@miquelcolomert País un poc massa de fireta País un poc massa de fireta 11 dies per a l’11S. Hi seré, és clar, i hi haurà segurament un nou rècord de participació. Autocars d’arreu del país i fins i tot combois ferroviaris. 298 anys d’ocupació espanyola. Manifestació per la Independència, d’acord. La cosa més digna i més seriosa per la qual tot un poble pot mobilitzar-se i omplir la seva capital de gom a gom. Ho hem fet ja altres i diverses vegades. Després, però, no ha passat res, o a penes res. A la nit tothom encauat a casa i l’endemà a queixar-nos del govern i de la classe política que nosaltres mateixos hem triat i votat. Peix que es mossega la cua. Cercle viciós. La independència, ¿la volem o no la volem? Perquè si la volem el que cal és prendre la iniciativa i començar a pensar la manera d’assaltar i prendre Palau. Ningú no en parla, d’això. I hi ha massa autoanomenats independentistes que encara creuen que no ens cal exèrcit ni forces armades. I el que tenim, mentrestant, són aquestes crides a la participació d’avis amb néts a la marxa de dimarts 11S. Caire festiu de la cosa. Carrincloneria. Si tingués fills petits, de cap manera no me’ls enduria a cap marxa ni a cap manifestació, ni permetria tampoc que els seus avis els hi portessin. No són actes festius ni alegres passejades, les manifestacions. Les manifestacions, o ho són de força o es converteixen en pura comèdia ridícula. No ha passat mai res fins ara l’endemà de cap manifestació per la independència, als qui ostenten el poder no els ha fet ni pessigolles, i, quan ha arribat l’hora de votar, bé, els resultats són a la vista i no ha canviat a penes res. Som encara un país un poc massa de fireta i de joguina. És molt emprenyador no ser amo del teu propi destí i m’esgarrifa la possibilitat que ens esborrin definitivament del mapa i de continuar, per tant, essent espanyol per sempre més. Fins a la mort, fins a l’eternitat. www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Ara fa 2 anys Naples-Castel_Nuovo.jpeg	@miquelcolomert Entre copa i copa Entre copa i copa Estones d’Ulisses. Feia setmanes que no hi tornava. Lectura que avança sense cap pressa, de manera desordenada i a batzegades. No hi fa res. Si te’l prens així, aquest llibre inacabable és un gaudi veritable. Exigeix memòria verbal i imaginativa de vegades, això sí. El capítol 15, per exemple, demana conservar enganxada a la memòria qualsevol frase trivial que Joyce hagi fet servir abans, molt abans en alguns casos. I és lògic perquè aquest llibre es basa en la memòria d’Stephen i en la de Bloom i en tot allò que han vist, sentit i llegit en el passat. I així, de mica en mica, passa a basar-se en la nostra memòria de lectors per evocar pàgines de vegades molt anteriors. La memòria del lector. L’Ulisses és un gran exemple d’allò que predicava Nabòkov en el sentit que un bon lector ha de tenir memòria entre d’altres coses. Soledat, soledat. Sobredosi de soledat. Coses trivials. ¿Ets un abstemi estricte, tu? ¿Qui, jo? Jo no bec res entre copa i copa. Aquestes estones d’Ulisses i prou.www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Així, en femení josefina.jpg	@miquelcolomert Lliçó de com funciona el món Érase Una Vez en América - Escena Final Érase Una Vez en América - Escena Final	@miquelcolomert Que vagi de gust Que vagi de gust Deixa’t estar de tonteries, o de bajanades, perdó. L’agost, per a alguns, no sé si per a gaires, és temps de lectura. Lectura lenta i reposada, ara que sembla que no hi ha presses. És veritat que no et cal pertànyer a cap club de lectura per ser un bon lector. Ni fer cas de les llistes d’èxits i dels llibres més venuts. No volen dir res aquestes llistes. No entenguis la literatura com un comerç malgrat que ara els escriptors s’hagin convertit en agents comercials dels seus propis llibres. No hauria hagut de passar mai tal cosa. Als nombrosos actes de presentació de novetats teòricament