blog de ferranarenys

El moment és irrepetible. 2 desconeguts es troben (fa un ratet que es coneixen) i conecten a l'instant en forma de cançó. Ell és....ell i ella és....ella.

Si senyor!. Després de mesos d'infructuoses visites a finques, finalment vaig trobar el que a la llarga seria el meu espai.
Arenys de Mar començava a ser el que Pedralbes és a Barcelona, només hi poden viure gent de pasta i pels seus carrers no hi ha mai ningú. De fet Arenys de Munt també no s'hi diferenciava massa, pels carrers mai hi ha ningú també! Passegeu-hi per la riera tan nostrada i plena de sorra que tenen cap a les 22.00 i sabreu el que dic.

La decisió estava presa. Em comprava un pis, tot per mi. Evidentment millor que siguis ministre, o corredor de f-1, notari, o alguna altra feina hiper-remunerada, perquè fer-ho sol amb sou de mileurista és inviable. Tot i així la vida és una balança que s'equilibra no se sap ben bé com i on tu no arribes...hi arriben els teus pares! És cert, allà estaven ells, fins i tot il.lusionats per la nova aventura que se'ns plantava davant dels morros. Disposats a tot, ells i jo vam crear una societat anònima tàcita, és a dir, ens vam organitzar per tirar endavant el projecte, sense contractes, ni clàusules ni signatures, vaja, a la brava, com abans. 2 camins s'obren a l'haver trobat aliats en la teva escomesa:

Això és el que em va dir mon pare: Fes-t'ho tu mateix! ja t'ajudaré!

Més aviat, la única possibilitat que tenia d'adquirir un habitatge era comprar-lo totalment destruït i reformar-lo jo mateix, amb l'ajuda inestimable de mon pare i tot amic que s'hi apuntés.

Avui adjunto un text que ja està en el bloc de Relk, per exemple, o a la web de Galetes Franklin. El va escriure en Joan, el teclista. Em fa gràcia, no només perquè, en certa manera, em pertany, sinó per la imatge que diu que li vé al cap quan assajem tots junts.

Una altra ROCK-O-grafia increïble és la de Andy Summers, guitarrista d'una de les millors bandes de rock de la història, Police. El llibre està escrit per ell mateix i deu n'hi dó la traça que té. Feina deu haver tingut el traductor al espanyol ja que les imatges mentals de l'autor i les vivències més espirituals s'expliquen molt bé en l'obra i això és mèrit d'una bona interpretació de les paraules de l'autor.

Acabo de finalitzar dues biografies de dos músics que han revolucionat tant l'instrument que tocaven en particular, com la música moderna en general. El primer de tots és el megabaixista Jaco Pastorius. Escrit per Bill Mikowsky i editat per Alba editores, el llibre fa un recorregut al llarg de la curta vida, va morir als 36 anys, de l'home que va fer donar un pas endavant al baix elèctric, bé més aviat un salt. Fins als 70, aquest instrument estava destinat a estar allà al darrere, acompanyant la banda, sense cap camí per a la expressivitat total, que si tenien, per exemple, els cantants, guitarristes, pitos etc.... Doncs el senyor Pastorius de seguida li donà un caire nou al instrument. A principis del 70 comença a tocar en bandes de soul pel chitlin' circuit (circuit de locals pel sud d'EEUU on la segregació era total, bars de negres amb música per a negres). Ràpidament la gent comença a parlar d'un paio que fa coses increíbles amb el baix i ell mateix no les nega: "Hola, sóc Jaco Pastorius, el millorn baixista del món", solia dir. Fins llavors el seu cos està net de drogues i alcohol. L'esport és part de la seva vida així com la seva dona i la nena que acaba de tenir. Al arribar a nova york tot s'accelera: comença a tastar-ho tot, entra a Weather Report, la ban da de jazz rock més important de la història, i alguna cosa comença a deixar de funcionar al seu cap. La glòria ha arribat. Després d'un primer i únic disc ("Jaco Pastorius") meravellós (escolteu-lo, foteu el favor) i 2 discos amb weather report, veu que el seu camí ha d'agafar un altre caire. Som a principis dels 80 i del seu cap, plè d'alcohol i coca, neix "Word of mouth" una big band instrumental amb alguns dels músics més rellevants del jazz del moment com els germans Brecker, el baterista Vinnie Colaiuta etc... Jazz, soul, funk, clàssic, s'atreveixen amb tot. L'exemple més palpable és "Chicken" un tema funk de pee wee ellis (trombonista de james Brown) que té una de les millors intros de la història. Aquest tema està en el disc "Birthday concert", que es graba en motiu del 30 aniversari de Pastorius.

Ultimament llegeixo força. L'ultim llibre que he devorat àvidament és "Rant" de Chuck Palanhiuk, l'autor del "club de la lluita", el llibre que David Fincher va portar al cinema de manera magistral.