

May 2023

April 2023

March 2023

February 2023

January 2023

December 2022

November 2022

October 2022

September 2022

August 2022

July 2022

June 2022

May 2022

April 2022

March 2022

February 2022

January 2022

December 2021

November 2021

October 2021

September 2021

August 2021

July 2021

June 2021

May 2021

April 2021

March 2021

February 2021

January 2021

December 2020

November 2020

October 2020

September 2020

August 2020

July 2020

June 2020

May 2020

April 2020

March 2020

February 2020

January 2020

December 2019

November 2019

October 2019

September 2019

August 2019

July 2019

June 2019

May 2019

April 2019

March 2019

February 2019

January 2019

December 2018

November 2018

October 2018

September 2018

August 2018

July 2018

June 2018

May 2018

April 2018

March 2018

February 2018

January 2018

December 2017

November 2017

October 2017

September 2017

August 2017

July 2017

June 2017

May 2017

April 2017

March 2017

February 2017

January 2017

December 2016

November 2016

October 2016

September 2016

August 2016

July 2016

June 2016

May 2016

April 2016

March 2016

February 2016

January 2016

December 2015

November 2015

October 2015

September 2015

August 2015

July 2015

June 2015

May 2015

April 2015

March 2015

February 2015

January 2015

December 2014

November 2014

October 2014

September 2014

August 2014

July 2014

June 2014

May 2014

April 2014

March 2014

xfebrer
El govern d'Arenys de Mar ha agafat gust als plecs
El govern d'Arenys de Mar ha agafat gust als plecs
Tot fa pensar que a falta de diners el govern municipal de la nostra vila es dedica a fer i refer plecs, i així passa l'estona. Sembla com si li hagués agafat gust a redactar plecs i repetir concursos de tot tipus: guinguetes de la platja, recollida selectiva de la brossa... ja he perdut el compte de quants en porten.
Avui llegia que l'oposició s'afegeix als guinguetaires i reclama la redacció de nous plecs. Si és perquè no els agraden, és una cosa, però si el problema és que els plecs aprovats en sessió de Ple no coincideix amb els plecs publicats al BOPB, això ja són "palabras mayores".
De fet no ho acabo d'entendre i com que només disposo de la versió de l'oposició, haig de suposar que el govern municipal ens aclarirà que això no és així. Seria inversemblant que l'Ajuntament publiqués documents diferents dels aprovats. Per què es faria? per enganyar l'oposició? Això sí que seria una clara demostració de la manca de transparència. Haig de suposar, però, que els regidors i regidores de l'oposició disposen del document de l'expedient d'aprovació al Ple i el poden contrastar amb el text del Butlletí Oficial de la Província.
Tot té un perquè i uns protagonistes, i em dol pensar que els nostres dirigents han perdut els papers. Tinc la impressió que no tenen ni idea de què volen aconseguir, i que només van fent coses per acontentar-nos i aconseguir vots per perpetuar-se. Dic que em dol perquè m'agradaria pensar que els regidors i regidores del meu poble tenen molt clar què volen aconseguir per a tots nosaltres, dedicant moltes hores i esforços sense esperar res a canvi. Em dol perquè m'agradaria pensar-ho, però em costa molt. No ho veig.
Recomano als grups municipals de l'oposició que llegeixin bé els documents que es porten a aprovar al Ple municipal, i ho contrastin amb els documents que es publiquen als butlletins oficials, no sigui que el govern d'Arenys de Mar els vengui gat per llebre.

February 2014

January 2014

December 2013

November 2013

xfebrer
Avui he arribat al post 3.000
Avui he arribat al post 3.000
El dia 9 de gener de 2005 escrivia el meu primer post d'aquest bloc, parlant del Tractat de la Unió Europea. Hauran passat gairebé 9 anys (falta un mes i dotze dies) i estic escrivint el post número 3.000. L'any 2005 vaig escriure 149 entrades, i l'any 2006 en varen ser 326. Des de l'any 2007 he escrit un post diari, sense interrupció. 
Els he escrit majoritàriament des d'Arenys, però també n'he escrit des de Vic, Cantonigròs, Fes, Londres, el País Basc... Els temes han estat diversos, però no cal dir que la política domina en claredat el rànquing. Política catalana, local i estatal, i analitzada des de diferents posicionaments polítics, ja que precisament, durant aquest temps he viscut l'etapa de regidor de govern al meu ajuntament, els anys 2007 a 2011, i per tant amb uns coneixements de la realitat de la vila, diferents entre abans, durant i després del meu pas per la casa de la vila.
La política m'interessa, però no com a professional, sinó com a ciutadà compromès, i d'aquí va venir la decisió de presentar-me a les eleccions municipals de 2007, i durant quatre anys vaig estar treballant per al meu poble, amb els encerts i els errors comesos, però en cap cas amb voluntat de servir-me'n. És per això que em dol i em fa tanta ràbia quan veig polítics que utilitzen els seus càrrecs per beneficiar-se'n econòmicament, caient, a vegades, en el pou de la corrupció. 
Qui dedica una part de la seva vida a la política, de manera amateur, no tan sols no en treu un benefici econòmic, sinó que li suposa una pèrdua d'ingressos, un fet que no tothom sap veure i que fa que moltes persones posin tots els polítics en el mateix sac. Us asseguro que no tothom és igual.
Escriure un post diari m'ha disposat a ser crític de moltes actuacions i esdeveniments, a vegades amb una certa contundència, sens dubte gens objectiva, però sincera. Qui vagi per la vida defensant l'objectivitat quan s'opina dels més variats temes, enganya i s'enganya. El que és important és l'honestedat i saber reconèixer els errors, i jo n'he comès molts i en demano disculpes.





Acabo aquest post 3.000 felicitant als demòcrates per l'expulsió de Silvio Berlusconi del Senat italià. Tant de bo hi hagués més exemples a seguir. Tant de bo els corruptes fossin expulsats de la política. Tant de bo cap país, nació, municipi no fos governat per corruptes i delinqüents fiscals. Celebrem la bona notícia que ens arriba des d'Itàlia.

September 2013

xfebrer
Balears: les majories absolutes no ho justifiquen tot
Balears: les majories absolutes no ho justifiquen tot
Ahir, al meu blog, parlava en defensa de la democràcia, i posava com exemple d'un mal ús el xantatge de Berlusconi per salvar la seva pell. Sens dubte que trobaríem en totes les democràcies del món actituds menyspreables, però en cap cas justificarien els models autoritaris.
Una mala interpretació de la democràcia representativa són les majories absolutes. Hi ha qui es creu que obtenint la majoria absoluta parlamentària tens dret a tot. El PP, sobretot a València i molt especialment a les illes Balears, es pensa que per haver obtingut la majoria absoluta pot atacar qualsevol dels drets de la ciutadania, convertint la societat en el seu feu, i exercint l'autoritarisme més cruel i desfermat. No és això.
Governar és servir i si es té majoria absoluta et permet fer-ho amb més llibertat, però d'aquí a poder maltractar la ciutadania n'hi ha un bon tros. Novament hem de parlar de les diferències entre legalitat i legitimitat, entre ser just i ser ètic i moral. Si la justícia es decanta massa de l'ètica i la moral vol dir que alguna cosa està funcionant malament.
A l'hora que escric aquest post, no sabem la repercussió de la gran manifestació convocada per aquesta tarda a Mallorca. Estic segur que serà important, i també pacífica, però del que encara estic més segur és del sentit comú dels organitzadors i participants i de la manca de moral i ètica del president Bauzá, els seu govern i el seu grup parlamentari. Està vist que amb el concepte de democràcia que té el PP, el nostre sistema està molt lluny d'assolir la plena democràcia que respecta els drets de la ciutadania.

July 2013

xfebrer
No ens faci por definir Espanya com una autocràcia
No ens faci por definir Espanya com una autocràcia




Avui us recomanaria que llegíssiu l'article del periodista Thomas L. Friedmann, de The New York Times, traduït per Lídia Fernàndez al diari ARA, "La revolta surt als carrers del món". L'autor es basa en un article de Paul R. Pillar, a The National Interest, on es preguntava com era que vèiem tantes revoltes populars en països democràtics.
Crec que, sense parlar en cap moment d'Espanya, és difícil que llegint l'article no fem la comparació i hi observem uns trets que l'identifiquen amb una autocràcia, que sona tan malament, però que ens hauríem de començar a acostumar de pronunciar-la amb naturalitat.
Ho he dit mil vegades, i ningú se n'amaga, però al nostre país les majories absolutes no serveixen per governar amb més tranquil·litat, a l'hora de portar a terme aquells projectes i promeses electorals, sinó que es converteixen en un paisatge en què la majoria absoluta els dóna dret a tot, sense necessitat de complir les promeses, i carregant-se tot allò que els fa nosa per erigir-se com a força única, encara que sigui a costa dels drets més elementals de les persones.
Qui digui que això no està passant a Espanya, estarà negant l'evidència, i tindrà un interès especial a que no es difongui. Un interès ideològic i/o econòmic.
És per això que a Espanya les majories absolutes són tan perverses, siguin quins siguin els partits que les aconsegueixin, encara que la història ens ha demostrat que és la dreta qui se n'aprofita millor.
Si encara no hi esteu d'acord, poseu els exemples que vulgueu de les diferents polítiques i decisions que s'estan prenent, i us adonareu que s'estan promulgant lleis restrictives, impositives que ens porten a una involució de la societat del benestar en què ens trobàvem, amb tots els seus defectes i millores a treballar.
El panorama espanyol és molt negre, per la situació econòmica, fruit d'una mala praxis dels governs actual i anterior, però també per un mal ús de la majoria absoluta que el poble espanyol va obsequiar al Partit Popular, que ha convertit l'Estat en una autocràcia.