literàries ja no es tracta de parlar de literatura sínó de vendre llibres. A veure quants se’n venen. I això és pràcticament tot. Literatura reduïda a comerç. Imaginació, memòria, diccionaris, cert sentit artístic, l’aportació d’un nou món que tot llibre que llegim representa que hauria de ser. D’un món nou que se’t presenta en cada llibre que llegeixes, i on mires de veure-t’hi, de descobrir-t’hi. Aquesta és feina de crítics, és clar. I de paciència. La paciència que tant ens manca avui. Tornar, de tant en tant, a Nabòkov i al seu Curs de Literatura Europea, aquesta joia de saviesa, aquest confort. Nabòkov es va fer ric amb Lolita i pogué deixar de fer classes, però ara això tant és. No visqué pas ostentosament. Les coses d’aquest llibre sí que són importants. És important, per exemple, seguir com explica que la cosa fonamental del llegir no és exactament llegir sinó rellegir. Mai no n’hi ha prou amb una sola vegada. És aquella insistència, aquell tornar-hi i tornar-hi, allò que fa que arribis a copsar amb tot detall -el color d’aquells ulls, les robes, els modals dels personatges, la decoració de les estances, veure les coses i sentir-les i flairar-les, si convé- aquest món nou que se’t presenta a través de la ficció. Sí, rellegir. Passió i paciència. Passió d’artista, paciència de científic. I un lloc a la fresca, i una posició còmoda, i un llapis i una llibreta a disposició com a testimonis de les teves estones de lectura. I que vagi de gust. www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert Com un gra de pus al cul Com un gra de pus al cul I és clar que hi ha lloc per a la insubmissió. Sempre hi ha lloc per a la insubmissió quan sents que et xuclen la sang i et prenen el pèl i se’t pixen a sobre mentre et diuen que el que passa és que plou. Hi ha lloc per a la insubmissió i per a la sedició, alçament contra l’autoritat establerta. I tant! Andalusia abandona la reunió del CPFF per motius ben contraris i oposats als que han impulsat Catalunya a ni tan sols presentar-s’hi. S’esmicola la igualtat, esgrimeixen els andalusos. La igualtat, és clar. Aquella igualtat que consisteix principalment en el suposat dret de rebre i viure d'allò que els altres produeixen. M’ha agradat la decisió del Govern, sí senyor. I del PP i C’s ja sabem tot el que cal saber. I també d’aquest gran anacronisme que és el PSC. Ara gosa dir que l’obligació del conseller Mas-Colell era d’assistir a la reunió i intentar negociar amb Montoro i amb Espanya. Intentar, diuen. El que passa amb el PSC és que és com un enorme gra de pus al cul que caldria extirpar d’urgència encara que fos amb prèvia sedació. I via fora, en acaba www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Massa descreguts, encara Massa descreguts, encara No s’ha de tornar mai sobre una història d’amor acabada. Perquè si hi tornes, si refàs el camí en sentit contari, la primera cosa que retrobaràs, d’aquell amor, és la seva mort. (D’una entrevista a V-M. que Elena Stancanelli, guapíssima, publicà a La Reppublica). I bé, aquella necessitat del ser humà d’integrar-se de tant en tant en un altre ser humà. País de massa descreguts, encara. No, no tenim cap necessitat de pertànyer a Espanya. No ens caldria. No ens cal. I aquests “cooperants”. Els avisen que corren perill allà al Sahara on eren. Els paguen l’avió de regrés. Arriben i la primera cosa que fan és queixar-se i avisar que a la que puguin se n’hi tornaran. Ja ho hem viscut, això. I més d’una vegada. Es tracta d’una d’aquelles coses que al final acabem pagant entre tots. El món pot canviar, pot millorar, solia dir Joan Pau II. A mi, la veritat, aquests “cooperants” que, per cooperar, els cal anar-se’n tan lluny, no m’inspiren gaire confiança. Més aviat gens. Fills de casa bona, en general. Mimats i consentits contra el seu propi origen. I que paguin sempre els altres. Al capdavall, tot és de tothom, aquest gran disbarat. www.miquelcolomer.cat

