històric entrades

fani

April 2014

March 2013

September 2012

fani
Una tarda a la Villette
Una tarda a la Villette

Cité des sciences et de l'industrie
Ens queden només unes poques hores a París.
 
Decidim apurar el Museum Pass i entrar a La Cité des sciences et de l'industrie que està situada dins del parc de la Villette. Seria més o menys com visitar la ciudad de las artes i las ciencias de València o el CosmoCaixa.
 
Creiem que als nens els hi pot agradar i de fet els hi agrada i molt.
 
Hi ha una gran quantitat de coses per remenar i tocar, experiments per fer, objectes per manipular, audiovisuals i fins hi tot rates i micos de laboratori.
 

Cité des sciences et de l'industrie
Hi entres, però ben bé no en saps l'hora que en sortirás.
 
A destacar del museu, dons... el pavelló dels transports.
 
Hi ha un munt de simuladors.. De trens, d'avions, de creació de cotxes ecològics. Us deixo un vídeo per que us en feu una idea.
 
 
 


 

 
Després del museu... A descansar al Parc de la Villette. 
 
Temps enrere en aquest lloc es trobaven l'escorxador i el mercat de bestiar, l'espai va ser transformat a partir de 1984 en un immens parc urbà dissenyat per Bernard Tschumi. L'arquitecte s'inspirà en la filosofia deconstructiva i el resultat és un parc que no te cap mena de similitud amb cap altre i on la lògica no funciona, vaja, un lloc ideal per perdre-s'hi i descobrir-hi una pila de coses.
 

En el parc hi ha 10 jardins temàtics i 26 follies que no son més que acolorides i geomètriques peces arquitectòniques que contrasten amb la vegetació del parc.
 
Nosaltres en tenim prou amb la gran esplanada amb vistes a la Geoda i al canal de Saint-Martin, lloc habitual  de concerts a l'aire lliure, d'espectacles al carrer, de festes multitudinàries i de esbarjo en general.
 
Ens estirem a la cuidada gespa mentre escoltem música, juguem a fer quatre volteretes i observem tot el que ens envolta.
 
 
 
 
 
 

La Villette
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

La Géode
 

 
 
 

La Géode
fani
Montmartre, el millor de París
Montmartre, el millor de París

Boca art Noveau Pigalle
Tenim tantes ganes de visitar Montmartre que ho deixem per el final. Corríem el risc de passar-nos els set dies en aquest barri.
 
És diumenge i avui ens despertem a l'hora que volem, no hi ha pressió.
 
La nostra intenció és agafar el metro fins la porta clignancourt i visitar el mercat més gran de tot Europa, el Mercat de Saint Ouen o més vulgarment dit el mercat de les puces. Com moltes altres coses que hem anat deixant per altres visites a la ciutat, a l'últim moment desistim i l'afegim a la llista per properes visites.
 
Agafem el metro fins a Pigalle, no sense fer algun que altre transbord i visitant algunes estacions i boques de metro Art Noveau, que seria més o menys l'equivalent al Modernisme a Catalunya.
 

 
 
D'allà anem carrerejant per l'empinat barri, perdent-nos entre la gent, els carrers i places. Observem el matí de diumenge a Montmartre, noies que tornen de despedida de soltera, senyores esmorzant croissants amb xampany.
 
Pigalle es dilueix amb Montmartre, les vistes son cada cop més espectaculars. Teulades amb encantadores golfes que ens fan volar la imaginació, creient-nos artistes amb les seves muses.
 

El mur dels t'estimo
 
Teulades grises, amb París de fons... Si hagués de triar un lloc de París per viure-hi, de ben segur que seria aquest.
 
Sense adonar-nos arribem a la plaça Jean Rictus on hi trobem el mur dels t'estimo, un mural d'uns 40 metres quadrats fet de rajoletes blaves on hi ha escrit t'estimo en gairebé tots els idiomes del món.
 
Cada cop més ens adonem que París, realment, és la ciutat de l'amor. Coi!!! Que hi fem aquí amb nens!!!
 
 

Un cop trobat el nostre t'estimo ens dirigim a la famosa plaça dels pintors, la Place du Tertre. És molt recomanable dedicar-hi una bona estona, observar els pintors, la seva feina i veure com realitzen les seves transaccions. 
 
