He passat el cap de setmana de Sant Narcís a Girona. Quin PAL! Com a alumne de la Universitat d'aquesta ciutat no podia obviar la data. Ja em vaig escaquejar del sopar de classe el dimarts a la nit i per dissabte se m'havien acabat les excuses. Així que em vaig mentalitzar de que el dissabte a la nit aniria a dormir tard, en un llit que no seria el meu i i que beuria i fumaria molt...però molt. Les dues primeres premisses es van complir. A les 4 a.m ens fotiem a dormir en un "Rest form" aquell sucedani de llit que anuncien a la televenda amb tota mena de avantatges: "sigui el perfecte amfitrió!" diu l'anunci....I uns collons!!! és pitjor que dormir a terra!!!. En l'anunci no diu res de sentir l'espina dorsal com si fos mantega ja que a la que hi portes una estona es desinfla.
Fa uns dies vam veure la peli Wall-E a casa. El cinema comença a ser per a mi i la Gemma, aquell lloc on antigament s'hi anaven a veure pel.licules d'estrena però els seus amos van apujar tant els preus que, juntament amb l'aparició de les descàrregues ràpides per internet, van anar desapareixent. Deu fer més d'un any que no anem al cinema. Tenir una memòria multimedia, aquell aparell capaç d'enmagatzemar megues i megues d'arxius audiovisuals, i un televisor en condicions, fa que el viatge fins a les sales de projecció sigui....diguem'ho així, poc probable. Anyway, la qüestió és que allà estàvem, mirant Wall-E, l'última de Pixar. Al ser una peli relativament nova, la qualitat de visió i so eren millorables...molt millorables...tot i així, es deixava veure. Suposo que ho sabreu però quan la qualitat no és l'òptima segurament és perquè algú ha entrat a una sala de projecció amb una càmera domèstica, ha filmat la pel.lícula i després l'ha penjada a la xarxa. Això té un nom, se'n diu screener. Fins i tot m'he trobat amb pelicules en que la imatge ha estat grabada a Russia (títols de crèdit en rus i tal) i el so l'han grabat aquí. Després ho sincronitzen i au...a córrer...efectes de la globalització. No és el cas de Wall-E. La còpia que jo vaig obtenir era grabada il.legalment en un cinema de l'estat espanyol.
Ahir vaig tenir la sort d'assistir al FUM 2008. Sort perquè vaig veure un espectacle impressionant. Feia temps que cap proposta musical em sorprenia tant com la "cosa" que vaig poder presenciar ahir a la nit. Espero que tots els assitents a l'acte s'enrecordin de Josep Pedrals & els nens eutròfics per sempre més. Josep Pedrals és un nom que encara (potser mai) no és massa conegut per al públic en general. En Pedrals és poeta. Però poeta de veritat. Escriu poesia. Edita llibres. Fa recitals. Aquest estiu vaig tenir l'oportunitat de veure'l recitar de prop. A Robafaves vam començar una sèrie de recitals de poesia els dimarts a la tarda de juliol i agost. Ell hi participà i tothom, dels que l'escoltaven va quedar sorprès. No se pas com definr-lo em falta tot el vocabulari que a ell li sobra. Mai havia escoltat poesia així. Desvergonyida, culta però malparlada i malparida...no sé...dic això perquè no se m'acut res més.
Aquest estiu ens ho hem passat de collons amb les Galetes Franklin. Deu n'hi dó la d'actuacions que hem fet (15) per ser un grup que versiona els temes de només una artista, per molt grossa que sigui. Potser en la que millor ens ho hem passat fou a la festa major de La Pobleta de Bellveí. Quin poble i quina penya!
Si. L'han esborrat. Una capa de pintura (que no lliga gens amb el color gris ciment de tota la paret) i au, a córrer. Cada dia, matí i tarda, quan vaig a la feina hi passo per davant. I ara ja no hi és. Ni una trista foto he pogut tirar-li. Pocs missatges son tan extrems, radicals, politicament incorrectes...però alhora tan revel.ladors com el que resava fins fa uns dies la pintada de la paret de l'escola bressol nova de Mataró. I dic pintada perquè em fa cosa dir-li graffitti. Pel que jo entenc, el graffitti té un component artístic i visual molt destacat. El que ens ocupa és una pintada! Però la seva estètica queda amagada darrera la lletrota lletja i el símbol "A" d'anarquisme. És més subtil que tot això. Me l'he mirada de tots costats, hi he pensat molt i cada cop que la veig penso que raó no li falta. "ALCAEDA SON LOS PADRES" hi deia. Escrit amb un c.
És l'última droga que he tastat. I hi estic enganxat del tot. Jo i uns quants més que l'han probada. Totes les persones que hem tastat aquesta droga han quedat igual o més penjats que nosaltres. Després de l'experiència, comptes els dies que falten pel següent viatge al món de Catán. Així es diu la droga, Colonos de Catán. Disfressada en forma de joc de taula, és absorvent, competitiu i intel.ligent. No hi ha partida dolenta, encara que perdis.
Aquest és el número de l'any. 5.81. La nota de tall per fer magisteri musical a la universitat de Girona. El segon número de l'any és el 5.83. La nota que vaig treure a la sele l'any 1995 i que m'ha permès entrar a la universitat per segona vegada a la meva vida, bé, entrar entar, hi he entrat vàries vegades i en diverses d'elles. Diguem-ne ingressar per segona vegada. Després de 10 anys d'haver acabat els estudis universitaris retorno al món acadèmic. Aquesta vegada i com ja he anunciat al principi de l'apunt, gràcies a la gran universitat de Girona, que permetrà que un sòmines com jo infecti les seves aules d'un regust a salabror arenyenca barrejada amb putrefacció rierenca.