July 2012

@miquelcolomert Ara que no fas res Ara que no fas res Estiu estrany. Entre espatlla i voltadits, a penes un únic bany de mar. Expectativa de fiords, però, després de més de 30 anys. Alesund, Geiranger, Bergen, Eidfjord, potser Flam fins i tot. Corona noruega. Fiords com claus d’aigua plantats a la terra. Fiords que comuniquen amb el mar, però que no hi tenen res a veure. Ja en parlarem. Article d’Antoni Vives avui a l’Ara sobre els funcionaris. Ja era hora. Moltes gràcies. És cert que fa ja més de 30 anys que adoptàrem no només el nom sinó també el model i la mentalitat pròpies del funcionariat espanyol. També els corresponents sindicats representen i reprodueixen els mateixos esquemes. Prebendes i disculpes. I “moscosos”, és a dir, dies morosos. No hem elaborat mai un model propi de funció pública. Hauríem de fer-ho. Servidors de la cosa pública. Bons, atents, abnegats. Cap país no pot funcionar sense. El país al cap i, mentrestant, escriure. Escriure et permet construir sortides a l’angoixa general de no fer res, ara que no hi ha classes i escoles i instituts són tancats. No és que tinguis idees. D’idea, no en tens cap. Busques, remenes, llegeixes aquest i l’altre, i al final acostuma a passar que acaba apareixent aquella guspira, aquella petita flama que t’alça un poc de la cadira. I és aleshores que dius: avui, si més no, ja tens aquelles 200 o 300 paraules que justifiquen el fet que no estàs fent res, que no fas res. www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert ¿Reposar? ¿Reposar? Robert de Niro s’equivocà amb Sharon Stone, a Casino. Com tants d’altres, de fet. Tants d’altres que s’han equivocat, que ens hem equivocat. Espectacular, sexy, per tirar-se-la, sí, tot el que vulguis. Un destorb, però, a la llarga. I un perill (Aire de Dylan, V-M). Tant de temps a la recerca sense esperança de la serenitat, sempre injectat amb aquella mena de sobredosi de desig. Quan estimes algú, te n’has de poder refiar i has de poder confiar-li la clau de tot allò que és teu. Si no, ja em diràs quina gràcia té! Sí, mira de fer de tu mateix la teva obra pòstuma tot i que ja no hi siguis, és clar, un cop te n’hagis anat (Panero). És tan fàcil…És tan fácil, pensa-ho, Lísia, / esllanguir-se tot sentint / Les onades del Danubi, / asseguts davant la mar! / Tu ja saps que, a tots nosaltres, / els estralls d’aquest camí… / Ja no cal mai més parlar-ne, / que sabem, exactes, clars, / tots els mòbils de les gestes / i la clau per alterar-les… (Bauçà). ¿Reposar, dius? ¿Desconnectar?www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Competició de regional Competició de regional La FCF l’ha encertat. Francament, és molt millor que no hi hagi la disputa de la Copa de Catalunya, o Supercopa, o el que sigui, fins que Catalunya sigui efectivament Catalunya. S’acabaran aleshores les discussions i tothom, inclòs el Barça, voldrà guanyar l’esmentada Copa i no dubtarà a presentar-hi els millors jugadors que tingui. Però no és aquesta la situació d’ara. La Copa de Catalunya, amb aquest format i encara que en diguin Supercopa, és una patxanga, un partit de costellada i, com a molt, un entrenament més de cara a la temporada que encara no ha començat. I sense tenir en compte que, tot i així, el Barça la disputaria sense 10 jugadors de màxim nivell que encara són de vacances. Aquesta “competició” és una competició de regional, amb mentalitat de regional, igual que quan juga la “Selecció”, que ho fa encara com a regió i no com a nació, no fotem. Millor, molt millor, doncs, que la FCF hagi anul·lat aquest partit que havia de ser dimarts que ve. Estic, d’altra banda, convençut que no trigarem gaire a jugar-la de veritat, aquesta competició. Vull dir, a disputar-la amb alguna cosa seriosa en joc.www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Oportunisme espanyol Oportunisme espanyol Ni idea del grau d’implicació o no d’Oriol Pujol en tot aquest afer de les ITV. Ni idea, però no falla. Aquests murmuris, aquests dubtes, sempre apareixen en moments