La plaça està plena de comerços de restauració, de fet tot el barri està replet de llocs on dinar, fer un cafè o menjar un gelat.
 
Diumenge la plaça està a vessar de persones, alcem el cap una mica i localitzem la Basílica del Sagrat cor i ens hi dirigim.
 

Place du Tertre
 
La Basílica del Sagrat Cor és una de les esglésies més boniques de tot París. S'hi fa pregària durant les 24 hores dels 365 dies de l'any. No ha tancat mai des de la seva consagració com a església catòlica. Durant el dia l'entrada és lliure i per la nit s'ha de demanar permís. A la seva web podeu trobar tota la informació.
El Sagrat Cor  és un important lloc de peregrinació per a tots els cristians.
 
En arribar ens sorprenem amb una trobada de joves cristians de Taizé animant la entrada de la basílica.
 
 

També trobem músics animant la jornada, arpes, violoncels al so de músiques típicament parisines.
 
Centenars de venedors ambulants guarneixen la gran escalinata amb mercaderies acolorides.
 
Sembla que estiguis al cel. I ho dic literalment. Estem tant amunt que ens sembla que podem agafar els núvols.
No cal pujar a la Torre Eiffel per trobar les millors vistes de París, només s'ha de pujar el Turó de Montmartre i plantar-te just davant del Sagrat Cor per veure una de les vistes més boniques que hauràs vist mai.
Potser ha estat una mala idea deixar Montmartre per el final. Relament estem molt cansats i oblidem el Moulin Rouge, el Moulin de la Galette, les vinyes del Clos Montmartre i moltes altres coses que de ben segur ara no recordo.
 
 
fani
El costat fosc de Disney
El costat fosc de Disney

Els últims 3 dies de la nostra estada a París els dediquem a Disney. 
 
Hem llogat una apartament a l'Hotel Adagio Val d'Europe i vam comprar les entrades com a grup. Això ens va representar una rebaixa considerable però d'això ja en vaig parlar en un altre apunt. 
 
 Ara bé la crítica. 
 
 Encara que l'hotel Adagio anuncii a la seva web que disposa de wifi, el cert és que ja fa mesos que no funciona i no fan absolutament res per arreglar-ho ni tant sols és molesten a donar una sol·lució. Si heu us decanteu per aquest hotel per el fet de tenir wifi, dons absteniu-us ja que no crec que s'amoïnin gaire per el tema i en fan publicitat només per captar clients. 
 
 Dels quatre apartaments que vam llogar, només a dos els hi funcionava el rentavaixelles i a un li faltava tota la vaixella. 
 

 El transport a Disney que ofereix l'hotel és una mica minso. Passa un autobús cada hora o hora i mitja i va carregat fins als topes. Els conductors son insensibles i ens tracten gairebé igual que al bestiar. Els nens passen a anomenar-lo l'autobús de rallies a causa de les grans velocitats que arriba a agafar. Vaja un perill. 
 
Per la resta, bé. Net, ben ubicat i ampli, encara que una mica tronadet. 
 
Com que en altres apunts vaig parlar de tot el meravellós que podem trobar a Disney, ara toca mirar-ho amb lupa i començar a trobar alguns defectes. 
 

Disney és caríssim...I si fan moltes cues. 
 
 A ple agost la mitjana de visites seria, dons... Pujar a un màxim de 5 atraccions i veure algun espectacle. Per tant, guardeu-vos prou de triar aquestes dates. 
 
 Les cues poden arribar..I hi arriben a 90 minuts. Els nens ploren més que a cap altre lloc del mon, la gent comença a suar i cadascú amb el seu olor personal. L'únic entreteniment és anar observant a altres famílies o iniciar alguna conversa banal amb algun compatriota o algú que parli algun idioma que més o menys dominis. Un cop superats els 90 minuts, gaudeixes de 50 segons de diversió Disneiniana a tope. Però, com deia Einstein, el temps és relatiu, a tu te'n semblen 20. Seguidament et fan baixar igual que xais que es dirigeixen a l'escorxador i t'envien a una botigueta plena d'objectes inservibles fabricats a la Xina.
 

 Com a recomanació!! Intenteu fugir d'aquestes botiguetes com de la pesta i intenteu que els nens ni tant sols les intueixin. Ells passaran una mala estona i vosaltres de rebot també. 
 
 Les Rues o les Parades en argot Disney, son un altre tema. 
 
 No cal reservar lloc!!! 
 
Repeteixo, no cal reservar lloc!!! Nosaltres vam buscar el millor lloc, ens hi vam passar gairebé una hora i en els últims 5 minuts se'ns van col·locar més de 50 persones al davant. 
 
 Ahhh!!! I per molt 20è aniversari que sigui, la rua és exactament igual que les de les quatre anteriors vegades que he visitat Disney, només canvia la música i suposo que els actors. 
 
Només s'ha d'aprofitar els moments de la Rua: A) per descansar. B) per pujar a atraccions ja que és el moment de menys cues. 
 

 Moltes atraccions s'espatllen quan ja has fet més de 40 minuts de cua. Et fan fora i no t'ho compensen de cap mena de manera. 40 minuts de la teva vida perduts. Si pretens esperar-t'he t'arriben a amonestar a crits que marxis cap a un altre lloc. A nosaltres ens va passar dues vegades. 
 
No hi ha massa emocions fortes. En això guanya de carrer Port aventura. Els nens de 4 a 8 anys s'ho passen pipa, però a partir dels 9 anys, quan perden la innocència, com va ser el nostre cas, s'avorreixen com una ostra. 
 
 D'espectacles només n'hi ha dos. Un de cotxes, que ja havíem vist a Orlando el 1999 a l'estudios i un d'en Tarzan a el Disneyland. 
 

Aneu relaxats, estan tant vistos que no s'arriben a omplir mai. Recomano aprofitar la sessió de les 14h dels espectacles per aprofitar per menjar distrets, asseguts i a l'ombra. 
 
 No s'ha d'anar molt carregat, s'agafa un parell d'ampolletes i es van reomplint a les fonts d'aigua fresca que ens anem trobant. Aprop dels serveis sempre n'hi ha. 
 
Els serveis estan força bruts i fan molta pudor. Puc afirmar, ja que ho he vist, que els freguen tirant un manyoc de paper al terra i fent-lo córrer amb un pal. El resultat és que tot el terra queda fregat amb les gotetes de pis dels usuaris del servei, ja que l'aigua és inexistent. 
 

 Porteu entrepans o alguna cosa per dinar, en principi no es pot entrar menjar, però si al entrar passes per la màquina detectora de metalls ni se'n adonen, sempre i quan no emboliquis l'entrepà amb alumini. 
 
 El menjar de Disney és dolent, molt dolent. Tant si et gastes 14€ per persona, que és el mínim o 60€, menjaràs fastigosament igual de malament. Convé intentar anar al super de Val d'Europe que està a 5 minuts amb el RER (servei de rodalies) i comprar algun aliment més o menys saludable però increïblement mé bó. 
 
Son difícils els dies a Disney!! 
 
Intentem dosificar i no estar-hi més de 7 o 8 hores al dia. 
 
Els nens encara que estan al.lucinats i megamotivats es cansen igualment. 
 

 S'ha de dormir bé i aprofitar la tarda ja que s'hi fan menys cues. 
 
 No compreu trastos sorollosos ridículs que després odiareu o no utilitzareu. Un exemple clar son les horroroses orelles de Mickie i Minie, he arribat a veure burques caminant amb orelles de Minie on suposo que deu haver-hi el cap.
 
 Malgrat tot, crec que potser acabaré tornant i espero que aquesta crítica potser serveixi per arreglar algunes coses i trobar-ho canviat.

July 2012

June 2012

April 2012

fani
Tercer dia sense fum
Tercer dia sense fum
Si Arenys hi haguessin castes de ben segur que els ciutadans que pertanyessin a la meva no ens podríem permetre pagar el preu d'un paquet de tabac. De fet he arribat a la conclusió de que no tinc estatus suficient com per agafar gairebé cinc euros i cremar-los cada dos dies i mig.
L'increment del preu del tabac i la gran quantitat d'impostos que paguem per ell. Més el fet, que d'aquests impostos no en veiem gairebé res, ha estat el meu detonant per prendre la decisió de deixar definitivament de fumar.
També he de dir que abans es fumava més alegrement, ara gairebé em fa vergonya que em vegin fumant. El que abans era un hàbit ara s'ha convertit en un mal vici, que et mina la salut i la dels que t'envolten. Que et fa ser inútil per qualsevol tipus d'esforç físic. Que t'empudega i que t'impedeix ensumar la teva pròpia mala olor de persona empudegada de fum de tabac.
I la decisió ha estat el més fàcil... Ara porto tres dies que he hagut de conviure amb mil formigues que s'han instal.lat dins del meu interior, corrent de amunt i avall de la panxa. Alterno estats d'infinita tristesa barrejats amb atacs de ràbia sobtada. Faria un petó a la boca d'un leprós per tal de robar-li una mica de fum. Escric aquest apunt i ploro sense cap motiu aparent.
No vull un cigarret, de fet ja començo a odiar la dependència que m'ha creat, però tinc la necessitat imperiosa de que la nicotina entri i corri per les meves venes.
Penso que potser la autèntica Fani era la Fani fumadora i que soc com soc gràcies al tabac. Potser ara m'hauré de reinventar. No em reconec, potser a partir d'ara seré trista, rabiüda i amb formigues a la panxa...o potser ja ho era d'abans.
Bona nit i a per el quart.

March 2012

fani
Couch Surfing o surfejant en els sofàs
Couch Surfing o surfejant en els sofàs
Una de les poques avantatges que ens porta la crisi és la de ser més creatius i optimitzar els recursos que ens envolten.
Encara que el Couch Surfing ja fa anys que funciona és ara, amb la situació actual quan més usuaris s'hi han interessat. Molts viatgers ens hem vist obligats a redissenyar la nostra manera de viatjar.
I que és això?
Dons es tracta d'oferir un espai a casa teva, un sofà, una habitació buida, on viatgers puguin passar una, dues o tres nits. A la vegada que tu pots fer el mateix a casa de complets estranys.
I les avantatges?
Dons la primera és econòmica, l'estança et surt completament gratis.
La segona... Dons et permet estar més en contacte amb la gent real del país que visites. Menges el que ells mengen, t'assabentes dels millors llocs per visitar, obtens una informació que difícilment trobes a les guies i moltes vegades fins i tot t'acompanyen i hi fas un munt d'amics. Només has de ser més o menys polit, amable, atent i integrar-te a la vida de la llar com un membre més.
La web http://www.couchsurfing.org/ ens pot ajudar.
Es tracta d'una xarxa social per viatgers amb més de tres milions d'usuaris i present a 245 països. Aquí l'usuari actualitza el seu perfil indicant als demés usuaris les ajudes que pot oferir.
Hi trobem de tot, persones que et deixen un sofà per dormir o una habitació. Persones que et fan de guia per unes hores. O persones que et conviden a un sopar a casa seva.
Evidentment s'entén que tu has de fer el mateix.
Us deixo altres enllaços amb llocs web similars
http://www.hospitalityclub.org/
http://www.homeforhome.com/

February 2012

January 2012

fani
MEU!!!
MEU!!!
Avui, anant a recollir els nens a l'escola, m'he trobat amb una avia que recollia també als seus nets.
Entre tota la quitxalla que portava, en destacava una, la més menuda, perquè duia una bossa de tomàquet cherry a les mans.
Potser un germà o bé un cosí, en un moment de descuit, li ha intentat treure la bossa i la petita ha dit és MIO!! en l'idioma de l'imperi.
Això m´ha fet recordar que també els meus fills, catalanoparlants, les primeres vegades que van utilitzar aquest possessiu, ho van fer en castellà. I no sol els meus fills, sinó que els fills d'altres amics o familiars, van passar també per aquesta etapa, la ETAPA DEL MIO.
A casa tot és de tots, excepte els mocadors de paper fets servir, que aquests no son de ningú, ni ningú els ha deixat tirats, però bé això és una altra història. La paraula MEU l'utilitzem poc, per tant...La va aprendre fora. I no la va aprendre ni en anglès, ni en àrab, ni en amazic, ni en xinès, ni en romanès i evidentment tampoc en català. La va aprendre en aquella llengua veïna que de mica en mica ens volien i volen imposar.
Potser el meu error va ser que en aquell moment que va sortir de la seva boca el MIO, en comptes de dir, "filla es diu meu", vaig passar l'error de llenguatge i vaig dir, "filla s'ha de compartir". I aquesta formula es va repetir fins que va aprendre a compartir, i va deixar de dir MIO per passar a dir NOSTRE.
Es curiós dons, que sent un poble el qual es titllat d'avar, egoista, insolidari, agarrat i roí, els infants no aprenguin des de la més tendra infantesa la paraula més característica d'aquests adjectius abans citats, MEU.
I aquest fet, el trasllado a la realitat i m'adono que mentre nosaltres callem hi ha qui crida MIO.
I acceptem... retallades, pujades d'impostos, tancament de plantes d'hospitals, supressió de recursos sanitaris, reducció en les hores d'ensenyament...i tot perquè alguns no es quedin sense el SUYO.
Potser ja va sent hora d'ensenyar a dir MEU als nostres fills i passar pàgina a l'etapa del MIO.

