blog de waropa

No tinc per costum fer-me anàlisis de sang. Els odio, simplement.

Ha passat un cert temps (cop d'ull: http://www.arenyautes.cat/node/1654) i el que ahir et feia servei, avui és obsolet. Això ha provocat que a les 8 del matí jo, i uns quants potets, estiguéssim fent cua davant del CAP d'Arenys.

Intento llegir alguna cosa de literatura juvenil perquè havia sentit dir que hi havia coses interessants i jo tinc un esperit jove. Em vaig posar les ulleres i vaig seleccionar el nou llibre de Jordi Sierra i Fabra, L'emprenta del silenci.

Mentre ahir Catalunya centrava la seva atenció al partit del Barça, jo acabava de llegir 'Els somnis de la casa de te' de Justin Hill amb traducció de Josep Marco Borillo.

Fa un parell de mesos, al tren, podies veure molta gent llegint Els homes que no estimaven les dones d'Stieg Larsson amb traducció d'Alexandre Gombau i Núria Vives.
Jo, esperit de contradicció constant, vaig decidir que no volia llegir aquell llibre, encara. Em vaig esperar i assegurar que la gent llegís altres coses i, en aquell moment, vaig arreplegar el llibre i el vaig començar a llegir. No és afany de protagonisme, va ser un atac de seguir les modes quan jo en tingués ganes...

Ahir a la nit vam anar al Teatre Principal d'Arenys per escoltar 'Mozart en Jazz' un especetacle del pianista Manel Camp i el saxofonista Llibert Fortuny.

Si Mozart hagués passat pel Principal s'hi hagués quedat, hauria gaudit i segurament hagués compost molts concerts perquè ells els interpretessin.
A mi el concert se'm va fer curt perquè em va agradar moltíssim i em va sorprendre encara més. Al matí vaig pensar: 'Hi has d’anar, és el Camp i és Mozart!'

No tinc per costum deixar temes pendents i el tema de la Maria de la Pau Janer n'era un.

Vaig parlar d'ella a finals de l'any passat i el 'Coses que fan que la vida en parella valgui la pena', unes 'reflexions' que jo no compartia ni comparteixo.
Per casa ja m'ho deien: 'ha escrit coses millors!'...i han tingut raó, la gent de casa.
Orient,Occident, publicat l'any 98 és obra d'una escriptora de les que a mi m'agraden. Dues històries paral·leles viscudes en móns i realitats diferents, però que s'acaben unint.
Trio, a l'atzar, fragments que il·lustren la meva opinió:
Transcorren els dies fins que arriba l'inevitable. Porta la fusta en un farcell a l'esquena. El mocador negre la cobreix de cap a peus. Fa les passes menudes. De sobte, rere un revolt, a qualsevol cantonada, la por.

Soledad

La veu trencada de Chavela Vargas la vaig descobrir fa anys, no sé quants però quina companyia més dolça que m'ha fet i em fa.
Avui he descobert que aquesta dona incombustible en fa 90, d'anys.
...Tu me acostumbraste, La llorona, Gracias a la vida, Soledad...no sé en tinc un munt!!

Diumenge vam poder acostar-nos al Teatre Romea i veure els monòlegs de 'La infanticida i Germana Pau'. El primer protagonitzat per l'Emma Vilarasau i el segon per l'Àngels Gonyalons.

Els dies de festa són per voltar i cansar-se de moltes maneres, menys treballant. Amb aquesta filosofia sota el braç vam sortir de casa, ben d'hora, per tornar a passejar per la Catalunya Nord.
Objectiu principal i turístic: Carcassone. Perquè feia temps que no treia el nas pels seus carrers estrets, perquè allà hi fa més fred i vent que aquí, perquè tot és molt llaminer i perquè el món del càtars té moltes possibilitats.
Fixeu-vos, càtar significa 'pur' en grec.