com aquest. Oportunisme espanyol i espanyoler de la fal·làcia. Cap presumpció d’innocència. Aquesta cosa de fer-te aparèixer com a culpable abans que res no s’hagi demostrat. Llençar brutícia quan el motor sembla en marxa i pren embranzida. Molt oportú tot plegat. Com sempre, d’altra banda. I amb tot això, la inauguració dels Jocs de Londres m’agafa desprevingut. Ostres, dec haver perdut l’esperit olímpic.www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Mestres de Mestres Mestres de Mestres Santi Trullenque, cineasta, amic i realitzador del programa, em fa saber l’emissió de les entrevistes, exceŀlents per cert, que ahir passaren pel 33. Mestres de Mestres. Vinyoli hi interviuà Raimon, cantautor, i Eudald Carbonell, arqueòleg i antropòleg. Raimon, amb aquella mena de serrell retallat que trobo tan lleig, noto que s’escolta i s’agrada quan parla. Raimon ha aportat molt al país, sí, i diu que va tenir molta sort amb els mestres que tingué. Els esmentà i prou. Sensació que es magnifica ell mateix. Ressonància internacional, diu. Força irrellevant tot plegat. Més aviat lamentable. Fins i tot quan a la conversa apareixen Fuster, Pla i Espriu, i àdhuc Ausiàs March. Descrèdit de la realitat. ¿Què els diria avui, als mestres que tingué? Els demanaria perdó, reconeix. Molt més interessant em semblà la intervenció d’Eudald Carbonell. El llenguatge com a cosa innata al gènere, però no pas a l’espècie. Distinció entre gènere humà i espècie humana. Distinció entre Hominització i Humanització. Carbonell apareix molt més natural i proper que Raimon, més pagat d’ell mateix. Primer és el coneixement, després el pensament. Primer conèixer la pedra, després pensar-hi. Relació clau la de mestre i deixeble. Com més saps més pots ensenyar. Aquesta obvietat avui tan oblidada a les llars d’infants i adolescents en què han acabat convertits els nostres centres d’ensenyament. Educar-nos en consciència i en coneixements i no en valors, que només són útils als qui no saben. Energia de les interaccions. Foc o televisió. Foc. I la primera cosa, conèixer les dones. I tot allò que es pot pensar es pot fer. Rialb, París, Gerges Laplace. Construir pensament a partir del coneixement. Disciplina. Conèixer les coses com són. Urgència: compensar els avenços tecnològics amb l’adopció de comportaments públics i privats més acostats a la nostra humanitat, a la nostra dignitat, i allunyats de la depredació insensible d’ara mateix. Tenim 20 anys per fer-ho. No és gaire i anem molt justos. Iŀlusió, però. I un plaer sentir i escoltar Eudald Carbonell, de veritat. De tant en tant hi ha programes així a la televisió. Mestres de Mestres.www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Forces d'ocupació 25072012Votacio2.jpg
@miquelcolomert Fugaçment feliç Fugaçment feliç Hi ha Déu n’hi do el nombre de persones, insistents, que amb freqüència em demanen que faci pública al feisbuc, per exemple, la meva data de naixement. He de dir que no penso fer-ho. No penso fer-ho perquè no té cap importància i perquè, a més, fer-ho no canviaria les coses. No penso fer-ho perquè passo massa vergonya aliena cada vegada que s’escau que he estat convidat en una d’aquestes festes de natalici i inevitablement els convidats, a l’hora del també inevitable pastís amb espelmetes, entonen allò tan papanates del “que siguis molt feliiiiç”. Molt feliç. Fugaçment feliç. Em demano què és el que realment ens importa quan demanem als altres quan han nascut. Generacions espontànies. Insensibilitat de la natura. Quan un foc s’encén, costa molt, després, d’apagar-lo, extingir-lo. I és paisatge arrasat allò que apareix immediatament pel dessota. ¿T’importa gaire quan vaig néixer, l’edat que tinc o el temps que em queda de vida? Espriu detestava les felicitacions de Nadal, de sant o de natalici i demanava als seus amics i coneguts que fessin el favor de no recordar-lo mai més en aquestes dates. Jo també. Discreció, privacitat. ¿Què és el que realment t’importa?	@miquelcolomert El que hauria de ser foto(36).JPG