Aquest matí quan he anat a treballar, en una flamant moto nova, conduia darrera d'una furgoneta que m'ha traslladat en el temps cap a una visió, si més no simpàticament macabra, que vaig tenir fa anys. La semblança, de la brometa per dir-li d'alguna manera era total. M'explico. Fa anys que a la nostra bonica vil.la hi havia un restaurant argentí, ara hi ha un altre restaurant que delecta als seus parroquians amb unes delicatessen i una terrassa que donen que parlar, tant per allò bo com per allò dolent. Just al costat, entrada cap a dins, hi havia una casa de pompes fúnebres, ara és un negoci de telefonia mòbil em sembla. La paret del restaurant que mirava cap a aquest negoci de taüts, recordo que era de color blanc. Un bon dia, la marca de refrescos més famosa de la història hi penjà un cartell publicitari que deia: "coca-cola, sensación de vivir". Tenia conya la cosa. Imagineu-vos la cara del que per A o per B ha d'entrar a un establiment d'aquest tipus, diguem que feliç no ha d'estar. I just abans d'entrar, veu aquell cartell, vermell, amb gent rient, tothom feliç...bé...aquelles paradoxes de la vida que a hom li fan certa gràcia, fins el dia que m'hi trobi.
Ahir va ser una nit extranya. Tocàvem a la sala Zac-club de Barna. Ja ens temíem que l'afluència de públic seria més aviat escassa. Tot i així sempre et queda aquell "bree" (mola eh?) d'esperança al pensar que Barna és molt gran, que hi ha gent per tot i bla bla bla....en el fons, i no tant en el fons, Barna té una oferta d'espectacles excel.lent. Els festivals i concerts es succeeixen de forma maratoniana i sense descans. Hom pot passar-se tot l'estiu (si es té el diner necessari, temps, ganes i estómac per suportar segons què) anant de festival en festival veient el millor de la música d'abast planetari. Ahir n'era un exemple. Al Sónar, festival sobrevalorat a hores d'ara, hi actuaven Madness...ein? Madneeeessss? al sónar?? Què cony i pinten aquesta excel.lent banda anglesa en un festival de música avançada? Mentre sopàvem ahir davant del local on hores més tard vam sucumbir a la poca presència de personal, en Joan i jo comentàvem aquest fet. Ell deia que en la seva època (la de Madness eh! en Joan és a-temporal), anys 80, Madness es va avançar al seu temps i que per tant, és lícit que actuin en un festival de música avançada. No sé, no sé...bateria, baix, guitarres, pitos...qúè té d'avançat mesclar pop, soul i reggae? en fi...que Madness són molt guais..."nothing more nothing less, love is the best!" cantàvem mentre sopàvem i vèiem els quarts de final de l'eurocopa entre Turquía i Croàcia. La gracieta del sopar fou el plat demanat per en Joan: Entrepà de tonyina "artística" o atún "artístico" que vé a ser el mateix en diferents idiomes...jujuju....l'adjectiu "artístic" era enigmàtic. Quan a la cambrera (una noia que utilitzava la "i" per sobre les altres vocals) li vaig preguntar (només per ajudar i aclarir alhora) què era la tonyina artística, va dir " no lo sí, si quiris si pudi priguntar". Llavors tots se'm van llançar a sobre: "Tio!! i la màgia? preferim que ens sorprenguin!!!"
Seguint amb el meu últim apunt on deia que m'agradaria ser "Camarlengo" al Vaticà, (seria brutal tenir el destí de tota una confessió a les meves mans) Dissabte a les 4 de la matinada vaig descobrir una feina per la qual hi tinc una predisposició positiva especial: "Convidat professional a les bodes". Haig de dir-ho, m'encanten les bodes! De tot tipus, seguint el ritual que els nuvis vulguin. Evidentment que no totes les bodes estan tan bé, però qui no ha tingut un mal dia a la feina? si fos convidat professional ho hauria d'entendre així: no t'ho pots passar bé cada dia. Aquest cap de setmana vaig assistir a la enèssima boda de la meva vida. Si la hagués de puntuar li donaria un 6.5. El lloc era de somni (10), el convit fou copiós i variat, tot i que no vaig tastar el pica-pica (7). La taula on vam seure...que voleu que us digui...nifunifá, dels 10 que érem només coneixiem una parella. Aquest és el problema de no posar noms a cada lloc de la taula, tothom seu on vol, no on tenen pensat els nuvis. La festa post-sopar és el que li resta punts. A la 2/4 de 2 cap a casa (4), la música trillada com sempre (3) i la meva companya treballava al matí (0). Això tenia un punt a favor: podia veure fins que se'm quedés el fetge com un fuà, ja que conduia ella. No ho vaig fer. Dos gintònics i prou. Tampoc vaig muntar cap numeret ni res, molt centrat tot plegat, feia bulto i prou. Aquest seria el mínim exigible a un "convidat professional". Fer bulto, donar conversa, ballar, veure una mica i poca cosa més. Crec que realment on es poden fer calers és en els "extres", el valor afegit que podria hom donar a la festa, per exemple:
