històric entrades

metri

December 2013

metri
Al voltant del Barça...
Al voltant del Barça...
...voleu dir que no s'està fent un gra massa?
No sóc cap periodista esportiu, ni ganes de ser-ho. Tampoc entraré en polèmiques barates de ser cap erudit del joc de la pilota, però com a barcelonista de sempre i amant d'un club que tant m'estime i tantes emocions em comporta, vos diré que no m'agrada aquesta mena de conxorxa  periodística que des del començament de temporada percebo al voltant del joc del Barça, del joc de l'equip, de pèrdua del seu estil,...Floretes i floretes que alguns mitjans i periodistes van llençant tossudament,  i que acaben comportant un estat d'opinió al voltant de l'equip , sobretot a l'entorn de la figura de l'entrenador que acaben corroborant que les ments de bona fe prenguin partit al costat dels destralers.
Temps al temps, els "pseudocientífics" abominables de les tertúlies esportives acaben per imposar  els seus criteris, i el que, al meu parer, en d'altres clubs, mereixeria un recolzament sense reserves a un club que en nova temporada i amb nou entrenador (per cert educat, discret i correctíssim) capaç d'engegar un nou curs amb un full de ruta victoriós, ací es converteix en carnassa de voltors disposats a tot. El seu reduccionisme a una certa fidelitat a l'estil del barça fa que algunes tertúlies esportives passe de ser-ne gratificants, educades i relatives a convertir-se en baralles de punto pelota i què bonic, oi?
Molt em temo que se'n vaja tot en orris.
L'estat d'opinió, quan està dominat per una llosa fosca de veure només els defectes i, el que és mes greu, ficar una lupa a sobre per resaltar-los, només pot comportar que es tregui la part negativa de qui té la responsabilitat de conduir la nau. Treballar amb una gran pressió per part de qui està al front de la conducció de qualsevol grup humà, comporta que les bones qualitats d'quella persona/persones no  surtin ni se sentin valorades. Les errades i la consciència del fracàs, és molt probable que acabin per desfer projectes i portar-los al fracàs.
En la meua expeiència al món educatiu en dono fe. Quantes vegades amb un nano, quan veiem només les seves parts febles, quan no el valorem amb els seus criteris, quan se l'estigmatitza i se li recrimina contínuament, no estem ensorrant l'edifici, sempre fràgil de la seua personalitat? Tot això també és apicable a les empreses i a la vida social en general. Al contrari, la valoració positiva i sobretot la confiança en les persones, quan se la mereixen, és clar, i amb els projectes sempre donarà millors resultats, no vos sembla?
Si aquest pensament i manera de veure les coses, ho translladem al món polític, anem ben arreglats.
Bé, potser volia fer-ne un modest apunt sobre el moment del Barça i m'estic esplaiant una miqueta massa, però és que m'emprenyen una mica aquestes coses i tenia ganes de dir-ho.
Potser, repeteixo, se'n fa/en fem un gra massa de certes coses, quan pel mig hi ha problemes més acuciants.
Salut!
 

September 2013

metri
PANERO versus RIQUER
PANERO versus RIQUER
M' he assabentat de la mort d'aquests dos personatges just aquesta mateixa setmana, i m'ha vingut ganes d'escriure alguna cosa sobre ells.
 
 D'entrada, no aprofundiré sobre la dimensió literària de les seves figures ni de l'abast de les seues obres. Ni estic lo suficientment documentat ni és l'objectiu d'aquestes ralles. Només intentaré deixar plasmat el flash de les meves impressions.
 
 A Juan Luís Panero el vaig descobrir arran d'anar a veure una pel·lícula, als anys 70, a València, quan una companya i amiga de la Facultat em va convidar a acompanyar-la. “El desencanto”, sens dubte, fou una estrena, en format de documental, que la veritat em va impactar notòriament en aquella època. Veure la carnassa que es descobria al voltant d'aquella família, fills i esposa del poeta franquista Leopoldo Panero, els fills atacant sense pietat la figura del pare ja difunt, i la mare intentant justificar-se, traient a la llum pública tots els drapets bruts, en un exercici de catarsi brutal, em va marcar la meva manera d'enfocar les coses de la vida en aquells anys de joventut.
 
 De Martí de Riquer, he admirat sempre la seva passió per la literatura medievalista i el seu gran saber en aquests temes. Encara que, he de confessar-ho, mai no l'he aprofundit.
 
 Un, JL Panero, amb una amargura existencial, ratlllant la bogeria, crec que va estar internat un temps,de la qual va voler escapar amb poemaris estremidors i crítics. Vaig comprar-me un llibre dels seus poemes, però només en vaig poder llegir tres o quatre. He de dir que em deprimien bastant.
 
 L'altre, en Riquer, treballador infatigable en la recerca filològica i heràldica, amb un optimisme vital desbordant. També, encuriosit i docte en les seves investigacions de la llengua castellana, cosa que li fou premiada abastament, també s'ha de dir.
 
 Potser el seu punt en comú, ha estat haver mort tots dos a Catalunya i en la mateixa setmana.
 
 Ni un ni l'altre han estat per a mi icones en el meu ideari. No obstant, sí que he admirat en tots dos maneres totalment oposades, però, en el fons complementaries, de viure i treballar la llengua. Bé, com a eina d'alliberament personal i de crítica en un. De goig i de recerca en l'altre.
 
Descansin en pau!
 

May 2013

metri
Alguna cosa no va bé.
Alguna cosa no va bé.

Ahir al de matí, caminant per Arenys, saludant la gent, vaig trobar-me dos comentaris i una situació que em van pegar malament.
M'explico, a les portes del convent dels caputxins vaig trobar dues, de les moltes persones que es posen al cancell demanant almoïna. Estaven compartint almorzar. Els hi vaig donar el bon dia i una d'elles es dirigí cap a mi parlant-me d'un no sé què els hi havia passat a la Creu Roja, fent-me saber que no els hi donaven res de res i queixant-se de què “todo se lo llevan estos moros de mierda...”. Amb molta discreció li vaig fer saber que aquells “moros” és possible que estiguessin en la mateixa situació que ells mateix, o potser pitjor si és que tenien una família i uns nens que donar-los a menjar. La situació va empitjorar quan aquest personatge va canviar radicalment el to de la seva veu, i, a més, li vaig notar una agressivitat envers el meu comentari, cosa que no em va agradar gens ni mica quan pelant una taronja, feia moviments amb la seva navalla.
Moments després, vaig saludar una persona d'Arenys de tota la vida, mig en broma li vaig fer saber que la placeta, en aquella hora, estava ben buida de gent, em va contestar, sense venir  a to, que potser sí, ben buida de moros, i em va reblar el clau, “de moros i més moros”. Anàvem caminant en direccions oposades i no vaig gosar contestar-li.
Després vaig trobar-me un veí que viu en unes condicions econòmiques sota mínims: Fa temps que no treballa, va tenir un accident i té un braç fomut. Per cobrar el paro i després poder accedir a una mínima pensió, necessita que algun empresari li signe un contracte d'un dia, que és que li manca al ser acomiadat de la feina, de manera absurda, fa anys. I no hi ha manera de convéncer ningú.
Són d'aquells dies que, d'alguna manera, la realitat de molta gent et fum una bufetada i et fa tocar de peus a terra.
Els prejudicis i el poc afany d'ajudar la gent, quan ho palpes de manera directa, clava les seves punyalades en una societat que, d'alguna manera, necessitem millorar-la.
Es parla molt de valors i de la seva importància per a fer de la tolerància i d'ajudar els demés a ser una miqueta més feliços. Però la rutina diària i el pòsit d'una societat que tot ho basa en la competitivitat i el èxit a la vida, ens hi tanca els ulls a les realitats més properes.
Les grans manifestacions i la demanda d'una societat més justa són importants per a canviar els paràmetres de la nostra vida, però aprendre a ser sensibles i tenir aquelles actituds, sobretot mentals, que puguin fer de la vida un lloc més amable per gaudir-la, només són excepcions.
L'escola? Els pares? La família? Les associacions? Els governs?...
Potser alguna cosa no acaba d'anar gaire bé.
Salut!