June 2013

xfebrer
150 anys de la Societat Coral l'Esperança
150 anys de la Societat Coral l'Esperança

La Música pot ser en algun moment un refugi per a la nostra ànima, per al nostre estat d'ànims que avui es troba força convuls. Personalment em refugio en la música clàssica i, en funció de la situació, d'un període o altre de la història de la música. Fins i tot temes aparentment tràgics i melancoliosos poden aportar-nos el repòs i força que necessitem. Sobretot un divendres d'una setmana moguda i fatigant.


Avui, per atzar he anat a parar a l'Actus Tràgicus de J.S. Bach. No sé si coneixeu la

peça, però us haig de dir que és brillant, com tota l'obra del gran mestre. Una obra coral que fa molts anys vaig descobrir i me'n vaig enamorar. Encara recordo els cantants solistes. Eren joves, amb poca experiència, però amb fusta. La peça va entusiasmar.

Les cantates de Bach, per als que ens agrada la música coral, són un bon referent i tot sovint hi hem d'anar a parar. Hi ha molt bons compositors de música coral, alguns molt recents en la història, però Bach és únic. El nostre país té un passat i un present coral important. Les entitats corals, els orfeons i cors de clavé han fet història i han acostat la música a molta gent. Des de les corals infantils als vells orfeons, són moltes les persones que han format part del món musical, amb tot el que això ha significat per a la nostra cultura i orgull de poble singular.


Aquests dies a Arenys, la Societat Coral l'Esperança celebra els 150 anys de la seva fundació, i ho fa recordant la història i oferint diferents concerts a la vila. La coral té una riquesa musical, però també social i d'amistat. Les corals i orfeons han estat un exemple de treball en grup, on la suma de molts ofereix el resultat desitjat, on cadascú juga el seu paper en harmonia, i al final es troben en la coda. 


Desitjo molta sort a la Societat Coral l'Esperança i el desig que la seva tasca musical i cultural continuï endavant, gaudint de la música i l'amistat. També un record per a la Coral Canigó, on vaig tenir la sort de cantar-hi durant més de vint anys, i que enguany celebra els 50 anys de la seva fundació. L'Enriqueta Anglada, la primera directora i ànima de la coral, que la va fer gran. A ells també molta sort i gratitud.

xfebrer
150 anys de la Societat Coral l'Esperança
150 anys de la Societat Coral l'Esperança

La Música pot ser en algun moment un refugi per a la nostra ànima, per al nostre estat d'ànims que avui es troba força convuls. Personalment em refugio en la música clàssica i, en funció de la situació, d'un període o altre de la història de la música. Fins i tot temes aparentment tràgics i melancoliosos poden aportar-nos el repòs i força que necessitem. Sobretot un divendres d'una setmana moguda i fatigant.


Avui, per atzar he anat a parar a l'Actus Tràgicus de J.S. Bach. No sé si coneixeu la

peça, però us haig de dir que és brillant, com tota l'obra del gran mestre. Una obra coral que fa molts anys vaig descobrir i me'n vaig enamorar. Encara recordo els cantants solistes. Eren joves, amb poca experiència, però amb fusta. La peça va entusiasmar.

Les cantates de Bach, per als que ens agrada la música coral, són un bon referent i tot sovint hi hem d'anar a parar. Hi ha molt bons compositors de música coral, alguns molt recents en la història, però Bach és únic. El nostre país té un passat i un present coral important. Les entitats corals, els orfeons i cors de clavé han fet història i han acostat la música a molta gent. Des de les corals infantils als vells orfeons, són moltes les persones que han format part del món musical, amb tot el que això ha significat per a la nostra cultura i orgull de poble singular.


Aquests dies a Arenys, la Societat Coral l'Esperança celebra els 150 anys de la seva fundació, i ho fa recordant la història i oferint diferents concerts a la vila. La coral té una riquesa musical, però també social i d'amistat. Les corals i orfeons han estat un exemple de treball en grup, on la suma de molts ofereix el resultat desitjat, on cadascú juga el seu paper en harmonia, i al final es troben en la coda. 


Desitjo molta sort a la Societat Coral l'Esperança i el desig que la seva tasca musical i cultural continuï endavant, gaudint de la música i l'amistat. També un record per a la Coral Canigó, on vaig tenir la sort de cantar-hi durant més de vint anys, i que enguany celebra els 50 anys de la seva fundació. L'Enriqueta Anglada, la primera directora i ànima de la coral, que la va fer gran. A ells també molta sort i gratitud.

March 2013

xfebrer
L'ACA ha estat sempre un mur per a Arenys de Mar
L'ACA ha estat sempre un mur per a Arenys de Mar

Podríem dir que les baralles o discussions entre l'ajuntament d'Arenys i l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) vénen de lluny, però no seria ben bé cert. Més aviat hauríem de dir que des de fa molts anys i legislatures, l'ajuntament de la vila no ha rebut cap tipus de resposta a totes les demandes presentades. Cap tipus de solució.


Quan no ha estat la sorra del final de la riera ha estat un vessament d'aigües fecals, que en portem uns quants. Al nostre país les obres es fan malament i ningú es fa responsable de res, ni tampoc de reparar-les.


El que està passant ara a Arenys no té nom, o en tot cas hem de parlar d'escàndol. No pot ser que cada dos per tres hi hagi vessaments que arriben a la platja, i no s'hi hagi posat remei. El problema és de manca de responsabilitat. Tenim uns càrrecs públics que no solucionen res, però tampoc els passa res. Uns càrrecs irresponsables que cobren com si fessin bé la feina.


Algú em pot explicar què passa amb l'ACA? Potser es tracta d'un organisme maleït? No podem dir que sigui un problema de tal o tal altre partit, perquè hi ha passat gent de tots els colors, o potser no. Podríem estar parlant del cobriment del rial del Bareu, o de la pavimentació del carrer Andreu Guri, però no cal. Només fixem-nos en com solucionen un problema de salubritat, que se'n parla a nivell nacional i internacional. Hi ha vingut consellers, directors generals, la Guàrdia Civil... I continua baixant merda. Hauran de venir des de Brussel·les per solucionar-ho?


Podem demanar la independència, però som incapaços de gestionar un clavegueram. Això és el que desanima la ciutadania. No es pot confiar en els nostres polítics perquè són incapaços de solucionar els nostres problemes. Tenim una plantada d'arbres formidable al costat de la platja, però no ens hi podrem banyar perquè s'ha convertit en una claveguera.


No sé si la independència ens ho solucionarà, però en aquests moments l'administració local està enclaustrada entre Ports de la Generalitat, Costes, Renfe, l'ACA, ACESA, Carreteres... tothom mana menys l'ajuntament, però ni fan ni deixen fer. Això és la mort segura de qualsevol iniciativa ciutadana, des de dins o fora l'administració.

xfebrer
Arenys de Mar reconeix la tasca de Carme Parera
Arenys de Mar reconeix la tasca de Carme Parera
Sense desmerèixer els altres candidats i candidates, penso que el resultat de les votacions per a l'elecció de l'Arenyenc de l'any, fa justícia a la tasca que realitza la Carme Parera des de fa tants anys. No és la primera vegada que una persona lligada amb Càritas rep aquest reconeixement, i això dóna credibilitat al premi i als seus impulsors.
Estem farts de veure com es prima l'excèntric per davant de persones que fan una feina de formigueta, sense necessitat de proclamar-ho a bombo i platerets, però a Arenys tenim la sort que els votants a reconèixer el mèrit dels nostres vilatants, es fixen en aquelles persones que, de manera desinteressada, dediquen part del seu temps a treballar per als més febles, els que la societat els ha castigat d'alguna manera i estan en risc d'exclusió social.
Felicito la Carme Parera pel reconeixement dels seus convilatans i, sobretot, per la seva tasca efectiva i generosa del dia a dia. Són moltes les persones que han acudit a la seva porta, sempre oberta, i que han aconseguit sortir del pou en què es trobaven, obrir portes que trobaven tancades i tenir una oportunitat per millorar les seva situació econòmica i familiar.
La Carme no ha regalat res, no es dedica a fer caritat, sinó que dóna l'oportunitat a fer-se un lloc en la societat, aquelles persones que estan disposades a treballar i lluitar per canviar la seva situació personal i familiar. La Carme és, doncs, solidària i ens dóna una lliçó de convivència i generositat. Gràcies. 

