Veïns indesitjats
Aquells/elles que hem estat pares i mares procurem pels nostres fills, des que neixen, l’educació que amb més o menys fortuna considerem convenient perquè siguin autosuficients a partir d’un moment indeterminat de la seva edat, així com capaços de moure’s pel món amb la prudència i desimboltura necessària. Els adolescents, en arribar a certa maduresa, prenen decisions amb una freqüència proporcionalment lineal a l’augment dels anys. Davant d’aquesta antinòmia, no podem accionar gaire més que creuar els dits i ambicionar que resolguin situacions ordinàries i extraordinàries amb la màxima coherència i seny possible, bàsicament d’acord amb l’adoctrinament que els lleguem dia rere dia. Malauradament, l’abastament que revesteixin aquestes dosificacions de teoria no és en cap cas sinònim de garantia d’èxit absolut, per molt generoses o qualitatives que ho siguin. Només ens resta, doncs, confiar en la benastrugança.
El propòsit anterior, ambicionat per tothom, sembla que no s’ha complert en el marc d’una família propera, sobre la qual estic autoritzat a donar la informació que reflecteix aquest article. El seu objectiu és el de conèixer una mecànica emprada per una ment xacrada, aprofitant en aquest cas les subtileses que poden proporcionar les noves tecnologies.
L’epicentre dels fets lamentats es va produir en el si de la família referida, la filla de la qual, menor d’edat però major de 13 anys, va arribar a mantenir un contacte desafortunat. Bé; això anterior diria que és un eufemisme, ja que la realitat fou que l’individu va articular certes maniobres per aconseguir establir la relació inicial —que més endavant detallaré— conduint-la fins a un extrem intolerant. Aquest vincle aconseguit va derivar en una relació freqüentada, culminada en un desenllaç inapropiat i, sens dubte, indegut (per la desproporció d’edats), com ho són les intimacions sexuals. Tot plegat tindria molta menys rellevància si el personatge hagués estat un altre adolescent, però no fou així. El subjecte hostil i repulsiu, en J.L.M.M., veí de la part alta de la riera, tenia 37 anys en aquell moment (finals del 2010); 23 més que ella. Per sort, aquesta incoherència desenraonada fou detectada en un estadi primari i, malgrat l’apogeu que implica les relacions sexuals, fou abordada abans que els fets poguessin derivar en desenllaços de reversibilitat més blindada.
La primera reacció, de sentit comú, va ésser exposar els fets als agents de la comissaria dels Mossos. Sorprenentment, però, es va posar de manifest que els fets en principi no revestien caràcter delictiu. Sembla que els legisladors van considerar que les relacions consentides per majors de tretze anys no havien de criminalitzar-les. Hem de suposar que no hi havia gaire presència femenina a l’hora de redactar la llei, perquè el parer unànime, especialment de professionals consultats (agents policials, pediatra, ginecòloga, psicòloga) coincideixen en què un major d’edat disposa de capacitat mental, material i calculadora preponderant, situació que li permet jugar amb superioritat i avantatges desproporcionats davant la alta vulnerabilitat dels menors, els quals són fàcilment influenciables.
Certament (malauradament podríem asseverar), l’article 181 del Codi Penal vigent diu el següent: 1. Qui dugui a terme actes que atemptin contra la llibertat o la indemnitat sexual d’una altra persona, sense violència o intimidació i sense el consentiment d’aquesta altra persona, ha de ser castigat, com a responsable d’abús sexual, amb la pena de presó d’un a tres anys o una multa de divuit a vint-i-quatre mesos. 2. Als efectes de l’apartat anterior, es consideren abusos sexuals no consentits els que s’executin sobre menors de tretze anys, sobre persones que estiguin privades de sentit o del trastorn mental de les quals s’abusi.
Aquest article, penso que extralimitadament permissiu, considerem que obre la porta a individus de ments desequilibrades per satisfer llurs abominables perversions. No obstant la “llicència” anterior, hi ha una petita escletxa on la llum pot il•luminar el judici comú i permetre que el sistema col•loqui qui calgui en el seu lloc. Així, l’article 183 d’aquest Codi refereix el següent: 1. Qui cometi abús sexual amb una persona major de tretze anys i menor de setze amb la intervenció d’engany ha de ser castigat amb la pena de presó d’un a dos anys o una multa de dotze a vint-i-quatre mesos.
Aquí és on prenen força determinant els informes dels professionals o els elements d’informació que els pares/mares afectats/ades poguessin rescatar de recursos tecnològics, com ho són dels missatges de mòbils, correus electrònics o expressions en murs virtuals (com els que disposen els ja coneguts Facebook, Fotolog, Messenger, etc.). Aquests mitjans de comunicació són un veritable brou de cultiu de contactes inapropiats, pèrfids i nocius. La revolució hormonal que naturalment acusen els adolescents a aquestes edats combinat amb la fauna diversa que la selva tant urbana com virtual amaguen, àvids alguns d’aconseguir trofeus immoderadament, propicien un còctel explosiu d’abast imprecís.