December 2011

November 2011

October 2011

September 2011

August 2011

fani
Sr. Roc!!!!
Sr. Roc!!!!
Tota aquesta polèmica sobre la festa de Sant Roc m'ha fet pensar.
Durant tota la meva vida he hagut d'entrar a l'església per diversos motius. Alguns, tot i no ser de missa, m'han fet sentir molt alegre, d'altres m'han entristit molt.
No he volgut mai ofendre a ningú amb les meves creences. No se m'ha acudit mai dir a uns nuvis que es casin a la placeta ni a una vídua que digui adéu al seu marit a la cantonada amb el rial, a canvi de la meva presencia. No he pensat mai que ho fessin expressament per molestar-me.
Hi ha coses que s'han de fer sense pensar-s'ho tant. Som laics no?
He vist nens cantant a l'església, hi he vist concerts.
He hagut de fer un treball sobre en Pau Costa
En cap moment he pensat en coses místiques ni religioses.
Recentment hem estat a Itàlia hem vist unes 83 esglésies i catedrals a la recerca de l'art. Hi hem entrat i ja està. I us asseguro que davant la Pietat de Miquel Àngel hi no hi havia dos persones de la mateixa religió.
Qui no ha visitat mai una Mesquita o una Sinagoga? Qui no ha anat a una boda, enterro, bateig o comunió.
Suposo que tot això, deu venir per alguna altra cosa. No puc imaginar que sigui tant insofrible entrar a l'església i fer veure que escoltes missa.
Ens agradi o no al Sr. Roc, el van fer Sant. I els Sants estan vinculats a l'església Catòlica.
Aquesta separació irònicament em fa pensar que hi hauran macips amb aigua perfumada beneïda i altres que no. Gent preguntant als macips si estan beneïts o no. Senyores dient "No em mulli que jo vull que em beneeixin"...
... I Macips cridant Sant Roc i Macips cridant Sr. Roc.
Bon Sant Roc a tothom

July 2011

June 2011

May 2011

March 2011

fani
L'Escola Sinera remullada
L'Escola Sinera remullada
La una i deu del migdia. Una petita treva després d'un matí més que remullat. El rial precipitant-se cap a la platja, ample d'aigua de vorera a vorera i en algun lloc per sobre la vorera. Sirenes de policia a intervals regulars.
Truquen a la porta i apareix la meva filla plorant sense consol.
-Els de religió, mama els de religió!!!-Diu ella sense parar de somicar.
En aquell instant em pregunto que tindrà a veure la religió catòlica en el disgust gegant de la meva filla. Continua plovent, ara més suaument.
-Però que t'han fet aquests de religió?- Pregunto
-Han estat els primers, mama!!! Els primers!!!- Diu
-???????????????????- Penso
-Que?- Dic
-Ho han vist!!! La pluja, l'aigua!!!. L'aigua que entrava a les classes!!!
-Els hi hauran explicat el diluvi?? Torno a pensar.
Torna a ploure fort, el pare i jo ens mirem. La Clara para de plorar i ens explica que l'escola s'ha inundat, que han hagut de pujar-se a sobre de les taules per no mullar-se els peus, que la seva classe està situada al pis de dalt i hi ha entrat un munt d'aigua, que ens imaginem com estaran les classes de sota, que els patis son piscines, que de la penya en baixa fang, que ja no hi podrà tornar per la tarda, que ja no hi ha els cubells per jugar a la sorra,que vol tornar a l'antiga escola...
En tres minuts ens fa un petit relat de tota la petita tragèdia que als seus ulls li ha tocat viure.
La por, augmentada per les imatges d'aigua en el seu estat més malèvol que em vist durant aquesta setmana, li ha fet pensar que el pitjor encara estava per venir.
A casa la pau i la gana li torna al cos. La por marxa amb la pluja, de moment.
I jo em pregunto... Com pot ser que una escola que no arribi a l'any s'inundi?