February 2013

xfebrer
M'hauria agradat una altra posició del PSC arenyenc

January 2013

xfebrer
L'oncle Vània a Arenys
L'oncle Vània a Arenys
Tal com us comentava en el post d'ahir, vàrem assistir a la representació de l'oncle Vània, d'Anton Txèkhov, al Teatre Principal, a càrrec de la companyia Fènix Teatre, i la direcció d'en Jordi Pons. L'acte va començar amb retard pel mal vici arenyenc dels cinc minuts de cortesia, que en realitat són de descortesia cap a les persones que hi anem a l'hora programada. La mala excusa d'ahir era que faltava arribar gent, és a dir que es tenia en consideració uns pocs que no eren puntuals en detriment de la majoria que havia arribat a temps. Des d'aquí demano als responsables que canviïn el costum i no castiguin els que ho fan bé.

Us haig de dir que l'obra em va agradar. La posada en escena, molt simple, permetia el lluïment dels actors, amb un gran equilibri interpretatiu on ningú destacava per sobre dels altres. Un mèrit que cal reconèixer als actors i actrius, però especialment al director, en Jordi Pons. Sovint el públic es situa massa lluny d'on té lloc l'escena i el priva d'entrar més en l'obra, d'identificar-se amb els personatges i compartir les seves angoixes o la fatalitat del destí.


La sensibilitat de l'autor ens va arribar gràcies a la qualitat interpretativa dels actors i actrius, ben dirigits per en Jordi, i ens va situar al país de Txèkhov, que no desencaixava gens del que poguéssim imaginar de moltes comarques de l'interior del nostre país.


Un any més en Jordi Pons ens regala la posada en escena d'una obra que no és un simple entreteniment, sinó que aprofundeix en temes reals i actuals, encara que tingui més de cent anys d'història, obres que no et deixen indiferent.

xfebrer
Arran d'una notícia al web de Ràdio Arenys
Arran d'una notícia al web de Ràdio Arenys


Us haig de confessar que no acostumo escoltar Ràdio Arenys, tot i que considero que és una molt bona eina per estar informat de tot el que passa a la vila. El que sí que faig és mirar la seva pàgina web i d'aquesta manera no quedo tan desconnectat. Els dilluns surt la informació del diumenge, on hi ha les declaracions dels polítics que han intervingut en el programa el Dominical.
Avui he vist que es parlava, entre altres coses, del personal municipal, i hi havia una afirmació de l'alcalde Fors que és errònia, que voldria puntualitzar. L'alcalde afirma que durant el mandat anterior es varen contractar 62 treballadors nous, i no és cert.
En el mandat anterior es va regularitzar la situació de molts treballadors que es trobaven en situació d'interinitat a l'espera que es convoquessin les oposicions de la seva plaça. Sóc una persona que m'agrada endreçar tot allò que està provisional, com vaig fer amb l'Arxiu Municipal, i a més sóc funcionari i sé què representa estar interir en una plaça. A part hi ha un temps legal per passar a definitiu.
És per això que durant el mandat anterior vàrem convocar oposicions per a diferents places que eren ocupades interinament, i per tant aquí rau l'equívoc de l'alcalde quan parla de contractacions. El matís és prou important, i val la pena que se sàpiga. Les dades són al Servei de Recursos Humans, un servei que en una empresa amb uns dos-cents treballadors, no existia, i vàrem crear durant el mandat. També es pot comprovar, observant les relacions de la plantilla de treballadors municipals que s'aprova anualment junt amb el pressupost. Si comparéssim les noves contractacions del mandat passat amb les del mandat que el precedia, veuríem que vam contractar molts menys treballadors. No busco la polèmica, sinó l'aclariment.
 


xfebrer el dilluns, de gener 14, 2013
 
 



September 2012

xfebrer
INDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIA
Aquest ha estat el crit unànime de la manifestació d'aquesta tarda a Barcelona, agradi més o menys als diferents partits polítics, des de CIU (sobretot la pota d'Unió) fins a C's. Això ho pot corroborà qui hi ha assistit i és sincer. Molts bots per no ser espanyol i fins i tot alguna asseguda a terra. Ha estat una festa reivindicativa, familiar i sincera. Pocs comentaris despectius, i una mesurada xiulada davant la caserna de la policia a Via Laietana.
Ara tothom farà els seus comentaris, i des d'Espanya, i els seus amics de Catalunya, s'han afanyat a desvirtuar l'èxit de la manifestació, tant amb el nombre de participants com en el lema i crits de la manifestació. Però no us preocupeu. És la por de qui perd que li fa fer aquest paper. Nosaltres hi hem estat i en som testimonis. El que puguin dir els espanyols, no ens ha de preocupar.
Em preocupa molt més saber què farà el govern de la Generalitat a partir de demà. Quina posició tindrà i com haurà viscut la manifestació d'avui. El poble s'ha manifestat (evidentment, una part dels catalans). Ara el govern ha de decidir què fa. Si ens decep haurà de convocar noves eleccions i presentar les cartes que vol jugar.
També em preocupa el PSC. El partit i els seus militants i simpatitzants són molt importants per Catalunya. No es poden autoexcloure ni els que avui s'han manifestat poden ignorar-los. El país, sigui independent o federat l'hem de construir tots junts. Fins i tot hauríem d'intentar incorporar els amics del PP (no serà fàcil). La societat és diversa i tothom hi té cabuda, sempre i quan ens respectem. Atenció, però. Respectar no és sinònim d'abaixar el cap sistemàticament. Les reivindicacions poden ser totalment respectuoses. Negar-les és un atemptat a la democràcia.
Seguirem amb atenció els nostres polítics i no els perdonarem que ens continuïn ignorant. Senyor Duran i Lleida, suposo que heu participat a la manifestació. No us he pogut veure. Hi havia massa gent. No em negareu, però, que el crit unànime era "Independència". No em sortiu per peteneres! Senyor Navarro, suposo que haureu vist algun reportatge de la manifestació. Si no ho heu fet, us ho recomano. Després em direu què cridava la gent. No feu el sord. Catalunya us necessita.

August 2012

xfebrer
La independència de Catalunya per sobre del meu cadàver
La independència de Catalunya per sobre del meu cadàver
Més o menys això és el que ha manifestat un coronel de l'Exèrcit espanyol. La seva argumentació és la lectura textual de la Constitució espanyola i els juraments dels militars de l'Exèrcit espanyol. No es tracta d'una opinió d'un beneit a qui li ha tocat massa el sol, sinó que com ell, molts militars i civils pensen el mateix. No entenen Espanya sense Catalunya, encara que els fem tanta nosa. A mesura que la paraula independència es vagi generalitzant i que hi hagi més actes com la manifestació del dia onze de setembre, o proclames com la de l'alcalde de Sant Pere de Torelló, escoltarem més insults i amenaces com les del coronel en qüestió. Tots som responsables dels nostres actes i de les conseqüències que poden derivar-se. Això no vol dir que no haguem d'actuar, sinó ser molt conscients de què fem i què diem. No ens ho podem prendre com un joc, i amb això no vull dir que estiguem jugant. Es tracta que ho tinguem clar, i que no obrem inconscientment. Recordo haver comentat en aquest mateix blog que sortides de to com les que puguem haver vist en la gent de SI, provoquen sovint la reacció contrària, la radicalització de C's contra el fet català, o de grups contraris a la immersió lingüística. Ja no parlo de sentències judicials perquè em dirien que pressuposo massa. És per tot això que entenc, per exemple, que el Ple municipal d'Arenys de Mar votés en contra d'instal·lar una estelada en edificis municipals, però respecto molt els qui varen votar-hi a favor. Crec que tenim l'obligació d'avançar junts, institucions públiques i societat civil, sense aturar-nos, però tampoc fent passos en fals. És per això que sempre demano el màxim consens i no deixar despenjada gaires persones ni partits polítics perquè entre tots conformem el país i no podem prescindir de ningú a la lleugera. Entenc que el ritme ideal no és el voldria la majoria dels independentistes, però cal valorar els petits passos que es van fent, les actituds que de mica en mica van assumint més i més persones, de manera el coixí es va estovant i engrandint. És massa aviat per a un cop de puny a la taula, encara que al final l'haurem de donar, però encara ens falta molta gent per engrescar i jo confio molt en una bona part de l'electorat i militància del PSC que no podem deixar de banda si volem triomfar com a poble sobirà.
xfebrer
De ben segur Sant Roc n'està agraït
De ben segur Sant Roc n'està agraït
Diumenge passat en el meu post, m'avançava felicitant el jovent que estava treballant bé perquè la festa de Sant Roc fos un èxit. Avui la xarxa d'arenyautes anava plena de felicitacions en aquest sentit, ja que realment la celebració de Sant Roc ha comprès un grapat d'actes festius molt ben dissenyats i festejats per tots els vilatans i vilatanes.També comentava que la festa de Sant Roc ens unia probablement més que la festa de Sant Zenon, o si més no era més participada. A la xarxa hi havia escrits en aquesta mateixa direcció, i penso que és bo que la nostra vila mantingui aquest caràcter participatiu a l'hora de celebrar les nostres festes. Potser ho podria relacionar amb el meu altre post quan parlava de la imaginació i l'enginy per suplir la manca de recursos econòmics. Algú es va queixar, per Sant Zenon, d'algun acte programat amb poca participació i en canvi un cost alt de contractació. Tot això s'haurà d'analitzar, si més no perquè l'experiència d'aquests moments de crisi serveixi d'alguna cosa i no tornem a caure en els mateixos errors.
Voldria destacar els escrits d'agraïment de la xarxa arenyautes, perquè massa sovint ens dediquem a criticar, i ho escric en primera persona del plural, i oblidem felicitar aquelles persones i fets que han estat ben treballats i han representat un encert, sobretot quan es tracta de fets socials i no individuals.
Tot i així, tinc un virus que de tant en tant surt i em molesta, perquè no em deixa gaudir de la lectura de la xarxa. Ja sé que és insignificant i que s'ofega ell mateix, però no deixa de ser un destorb de mal gust que m'agradaria solucionar. Ho tinc a la meva agenda per comentar-li al meu tècnic de software.
Felicitats a tots i totes les que heu participat a la festa, fent possible que molts més en poguéssim gaudir un any més. Que tingueu un bon final d'estiu.
xfebrer
Arriba la pesta a Arenys de Mar
Arriba la pesta a Arenys de Mar
Un any més arriba la pesta a la nostra població i l'hem de combatre purificant la vila. Hem de trobar els ungüents que ens curin, però sobretot, demanant l'ajuda a Sant Roc.
Una pesta que envaeix carrers i places de la nostra vila, i en què es fa més necessari que mai unir-nos per combatre-la. Només la unió de tots els arenyencs farà possible, amb la intercessió del nostre sant, l'alliberar-nos d'una mort segura.
Quan arriben aquestes dates, sempre he pensat que la festa de Sant Roc probablement és la que més ens uneix, fins i tot més que la de Sant Zenon, patró de la gaia vila, i Sant Joan, que és una de les grans festes a la població, però que té una connotació més de país i per tant el sentiment de vila queda en un segon terme.
No cal dir que en els darrers anys, amb la recreació teatral i festiva de l'arribada de la pesta a la població, la participació dels vilatans ha pujat de grau, i fa que la festa ens la sentim més nostra. És una manera d'unir-nos en una època en què l'individualisme ha fet molt mal, perquè és un obstacle per a les nostres relacions socials i veïnatge.
Segurament ens falta un pas més i és el que proposaria com a deures a tots els joves que lideren els actes festius, a qui hem d'estar molt agraïts per la tasca que realitzen, al marge de l'encert o bon gust dels cartells de cada any. Em refereixo a intentar que en aquesta festa també hi participin aquelles persones d'altres cultures i creences, que han arribat a la nostra vila buscant una feina per viure dignament, i que sovint queden al marge dels actes socials i culturals. Però també aquelles persones que tenen a Arenys la seva segona vivenda, de caps de setmana o estiu, i a les que l'han convertit amb la seva població dormitori. Hauríem de fer l'esforç que també elles participessin de les nostres festes i esdevinguessin uns més de nosaltres.
Si Catalunya necessita del concurs de tots per fer valdre els nostres drets i rebutjar l'espoli fiscal que ens escanya, també la nostra vila necessita de la participació de tots per fer-la avançar, i les festes són la millor manera de posar en pràctica aquesta col·laboració ciutadana.
Sant Roc, allibera'ns de la pesta!

