històric entrades

rosaura

February 2016

February 2014

December 2013

June 2013

rosaura
Caure a la Riera m'ha sortit molt car
Caure a la Riera m'ha sortit molt car
Aquests dies m’he trobat a molta gent que m’ha preguntat si era veritat el que deia l’Agenda d’aquest mes de juny. Que he hagut de pagar a l’assegurança de l’Ajuntament d'Arenys de Mar les costes del judici que el jutge em va condemnar, amb un maxim de MIL–CINC-CENTS euros. Doncs sí, he hagut de pagar, no els MIL-CINC-CENTS euros però sí MIL euros. Gràcies al meu advocat que ho va negociar amb l’asseguradora, cosa que segons el nostre Ajuntament, ells no van aconseguir, segons em varen dir…
 
Ja podeu pensar com m’he sentit després de gairebé quatre anys i amb una INVALIDESA d'un 37% com a conseqüència de la caiguda. 
Voldria buscar culpables que n’hi ha, perquè, amb la meva bona fe, vaig confiar en els que aleshores eran l’Alcalde, el Regidor d’Urbanisme i el “Secretario”. Tots ells cobraven dels impostos que paguem tots nosaltres.
 
Quan vaig caure el Sr. Vinyes i el que aleshores era regidor, crec que de Sanitat, hem van trucar i es van interessar pel meu estat i ens varen dir que podíem fer un “requeriment” . Em van explicar que l’Ajuntament tenia una assegurança per aquests casos i que el millor era fer-ho de bé a bé i jo m’ho vaig creure.
  
El “requeriment” el vaig fer al mes de setembre, jo havia caigut el vint-i-nou d’agost. Al mes de febrer encara no m’havien contestat i vaig anar a preguntar que passava. La persona que ens va atendre va estar molta estona abans no va trobar l’expedient, i em va dir que havien d'avisar un testimoni. I efectivament el dia 14 de febrer, cinc mesos després va anar a declarar el testimoni sol, a mi no m’ho van notificar. Aquell noi volia explicar com havia caigut i no el va deixar parlar,  nomes podia dir sí o no. A partir d’aquí van posar el que van voler.
  
A finals del mes de febrer vaig rebre la notificaciò que el requeriment no s’havia acceptat perquè no era clar el motiu de la caiguda. I tot això quan en el mateix lloc havien caigut varies persones que poden confirmar els mateixos botiguers de L’Arenyense i de Can Planells. De fet el mateix Ajuntament va reconeixer que las llambordes estaven molt gastades i que podien provocar una relliscada. Aquest document que ho diu el tinc jo. D'altra banda la mateixa brigada de l’Ajuntament va “ratllar” per dues vegades les llambordes d'aquella rampa. Suposo que ho van fer per alguna cosa no?
 
Un cop va passar tot això ja em vaig posar en mans d’advocats per portar-ho a judici. Pero bé, ja veieu com està el tema, la Justicia només és per segons qui. Perè el que més mal m’ha fet, a part del físic i que la meva vida ha canviat totalment, no ha estat el perdre el judici, sinó la poca consideraciò de l’Ajuntament, crec que podien haber fet quelcom més del que han fet, perquè ells saben que tinc raó.
 
La meva pensió d’aquets dos mesos ha servit per pagar a l'advocat que representava a l’Ajuntament. Des d'aquí vull donar les gràcies a les persones que sempre s’han interessat i preguntat per mi. També als que en els primers moments van mirar si podien fer quelcom per ajudar-me, però no va ser possible. I també agrair a tots els que m’han recolçat. Per acabar un consell: si mai us trobeu amb un cas com el meu, de dret al jutjat que aleshores l'advocat us podrà assessorar i sabreu el que s’ha de dir i fer.
 