January 2012

@miquelcolomert
Temptació de disparar

Temptació de disparar
Adveniment d’aquell cert optimisme que comporta el fet que els dies ja són un poc més llargs i que d’aquí 2 dies serà Sant Pau, que l’hora hi cau. Quarts de quatre de la tarda d’aquest diumenge de gener i dues nenes que es banyen, bany de mar, entre xiscles i rialles, i la mare que al cap de poc les fa sortir de l’aigua, que no deu passar de 12 graus, i les renya. Observo, després, la riera des del balcó de casa. N’hi ha un que arriba amb una moto d’aquestes de gran cilindrada i l’aparca. L’aparca, però ho fa malament perquè l’aparca com li dóna la gana i sense tenir per res en compte ni present els espais per a motos perfectament dibuixats i delimitats damunt de l’asfalt. Aparca en diagonal, tant li fa. Baixa del vehicle i s’està una bona estona per enllestir les operacions de buidar la capsa que hi duu incorporada, prendre’n un parell de bosses, dipositar-hi el casc i aplicar el fermall a la roda de davant per tal d’assegurar-se que ningú no pugui endur-se-l’hi. Just davant seu veu que hi ha instal·lat un d’aquests enormes vehicles-elevadors que aquests dies serveixen per esporgar els arbres. El noi se’l mira i deu pensar que potser la seva moto pot arribar a molestar un hipotètic moviment de la màquina. Però res. Fa veure que es pentina una mica així, amb les mans, i se’n va. Abans, però, aixeca la vista enlaire i veu que el miro i veu que li faig un gest negatiu amb l’índex de la meva mà dreta. Botifarra, em respon, amb el dit del cor enlairat. L’estètica és ben bé l’estètica del xitxarel·lo-trinxeraire indignat tan freqüent i comuna, per desgràcia, avui dia entre nosaltres. La moto, no cal dir-ho, queda de tal manera que impedeix que qualsevol altra pugui accedir amb comoditat a l’aparcament. Confesso la temptació de disparar si hi hagués hagut a l’abast alguna cosa amb què fer-ho.www.miquelcolomer.cat

@miquelcolomert
Capmàs de llengües

Capmàs de llengües
Català i castellà, departaments comuns i indistints. Aquest és, sembla, el futur que ens espera. La meva filla petita fa un màster en ensenyament. Ara de tot se’n diu màster, paraula ampul·losa. Fins no fa gaire se’n deia CAP (certificat d’aptitud pedagògica, molt més ajustat a la realitat), però no permetia ingressar els més de 2.000€ que val matricular-s’hi. Bé, això ara és així. Grans paraules, continguts petits. El cas és que aquest màster és de català i castellà. Barrejat. Com si fos indistint. Alerta amb això. Alerta amb aquesta mixtura. Alerta perquè el català és una llengua postergada, una llengua d’estar per casa i que no compta en el concert de les nacions lliures del món. Tot el contrari del castellà, llengua poderosa amb un estat poderós al darrere, un estat que té el castellà o espanyol com a única llengua. Alerta, doncs, perquè aquesta pot ser una trampa mortal i definitiva. Si dius que et sents tan català com espanyol és que ets espanyol. Sense llengua no hi ha país i la pretensió sembla ser anar diluint la llengua dèbil en la llengua poderosa. I sense fer gaire soroll. Culpa de cadascú de nosaltres, també, tanta transigència. Perquè, és clar, si resulta que podré ser professora tant de català com de castellà, ¿com és que, posats a fer, no poder ser-ho també de francès, o d’italià, o d’anglès? O d'àrab. ¿Per què no un capmàs de llengües? És clar, doncs, que ens queda tan sols un camí. No vull renunciar al castellà ni a cap de les llengües que més o menys sé. Però hem provat tots els camins i tots han resultat equivocats. En queda un. L’únic que pot salvar la llengua, l’únic que pot fer que el català esdevingui la sola llengua oficial de Catalunya. I que no sigui indistint el fet d’ensenyar català, i en català, que el fet d’ensenyar qualsevol altra llengua. I en qualsevol altra llengua.www.miquelcolomer.cat