April 2013

metri
La motivació com a tema
La motivació com a tema

Naturalment que aquest element psicològic és fonamental en qualsevol apartat en el que intervé la conducta humana. Estarem d'acord què és el motor que ens porta a moure'ns per alcançar objectius. Com aquella faula de la pastanaga lligada al davant del ruc. Quan la motivació no existeix o decreix, trobem una sobrecàrrega en les nostres tasques, i una apatia que prompte o tard ens hi fa perdre l'interès per les coses, les persones o els projectes en els que estem ficats.
 
 Ara bé, això mateix si ho traslladem als sectors en els quals el factor humà és més important doncs, l'assumpte adquireix més rellevància. Permeteu-me que faci unes pinzellades del col·lectiu de l'educació què és el que més conec.
Els/les mestres, professorat i docents, tenen una tasca  important i alhora feixuga en la formació de l'alumnat. Això comporta un esforç no solament de feina sinó, també, de contínua preparació i d'energia per portar-ho a terme. D'un temps ençà hi percebo una certa desmotivació en el meu col·lectiu. Suposo que són molts el factors que, d'una manera o altra, incideixen en aquest aspecte. Naturalment que no parlem de casos individuals, sempre hi han estat i sempre hi seran: l'edat, l'ambient de treball, l'estat físic i emocional i en definitiva la pròpia personalitat del docent, fan que uns estiguin més il·lusionats, mes ficats que d'altres, però en termes generals, potser fa un temps, jo no ho percebia d'una manera potser tan marcada.
 
No crec que les retallades siguin l'únic motiu d'aquesta diguem-ne “desmoralització”. I que consti que penso que la manca de recursos actua com a gota malaia que fa vessar el got.
 
Quan comencí a exercir coma docent, ja podeu imaginar-vos els recursos de què disposàvem els pobres mestres. Aquesta pobresa incloïa un sou que a mi, particularment em donava per comprar-me al mes una peça de roba i pagar just la pensió on m'allotjava. Potser m'ho mirava amb ulls de molta joventut, o potser aquelles paraules d'un inspector, el qual ens volia motivar dient-nos que a la classe, la imaginació i les ganes de fer hauria de suplir totes les mancances de que patíem, ves a saber.
 
I és què, repeteixo, amb totes les professions és molt important tenir l'element humà motivat, però en d'altres com la nostra, és fonamental. I ho subratllo, la motivació és fonamental. Com sinó, es podrà dur a terme l'acte educatiu, on tots volem que els nostre alumnes surtin preparats, capacitats, amb ganes i il·lusió per aprendre i educar-se?
 
Qui no recorda aquella mestra o mestre que el va marcar, amb una faceta o altra, i del què rajava un pou de complicitat i de motivació per la tasca que desenvolupava? Jo, particularment, de primària vaig tenir dos mestres, un que el vaig “patir” i l'altre  que el vaig”anhelar”.. Del primer me'n oblidaria totalment. I del segon, que mai el vaig tenir, sé que tenia una enveja sana dels companys de l'altra classe, i  que jo feia volar amb la meva imaginació per les coses que m'explicaven, dels projectes i i de la il·lusió que despertava en els seus pupils. Només a tall anecdòtic, aquest segon mestre era republicà i ja podeu imaginar-vos el que va durar al poble, quelcom menys que una mosca quan comencen els primers freds.
 
 Els debats i les accions sobre retallades i manca de recursos em semblen importants en aquests moments. Però no penseu que  fóra bo, també, debatre i repensar una mica sobre el paper dels docents en el moment actual i veure per on van ,i sobretot cap on van, reformes i contra-reformes educatives que, d'una manera o altra, deixen l'educació, potser una mica sense rumb i als mestres desorientats?
 

March 2013

metri
A propòsit de...DEFENSAR LA TERRA.
A propòsit de...DEFENSAR LA TERRA.
 
L'altre dia, per una estranya coincidència, vaig veure l'homenatge que la ciutat d'Alcoi va fer-li al seu fill, el nostrat Ovidi Montllor. Una mica tard, això sí, però tant s'hi val. Merescut, de totes totes. I alhora, com he dit al començament, em va caure al davant un vídeo penjat el 2011, però potser enregistrat bastant abans, on Canal9 oferia una entrevista, amb cançó inclosa, del també alcoià Camilo Sesto.
Repeteixo, estranya coincidència que em va fer pensar en unes paraules de la ídem alcoiana, Isabel- Clara Simó: “la nostra és una terra de potents contradiccions, d'una banda tenim l'Ovidi i d'altra el Camilo. Tots dos amb trajectòries artístiques ben reconegudes, però amb signes d'identitat ben diferenciats,”
Així, doncs, vaig visualitzar el ja anomenant vídeo, on el cantant interpretava una de les seves cançons, en aquest cas la què porta com a títol “El meu cor es d'Alcoi” (sense accent a la “e”, és clar).
Bé no tinc res en contra de la persona d'aquest cantant i sempre he valorat molt la seua bona veu i el posat artístic del personatge, però...Aquesta em sembla que és l'única cançó del seu amplíssim repertori, que ho fa en valencià. Mèrit, sí senyor, d'un xicot que s'ha passat la vida menyspreant la llengua i la identitat dels seus orígens. “me siento tan madrileño como el que más”, va manifestar en més d'una ocasió. I bé, ell pot sentir-se com li done la gana, faltaria més! Però el que trobe d'un hortera acabat és que a l'entrevista vagi fent un panegíric del seu amor per “la terreta” i d'altres folklorades. I el més greu, l'entrevistadora i el Canal9 fent-li preguntes boves, com si la gent es xuclara el dit, de “tenies una espineta clavada, eh que sí?” i en lloc de preguntar-li perquè no s'ha reivindicat més com a valencià, cante en la llengua que vulgui, deriva el seu qüestionari a preguntar-li sobre la lletra i la seva relació musical amb la Lucia Bosé, etc., etc. I no vull estendre'm més.
Em pregunto, on era aquest personatge, quan l¡Ovidi feia palès la seva lluita i el seu compromís amb el poble i amb la llengua, reivindicant poemaris d'autors valencians tant imprescindibles com per exemple l'Estellés i d'altres? O quan amb les lletres de les seves cançons es pelava l'esquena, per no dir altra cosa, al costat de les injustícies i la vida del seu poble?
Ja vos conteste jo mateix, aquest Camilo ( per cert, de cognom Blanes!), en aquell temps potser es dedicava a sortir fent el pallasso, en el sentit pejoratiu d'aquesta paraula, en programes d'humor i a dir bajanades a tort i a dret. Això sí, el seu cor és d'Alcoi, ningú ho dubta, però potser el seu cap i d'altres coses són d'una altra galàxia.
Salut.

February 2013

metri
Experiència, vida, educació.
Experiència, vida, educació.
 
Hi ha un fet de la meua infantesa,( quan s'arriba a certa edat ja se sap), que recordo molt respecte del meu aprenentatge a l'escola de ben menut. Vaig anar, com la majoria de nens, a l'escola unitària del meu petit poble. Malgrat les penúries i les bestieses d'aquell temps en una escola rural, hi ha un aspecte que sempre l'he trobat molt positiu i amb ganes de parlar-ne. És el fet d'haver compartit els meus primers anys escolars on ens hi barrejàvem nens de totes les edats. I dic nens perquè, això sí, les nenes en un pavelló al costat, totalment aïllats uns dels altres, fins i tot ens hi barraven el pas als patis a l'hora dita “de recreo”, perquè no poguéssim ni olorar-les. Potser d'aquí em ve aquesta insaciable curiositat pel sexe femení, ves a saber.
 
Doncs bé, l'aspecte vivencial i de convivència era tan gran i ric que, moltes vegades, apreníem més dels companys que del propi mestre, que prou feina tenia l'home en controlar a tota la mainada, això sí amb mà de ferro i una vara més llarga que un dia sense pa.
 
Aquest aspecte el vaig reviure l'altre dia quan, interessant-me per les tasques escolars, li preguntava al meu fill coses de matemàtiques. El nano que fa tercer de primària, em va dir, amb una tranquil·litat com si res, que estava aprenent l'arrel quadrada (ell en diu”arren”). Jo em vaig quedar sorprés, i sí, sí, alguna cosa se li bellugava al seu cervellet. D'on has tret tot això?,li vaig dir. Em contestà que uns companys de sisè li ho havien ensenyat a l'hora del menjador. I el més important, m'ho explicava com si hagués descobert el món.
 
Quant de bé fa l'intercanvi d'experiències, vaig pensar, i què malament ho tenen la canalla a l'escola!
 
Moltes vegades m'ho he rumiat, si la vida és un aigua-barreig de persones i sobretot d'edats, on s'aprén cada dia de l'altre, perquè l'escola no ho fomenta? Sí, sí, ja sé el que em contestareu,la racionalitat, el rendiment, l'aprofitament del recursos, les metodologies, les avaluacions,......I què? Potser tanta esclavització a les programacions racionals i metodològiques ens hi ha abocat a descuidar aspectes fonamentals de l'educació, com és aquestes experiències vitals que porten a l'enriquiment de les persones.
 
Recordo, de la meva vida professional, mil anècdotes, però deixeu-me que us en diga una que la tinc molt present. Als meus primers anys de mestre molt jove,en un poble del País Valencià, tenia la meva aula en un magatzem re-utilitzat per tasques escolars. La porta d'entrada, com que era molt pesada i una mica rovellada, restava oberta tot el dia, això sí donava a una placeta on no hi hi passava cap vehicle. De tant en tant em venia a visitar l'avi d'un nen que com que no tenia gaire feina, entrava a classe, em convidava a una cigarreta ( en aquell temps fumar en públic a part d'habitual, donava un aire d'autoritat), i quan l'estona ho permetia, i els nens tenien la feina organitzada, em petava la xerradeta. Fins que li vaig proposar que ens hi ajudés amb el que bonament pogués. L'home a part de ser pagès, tenia habilitats en el camp de la mecànica i els experiments. La història va acabar cuidant-se'n de l'hort i explicant mil i una batalletes i coneixements als nens, que se'l escoltaven encantats.
 
Per últim, ahir a la missa del convent (sóc practicant no massa habitual) em va encantar l'homilia del pare Cinto. I, precisament, s'hi va abocar sobre aquest tema, l'experiència de la vida, la racionalitat de les coses i la fe.
 
I, perdoneu, hi ha millor cosa que aprendre de les pròpies experiències?
 
 
 
 
 
metri
El poder/plaer de la transgressió
El poder/plaer de la transgressió
Em conflueixen un fotimer de coses al cap. D'una banda, he tornat a veure, ara per tv, "El desencanto" de Chávarri.És temps de carnaval. I els noticiaris només obren les seues primícies amb el retocat i punyent tema de les imputacions a tort i dret, i  tots els partits polítics en surten esquitxats, encara què uns més que d'altres.
No sé per on començar, ho confesso. Ho farem pel carnaval  ja que, a part  de ser més divertit, ens hi serveix una mica de catarsi col·lectiva, en forma de pantomima, del nostre temps. Aquesta festa crec que és la més trangressora de totes les que celebrem al nostre calendari. Per uns dies ens deixem arrossegar per la tradició, i abans d'entrar en el periode fosc i restrinyent de la quaresma, com manaven els cànons de l'església, podem disfressar-nos i fins i tot transmutar la nostra personalitat. Què bonic, oi? Què ben pensat i controlat que ho tenen. També podem transgredir normes quotidianes que ens atenallen i deixar-nos anar... per tornar-nos, passada la disbauxa, a la cleda. Potser, penso, que l'autèntica trangressió fóra invertir l'ordre, portar la màscara i la disfressa durant l'any i dedicar uns dies  a la rutina i a la cadena de les normes, i tancar a la cleda aquells que transgredeixen "legalment" per encadenar i portar a la misèria una gran majoria.
De la pel·lícula- documental que he esmentat, m'ha causat un plaer i alhora una inquietud de tornar-la a veure a distància de quan ho vaig fer, allà pel 76. Quantes coses han canviat des de llavors!, Però el tema continua éssent totalment recomanable. És brutal de veure com una família benestant,  a l'època franquista, els Panero, es desestructura arran de la mort del pare, un reconegut poeta del règim. I com els fills, esquizofrènics i paranoics, segons la seua pròpia confessió, aporten dintre de la seva bogeria, una lucidesa tan gran. Hora i mitja d'autocrítica i atac sense pietat als pares, de transgressió total per part dels fills, fan dels seus rostres i gestos davant la càmera uns retrats entre lo tràgic i lo còmic d'una gran de sinceritat. Em quedo amb una frase del germà petit, "el desencís només es produeix quan hi ha hagut un encanteri". I això portat al nostre temps i a la situació del nostre país, hauríem de tenir-ho present per no patir una desilusió col·lectiva.
 Per acabar, us diré que màgrada la trangressió, però només aquella que comporta un alliberament tant personal com de poble. Les normes, no sé si estan bé o no, però el cert és que n' hem fet tantes i de vegades tan poc racionals, que ens acaben convertint en esclaus atemorits d'elles mateix. I el més trist, és que s'anteposen les normes i la repressió que elles aporten, a les pròpies persones, quan sempre hauria de ser a l'inrevés. Això qu e dic no és cap novetat, ja fa molt de temps un tal Crist ja ho va fer palès.

