Experiència, vida, educació.
Hi ha un fet de la meua infantesa,( quan s'arriba a certa edat ja se sap), que recordo molt respecte del meu aprenentatge a l'escola de ben menut. Vaig anar, com la majoria de nens, a l'escola unitària del meu petit poble. Malgrat les penúries i les bestieses d'aquell temps en una escola rural, hi ha un aspecte que sempre l'he trobat molt positiu i amb ganes de parlar-ne. És el fet d'haver compartit els meus primers anys escolars on ens hi barrejàvem nens de totes les edats. I dic nens perquè, això sí, les nenes en un pavelló al costat, totalment aïllats uns dels altres, fins i tot ens hi barraven el pas als patis a l'hora dita “de recreo”, perquè no poguéssim ni olorar-les. Potser d'aquí em ve aquesta insaciable curiositat pel sexe femení, ves a saber.
Doncs bé, l'aspecte vivencial i de convivència era tan gran i ric que, moltes vegades, apreníem més dels companys que del propi mestre, que prou feina tenia l'home en controlar a tota la mainada, això sí amb mà de ferro i una vara més llarga que un dia sense pa.
Aquest aspecte el vaig reviure l'altre dia quan, interessant-me per les tasques escolars, li preguntava al meu fill coses de matemàtiques. El nano que fa tercer de primària, em va dir, amb una tranquil·litat com si res, que estava aprenent l'arrel quadrada (ell en diu”arren”). Jo em vaig quedar sorprés, i sí, sí, alguna cosa se li bellugava al seu cervellet. D'on has tret tot això?,li vaig dir. Em contestà que uns companys de sisè li ho havien ensenyat a l'hora del menjador. I el més important, m'ho explicava com si hagués descobert el món.
Quant de bé fa l'intercanvi d'experiències, vaig pensar, i què malament ho tenen la canalla a l'escola!
Moltes vegades m'ho he rumiat, si la vida és un aigua-barreig de persones i sobretot d'edats, on s'aprén cada dia de l'altre, perquè l'escola no ho fomenta? Sí, sí, ja sé el que em contestareu,la racionalitat, el rendiment, l'aprofitament del recursos, les metodologies, les avaluacions,......I què? Potser tanta esclavització a les programacions racionals i metodològiques ens hi ha abocat a descuidar aspectes fonamentals de l'educació, com és aquestes experiències vitals que porten a l'enriquiment de les persones.
Recordo, de la meva vida professional, mil anècdotes, però deixeu-me que us en diga una que la tinc molt present. Als meus primers anys de mestre molt jove,en un poble del País Valencià, tenia la meva aula en un magatzem re-utilitzat per tasques escolars. La porta d'entrada, com que era molt pesada i una mica rovellada, restava oberta tot el dia, això sí donava a una placeta on no hi hi passava cap vehicle. De tant en tant em venia a visitar l'avi d'un nen que com que no tenia gaire feina, entrava a classe, em convidava a una cigarreta ( en aquell temps fumar en públic a part d'habitual, donava un aire d'autoritat), i quan l'estona ho permetia, i els nens tenien la feina organitzada, em petava la xerradeta. Fins que li vaig proposar que ens hi ajudés amb el que bonament pogués. L'home a part de ser pagès, tenia habilitats en el camp de la mecànica i els experiments. La història va acabar cuidant-se'n de l'hort i explicant mil i una batalletes i coneixements als nens, que se'l escoltaven encantats.
Per últim, ahir a la missa del convent (sóc practicant no massa habitual) em va encantar l'homilia del pare Cinto. I, precisament, s'hi va abocar sobre aquest tema, l'experiència de la vida, la racionalitat de les coses i la fe.
I, perdoneu, hi ha millor cosa que aprendre de les pròpies experiències?