February 2011

November 2010

fani
TORNANT A CASA
TORNANT A CASA
Tornant a casa a l'estil Haruki Murakami
Surto de la feina i tanco la reixa. Fa fred, els fanals fan una llum tènue i esmorteïda. Sento les televisions enceses dels veïns del costat.
Canvio de posició. El meu ull d'observador busca una altra perspectiva.
M'enlairo, tot es comença a fer petit. Veig els balcons, miro endins, veig famílies sopant. La mare s'aixeca i desapareix, torna amb un plat de sopa calenta i la deixa sobre la taula.
Travesso carrers, no hi ha vianants, trobo algun local obert on serveixen copes a persones desesperades, surten i no em veuen, soc una espectadora invisible.
De lluny veig un carrer esglaonat que porta a un allunyat barri. M'acosto i veig una parella fent-se un petó. No els conec.La noia l'anomenarem Shōjo tetsu pels ferros a les dents i el noi hakuchi pel que en penso. Porten una corretja a cada ma i a cada corretja hi ha lligat un gos. El d'ell un yorkshire cridaner i el d'ella un lhasa apso. Son veïns. Entendrem que treuen el gos per trobar-se.
Una veu que crida, el noi marxa corrents i darrera el seu gos.
Em torno a enlairar, veig a la Shojo Tetsu plorant. Arribo al meu carrer. Hi ha un home que camina buscant alguna cosa per terra. Torno a casa i obro la reixa.
Tornant a casa a l'estil d'Isabel Allende
Al sortir de la feina m'ha invadit un record de la meva infantesa. Fa fred l'hivern és aquella estació melancòlica on les animes s'avorreixen i deixen pas i a la màgia. La televisió de fons i l'olor de sopa m'han fet tornar a casa els meus avis, m'he vist de petita abraçant la iaia mentre remenava l'escudella.
Travesso el poble, tant canviat... Recordo enfilar-me als arbres del capdamunt de la riera i les vinyes. Nous comerços i noves persones.
Em trobo amb el carrer escalonat, poc a canviat des que aquell indià va tornar de cuba amb les bosses carregades d'or i el cap carregat d'idees.
De lluny veig al Pedro Escobar i la Blanca del Valle acaronant-se. Son fills d'unes de les famílies més enemistades d'Arenys. S'odien des de la segona república, s'ha odiat durant la dictadura, tota la transició i s'odien especialment ara que hi ha crisi econòmica.
El Pedro marxa i la Blanca es queda plorant.
Jo corro cap a casa on trobo a el Paco buscant l'anell que la seva dona havia perdut aquell matí.
Tornant a casa a la meva manera
21h, tanco la reixa, recoi que freda. Baixo corrents cap a casa per que els pares m'estan esperant impacients per tornar-me els nens. Sento olor de sopar, quina gana, a mi m'espera llet amb galetes. Hi ha una tele que ressona, estaran sords?. Pujo les escaletes del "Paraiso", alenteixo la marxa, buffffff. Al capdamunt veig dos nens fent-se un petó amb dos gossos, deuen enganyar als seus pares amb el rotllo de passejar el gos per poder veure's. Arribo a casa els pares, al final del carrer veig un veí que recull alguna cosa del terra 21,14h