June 2012

xfebrer
Polèmica amb els coloms d'Arenys
Polèmica amb els coloms d'Arenys
Sempre m'havien dit que quan tens una responsabilitat, per bé que ho facis no fas content a tothom. Acostuma a passar que uns ho volen blanc i els altres negre. Què has de fer? actuar d'acord amb el que penses i amb el que creus? però si has estat escollit et deus als teus electors. A quins? els que ho volen blanc o els que defensen el negre?
Què passa amb els coloms d'Arenys? doncs passa que durant tot el mandat passat i de manera reiterativa, el principal equip de l'oposició preguntava al govern per què no es feia res contra la 'plaga' de coloms de la vila. Les preguntes i precs al Ple municipal es varen formular de diferents maneres, totes en boca de qui va acabar sent el portaveu del seu grup, i que ja no forma part del Consistori.
Doncs ara que CIU ha recuperat el govern municipal, encara que en minoria, i tot i no comptar entre els seus electes amb qui va estar insistint en la cacera dels coloms, s'ha posat en marxa un sistema per capturar-los. Tot feia pensar, doncs, que finalment hauria arribat la pau a la vila, i ja no hauríem de sentir a parlar mai més dels coloms. Doncs, us equivoqueu!
Acaba d'aparèixer un grup de vilatans, o no? que estan recollint signatures contra la captura dels pobres coloms. Els defensors de la llibertat dels coloms a la nostra vila. Unes persones que mai varen dir res sobre les constants peticions de l'esmentat regidor perquè s'actués per eliminar aquestes "rates amb ales" que invadien la nostra vila. Ara que el govern de torn pren les mesures, surten i protesten.
Què farà el govern de CIU? ¿farà cas als firmants del manifest favorable als coloms, com va fer cas als firmants per la defensa de mantenir una platja que ha perdut la bandera blava? contra la reivindicació dels firmants, només hi té la lluita d'un exregidor. O potser, els detractors dels coloms organitzaran una recollida de signatures perquè es faci fora aquests animals tan molestos?
A qui haurà de creure l'alcalde Estanis? el seu company de partit, o els firmants de la defensa dels coloms? Governar és prendre decisions, i aquestes poden ser encertades o equivocades, però el que no es pot fer és no decidir. Passarà com amb la platja del Cavaió?
Per cert, avui hi ha Ple municipal a Mataró, i estic pendent de veure si el Secretari prendrà la mateixa decisió que la Secretària de l'Ajuntament d'Arenys, i a les 12h de la nit farà anar a dormir els regidors i regidores mataronins. Es poden estalviar un parell o tres d'hores ben bones!

May 2012

xfebrer
Els límits de la Solidaritat són l'engany
Els límits de la Solidaritat són l'engany
Catalunya és solidària, i jornades com la d'avui en són la prova. Estem parlant de solidaritat i no caritat. La solidaritat és molt més complicada. Solidaritzar-nos vol dir posar-nos al lloc dels que pateixen. No es tracta de donar una almoina. Si la nostra solidaritat s'acaba avui, estem parlant d'una bona obra, d'una almoina. Si la preocupació pels altres sobrepassa la jornada, probablement estem parlant de solidaritat.
Els catalans tenim un component de solidaritat que ens ve per imposició. Estem obligats a ser solidaris amb la resta dels pobles espanyols. El problema és que ens prenen el pèl, ens enganyen, i per tant supera els límits de la solidaritat. Aquí rau el problema, que molts no volen entendre. No els interessa.
Avui, llegir el diari ARA m'ha accelerat la meva taxa d'indignació. L'actitud del govern espanyol pel que fa a l'aeroport del Prat provoca un sentiment de colonitzat per una metròpoli que prefereix enfonsar-se amb tots que no pas posar en perill la primacia de la seva capital.
Amb Espanya estem condemnats a estar per sota, i és per això que ens frenaran qualsevol iniciativa que pugui desmarcar-nos. Amb tot aquest panorama no és estrany que sorgeixin crits independentistes. El cas és que encara no estem prou malament. Encara podem caure més avall del pou, i per tant no tenim prou quòrum per revoltar-nos.
Avui hem organitzat una jornada solidària per afrontar els problemes més immediats, ocasionats per les males arts d'uns quants. Ens enganyen i això és el pitjor que poden fer. No hi ha diners! exclamen. El problema és el mal ús que se'n fa. Oi que han trobat 23.000 milions d'euros per a Bankia? Doncs per què ens retallen salut i educació? Si el PP que governa a Madrid ha malgastat els diners de Bankia, per què ho hem de patir tots? Que cadascú pagui per la seva culpa, i que no siguin sempre els mateixos.
Avui és un dia solidari, perquè al nostre país no hi ha Justícia. Catalunya continuarà essent solidària, i a nivell d'Espanya, per força, però hauríem de poder fiscalitzar l'ús que es fa dels nostres diners, i recuperar aquells que es malgasten. Els límits de la solidaritat són l'engany. Com ha fet Espanya amb els diners que venien de la Unió Europea.
xfebrer
El somni de Mn. Pepe
El somni de Mn. Pepe
Avui us volia parlar de l'Aina Clotet i molt concretament de la sèrie de TV3, "Gran Nord". De fet em podria parlar poc perquè amb el primer dia en vaig tenir prou. Vaig passar vergonya, en primer lloc perquè era una sèrie de la 'meva', de TV3, i en segon lloc perquè hi actua l'Aina Clotet, a qui admiro com a actriu. Llàstima!
Però, ha estat durant la celebració de la missa en record de Mn. Martí Amagat, avui que fa un any que ens va deixar, que Mn. Pepe, el celebrant, m'ha brindat el tema del dia: "El somni de Mn. Pepe".
Si ahir a la tarda el Teatre Principal estava ple fins a la bandera, amb les entrades exhaurides des de força dies abans, avui l'església parroquial tenia mitja entrada. Hi assistien feligresos que durant molts anys varen compartir l'eucaristia amb en Martí, i voluntaris de la comissió que es va crear per preparar els actes del seu homenatge.
En Pepe ens ha explicat el somni d'aquesta nit, en què se li ha aparegut en Martí i li ha demanat que ens agraís el record, però recalcant-nos que, per sobre de tot, havia estat rector.
En Pepe ha estat durant més de trenta anys el germà gran d'en Martí, el company en temps difícils, treballant a contracorrent, l'amic... En Pepe va sentir més que ningú la decisió del bisbe sobre el futur d'en Martí, i encara més la seva mort sobtada, avui fa un any. En Pepe no tenia previst celebrar la missa d'aquest vespre, sobretot perquè no trobava les paraules amables que els assistents esperaven sentir.
En Pepe s'ha mostrat dolgut per considerar que la faceta religiosa d'en Martí ha passat desapercebuda, perquè havia de ser l'acte d'avui, la celebració eucarística, el punt de partida de l'homenatge, perquè en Martí havia estat més que res, rector de la vila.
Les paraules d'en Pepe han estat dures, algú dirà que ha tingut la sensació que li llançaven un gerro d'aigua freda. Els que coneixen en Pepe, els que l'han escoltat en els sermons o han compartit estones i treball amb ell, saben que parla sense embuts, ensenyant les cartes, dient el que pensa, sense importar-li si al davant hi té l'alcalde, el president del Consell Parroquial, o l'amic de tota la vida. En Pepe és un treballador incansable, que no té un no per a ningú. En Pepe va ser un puntal ferm d'en Martí, en tota la tasca sacerdotal, fent-li la vida més fàcil. En Pepe no ha volgut lluir mai, sinó que el seu objectiu ha estat procurar que tot funcionés en el moment oportú, que no fallés res, que tot quadrés.
En Pepe sap, per experiència, la dificultat que representa portar endavant una parròquia com la nostra, sobretot per ser coherents amb el seu esperit crític, la seva actitud enfrontada amb l'església encarcarada, amb la jerarquia.
Per tot això, en Pepe ha considerat que la tasca de trenta-dos anys de rector s'havia tocat massa d'esquitllada, i ha tingut la impressió que l'homenatge s'havia, d'alguna manera, frivolitzat. En qüestió d'opinions tot hi cap i tothom ho veu a la seva manera, però no m'agradaria pensar que les persones que han treballat en l'organització dels actes d'homenatge, se'n van a casa cap cots. Entenc la seva sorpresa i fins i tot una mica de regust, però voldria pensar que en Pepe no ha personificat la seva crítica, sinó que ha volgut donar un toc d'alerta, perquè no ens oblidéssim que la vida d'en Martí, i la seva pròpia, han estat estructurades al voltant de la Fe i de la seva dedicació sacerdotal per encomanar-la als seus vilatans, al seus feligresos. Gràcies Martí i Pepe per la vostra feina i dedicació desinteressada.