January 2013

metri
La mentida socialista?
La mentida socialista?
Arran de la publicació a "El 9", en contraportada, d'un article de LLuís Simon, se m'acuden unes reflexions sobre el trist paper del socialistes catalans a la votació per la sobirania i el dret a decidir al parlament de Catalunya.
Aquest autor del citat article compara a en Navarro i els seus amb en L. Amstrong, qualificant l'èxit coronat en llunyanes votacions com a la gran mentida. Una mentida basada en l'aparença i la pantalla d'un escut catalanista quan els hi ha convigut i que davant decisions importants per Catalunya sempre l'han deixat aparcat i  i han estat en submissió total al socialisme espanyol que en termes nacionalistes, cal remarcar-ho, sempre ha estat espanyolista.
Ells, el PSC, sempre confiaven els seus vots al "cinturon rojo", com apuntava LLuís Mont, company d'en Pallach, fundador del socialisme compromés català que no va poder tirar endavant enfront del Partit socialista d'en Raventós i Obiols, de línia marxista als seus orígens i filial del PSOE.
La "misèria sobiranista" del socialisme català actual ve de lluny, però ha estat ara, a la prova del cotó, quan es decidia una votació històrica pel poble català, quan se'ls hi ha vist més el llautó. Potser és una mica penós perquè a dintre les files socialistes hi ha gent molt compromesa amb el país. No sé pas el futur que li espera al PSC, però la lacra d'haver votat, juntament amb la banda del melitón de les forces unionistes serà un pes terrible a les seves consciències.
Respecte de la CUP, que té totes les meves simpaties, al meu parer, s'han equivocat. Voler fer d'abertzales en un moment que no hi tocava, és un error. Jo sempre he defensat la bandera dels PPCC, però amics, ara i aquí Catalunya us necessita al costat inequívoc de les forces sobiranistes, la resta anirem treballant-la mica en mica. Ja, a la història passada, quan el setge a Barcelona, a la maleïda guerra de successió, molts valencians maulets vingueren a defensar els seus drets arrabassats, conscients de que era aquí on s'hi coïen les faves.
Cadrà aprendre de les lliçons de la història i no repetir tombarelles que no ens hi portaran enlloc.
metri
El valor de la innocència
El valor de la innocència
Valor a l'alça. I des d'aquí ho reivindico.
Els què treballem o hem treballat amb nens ho podem constatar. Ells són, per naturalesa, els grans posseïdors d'aquest valor. I no s'hi val a fer trampa, la infantesa és una etapa de la vida complerta amb ella mateix. Aquell concepte antic i forassenyat de veure al nen com un adult imperfecte, immadur al que cal educar només amb l'objectiu de que creixi, i s'incorpore al món adult, caldria desterrar-lo, si més no, així ho confirma la psicologia i la pedagogia actual. Això suposa un canvi de metodologia a l'acte educatiu, on la interacció entre educand-educador és molt més important què el que es feia quan el mestre només es dedicava a ensenyar i el pupil a aprendre.
Em pregunto, quant hem d'aprendre nosaltres dels infants! I aquell valor que subestimem i fins i tot el combatem, el de la innocència, sobretot quan l'identifiquem amb la ignorància o el ser-hi un babau. Un nen és innocent i alhora despert, intrèpid, viu, llest,....
Quan, a vegades, parlem de la tirania dels nens o dels seus capricis, potser no hauríem de ser tan hipòcrites, ja que en el fons, el què intentem d'amagar són les pors i les desconfiances que mos genera aquell vestit o cuirassa que portem a sobre, conseqüència de les òsties rebudes de la vida i què hauríem de procurar no passar-ho als infants.
Potser obrir-nos, encara que sigui una miqueta, al món de la innocència, ens hi podria acostar a confiar més en els nostres projectes i amb els dels altres, al món, de vegades necessari, de la màgia, i de sentir-nos, com ho fan els nens una mica més lliures, més directes, menys retorçuts, menys malpensats...
I, ves a saber si els Mags encara ens hi podríen fer alguna sorpresa a les nostres miserables vides!

December 2012

metri
Un regal de Nadal
Un regal de Nadal
Quan una amiga me la va recomanar, pel seu caràcter dramàtic, vaig pensar en veure-la passat festes. No obstant, la curiositat em va poder, i la veritat, no n'estic gens d'empenedit.
"Más allá de las colinas" em va deixar un sabor de boca tan agradable com reflexiu, i és que aquesta cinta, del director romanès Cristian Mongiu, és tota una delicatesse del bon cinema, n'estic convençut, i no em considero cap crític cinematogràfic.
Penso que és una d'aquelles cintes que de tant en tant les hauríen de passar en esglésies i comunitats religioses de tota mena.
Ja em va agradar, d'entrada, la confessió del director. M'hi quedo amb dues coses, "sempre m'ha interessat de veure com els creients tenen tanta cura de les regles i de les prohibicions i tan poca d'aplicar l'essència del cristianisme a la seves vides quotidianes." També, "Quan preparava la pel·lícula, hi vaig anotar un llistat de 464 pecats!!, però no vaig trobar res sobre el leif-motiv de la meva pel·liciula, el pecat de la indiferència i la seva manifstació en la forma que el Mal pot manipular la gent."
La pel·lícula, naturalment en V.O. D'altra manera no es podria percebre els sentiments i la força dels personatges al seu ambient rural i profund, on el paisatge i la neu a l'hivern es fon amb les persones i el seu entorn.
M'agrada com el director tracta un tema argumental tan punyenyt i delicat com la relació amorosa de les dues noies, educades en un orfanat de l'època Ciocescu, i com tot esclata pels aires quan una de les noies va a buscar la seva companya al monestir on aquesta hi ha entrat per retrobar la seva vida i una família que l'acollís.
El film és dolorós, punyent, cruel, si ho voleu mirar d'aquesta manera, però tot ell està tractat amb una delicadesa, amb una tendresa i amb un respecte cap a les persones, en el qual no hi pot entrar ni una engruna d'odi, de venjança, d'acidesa, i aquest to humà és el que per a mí el fa sublim. Fins i tot la mort de l'Alina es tractada d'una manera molt especial tant per la comunitat i la seva amiga, com per la gent de l'hospital i la mateixa policia.
La seva visió antropològica ens monstra com de "natural" pot arribar a ser fins i tot la mort de la noia, a conseqüència d'un exorcisme practicat també d'una manera tan "natural" com benintencionada.
Tots els personatges estan sublims, amb uns rols perfectes i deliciosos, però jo em quedo amb "la mama" de la congregació.
En fi, molt recomanable.
...i millor Any Nou!
metri
"Valencianitzar" Catalunya
"Valencianitzar" Catalunya
HO he posat entre comentes, això de "valencianitzar", perquè cas que no fos així no hem sabria tan greu.
El cas és què aixó de la nova llei d'educació ( Wert ), em sembla tot plegat una mica paradoxal. D'una banda, allò de voler espanyolitzar als nens catalans em sembla una mentida xicoteta què potser amaga una veritat més gran: la castració de tot un país, Catalunya, conscients com són de què la llengua és l'ànima d'un poble, i un poble sense ànima és com un vaixell sense rumb, sense història i el què és més greu, sense futur.
Voler fer a Catalunya el mateix que s'ha fet al País Valencià i a les Illes, és dient-ho de manera clara i rasa, un genocidi cultural de primera magnitud, i no és cap broma.
I he apuntat al principi que em sembla una mica paradoxal perquè el ministre Wert, i la seua cort celestial, saben amb qui se la juga. Catalunya sempre, i a pesar de tot, se n'ha eixit de les cadenes que l'han atenallada. I ara resulta, ai las!, què una llei d'educació que funciona molt bé i que ès l'espill de moltes altres comunitats i pobles, ens la volen esquerdar, en base a què?
Sé de moltes famílies al país valencià que volen escolaritzar els seus fills amb la seua llengua, i ho repeteisc, amb la seua llengua i no poden fer-ho perquè la generalitat "valenciana" no els hi destina ni diners ni recursos per garantir el seu dret.
Potser aquí caldria fer una petita autocrítica. A València el conflicte el van fer creant un enfrontament, no valencià-castellà, sinó cultivant un càncer a dins mateix de la socitat del país què portés cap a un pseudo-secessionisme de la mateixa llengua, reivindicant la mateixa parla valenciana a la categoria de llengua diferenciada del català i en postures més radicals, negant fins i tot  la seva arrel etimològica, etc. No voldria estendre'm en aquest apartat perquè hi ha abundosos treballs de recerca, si més no després de la mort d'en Fuster. Potser no hi ha hagut suficient acostament, d'aquí estant, cap al què es va anomenar "tercera via", "valencianisme en construcció"...
El què queda ben clar de tot plegat, és què el què a Espanya anomenen "el problema catalan", què hi és no hi ha dubte, volen convertir-ho en conflicte lingÜístic propi d'altres territoris de parla catalana. Sembrar el conflicte, allà on no hi ha, o si més no, on se li dóna una resolució correcta com és el cas de la immersió lingüistica. És aquest, és sens dubte, el seu objectiu.
Ull viu! Doncs.
metri
"Amb la guàrdia abaixada"
"Amb la guàrdia abaixada"
Em ve al cap aquesta reflexió tot recordant una cançó de l'Aute, del seu àlbum "Segundos fuera".
No hi cosa pitjor, us ho asseguro, què rebre un cop, una òstia, amb la guàrdia abaixada. El nostre cervell què sempre es previsor, reacciona de vegades en mil·lèssimes de segon, de qualsevol atac  a la nostra persona, però hi ha situacions en les quals, pel motiu que sigui,  no s'encén el xivato i les conseqüencies sempre són més greus.
Em va passar, fa algun temps, quan al pati de l'escola, em tobava mirant cap a un cantó i vigilant uns nens que estaven fent unes entramaliadures, quan per l'altra banda un dels nanos que estaven jugant a futbol, amb una pilota dura de cuir, m'etzivà una pilotada a la part esquerra del meu cap, a l'alçada del pols, amb tanta potència que em deixà uns segons estabornit. Conseqüència, desprendiment de retina de l'ull esquerra. Afortunadament, i gràcies als avenços mèdics, me'n vaig sortir amb recuperació total de la vista, després d'un llarg patiment.
En l'aspecte sentimental, al llarg de vida també he rebut algun cop que, agafant-me amb la guàrdai baixa, em va  deixar ko.
Cal estar amatents, perquè penso què a nivell de país pot passar-nos tres quarts del mateix. En la nostra situació política atual, potser caldrà estar a l'aguait d'oponents i no oponents al projecte sobiranista, perquè el cop de piolota pot venir-nos fins i tot de casa nostra, i aquí sí què ens hi pot agafar desprevinguts. El PP ben lluny, per descomptat,  però també caldrà vigilar de prop els Duran  i d'altres que des de dins ens hi poden fotre la pedrada al cap. I després passa el què passa.

November 2012

metri
On és la veritat?
On és la veritat?
Bé, no voldria estendre'm en gaire conceptes filosòfics. Arran de tot plegat, crec què és licit de fer-nos aquesta pregunta. Si més no, per fer palés alguna cosa que m'amoIna. Ja sabem què la veritat absoluta no és d'aquest món, com diria el pare Eduard, i caldria esperar-la al més enllà( pel qui cregui, és clar ), però amb els nostres fets quotidians hi trobem tal disparitat de criteris al voltant de les nostres petites veritats, què paga la pena de comentar-ho.
On rau la veritat de les nostres comunitats i dels que poden prendre decissions sobre nosaltres, quan defensen aferrissadament els seus interessos malgrat què trepitgen els de sota?
On rau la veritat en aquest cas col·lectiva, dels partits polítics, quan el què pensen, ho eleven a la categoria de dogma i intenten d'imposar-ho per sobre de tot i de tots?
On rau la veritat dels mitjans de comunicació, que quan fan còrrer les informacions ens estan entabanan per totes bandes?
On rau la veritat a nivell personal, quan a les nostres vides de relació(parella, amics...) apostem per la nostra com a gran veritat, intentem d'imposar-la-hi, i no ens hi adonem que, potser, l'altri no la comparteix de la mateixa manera?
Crec què hauríem de dubtar una mica més de les nostres veritats, i això sí, prendre decissions conscients i enraonades d'aquests dubtes (que no vol dir inseguretat) i treballar des de la cura de la humilitat. Penso què no es tracta tant de guanyar o perdre, i no obstinar-nos en aquesta competitivitat convulsiva que ens hi cega, i el més greu, ho transmetem als nostres pobres infants.
Si els objectius són els mateixos, estic pensant amb el dret a decidir, potser hauríem de bandejar la prepotència i la imposició, no vos sembla?
Cony! Com trobe a faltar el mestre Fuster, assatgista universal suecà,. Amb els seus articles, aquelles tertúlies de mitjanit, les seves reflexions sorgides  des d'una visió escèptica però contundent i pragmàtica alhora.
Espero que arribem a bon port amb aquesta feinada que tenim entre mans i procurar no defallir pel camí.
metri
Donar la cara
Donar la cara
Vaig tenir un somni, el 26-N em despertava al de matí i, després d'una nit d'aquelles de vetlla neguitosa, en veia un ciutadà lliure, en un país lliure, amb una majoria aclaparadora de vots de caire netament independentista. Un parlament resultant que anava per feina i ens apropava el què una gran majoria volem, ser nosaltres mateix, sense complexos de cara a espanya i al món, generosos amb la resta dels pobles, però respectats amb la nostra història,la nostra llengua, cultura, tradicions, modernitat, amb empenta econòmica.....
La realitat pre-electoral em fa tocar de peus a terra. Veig debats per tv, i tot plegat em produeix una mica de mandra i de cansanci per repetitius. Potser les campanyes són un pèl massa llargues i les acusacions, mentides i paranoies són un ingredient massa habitual per cuinar aquest poti-poti d'eleccions.
No estic afiliat a cap partit, però la meva ideologia i el meu caminar cívic i polític per la vida mai no l'he canviat. Això m'ha reportat confiança amb mi mateix, alhora que més d'un disgust, sobretot a la meua terra, i també satisfaccions.
Ara, veig el panorama polític i encara ho tinc més clar. Votaré només a alguna de les formacions què, d'alguna manera, han donat la cara, diguem.-ho així. N'excloc tota la bandada unionista, però a més, els socialistes i Iniciativa, i, a més, ho explico: tant uns i els altres es tapen la cara, i com diuen al meu poble es destapen el cul. Segueixo, el psc és un autèntic desgavell quant a propostes i referències. Crec que els hi fa molt de mal la seva vessant psoeista, aquests són tan o més espanyolistes com el pp, i als fets em remeto, noms com Chacon, Guerra, González, Ibarres, Iglésias...Es pot esperar res d'aquesta gent, quant a defensa dels nostres drets nacionals i de poble?. Respecte d'iniciativa, em sap greu perquè tinc amics i amigues de la política local que tenen un tarannà molt i molt bo, tant com a persones com a polítics i que lluiten en el dia a dia, no obstant  crec que l'Herrera i el seu missatge només s'han escudat amb les retallades i els seus efectes, i no dóna prioritat a la gran i pendent assignatura d'aquestes eleccions, la independència.
Al cap i a la fi, em refermo, votaré pels qui estan donant la cara per la independència. I què el cel mos empare.
 
metri
Els nostres "Marcos" de cada dia.
Els nostres "Marcos" de cada dia.
Un petit tríptic, arrugat, d'una obra de teatre de l'any passat, retrobat al remenar una butxaca d'una caçadora d'hivern. Llegeixo una cita, i segueix inpactant-me. Cito textualment: "Un dia vaig sortir al carrer i em vaig trobar un conegut. No és que fóssim amics, simplement ens coneixíem d'haver estudiat junts. Tenia certa simpatia cap aquell ex company de classe. Vaig saludar-lo. Em va veure. Va girar la cara. Aquella persona, en aquell moment, em va robar energia, em va prendre tot el bon humor que duia de bon matí i em va destrossar el dia. Sé que ell coneix el seu poder. Sé que alguns gaudeixen fent més petits els altres. Aquests són els nostres Marcos: Espero que un dia canvïin. O que rebentin. Jordi Casanovas".
I què en trec de tot això?, ens hem d'armar de coratge i sortir al carrer amb màscara i armilla anti-bales per a defensar-nos d'aquesta mena de persones? Hem d'escriure amb por o amb una sèrie de precaucions perquè aquesta gent no mos gire la cara i ens robi l'energia o l'alegria d'expresar les nostres conviccions, fins i tot els nostres sentiments quan ens dirigim a ells/elles?
Potser ens hi forjavem il·lusions pensant que aquella persona participaria del goig de la nostra trobada, o, si més no, un remember de vells temps. Doncs no, quan algunes persones ens giren la cara, com diu l'autor del text, ells són sabedors del seu poder, i ves a saber si se senten realitzats, pobres, de veure empetits els altres. El què ells potser desconeixen és que la seva actitud de menyspreu pot esdevenir, a la llarga, un boomerang. I què potser han perdut l'ocasió de compartir l'alegria d'aquestes ocasions.
No sé d'on vaig treure, que el manifestar-se tal com som i sense recança, potser ens hi portarà a cercar-nos enemics del nostre pensament, de la nostra causa, dels nostres sentiments, però no obstant, ens aclarirà el nostre camp de relacions personals i col·lectives. Potser trobarem més gent en contra, però també refermarem els nostres amics, no vos sembla?. En el fons, com deia el meu avi, "no som reals de vuit, que hi cabem a totes les butxaques".
Bé, bona setmana de preparació per aquest cony d'eleccions que mos han de portar allà on decidim.
Salut i independència, en tots els aspectes!
metri
L'ètica del compromís i la no-manipulació dels altres
L'ètica del compromís i la no-manipulació dels altres

Arran de situacions personals viscudes i veient com es desenvolupen les coses que ens afecten, permeteu-me que aporti unes petites reflexions al respecte. Paga la pena de no oblidar que en el món en què ens hi movem estem actuant, i interactuant, amb persones i coses, i al respecte de les primeres, les persones, molt sovint caiem en la temptació de manipular-les com si de mercaderies es tractessin. La utilització que fem normalment s'escau en situacions de feblesa de l'altre. Aquesta circumstància ens empeny no solament a imposar criteris, valors, normes, sinó què de vegades, afavorits pel nostre fotut egoisme fem de l'altri un element de joc, en el qual, per les circumstàncies que siguin, ens hi sentim superiors o el què és pitjor posseïdors de veritats absolutes , i no estic parlant només del menyspreu i menysvaloració de l'altra o les altres persones, sinó de la manipulació al nostre profit per tenir esclaus que ens hi serveixin als nostres interessos.
 
Exemples no cal posar-ne, perquè tothom en tindrà molts al seu abast. Comencem manipulant,  fent-ho al nostre petit cercle social, amics, parelles...  i acabem donant-ho per “normal,” quan un poble se n'aprofita d'altre, justificant-ho amb el seu status de poder i/o de riquesa, i portant-lo a la ruïna, a la misèria, a la guerra absurda, promoguda per interessos aliens què, de vegades, ni els propis combatents arriben a entendre.
 
Els imperis en temps passats feien servir la força per sotmetre pobles o nacions a l'esclavatge i la submissió, avui, potser han deixat pas a formes més subtils, però no menys perilloses de control que en l'actualitat ho vivim, els interessos econòmics i les noves tecnologies posades al servei de ments privilegiades i despòtiques o malaltisses ens hi tenen engabiats de tal manera que sense adonar-nos-en, ens hi provoquen les angúnies del nostre dia a dia.
 
Tenim una societat, la nostra, que anomenem del benestar i caldria preguntar-se quanta gent no la pateix, provocat per aquest afany de posseir, malgrat que l'altre no en gaudeixi. Manipulem la natura i la malbaratem sense importar-nos les conseqüències, per acabar manipulant persones, per fer-les submisses als nostres interessos i acabem donant carta de llibertat perquè uns pobles oprimeixin d'altres i imposen les seves voluntats.
 
Hauríem de lluitar per fomentar una educació què tingui com a eixos fonamentals l'ètica del compromís i sobretot, en no fer dels altres, objectes del nostres interessos.
Aquella màxima de "viu i deixa viure" hauria de ser el principi que s'apliquès no solament a les persones, sinó també als pobles, què com el nostre vol fer el seu propi camí.
  La llibertat individual i dels pobles hauria de ser la bandera de tothom. Qui no ho vegi així, potser ens amaga quelcom més que paraules amb les que intenten ofendre'ns.

October 2012

metri
No m'aixecaràs la camisa!
No m'aixecaràs la camisa!
No m'aixecaràs la camisa, noi, no maixecaràs la camisa. Aquesta és la resposta que un company en dóna quan estem tenint una conversa tranquil·la al voltant del tema de la independència de Catalunya. Jo li plantejo el tema d'una manera natural, sabent de bell antuvi que és una persona gens convençuda. Ell no és de cap partit de dretes ni molt menys, però el seu pensament àcrata, no compromés, lector de diaris tipus "el país" i de tendència lliberal, em posa una mica en guàrdia al respecte. Jo començo parlant-li de les bondats de separar-nos, i més al moment econòmic actual, de la voluntat popular, de la història del poble català, ...Poc a poc, segons ell, va desmuntant-me els meus arguments. Mira, xiquet, tot el què dius està molt bé, però deixeu-vos de cabòries. Espanya, avui en dia, és una entelèquia, i Europa encara més. La realitat són les superestructures, els lobbis, el gran capital. Ni la mateixa Merckel té les mans lliures, l'Obama no pinta un rave, el pobre Rajoy... On vols anar a parar? li pregunto. Mira, em diu, els catalans sempre hem sigut un poble emprenedor, ens hi hem adaptat a totes les circumstàncies, i hem tirat endavant, però també som un poble conservador, ens hi fa por el trencament. Si en Franco hagués estat una mica més intel·ligent, o hagués estat més ben aconsellat, donant-nos una mica de peixet, s'hagués ficat els catalans a la butxaca. Perquè en el fons, volem seguretat, que ens deixin fer els nostres negocis. El catalanisme d'esquerres no té res a pelar, perquè d'esquerres només tenen el nom, s'omplen la boca amb les polítiques socials i volen viure com a burgesos, a més, i per acabar-ho d'adobar, hi ha una vena històrica anarquista de recel cap a formacions més centristes o a la dreta que sempre intentaran boicotejar-los. Caram! li dic, ¿i si amb les urnes surt, com es preveu una majoria que vol la independència, com quedaran els teus arguments? Segueix, no t'hi capfiques, no ho rebentaran els espanyols, que ara només fan que bordar, ho farà un nul reconeixement  a la vostra causa per part del món internacional, i no pas enviant exècits com a la guerra de secessió, sinó de manera molt més eficient i subtil. El món de les finances no està per històries de conflictes a dins d'un estat, com el cas d'Espanya. "ja us ho fareu, ens diran". L'única via és el diàleg i l'acord amb l'estat, i aquest no està per òsties, Aquesta és la diferència amb Escòcia. Mira als bascos, com els hi va. Ells van a la seva, tenen amarrat el concert i ja vindran temps més bons...
Bé em sento una mica aclaparat, i no sé si he perdut el temps amb aquesta persona. De tota manera, seguirem lluitant,li dic, i potser algun dia ens hi trobarem i ho veuràs tot d'una altra manera.
 
metri
" Les confessions "
" Les confessions "
 
Aquest és, si més no, el títol d'un dels llibres que JJ Rousseau va escriure. El cas és que un dia remenant armaris vells i estanteries carregades d'antic material bibliogràfic, em trobo aquest petit llibre en edició de l'any de la picor, em fa gràcia i me'l rellegeixo, he redescobert el gust per la seva lectura i m'endinso en aquest món personal del vell pedagog naturalista i, ves per on, li trobo la seva gràcia. Em va rememorar al Manel Delgado en una de les seves sempre divertides classes a la universitat, on el citava i textualment recordo que en deia al respecte que la confessiñó d'una banda ens allibera d'aquells cucs que tothom portem al nostre interior, ens hi fa mereixedors d'un hipotètic perdó, però alhora ens hi debilita de cara al confessor. La confessió suposo que ens fa reconéixer les nostres errades, o les nostres debilitats i ens prepara a rebre el càstig, la penitència o, si més no, el reconeixent públic o privat dels nostres defectes. El llegeixo i em crida l'atenció una sentència del propi Rousseau, “li és més fàcil de reconéixer el que ell considera grans crims o malifetes, que no pas aquells petits defectes o actes que el posen en una situació diguem-ne de ridícul o de ignorància objecte de mofa”. Sobre això mateix, recorde que en un poble on feia de mestre, tenia un bon amic, més gran que jo. Estàvem en una reunió d'una societat musical, i aquest amic meu em comentava, fent-ne objecte de burla i fotent-.se'n d'un pobre home que en mig de l'assemblea, s'enfilà a sobre d'una cadira, demanant “perdó en public” per unes coses que havia dit i que podien haver molestat a molta gent allà present. Jo vaig callar, però vaig pensar al meu endins que aquest fet, més que objecte de burla i menyspreu, per a mi suposava una acte de valor i d'un parell de coses ben posades per poder fer una cosa així.
 
 
 
Tot això ve a compte de pensar en les vegades que moltes societats, pobles, la mateixa església,... hi ha hagut demanar perdó, disculpes o com vulgueu dir-ho, al voltant de fets o accions que han estat objecte de censura o de recriminació en moments històrics posteriors.
 
 
 
Suposo que cada poble, com les persones, al llarg de la seua història n'ha fet de tots colors, ¿o és que els propis catalans, quan l'època daurada de l'expansió de la corona per tot el mediterrani, amb els almogàvers al davant, no practicaren crueltats, expolis,...? Es coneix més gran bestiesa i genocidi, al llarg de la nostra història que la de la conquesta d'Amèrica per part del espanyols, portuguesos, anglesos,...Sobretot els primers, per les raons que tots hi coneixem i que no cal citar-les?
 
Potser em direu que si els catalans haguessin anat al nou continent ves a saber el què haguera passat.
 
No obstant, la història és com és i no com la ens han volgut fer creure els poders dominants.
 
 
 
La meva petita reflexió és aquesta, ¿no fóra bo a les espanyes, reconéixer (confessar) tot el mal que va fer a d'altres territoris com el català, arran del Decret de Nova Planta, privant-nos de la personalitat, furs, llengua i llibertat que com a poble ens hi pertany? Voleu dir que aquest senzill-gran gest no comportaria una dignificació per les dues parts i ens acostaria a buscar solucions al conflicte?
 
Naturalment que els polítics no ho faran (estan massa ocupats en les seves polítiques), però, on són els historiadors, intel·lectuals honrats i objectius, de les dues parts en conflicte? Per què no bada boca ningú d'ells?
 
 
 
metri
Himnes, sensibilitats musicals,...
Himnes, sensibilitats musicals,...

És força trist de veure com en competicions esportives d'alta volada, quan sonen els himnes nacionals, les càmeres de tv van repassant un a un els jugadors i es pot observar la ignorància, desgana o ves a saber què, d'aquesta gent mediàtica quan han de cantar el seu himne. Tot això adquireix molta més rellevància, quan es tracta de la selecció espanyola: allò d"la,laaa,la,laaaa..." no els hi entra per cap lloc. Espero i desitjo que quan els nostres hagin de representar-nos, ho facin cantant, o si més no, recitant amb entusiasme  la lletra del nostre himne. Perquè, això sí, Catalunya té amb el seu himne una lletra poderosa.
 “La moixeranga”, aquell himne que al  país valencià adoptarem, contraposant-nos al famós himno regional, no conté cap lletra, però, no obstant, la seva força i les seues notes, tocades per gralles, xeremies i timbals posen els pèls de punta quan el sents. Recorde el fèretre d’en Sanchis Guarner, voltant el  claustre de la universitat de València, a toc de la moixeranga, quan se li va retre un sentit homenatge.
Els himnes i lse seues lletres, tenen, al meu parer, la finalitat d'aflorar sentiments de poble i, si més no de cohesionar aquesta gent que se sent que forma part d'allò que s'anomena la consciència de nació o de poble.
De tota manera permeteu-me que pense que hi ha una vessant a les composicions musicals que, si més no, la tenim una mica descuidada, aquell treball d'en Daniel Baremboim d'integrar les sensibilitats israelianes i palestines en una mateixa orquestra, potser ens hauria de servir de base per pensar en el meravellós paper de la sensibilitat musical per acostar i acostar-nos en el coneixement mutu de diferents pobles i cultures i treballar plegats per la pau ( per cert, paraula què sento molt poc últimament), no vos sembla?  Trobe que és un camp, el de la música, que utilitzem massa vegades per reafirmar les nostres conviccions i de poble, i molt poc com a llenguatge universal que ens acosta al coneixement i a la comprensió d’altres cultures i comunitats. I a treballar per la pau, no d’aquella que s’ofega en la submissió, sinó de la que neix de llibertat d’escollir i de viure.
metri
L'efecte papallona
L'efecte papallona
Voldria parlar d'altres temes, però inevitablement el moment és el que és, i ara toca parlar de la nostra independència.D'entrada, intentaré evitar, en lo possible, tota una floritura d'anàlisi del moment polític, així com dels vaticinis que personatges de tota mena, historiadors, polítics i periodistes sobretot, en fan de la "carnassa" que està servida. La veritat és que analistes en surten com a bolets quan plou a l'hora, i fins i tot, te'n trobes a sota la catifa de casa.La situació i les perspectives al nostre país han canviat molt darrerament i sembla com si tot s'hagués girat com un mitjó. L'altre dia ho comentavem, amb un dinar familiar, i una persona d'edat i seny em feia reflexionar al voltant de tot plegat. Qui ens ho haguera dit, fa només quatre dies, quan la nostra única vàlvula d'escapament era el futbol, i només podíem treure la ràbia contra aquell pobre àrbitre que mos xiulava en contra del barça per "esclafar-nos la nostra dèria nacionalista".Quin element ha desencadenat tot això i amb tan poc temps? No ho sé, amics, però quan allà a la facultat l'inefable professor Manel Delgado, en la meva època d'estudiant, ens hi va fer descobrir la llavors novedosa teoria del caos, sempre m'ha fet ballar la closca. Allò del sistema de les variacions climàtiques de Lorenz sempre m'ha interessat, i això portat a la complexitat dels moviments humans i de població no deixa de tenir, si més no, la seua gràcia.Tornant al tema que ens ocupa, potser hi ha hagut/hi ha factors o elements que sen's hi escapen...Perquè qui nega que no hem tingut moments històrics de tota mena, què, per una raó o altra, hagueren pogut desembocar en una situació semblant a la què estem vivint actualment?Sí, ja sé que em direu que la fotuda crisi que estem patint ha estat un factor deesencadenat, d'acord, però, n'hem patit moltes de crisis o, si més no, situacions històriques que ens hagueren pogut dur  al crit multitudinari de la independència: majories de l'Aznar, boicots als nostres productes, ofegament de la llengua,...Què ha passat, doncs? com ja us ho he dit, la meua capacitat d'anàlisi és molt limitada. Però, sí que vull fer fefaent una cosa: les persones som animals simbòlics per excel·lència. Crec què un dels encerts que hem fet ha estat incorporar a la senyera l'estel de cinc puntes, ni falç i martell, ni espases, armes o d'altra mena d'icons. L'estelada ha arribat al cor i la ment de la nostra gent. Tothom ha entés el seu missatge i ens hem sentit units en la mateixa causa. Bona lliçó, companys. Ara només resta el mantenir-nos units. D'altra manera, les garrotades dels intolerants ens hi cauran per totes bandes.

September 2012

metri
Unes anècdotes recents al voltant de l'ús del català
Unes anècdotes recents al voltant de l'ús del català
Fa uns dies vaig viure unes anècdotes, que enm van fer reflexionar sobre la salut de la nostra llengua i l'ús que  fem del català en la nostra vida diària.
Primera situació, Camp Nou, partit de lliga del Barça. A la graderia i al darrere nostre hi ha una parella de nois, que per les jugades del partit, anem fent amistat, cantem els gols i comentem les jugades. Els dos nois s'expressen entre ells en castellà. Jo quan em dirigeixo a ells ho faig amb normalitat en català. Tots dos fan un esforç i amb mi conversen amb un català forçat, però força correcte. També en crida l'atenció què un d'ells quan crida o fot algun improperi, també ho fa, exclusivament en català!
Segona situació: viatjant amb tren d'Alacant a Barcelona. Estem arribant i el tren, cosa normalíssima en aquest país, porta un retard considerable. A la plataforma del vagó , i a punt de baixar, estableixo conversa amb dues persones. Tots tres estem emprenyats i comentem el que es fa en questes situacions, què si això, què si lo altre,...Dels meus interlocutors, un és catalanoparlant i l'altre no. Entre ells, s'expressaven en castellà. Quan intervinc en la conversa, segueixo parlant català. Doncs bé, quan aquesta conversa és a tres bandes, què passa? que tots tres ho fem en català, malgrat que el castellanoparlant <em>xapurreja</em> i fa un gran esforç per parlar el català.
Amics meus, conclusió que en trec: quan nosaltres actuem amb naturalitat i no forcem les situacions, hi ha un respecte i ganes de parlar la nostra llengua. Només l'abdicació del nostre dret a parlar-la i aquest fals respecte a l'altre, provoca situacions, si més no, còmiques o tràgiques, segons es mire, de canviar de llengua innecessàriament, provocant que el nostre interlocutor, que vol aprendre-la, no pugui mai fer-ho. És el cas, per exemple dels immigrants, fem tot el possible per integrar-los?
metri
Comença un nou curs escolar...
Comença un nou curs escolar...
No parlaré dels problemes i neguits del començament d'un nou curs, d'altra banda importantíssims si més no. Em vull centrar en un aspecte fonamental dintre de l'educació dels infants, el cultiu de les emocions a través de la nostra tasca d'educadors. Eina indispensable al procés d'aprenentatge, assumpte sobre el qual supose que tothom hi estem d'acord.
Fa algun any, em volta que vaig llegir, a una contraportada d'un diari, l' opinió de l'Eduard Punset al respecte i m'hi vaig sentir molt identificat. La pregunta és, fem tot el possible des de les planificacions educatives i pedagògiques per programar de manera estructurada i fefaent el treball de les emocions a l'aula?. Potser em direu que l'aspecte emocional es treballa, si més no a través de pla pràctica docent diària i ho descarreguem en diverses matèries com la música, que per la seva naturalesa s'hi presten a fer-ho, o també als diferents tallers, aules de reforç i educació especial i d'altres activitats complementaries.
Sincerament crec que no n'hi ha prou, i això perquè si partim de la base científica de valorar el component emocional com a pilar de tot aprenentatge, aquest component hauria de tenir una programació estructurada i avaluada contínuament.
Potser ens hi estalviaríem tot aquell cúmul de situacions desagradables amb els nens i nenes quan ens hi trobem com solem dir “problemes d'aula”, els conflictes continuats, les insubmissions, les conductes agressives...tenen en la seva arrel un component emocional, que si sabem tractar-lo i educar-lo, i si fem que l'infant l'expressi, posem la base no només de resolució de conflictes, sinó que alhora potser, estem garantint que el nano aprengui una cosa que valorarà moltíssim a la vida: a ser conductor i a saber respondre a l'expressió i al seu propi control de les seves pròpies emocions, alhora que podrà entendre millor també l'altre, identificar-se amb les seves situacions personals i poder-lo ajudar. Això també són eines potents d'habilitats socials.
metri
Catalunya, metàfora d'Espanya?
Catalunya, metàfora d'Espanya?
Avui,potser estem encara massa "calents", després de la grandiosa diada, per fer una reflexió més objectiva de les conseqüències de la manifestació d'ahir. No obstant, hi paro esment en el fet del divorci catalunya- espanya. Se m'acut lo de la metàfora, perquè em sembla que la nostra realitat nacional queda molt ben retratada en el llenguatge, tant verbal com gestual, que els nostres veïns empren per referir-se a les nostres reivindicacions. Com hi veuen els espanyols (nacionalistes) aquest espinós assumpte?.El tema de la "cuestión catalana" ja ve de lluny, tothom ho sap, però en el moment actual, de les noves comunicacions globalitzades, com s'ho maneguen per seguir amb el mateix discurs de fa trenta, cinquanta...anys i panys?
Al meu parer crec que els hi agafa una mica descol·locats, per dir-ho d'alguna manera, i no saben com fer-s'ho. Abans, la solució era més simple, cops d'estat, exèrcit al carrer,...I sobretot una forta manipulació informativa. Aquesta manipulació encara la fan (pegueu una ullada, si més no, als telediarios i cia). Peró, no obstant, avui entrem de ple en la comunicació d'internet, i vista la cosa des de països de fora, tot això es complica molt més. Ja no poden amagar l'ou tan fàcilment, i d'això en són conscients.
Per acabar-ho d'adobar, la famosa crisi, i el deute que arrosega Espanya,i amb tota la parafernàlia autonòmica, crec que aplana més el camí als catalans de tirar pel dret. Som-hi, ara és l'hora!!