ROSA Mª PUIG

February 2013

July 2012

rosaura
TRES AMICS FINS EL FINAL
TRES AMICS FINS EL FINAL
Els tres cavallers
Tres amics, tres maneres d'entendre la vida, tres maneres de jugar al dòmino. Tres ànimes singulars unides per un tradicional joc de taula i per una malaltia cruel i despietada.
En Quicu, en Lluís i l'Agustí van compartir moltes tardes, fileres de fitxes blanques amb punts negres, comentaris de futbol, de política, cançons, inquietuds, pors i alegries. I van parlar de l'esperança en el futur tot i que sabien que la loteria del càncer tard o d'hora els hi acabaria robant.
Ells tres ens van anar deixant, un rere l'altre, ordenadament, respectant el torn, com feien cada tarda que jugaven al dòmino als jubilats, al Centre o al Caliu.
En Quicu i l'Agustí ja han deixat de cantar l'Internacional o de recitar Andaluces de Jaén... bé, o al menys ja no els sentim fer-ho perquè, probablement, siguin on siguin, des d'aquí no els sentim.
En Lluís ja fa un temps que no acompanya a un Agustí ja molt castigat per la malaltia al Centre o ve a fer la partideta al Rial Pasqual.
Ara, en tot cas, es troben els tres, en total plenitud de facultats, i comenten animadament que fer la resta de l'eternitat.
En Lluís i l'Agustí es buscaven l'un a l'altre. Sabien que el primer, en Quico, ja havia sucumbit. Ells havien d'aguantar units. Tingueren una amistat curta però profunda i sincera. Un veritable raig de llum al bell mig de tanta foscor.
En canvi, l'Agustí i en Quicu es coneixien de ben jovenets, de quan el primer empaitava les franceses al Johnny's i el segon lluïa una llarga melena.
Els tres amics, els tres cavallers del dòmino, van deixar tres cadires i tres llars buides. Tres vides, que tot i ser viscudes amb amor, respecte i intensitat, van acabar-se prematurament.
Però no hem de baixar la guàrdia. En algun lloc d'aquest univers estrany, aquests tres homes singulars, continuen la seva partida. I quan es prenen un descans per fer un cigarret o per anar al bany o per demanar un tallat, llancen la seva mirada a través de l'espai i el temps per llucar què estem fent els qui encara som aquí.
DAVID PUIG FERRER

May 2012

April 2012

rosaura
Misèries Humanes
Misèries Humanes
Escrit del meu nebot David Puig Ferrer
Misèries humanes
Ja fa quinze dies que el meu pare ens va deixar. Han estat quatre mesos duríssims, sobretot les darreres setmanes. Durant aquest període, he gaudit de la grandesa de l’esperit humà a través de l’actitud serena del meu pare i de les infinites mostres de sensibilitat de familiars i amics. Però també he patit les misèries que des de sempre han acompanyat les vides d’aquests animals de dues potes que pul•lulen pel nostre món.
Recordo les mirades, els gestos i les paraules de profunda i íntima comprensió de qui ens han acompanyat en aquest tràngol. Hem compartit pors i esperances amb altres malalts de càncer que ja ens han deixat, amb els seus familiars i amics, amb personal mèdic, fins i tot, amb treballadors dels serveis dels hospitals.
Però també hem sofert incomprensibles mostres d’inhumanitat i insensibilitat, d’incapacitat de compartir o entendre. Hem suportat la indolència i menyspreu de l’oncòloga de l’hospital de Calella que va tractar el meu pare, la salvatge indiferència de més d’un metge d’urgències del mateix hospital, l’absurda ironia del patòleg del mateix hospital quan vaig anar a buscar mostres del tumor del meu pare per portar-lo a analitzar a Can Ruti, l’estupidesa emocional d’un dels caps de radioteràpia de Can Ruti en les dues visites que vam tenir, la incompetència laboral d’algunes infermeres de la planta d’oncologia, també de Can Ruti.
Hem de recordar que estem parlant de persones que tracten amb pacients terminals, que estan a punt d’acabar el seu camí en aquesta vida, que pateixen un gran sofriment tan físic com espiritual. No els desitjo res dolent, només que, algun dia, si tenen la dissort de tenir un familiar amb càncer o ells mateixos patir-lo, que es trobin amb algú que els tracti amb la mateixa inhumanitat amb que ells ens van obsequiar.
Tot i que el meu pare ja no hi és, les mostres de mesquinesa es continuen donant, com la del propietari d’una impremta d’Arenys que, en demanar-li unes quantes esqueles més, ha volgut treure partit de la situació i fer-ne més diners dels que serien moral i econòmicament justos No és una qüestió monetària sinó el profund menyspreu que provoquen determinats éssers humans desproveïts d’ànima, de la toxicitat espiritual que genera la seva presència en la comunitat.
Afortunadament, aquestes desferres de la societat, aquests humans corsecats i prescindibles només mereixen aquestes poques línies de sincer menyspreu i ràbia profunda. De la resta, dels qui són i poden ser anomenats de debò persones, en podríem escriure enciclopèdies senceres.
Animals racionals moralment tarats, la vostra presència en aquest univers divers, salvatge i bondadós a parts desiguals, dóna molt més valor a l’existència de les persones bones, sensibles i comprensives. Us dono les gràcies perquè, donant cara i veu a tot allò dolent que té l’ésser humà, enaltiu el més positiu de la resta.

February 2012

July 2011

March 2011

February 2011

January 2011

November 2010

September 2010

August 2010

May 2010

April 2010

March 2010

February 2010

January 2010