February 2012

xfebrer
Tu i jo subvencionem Alícia Sánchez-Camacho
Tu i jo subvencionem Alícia Sánchez-Camacho
Sí, encara que no ens ho han demanat, amb diner públic, és a dir, amb diner nostre, l'Estat i el Parlament català subvencionen el Partit Popular. Esclar que també ho fan al PSC, a CIU, ERC..., però atès que la senyora Camacho li sap tan greu que es llencin diners a favor d'Òmnium Cultural, doncs no coneix el greu que em sap que els meus diners li alegrin la vida.
Quins són els temes que no s'acaben de resoldre mai? els que interessen als partits polítics. Un exemple: el seu finançament.
Semblarà una bestiesa, i potser ho és, però els partits polítics són, actualment, la xacra del nostre sistema democràtic. Els partits polítics que es varen nodrir de les associacions veïnals, per criminalitzar-les i culpar-les de tots els mals, són els que manipulen l'estat de dret i no fan possible que els drets de les persones siguin respectats totalment i escrupolosa.
La manca de transparència, objectivitat i democràcia interna dels partits és una contradicció davant el seu discurs sobre democràcia i representativitat. La manipulació que es fa de la base, dels infeliços, dels que van amb el ciri a la mà, es trasllada al poble, i tots passem a ser uns titelles a les seves mans.
Falta indignació. El moviment del 15-M va ser una caricatura del que pot arribar a ser l'estat anímic de la societat, si la crisi continua bufetejant als mateixos de sempre. Ni els sindicats s'escaparan de la crítica més severa per la seva manca de lideratge, net i honest, i posat al dia.
Volem saber amb què es gasten els diners. Perquè tots plegats som uns infeliços. Us fixeu en l'interès per conèixer els pressupostos, oi? doncs tot plegat és una estafa, perquè el pressupost que ens ensenyen i que fem veure que analitzem, no té res a veure amb el resultat de l'exercici. Sabeu per on vaig, oi? als catalans, que som tan espavilats, ens dibuixen unes inversions estupendes, però després no ens fixem què s'ha invertit, ni quant.
Si els sindicats i els partits polítics es lucren amb els nostres diners, volem saber en què se'ls gasten, i jo també li demano a la senyora Alícia Sánchez-Camacho, que es solidaritzi amb els que no poden accedir a la sanitat, per manca de diners, i els desviï els seus, els que li transferim nosaltres.

December 2011

xfebrer
Gràcies Ferran
Gràcies Ferran
Aquesta tarda hem acomiadat Ferran Soler, arenyenc d'adopció que ha estimat la vila i ha participat de la seva vida social i cultural fins als darrers dies. Ferran Soler és d'aquelles persones que tothom que té les orelles atentes a la vida ciutadana, l'ha conegut o n'ha sentit a parlar, perquè ha estat una persona activa en diferents àmbits, sempre de manera positiva i aportant el seu gra de sorra a la comunitat.
Políticament, culturalment, empresarialment i socialment, s'ha fet un lloc a la vila, educant amb el seu exemple i les seves ganes d'aprendre i ampliar el seu coneixement. Persona inquieta, que a qualsevol tertúlia, debat o conferència, hi participava amb la seva opinió o les seves preguntes. Una persona que ha deixat petja i que a partir d'avui és part de la història de la nostra vila.
El meu condol a tota la seva família, la seva esposa que és un exemple d'amabilitat, exquisidesa i generositat, i els seus fills, amb alguns dels quals he compartit temps difícils, però engrescadors. La Blanca, a l'Escola de Música, durant deu anys ajudant-la a fer-la crèixer, i ara com a pare d'una seva alumna. En Marc, a l'Ajuntament de la vila, quatre anys plens de dificultats, però amb la il•lusió de posar el nostre gra de sorra.
L'Aula d'Extensió Universitària de la gent gran ha perdut un alumne avantatjat, i un treballador incansable de la seva Junta directiva. La Joventut Seràfica, també en guarden un gran record, i en general tota la vila d'Arenys que avui ha omplert l'església parroquial per donar-li l'últim adéu. Gràcies Ferran.
xfebrer
Joaquim Cassà i la família Sala, artistes del vidre
Joaquim Cassà i la família Sala, artistes del vidre
Ahir vaig assistir a la presentació del llibre de Joaquim Cassà, Els Sala, senyors del foc, amb la presència de descendents de la família Sala, que varen fer el lliurament de dues peces de la seva col·lecció de l'art del vidre bufat, a la població d'Arenys que els va veure néixer.
La sala d'actes de la Biblioteca estava plena de gom a gom, i penso que valia la pena. El treball que ha fet Joaquim Cassà és molt interessant i ha permès descobrir uns artistes a qui desconeixíem i que ens fan sentir orgullosos com a poble.
Joaquim Cassà, de 91 anys, es porta sis dies amb el meu pare. Són de la quinta de biberó, la qual cosa ens fa entendre que la seva vida no ha estat fàcil. Ara que patim pel futur dels nostres fills, reconeixem que la nostra vida ha estat una bassa d'oli en comparació a la dels nostres pares, que varen patir i participar en un guerra fratricida.
Joaquim Cassà ha demostrat al llarg de la seva vida, tenir una vitalitat remarcable, i unes ganes enormes d'investigar i descobrir facetes de la nostra història, que aconsegueixen enriquir el nostre patrimoni cultural. L'agraïment manifestat ahir amb l'extraordinària assistència de vilatans, és una clara demostració de l'afecte que sentim per aquest convilatà, que amb humilitat i bonhomia, ha contribuït a fer gran la nostra vila.
L'acte va començar amb una introducció de la sempre admirada Pilar Vélez, que té la virtut de convertir en or tot allò que toca, il·lustrant-nos, una vegada més, amb el seu coneixement de l'art i la seva història. El protagonista, el senyor Joaquim Cassà, va presentar-nos la família Sala, amb rigor, però també amb traces d'humor i fins i tot amb prec al senyor alcalde, que va cloure l'acte, demanant-li el canvi del nom de la plaça Montserrat, en record de la família Sala.
Un oasi entremig del desert de l'angoixa que ens provoca la crisi financera, que tots vàrem saber agrair. La vida continua i els problemes que ens afecten no ens poden impedir d'alimentar-nos culturalment per continuar essent una vila capdavantera en cultura i societat.
El llibre ha estat possible gràcies al suport de l'Ajuntament i del Centre d'Estudis Josep Baralt, que amb aquest acte i inversió, dóna per acabada una etapa fructífera de la seva existència. L'Alcalde, a la cloenda de l'acte va desitjar que es tractés només d'una pausa en el camí, a l'espera que es pugui reemprendre la bona tasca de l'entitat.