September 2010

August 2010

fani
La bata
La bata
Tota mestressa de casa que es tingui en estima, posseeix una bata o està posseïda per ella. N'hi ha milers de models, de diferents colors, de diferents teixits, de més senzilles i de més recarregades, estampades i llises, d'estiu i d'hivern. Això si sempre combinades amb les típiques mitges de niló amb goma sota el genoll.
Per cada mestressa hi ha una bata, i precisament mirant la bata podem esbrinar el tarannà de la mestressa. N'hi ha que la llueixen blanquíssima i planxadíssima (pulcra i ordenada), n'hi ha que la passegen carregada de llòfies per tot el veïnat (tot li va bé i passa de tot). N'hi ha que en tenen una per cada dia del més (vol fer ostentació)i n'hi ha que son més fidels a la seva única bata que al seu marit i quant la bata es trenca, corren a comprar-ne una d'igual, això si, si es trenqués el marit el voldrien ben diferent.
La bata és la peça de l'armari més útil i versàtil que posseïm. Al principi només la duem a casa, però amb el passar del temps o per deixadesa de la propietària, la bata va guanyant terreny i aconsegueix sortir al carrer.
Primer a tirar la brossa, després al super del costat, seguidament a portar els nens al cole i per últim a portar una instància a l'ajuntament. És en aquest moment en que la bata ha posseït a la seva propietària, ja no hi ha marxa enrere. La mestressa ha passat a ser propietat de la bata.
Durant la meva transformació, us he de dir, que l'he trobada a faltar, però em nego a portar-ne cap. Tot just ara començo a fer servir el davantal, més que res, per no haver de treure taques d'oli.
Em revelo contra aquest tros de teixit lleig i mal cosit.
Però...
El temps a casa s'amplia considerablement, no es pot anar tot el dia amb els texans posats. El xandall fa d'hivern. La roba de carrer acaba fent pudor de menjar i de lleixiu. Anar tot el dia en pijama... no se... fa de mandrós.
La sol.lució: dos vestidets d'anar a la platja.
He de dir, per això, que cada cop que truquen al timbre corro a treure'm el vestidet i a posar-me la roba de dona normal. Trigo tant a obrir la porta que es pensen que potser he picat amb un canto i m'he obert el cap, que he fugit o que m'amago.
És més, em reitero, trigo tant que ma mare ja es pensa que no li vull obrir. Que el meu marit busca dins dels armaris per si he amagat un amant i que el carter, ofès, acaba tirant totes les cartes per sota la porta però no la meva sinó la del veí trenta números més avall.
A vegades deixo rastres de les meves peripècies i descuido uns mitjons pel passadís o una samarreta al menjador. Surto amb la faldilla del reves o amb els botons de la camisa coixos.
I a vegades arribo a trigar tant que m'oblido que havien trucat i em trobo perfectament vestida no se per a que.
Suposo que no soc una mestressa amb pedigree però aniré millorant.
fani
Transformació en mestressa de casa
Transformació en mestressa de casa
Fins ara no havia començat la meva transformació en mestressa de casa. Cobrava de l'estat un sou més o menys digne i això em permetia una certa llibertat i autonomia d'actes. Ja puc escriure més despresa que els meus pensaments i conèixer tots els programes informàtics haguts i per haver, que a causa d'aquesta maleïda crisi m'hauré de quedar en aquest estat per molt de temps, potser anys, i ja cal que m'hi vagi acostumant.
El primer símptoma que he notat en la meva transformació, particularment l'anomeno sentiment de justificació. Et justifiques a tu mateixa el fet de no treballar i busques tasques útils, o que tu creus que ho son, vaja. I decantes tot allò que no et sembla massa productiu.
Arriba un moment, en estats de transformació molt avançats, per sort encara no és el meu cas, que no et pots seure cinc minuts que ja comences a veure coses per fer. Una ditada al vidre, una engruna de pa al terra, una rentadora que li queden disset segons per acabar, d'una manera o altra t'has de mantenir actiu. La pintura, la lectura o el pettitpoint no hi caven, no son productius, bé el pettitpoint si però ja en parlarem més endavant.
El segon símptoma i el més evident és el temps que es dedica als passadís de neteja del supermercat. N'hi ha, de supermercats, que dediquen tres o quatre passadissos a aquest tema, tot un món.
Jo, fins ara utilitzava pastilletes pel renta vaixelles, pastilletes per la roba, alguna cosa pel terra i la tradicional llegiu que serveix per gairebé tot.
M'he adonat que hi ha una pila d'ampolletes i pots de totes mides, olors i colors, productes que fan meravelles, elixirs que deixen el terra nou, sabons miraculosos que gairebé freguen la màgia, he obert una porta que potser serà difícil de tancar.
Procedeixo dons, a intentar llegir totes les propietats d'aquests fantàstics productes, amb la intenció d'endur-me'n algun, mentre els nens trenquen alguna joguina al passadís veí. Ja no en tinc prou amb el que teníem al prestatge fins ara. Alguna cosa genètica posada dins del meu ADN a causa de milers d'anys d'opressió masclista, ha sortit i em diu que necessito aquells productes.
Després de molt passejar m'adono que m'hi he passat gairebé una hora i ja tinc el carretó mig ple.
D'entre cinc coses que ara considero superútils i que em faig creus de com havia pogut sobreviure sense elles, he comprat un sabó per el terra que fa olor de bebè, crec que aviat trobaré colònia amb olor de fairy. Aquesta m'ha semblat la millor compra ja que els meus bebès, inclús després del bany, sempre han fet olor de llet agre i m'agradaria saber quina olor fan els olorosos bebès aliens. Gran preocupació.
El tercer símptoma i n'hi ha molts més que ja explicaré un altre dia, son les converses amb els amics. Aquests molt condescendents, canvien la manera de parlar-te, potser per no ofendre o potser per que es pensen que t'has tornat tonta i ximpleta de cop i que potser no els entendries. O sigui que ja no pots parlar ni de literatura, ni de viatges, ni de cinema, ni de política, ni de sentiments, ni de desitjos, ni de la lluna, ni de somnis, ni tant sols de sexe. Les converses bàsicament giren entorn dels nens, els medicaments, la roba que tens per planxar i saber-se de memòria tota la llista de peses, propietats, i preus, de consoles, joguines, cotxes, rentadores, tovalloles i compassos i en quins llocs ho pots trobar més bé de preu. En aquests punts, m'hauré de posar una mica al dia, per que a part dels nens, res de tot això que ara em diuen, em comenten i m'expliquen m'interessa particularment.
Per no estendrem més diré que sempre havia envejat la tasca de mestressa de casa, l'havia cregut fàcil i supèrflua i amb un munt de temps per gaudir-lo personalment. Però endinsant-me en aquest món he descobert que és molt més profunda i dura del que sembla. Us deixo per que tinc una rentadora per estendre i amb aquest solet segur que s'eixugarà.
Coi semblo la meva iaia.