Però ¿Com van arribar a conèixer-se (o caçar-la,millor dit)?, us preguntareu. Aquest és un detall que certament convé explicar, perquè tinguem noció d’un concepte més de la diversitat d’elements que poden complicar la vida. Tal dia, la menor en qüestió seia en un banc de la nostra vila esperant una amiga. Duia el telèfon mòbil engegat, amb el sistema de ràdio bluetooth activat. Per aquells vols, possiblement el vil bergant ja s’havia fixat en ella i, aprofitant el moment i la tecnologia, va escanejar les emissions de ràdio bluetooth dels voltants amb el seu telèfon. Suposo que no li va costar endevinar quin era el d’ella ja que l’abast d’aquest sistema és curt. Va llançar-li un missatge que calia acceptar, enverinat, subtil, misteriós, intencionat, molt intencionat. La parquedat del missatge va inclinar primerament la menor a ignorar-lo en suposar que es tractava d’un error. No obstant, la força de la curiositat va superar la de la prudència, i el va acceptar. En obrir-lo descobrí en la pantalla la imatge d’un número de telèfon (¿perquè en format imatge i no de text? Potser per reduir rastres). La menor, seguint el fil de la seva pròpia curiositat, va trucar amb la finalitat d’aclarir aquelles formes estranyes. L’innoble manso, però, no va contestar, en un gest perfectament compatible amb una planificació acurada per potenciar l’èxit. A la vista del resultat, la menor va optar per desentendre’s de tot plegat i esborrar els missatges.
Però l’individu dejecte va tornar a la càrrega seguint algun patró gradual, i va injectar un element nou a la seva estratègia. Segurament que en un intent de projectar més misteri, va lliurar-li un missatge de text per revifar l’atenció perduda. Simplement deia: Hola . La menor tampoc no va contestar, així que l’infaust tipus va haver d’alimentar la intromissió amb nous “projectils” en forma de missatges que, en resum, l’alertava de la presència pròxima de dos homes que “la miraven sospitosament”. El fill de la gran bretanya es va presentar, doncs, com un àngel guardià i protector. Li va infondre por i va procurar guanyar-se la seva confiança; i ho va aconseguir. Els contactes posteriors ja varen ésser per conèixer-se millor, com les aficions, gustos, preferències, etc., molt probablement per abonar el terreny a conveniència. En un punt determinat dels contactes va tenir coneixement de l’edat real d’ella, però aquest no fou cap obstacle que l’impedís aprofundir en la relació, que va culminar, com he dit, amb relacions sexuals.
En aquest estat de les coses i ja que l’individu en qüestió no ha tingut escrúpols ni esmerçat energies en perseguir els seus propòsits imperdonables i irrespectuosos amb la nostra comunitat, tampoc nosaltres en tindrem, d’escrúpols, i és per això que ens ve de gust publicar la seva identitat per propugnar l’emparament i prudència dels veïns de la seva ímprobe actitud, essent que es tracta de... Vaja! Ja hem topat amb un mur legal. La llei de Protecció de Dades ens impedeix ventilar qui és, on treballa, on viu, quina vida fa, etc. Llàstima que l’informe del detectiu privat que he tingut a la vista, nodrit de detalls, no el puguem penjar arreu per escarni del responsable.
I en aquest punt em pregunto: ¿on hauria d’acabar el dret a la intimitat i començar el dret a la informació? ¿Qui té més dret sobre qui? ¿Perquè és més legal protegir actuacions punibles que publicar-les? ¿No és cert que tothom coincidim en què és una relació que ningú desitjaria a casa seva? Una menor de tretze anys pot romandre encantada o absorbida d’un individu per múltiples motius personals (desestructuració familiar; fracassos escolars; rebutjos socials; etc.), però un major d’edat, especialment si té 25 anys més que ella, sap perfectament que té al davant. Aquest no és un debat pacífic; al contrari, és tant controvertit que, malgrat el pas del temps, encara no sembla haver aconseguit mai un equilibri, com així ho demostren les nombroses sentències pronunciades en un i altre sentit.
Crec, creiem, que la legislació ha pecat d’ingènua en aquest sentit. És possible que els/les menors estiguin més avançats/des que en d’altres temps, es desenvolupen abans i vesteixen més agosaradament que en èpoques anteriors, però tot plegat no són elements prou consistents per considerar que tenen capacitat de raonament superior, especialment davant adults d’edat més avançada que juguen amb avantatges. Per a mi, si més no, fins els 17 segueixen essent nens o nenes altament vulnerables, i per això penso que la llei els hauria de protegir més.
Senyor J.L.M.M.: esteu identificat; us convidem a continuar la vostra miserable i vomitiva vida ben lluny de nosaltres, preferentment a una altra comunitat. Aquí ja no sou benvingut perquè sols de veure-us pel carrer ens provoqueu arcades de fàstic.