November 2011

xfebrer
El Centre d'Estudis Josep Baralt és història
El Centre d'Estudis Josep Baralt és història
Aquesta tarda he assistit a la darrera Assemblea de socis del Centre d'Estudis Josep Baralt. Dic la darrera perquè en un dels punts de l'ordre del dia hi havia la dissolució de l'entitat. De fet l'anterior assemblea va ser l'any 2005, tot i que durant aquests sis anys, o millor dit, fins al 2010, s'han continuat fent activitats i editant la revista Salobre, amb molt bona resposta. Avui, però, els impulsors i ànimes de l'entitat han tirat la tovallola després que no trobessin relleu al capdavant del Centre.
No cal dir que és una llàstima que una entitat com aquesta abandoni l'activitat, perquè sense ser molt abundant, la qualitat era el segell i garantia. El seu darrer acte programat va ser la conferència a càrrec de Josep Maria Fradera, catedràtic d'Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, "La pàtria dels catalans", el 24 d'abril de 2010. El proper i darrer acte serà divendres vinent, amb la presentació del llibre de Joaquim Cassà, "Els Sala, senyors del foc. Vidriers arenyencs a cavall de dos segles".
Segur que hi ha molts motius i causes per què l'entitat plegui. No és fàcil mantenir-se al capdavant d'un projecte, vint anys o més, amb l'única recompensa de la resposta de la gent. Una resposta que cada vegada ha estat més puntual, sense haver aconseguit créixer en socis i col·laboradors. Ens comentaven que ni els articulistes de la revista Salobre es volien fer socis. Tampoc havien aconseguit la suficient col·laboració de l'Arxiu municipal, i la possibilitat d'un relleu a la Junta era una quimera.
No recordo els anys que fa que en sóc soci, però sempre he considerat el Centre com un projecte interessant per Arenys. Potenciar la recerca i la publicació dels seus estudis, és un component cultural que defineix una vila i que no s'hauria de perdre. L'Ajuntament d'Arenys, per boca de la regidora de Cultura s'ha compromès a continuar publicant la revista Salobre, però m'agradaria que també des de l'Arxiu municipal es potenciés la difusió d'estudis i treballs de recerca dels arenyencs i arenyenques. Que el comiat del Centre d'estudis no sigui un punt i final a aquesta parcel·la de la cultura local.
Permeteu-me que públicament manifesti el meu agraïment a totes les persones que durant aquests anys han fet possible la realitat del Centre d'Estudis Josep Baralt. Que tinguin per segur que la seva tasca ha estat molt positiva, i que ens ha enriquit culturalment a tots. Gràcies per la feina ben feta.
xfebrer
Govern municipal d'Arenys: inexperts o inconscients
Govern municipal d'Arenys: inexperts o inconscients
Em vaig proposar deixar un bon marge de confiança al nou govern municipal d'Arenys, i acceptar concepcions diferents a l'hora d'aplicar polítiques de govern i gestió. Cadascú entén el municipi a la seva manera, i és lògic que hi hagi discrepàncies. Tampoc és recomanable criticar els canvis que es produeixen en una alternança política, i com a molt pots defensar la teva manera d'entendre-ho, sense pretendre que només tu tens la raó.
Avui, però, després del desgraciat Ple d'urgència d'ahir dimecres, m'ha estat impossible no fer la meva reflexió, amb el perill que alguna cosa que pugui dir, no agradi a qui se senti al•ludit.
Tinc 26 anys d'experiència municipal, com a treballador en un parell d'ajuntaments i quatre anys de regidor amb responsabilitat de govern. Les he vist de tots colors, amb governs amb majoria absoluta i governs amb una minoria ben petita. La gestió municipal no és fàcil, i requereix d'una bona comunicació entre funcionaris i polítics. Comunicació i confiança, amb exigència i responsabilitat. Es cometen errors i s'han d'esmenar. Demanar disculpes quan cal, i acceptar-les quan hi ha bona voluntat.
Els ajuntaments necessiten bons polítics i també excel•lents treballadors. No sempre s'ha aconseguit una bona gestió, però entenc que Arenys de Mar compta amb un bon currículum des de fa molts anys, amb alternança política i molts protagonistes. El que no aconseguia l'experiència ho solucionava l'esforç i dedicació.
El govern actual té una manca d'experiència que el fa dèbil i perillós. Un govern en minoria que necessita el consens i comprensió de l'oposició, i que l'obliga a pactar molt i actuar de manera transparent. És per això que no puc entendre què ha passat amb el Ple urgent d'aquesta setmana, i m'agradaria recollir totes les opinions. Però una cosa ha quedat ben clara, i és que s'ha ratllat el ridícul i s’ha posat en perill el funcionament de l’ajuntament per al 2012.
No vull pensar que estem davant d’un equip d’inconscients, encara que algú els pugui acusar d’això, sinó que la manca d’experiència i un cúmul de circumstàncies ha provocat que hi hagués aquest lapsus, i confio que haurà servit d’experiència, per anar més en compte, treballar més conjuntament amb els serveis tècnics, i deixar-se estimar pels grups de l’oposició. Uns grups a qui demanaria que pensin amb el poble, i deixin una mica de banda els interessos partidistes, sense renunciar als seus principis, però posant per davant la consistència i salut econòmica del nostre ajuntament.
Em sap greu que el govern actual no consideri la participació, com si cedís el protagonisme a governs d'esquerra. És una llàstima que una eina tan interessant com és l'elaboració del Pla de Mandat i els respectius Plans d'Actuació Municipal de cada any, s'hagi estroncat amb l'arribada del govern de PP+CIU+Bloc. Reflexionin i s'adonaran que el millor regal que poden fer a la ciutadania a qui diuen servir, és presentar-los els seus projectes de mandat. Una eina viva, modificable segons les circumstàncies, però que és la carta de navegació que fa més transparent i democràtica la gestió política d'un ajuntament. No es deixin acusar d'inconscients ni prepotents, sinó obrin les portes a qui vol col•laborar amb el progrés de la nostra vila.

October 2011

xfebrer
Tu també ets xenòfob
Tu també ets xenòfob
És molt fàcil acusar els altres de xenòfobs i quedar tan tranquil. Convindria autoanalitzar-nos per veure si nosaltres també ho som, o si més no, tenim comportaments xenòfobs. No cal apuntar-te a un partit com PxC del senyor Anglada, i aplaudir el seu discurs. Hi ha molts més xenòfobs fora de PxC que a dins, però... esclar, no queda bé segons què diem, però el nostre subconscient ens traeix.
Avui el senyor Duran i Lleida reflexionava sobre les seves paraules, si realment es comportava d'una manera carca i xenòfoba. El senyor Duran i Lleida ha manifestat que els catalans hauríem d'estar preocupats perquè el creixement vegetatiu té la base en els fills i filles de mares estrangeres.
No ens precipitem! no ens tirem a la jugular del senyor Duran i Lleida, abans de fer memòria dels nostres comentaris i actuacions dels darrers dies. Estem nets de culpa?
Per què els catalans hem de preocupar-nos si el nom més posat al Baix Empordà va ser Mohamed? Qui són catalans? No ho són tots aquells que viuen i treballen a Catalunya? els Mohamed nascuts al Baix Empordà viuen i tenen la intenció de treballar a Catalunya, oi? doncs són catalans.
Si alguna cosa ens perd al catalans és aquesta mania de mirar qui és més català que els altres. Avui llegia una picabaralla entre catalans independentistes de SI i catalans independentistes d'ERC. Ja anirem lluny, ja!
El que li ha de preocupar al senyor Duran i Lleida i a tots els catalans, de parla catalana, castellana o amazic, és que un 20% de la població és pobre. Que hi ha persones que els agafa un atac d'angoixa quan van a Serveis Socials, i els comuniquen que no rebran més ajuda. Que cada dia s'iniciïn 40 expedients de desnonament. Que haguem de retallar serveis essencials d'educació i sanitat, en lloc d'aplicar nous impostos progressius perquè els que més tinguin, paguin més, i s'elimini el frau fiscal...
La reflexió del senyor Duran i Lleida crec que és un error, però hi ha moltes persones que pensen el mateix, encara que la seva opinió no té la repercussió del cap de llista nacionalista al Congrés de Diputats de Madrid.