July 2010

May 2010

April 2010

fani
Del congrés a les lloses de la riera
Del congrés a les lloses de la riera
Potser és que sempre estic enfadada o potser és que m'enfado per qualsevol cosa o millor encara quant m'enfado, m'indigno o em preocupo per qualsevol cosa tot el que succeeix en els següents minuts em sembla més negatiu que l'habitual i aquest migdia mentre mirava que passava pel congrés de diputats, la meva enfadamenta ha anat en augment a cada minut que passava.
La gota que ha fet vessar el got ha estat la resposta totalment sense sentit que ha donat en Zapatero a l'Herrera, a les preguntes de perquè s'havia permès portar al constitucional, un estatut igual que el d'altres comunitats actualment aprovats i que pensava fer amb el tribunal constitucional. En Zapatero ha respòs amb elogis al tribunal ( guarda de totes les llibertats constitucionals )i ha culpat al mateix congrés i als polítics de la no renovació del mateix, eximint de culpa a tots els magistrats del tribunal. Evidentment no ha fet cap referència a l'estatut.
I jo mentrestant pensava:
No podran dimitir aquestes persones, no hi ha un quòrum de votació dels magistrats alternatiu? ( 3/5 en primera votació, majoria absoluta en segona, majoria simple en tercera...) i així poder arribar a un acord, no serà que aquest tribunal que decideix la constitucionalitat de l'estatut, ja és per ell mateix inconstitucional..
I llavors ha sortit en Rajoy, he apagat immediatament la tele i he anat a buscar la nena, "cabizbaja" i pensativa, decidint quin polític seria menys dolent per les pròximes eleccions. I de tant "cabizbaja" que anava m'he fixat en les lloses de la riera del costat de les obres, aquelles que son patrimoni no se de que, cultural, social o de la humanitat. He vist que estan totes malmeses, ratllades i esquerdades a causa de les màquines que hi passen constantment.
I mentre pujava la riera pensava:
No podrien treure-les amb més cura? Per que encara no les han tret ? no tenen prous fustes? I si son patrimoni de tots me' n puc quedar una?

February 2010

January 2010