May 2011

xfebrer
A Arenys, un pacte per a un govern fort
A Arenys, un pacte per a un govern fort
Us comentava ahir que m'acabava d'assabentar de la renúncia a recollir l'acta de regidor, del cap de llista d'ERC, i la seva substitució per Annabel Moreno. Parlava de coherència, i s'ha de dir i repetir mil vegades que la política és desagraïda. Quan les coses van bé, tothom et vol, però quan es torcen...
La decisió de Jordi Pera obra un camí a l'esperança. L'entrada de l'incansable Annabel Moreno, pot provocar un tomb en les expectatives de pactes, i revalidar un govern progressista i amb experiència.
Arenys necessita per aquests propers anys, un govern fort i amb experiència. L'alternativa de lluïment pot esperar quatre anys, quan les coses funcionin millor. Ara és hora d'aplicar tots els coneixements per fer viable que Arenys superi la crisi amb nota. Fins ara ho ha aconseguit, tancant el mandat amb un superàvit important. Però els anys que vénen seran tant o més difícils, i necessitem un gran alcalde i un gran equip.
Des d'ahir, quan vaig conèixer la notícia, el meu cap ha anat donant-hi voltes, i he arribat a la conclusió que teníem davant nostra la possibilitat de formar un equip de regidors i regidores, que han demostrat la seva vàlua. Però, a més, a aquest equip hi ha la possibilitat d'incorporar-hi un nou valor de la política arenyenca, com és el cap de llista de la CUP. Ja vaig comentar que el seu programa electoral era il•lusionador, i en tot cas li faltava coneixement de la realitat de l'administració pública, en aquest cas municipal. La barreja d'experiència amb il•lusió i claredetat d'idees, podria formar un equip idoni per a la nostra vila.
Des que he arribat a aquesta conclusió, he pensat que ho havia de proclamar a cel obert. Perquè estem parlant de persones de vàlua contrastada, i això és el que es necessita ara. A l'amic Estanis li demano que esperi quatre anys a realitzar el seu somni. Estic convençut que ho pot entendre.
xfebrer
De tot se n'aprèn
De tot se n'aprèn
Han passat quatre anys i s'ha complert un mandat municipal en què he participat activament, gràcies als meus companys del grup municipal, al PSC i als votants que varen confiar amb nosaltres. L'aritmètica va fer possible que formessin un tripartit, un model que en aquells moments es trobava en millors condicions que ara.
Han estat quatre anys de treball, de dedicació moltes hores al dia i tots els dies de la setmana, amb encerts i errors, però sempre amb esperit de treball, de justificar la confiança que els electors ens havien dipositat, i en extensió a tota la vila.
Durant aquests anys he intentat aplicar a l'administració aquells coneixements que tenia, per millorar la gestió, treure'n el màxim rendiment, comptant amb la col·laboració d'una bona part dels treballadors municipals. Però també he après i m'he enriquit, perquè el millor que pots aconseguir de totes les coses és l'aprenentatge.
En acabar el mandat vaig decidir no repetir, perquè considerava que em faltava la il·lusió necessària per afrontar el repte de servir la vila. La política no era la meva professió i calia que entressin persones noves, disposades a donar-ho tot per tirar endavant el municipi.
Entenc que tothom és honest amb ell mateix i amb els altres, i quan decideix presentar-se en unes eleccions, ho fa convençut que no hi va a buscar beneficis econòmics, sinó més aviat el contrari, però que hi opta voluntàriament sense esperar res a canvi. Les úniques satisfaccions són les paraules d'agraïment que al final del mandat he rebut, i el pensar que en alguna cosa bona he contribuït.
I la cosa que més valoro és la capacitat de saber escoltar i donar resposta a les queixes i suggeriments rebuts. Estic satisfet de com ho he sabut portar, encara que no sempre he pogut solucionar els problemes exposats.
I els arenyencs i arenyenques han tornat a parlar i amb els seus vots han decidit qui premiaven o deixaven en fals. I tots sabem per què. Tots som capaços d'aprendre la lliçó, d'escoltar el seu missatge entrelínies, i només esperen que actuem. En aquest cas, que actuïn. Esperarem uns dies. Els donarem temps... però hi ha algú que ha de moure fitxa, per a bé de tots, perquè ens adonem que ha entès el missatge. Que així sigui.

November 2009

xfebrer
Exigim seny i compromís
Exigim seny i compromís
Han passat gairebé nou mesos des del meu darrer apunt al bloc. Això és el que he pogut comprovar després de molts problemes per recordar com ho havia de fer. Tenia, però ganes de comentar la notícia que surt aquest vespre a Internet sobre la publicació conjunta de 12 diaris catalans, demà dijous, d'una editorial en defensa de l'Estatut. Una lliçó per als partits polítics?
Els diaris han estat capaços de consensuar un text i els nostres polítics són incapaços d'anar plegats en defensa del nostre Estatut. Ens estranyem de l'augment de la desafecció? no creieu que donen prou motius?
L'Estatut, ens agradi més o menys, l'haguem votat favorablement o no, és fruit d'una gran negociació, amb desenganys i decepcions, però que al final el poble català va referendar. Des de fa uns tres anys estem vivint un serial esperpèntic digne de les pitjors sèries televisives, a l'espera de la decisió d'un Tribunal a qui se l'hi ha dit de tot i que té el prestigi per terra, i que fins i tot els més defensors, ho fan com a acte de misericòrdia més que no pas de respecte o reconeixement.
No sé si cal tenir a punt un Pla B davant la possibilitat d'una sentència negativa per a l'Estatut i en conseqüència per als catalans, però si més no hem de tenir el convenciment que només un resultat positiu hi té cabuda i que si fricciona amb la Constitució, el que caldrà canviar haurà de ser la pròpia Constitució.
No si val a fer partidismes capciosos, ni en un sentit ni en un altre. Cal que actuem com a ciutadans, professionals, pares o mares, esportistes, cantants, treballadors o empresaris... que exigim un respecte al nostre poble, la nostra nació i que no és just que un pacte a mala hora signat, bloquegi qualsevol possibilitat d'avançar cap a l'autogovern, com a nova etapa d'un camí que encara té marxa.
Hem d'engrescar a més col·lectius, organismes, institucions i agrupacions de tot tipus, perquè es manifestin de manera conjunta a favor de la nostra constitució, per evitar que uns professionals del dret, agrupats en un Tribunal, puguin invalidar l'Estatut perquè no encaixa amb una Constitució que necessita una reforma, sense que per això hi hagi d'haver cap daltabaix.
Cal actuar amb seny, argumentant el nostre posicionament i exigint arguments lògics a qui ho veu diferent, i no pas excuses de mal pagador. Tot és possible si hi ha voluntat, i el que hem d'exigir és aquesta voluntat, per no haver de trencar qualsevol tipus de diàleg i discussió.

March 2009

xfebrer
Haydn i Mozart al Principal
Haydn i Mozart al Principal
Us vull parlar del concert programat per aquest dissabte 7 de març al Teatre Principal. Es tracta d'un concert a càrrec de l'Orquestra de Cambra de Vic, sota la direcció de Jordi Mora.
En Jordi Mora té un currículum extens en direcció musical, i destaca, al meu entendre, per la seva capacitat de comunicació amb els músics i el nivell d'exigència tant per als components de l'orquestra com per a ell mateix.
També recordo els anys que vaig estar a l'Institut Municipal d'Acció Cultural de Vic, en què organitzàvem els concerts pedagògics, perquè en Jordi ens explicava d'una manera molt entenedora, les obres que interpretava l'orquestra. Era realment una classe de música, amb il·lustració musical en directe, que engrescava a grans i petits.
Aquest dissabte podrem escoltar dues simfonies de J. Haydn, el pare del simfonisme clàssic, la número 26 "Lamentatione" i la 30 "Alleluja", i el concert número 9 en Mi bemoll major K271, de Mozart. Es tracta d'un concert per orquestra i piano que comptarà amb la interpretació de Lluís Rodríguez Salvà, a qui la crítica musical ha descrit com a pianista de madura i profunda sensibilitat, temperament emocional i intel·ligència interpretativa que s’ha anat consolidant com un dels nous referents musicals del nostre país.
Des d'aquí vull felicitar a l'Aula d'Extensió Universitària per a la Gent Gran, per l'encert en organitzar aquest interessant concert, i al Teatre Principal que cada vegada ens presenta una temporada més atractiva i farcida de bons espectacles. I aprofito per engrescar-vos a assistir al concert, si encara queden entrades. No us ho perdeu!

June 2008

xfebrer
La recompensa més valuosa
La recompensa més valuosa
Avui ha estat d'aquells dies agradables en què veus recompensat el teu treball, de la manera més valuosa possible, que surt de dins de la gent, sense necessitat de grans paraules. I tot això gràcies a la col·laboració de professionals que viuen intensament el treball que fan, com són la Isabel Artero i la Míriam Farelo.
Avui havíem convocat les persones que des del mes de nombre passat han realitzat un o més cursos d'informàtica, dels nivells bàsic i inicial. Aquelles persones que necessitaven perdre la por a posar-se davant d'una pantalla i començar a navegar, escriure...
Penseu que m'he arribat a trobar pel carrer qui se m'ha dirigit dient que li havíem canviat la vida. I això no es paga ni amb tot l'or del món. Veure que persones a qui el món de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) els ha hagafat ja de grans, o bé en situacions difícils per poder-hi entrar, el fet de tenir l'oportunitat de que algú els ensenyi les eines i aplicacions bàsiques, és tot una revolució personal.
Unànimament han felicitat el tracte de la Míriam i la Isabel, que han estat les grans protagonistes del projecte, després dels i de les pròpies usuàries i, en aquest cas, alumnes dels cursos impartits. És per això que des d'aquí els vull agrair el seu interès i dedicació.
Aquest migdia hem comptat amb la col·laboració de la Georgina Yglesias que, per aquells que no la conegueu (ningú d'Arenys de Mar), és única i segur que hi haurà qui n'escriurà memòries. La Georgina ha explicat la importància d'Internet i concretament de l'Skype, el Messenger, i darrerament el Facebook, en les seves estades arreu del món, per poder mantenir els seus contactes, la informació i notícies de la seva vila marinera.
La Míriam ha presentat un video molt treballat, interessant i apropiat per a l'ocasió, que segur que algú de vosaltres podrà adjuntar el seu vincle, perquè ha estat tret de YouTube.
Hem acabat l'acte lliurant un certificat a cadascun dels participants als cursos de "No et quedis al marge de les noves tecnologies", i "Clica l'estiu".
El compromís municipal és de continuar i intensificar aquests cursos d'aprenentatge bàsic, després de l'estiu, i la confiança de continuar comptant amb la col·laboració d'arenys.org, amb la Míriam i la Isabel.
Gràcies a tots i totes.
xfebrer
La cultura de la participació
La cultura de la participació
M'he adonat que gairebé feia un any des del meu darrer escrit en aquest blog, el 14 de juny de 2007, i he pensat que podria actualitzar-lo parlant de participació, tot escoltant l'Stabat Mater, de Pergolesi, que em porta bons records, al mateix temps que em permet gaudir d'una filigrana musical. Us la recomano.
Portem un any de mandat de govern i, tot i que l'anàlisi és constant, és un bon moment per reflexionar sobre la feina feta, el camí avançat i analitzar el que falta. En participació estem encara en fase de diagnòstic, encara que no només. El nostre país, i la nostra vila en particular, encara hem de recórrer molt camí per poder dir que la cultura de la participació té bona salut. Com en totes les coses, un n'ha d'aprendre i després posar-ho en pràctica. La participació vol tècnica i voluntat, per part de qui l'ha de posar en marxa i de qui l'ha de practicar, la ciutadania.
A Arenys estem elaborant el Pla Director de Participació, el resultat del qual permetrà posar-lo en pràctica, i ho fem de manera participada. Aquest treball, però, no treu que no tinguem eines de participació que ja puguem fer servir. Seran més o menys bones, més o menys encertades, però el més important és fer-ne ús i avançar amb elles. Cal que les comissions i consells creats siguin mitjans per fomentar la participació i no es vegin com a culminació de res. I per aconseguir-ho s'hi ha de treballar des de dins i des de fora. Cal compartir confiança mútua, i això s'aconsegueix amb transparència i claredat, dient les coses pel seu nom i no decantant dubtes ni malfiances.
El sistema polític que tenim és un sistema de democràcia representativa, que cada quatre anys renova la confiança de la ciutadania, i això és el que legalment té valor, però som molts que creiem que aquest sistema s'ha de complementar, que no substituir, amb uns elements participatius que acostin més la gestió pública a l'administrat, i això es pot fer de moltes maneres, però requereix la voluntat d'ambdues parts. En aquest mandat hi ha ganes d'impulsar-ho a fons, i ens cal la correspondència per part de la ciutadania, de més persones que es vulguin implicar en la vida pública, per aconseguir avançar com a poble, com a societat més justa i igualitària, amb més serveis i millors, i amb una vila que ens la sentim nostra i ens sentim orgullosos de pertànyer-hi.
L'experiència participativa del Pressupost 2008 ha estat valorada positivament, i això ens engresca a iniciar el procés participatiu per al 2009, un procés que entenem de manera semblant a l'actual, i que presentarem d'aquí a uns quinze dies quan hagi passat per govern i presentada a tots els grups municipals amb representació a l'Ajuntament, però paral·lelament anirem treballant per trobar, entre tots, quin és el model que més bé encaixa a la nostra vila i que té més acceptació; el model que podrem planificar per al 2010.

June 2007

xfebrer
Hem signat el pacte de progrés
Hem signat el pacte de progrés
Mai millor dit, avui els alcaldables del PSC, ERC i ICV, han signat el pacte de govern per aquest mandat. Un pacte que significarà progrés per a la nostra vila després de viure un dels episodis més grisos de la seva història.
Aquesta tarda, a la sala d’actes de la Biblioteca P. Pare Fidel Fita, ha tingut lloc la signatura de l’acord de govern de les tres forces polítiques, que va arribar després d’interessants trobades programàtiques.
La rumorologia més o menys intencionada podrà dir que el pacte ja estava fet d’entrada, o bé que tal o tal altra força política s’ha venut a no sé quina altra. El cert és que el pacte estava cantat vist en perspectiva, perquè les coincidències programàtiques són moltes, però ha estat un pacte treballat, a consciència, i amb un clar objectiu: treure Arenys de l’atzucac on s’havia entrat. I això només ho podien fer gent nova, gent que no ha estat governant durant el mandat que s’acaba.
Demà passat, dissabte, a les 12 del migdia, hi ha convocat el Ple especial de constitució de la Corporació municipal. Avui, però, ha estat la formalització del que serà el proper govern local, i els simpatitzants que han assistit a l’acte, han manifestat la seva il·lusió i satisfacció per haver assolit l’acord de tres forces diferents, però amb moltes afinitats, personals i polítiques.
Imagineu per uns moments, als integrants dels tres grups amb competències delegades de govern: la Isabel Roig o l’Oriol Ferran, amb el seu currículum professional i social; en Marc Soler, en Jordi Pera o en Quim Ponsarnau, amb l’experiència que acumulen en el món de l’empresa privada o en la pública; i en Tomàs Salazar, en Ramon Vinyes, que ja ha demostrat la seva capacitat de governar, o la Lorena Estrada, la més jove de la colla, però amb experiència política i ganes de donar-ho tot per aquests quatre anys de govern.
Podeu ben bé imaginar-vos la il·lusió que em fa, i el respecte que em mereix l’oportunitat de compartir responsabilitat de govern amb aquestes vuit grans persones, sense oblidar-me dels altres que, sense formar part de l’equip, seran membres de la Corporació i també treballaran per fer d’Arenys la gran vila que tots volem, i dels vilatans i vilatanes, els grans beneficiaris del canvi.
Dissabte comença un nou mandat, i ben aviat es podran veure els primers fruits.

May 2007

xfebrer
A Arenys cal un pacte
A Arenys cal un pacte
Amb els resultats d’ahir diumenge, Arenys de Mar necessita un pacte per governar. Cal un pacte fort, coherent i que duri més d’un mandat. Un pacte fort per animar els abstencionistes a tornar a votar l’any 2011. Un pacte fort per deixar enrere el desgovern i la ineficàcia. Un pacte fort entre persones capaces de capgirar la vida política de la nostra vila, i retornar al camí d’on mai n’havíem d’haver marxat.
El més important per als vilatans serà que el pacte el facin les persones per sobre dels partits. Els electors ens han demostrat que ja n’estan farts de partits polítics, i el que volen i necessiten són persones capaces de governar, de servir als arenyencs i arenyenques, d’avançar plegats, amb més transparència i participació.
El millor pacte és evident, no cal ser massa llest, i la gent l’està demanant directament o indirecta. Només cal fixar-se en les intervencions a arenyautes, llegir els diferents blogs, participar en les converses... fa massa temps que la majoria d’arenyencs demanaven el canvi, es queixaven dels regidors i alcalde, i els resultats electorals han estat evidents.
No ha servit de res tot el joc brut dels darrers dies, de les darreres hores; ni l’entrevista radiofònica a la regidora Asénsio, el dia de reflexió; ni la recerca i captura d’avis i àvies residents; ni el repartiment de pastissos del regidor pastisser. El gran esforç per contrarestar la davallada temuda, no ha evitat la pèrdua de dos regidors.
Haurem de valorar més a fons el fenomen de l’abstenció, de la davallada de vots de gairebé tots els partits, però ara és hora de confeccionar el pacte que ha d’afavorir tots els ciutadans i ciutadanes, hagin o no votat, ho hagin fet pels partits guanyadors o perdedors. Ara és l’hora d’analitzar quines persones, de les 17 que representaran el Consistori arenyenc, hauran de liderar aquest canvi somniat per molts i que avui pot ser realitat.
No és el moment de protagonisme, ni de mirar la conveniència particular o partidista. És el moment de valorar la conveniència per a la nostra vila, d’escollir les millors opcions per governar amb eficàcia, i només així podrem presentar-nos davant els electors, amb la cara alta, tot demanant més participació electoral.
Si ens perd l’interès personal, les ànsies de poder o de reconeixement, no farem cap favor a la democràcia i abans de quatre anys, els arenyencs ens demanaran responsabilitats, per haver caigut en el mateix error.
La responsabilitat de les 17 persones que el dia 16 serem nomenats regidors, passem a governar o a l’oposició, és molt alta. Cadascun dels vots que hem recollit són un compromís amb la ciutadania, i no podem defraudar-los. Qui no ho tingui clar s’ha equivocat, i encara és a temps de sortir-se’n. El futur d’Arenys i dels seus habitants no és cap broma, i no s’hi pot jugar.

April 2007

March 2007

February 2007

January 2007

December 2006

November 2006

October 2006