@miquelcolomert
Aquest correu convé que circuli

Aquest correu convé que circuli
Benvolguts amics i amigues
El procés contra el català com a llengua vehicular a l’escola no s’atura i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha reactivat el procés judicial per acabar amb la immersió lingüística http://www.abc.es/20111225/comunidad-catalunya/abcp-tsjc-reactiva-proces... .
La reactivació del cas significa que el Ple de la Sala Contenciós Administratiu del TSJC tornarà a obligar en breu la Generalitat a complir amb les sentències que l’obliguen a introduir la llengua espanyola com a vehicular de l’ensenyament.
Només aconseguirem blindar el nostre sistema d’immersió lingüística si aconseguim que el Parlament de Catalunya aprovi per Llei que el català és la única llengua vehicular de les nostres escoles. Llavors el Govern tindrà un instrument legal per no acatar les sentències que l’obliguen a introduir la llengua espanyola a l’ensenyament.
Ajuda’ns a recollir signatures per a fer la petició al Parlament que el català sigui blindat per Llei com a única llengua vehicular. Fes-te voluntari omplint el formulari del web www.escolaencatala.cat i, si us plau, reenvia aquest correu a tots els teus contactes.
T’adjuntem el díptic informatiu on expliquem amb més detall els objectius de la campanya.
Si ja t’has fet voluntari i vols col·laborar, i encara no ens hem posat en contacte amb tu, ens pots escriure a info@escolaencatala.cat.
Moltes gràcies
Campanya Defensem l’Escola en Catalàwww.miquelcolomer.cat

December 2011

@miquelcolomert
Curial e Güelfa

Curial e Güelfa
Cavallers valents i dames enamorades. La nova edició del Curial e Güelfa, a cura de Lola Badia i Jaume Torró, que ha publicat Quaderns Crema. La mala sort d'aquest llibre imprescindible: haver hagut de conviure amb el prestigi del Tirant, de qui sempre ha quedat un poc a l'ombra. El Curial és un llibre anònim, però no hi fa res. Probablement mai no arribarem a saber res del cert en relació a la seva autoria. De manera que més val no capficar-s'hi. Cavallers valents i dames enamorades. També jo, com el conseller Puig, sóc monàrquic. Un rei per a Catalunya. Curial guanyava sempre. I guanyava no només pel fet de ser físicament i tècnicament superior, sinó pel fet d'ésser-ho moralment. Com el Barça d'ara mateix. El somriure de Curial, aquell somriure permanent, alegre, de satisfacció autèntica, és una de les grans lliçons del llibre. Ser com Curial. Curial enamora. Com el Barça de Guardiola. Curial enamora les dones amb qui es topa. La primera, Güelfa, vídua de 15 anys a causa de l'esgotament físic del seu jove marit, li paga tota l'educació cavalleresca perquè no pot resistir els naturals apetits de la carn que la combatien incessantment. Però Güelfa és gelosa i possessiva i mai no ens acaba de caure bé del tot. Al contrari de la germànica Laquesis, de qui el professor Espadaler va fer que tots ens enamoressim el primer cop que vam llegir el llibre fa ja tants i tants anys. Desbordant erotisme suggerit. I Càmar, la tunisiana, que mor d'amor per l'heroi. Cavallers valents i dames enamorades. Novel·la del XV, però amb l'acció situada al XIII. Lectures i referents culturals de la gent cultivada d'aleshores: Virgili, Boccaccio, Dant, Petrarca. El Curial és un plaer immens. És un plaer malgrat que Güelfa, després de tota la comèdia que arriba a fer, acaba sortint-se amb la seva, que és casar-se amb Curial. Però aleshores el llibre s'acaba. I s'acaba potser també perquè, amb el casament, s'acabarà l'amor. Una altra de les lliçons de la novel·la. I Déu nos en guard, això sí, d'una nova transició, però aquesta vegada amb Bono! O amb Aznar! Ser com Curial. I Feliç Any Nou!www.miquelcolomer.cat

@miquelcolomert
Amb la Internacional, encara

Amb la Internacional, encara
No és freqüent el polític que escrigui bé i escrigui, a més, sobre temes que no siguin de política estricta. M’agrada com escriu Joaquim Nadal, president del grup parlamentari socialista i candidat que fou, un dia ja llunyà, a la presidència de Catalunya. Llegeixo avui el seu article de l’altre dia, al PuntAvui, sobre si al final encara caldrà considerar obsolet Josep Pla, per exemple. I no m’he pogut estar de pensar, mentre llegeixo, que no em quadra gens la imatge de Nadal cantant la Internacional al final del congrés del seu partit aquest migdia. Nadal, m’agrada com escriu i m’agrada com parla. És dels pocs lletraferits que hi ha en primera línia de la polítca i sempre se m’ha fet estrany veure’l militar on milita. ¿Com pot ser que algú que es nota que estima i coneix el país pugui fer part de la mateixa cosa on hi ha Iceta, Zaragoza, Chacón, Corbacho, Montilla? El nou PSC encara canta la Internacional, sí, i en castellà, només faltaria. Com si fos pràcticament l’himne de Catalunya. I Nadal allà. No ho entenc, de veritat.www.miquelcolomer.cat

@miquelcolomert
El poema, l'exemple i el que de vegades voldríem

El poema, l'exemple i el que de vegades voldríem
Si no t’ho estimes de tot cor, no hi ha res que puguis defensar i sortir-te’n. Dol d’aquest dia de la Mare de Déu en què se n’ha anat, ens ha deixat, una persona que per damunt de tot ha estimat. Feina, família, poesia, església, deport, poble, país. Ha viscut per això i ha viscut estimant-s’ho tot. I defensant-t’ho, per tant. No rebrem el seu poema de Nadal enguany. Primer any sense el seu poema. El poema i l’exemple de la seva vida. Vida viscuda. Vida escrita. També els bons se’n van. També ens deixen. Queda el testimoni i queda la memòria de la gran obra que ha estat el seu pas per aquest món, d’acord. Memòria i testimoni que no arriben, però, a ser prou consol quan tot és tan recent. Perquè no, no ha viscut debades aquest gran arenyenc d’Osor.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

(De M.M.P. Llibre d’absències, amb tan sols el canvi d’una vocal)

De vegades, les evidències enganyen. Això és, si més no, el que voldríem.
www.miquelcolomer.cat

@miquelcolomert
Inquiet per sempre

Inquiet per sempre
Moltes estones passades amb el Viatge al fons de la nit, aquesta mena de revulsiu contra tota la humanitat benpensant. Céline embriaga i arriba un moment que ja no saps si llegeixes o t'escalfes el cap. És una mica com m'ha passat amb tot al llarg de la vida. Les dèries. Una després de l'altra. I et tornes inquiet al final. Fins que ja no pots deixar de ser un inquiet. Inquiet per sempre. M'aturo en una de les pàgines de Detroit i després en unes d'altres de París. A Detroit m'enamoro, però acabo fugint de l'amor. I segur que l'estimava força. De fet, l'estimava molt. Però es veu que encara estimava més la meva dèria, aquestes ganes de fugir de tot arreu, a la recerca de jo què sé, per neci orgull, sens dubte, per convicció d'una mena de suposada superioritat. I, així, de tan afectuosa com ella era, vaig acabar per confessar-li la mania que em turmentava de fotre el camp de tot arreu. També d'ella. No servia de res ser afectuós amb mi. I ens besàvem, sí. Però jo no la besava bé, si més no no la besava com ho hauria hagut de fer: de genolls. No, no la besava bé i sempre pensava una mica en una altra cosa al mateix temps, a no perdre temps i tendresa -inquiet- com si m'ho volgués guardar tot per a no sé què de magnífic, de sublim, per a més tard, però no per a ella, ni per a allò. Vida al fons de la foscor. La Vida, l'autèntica fulana dels homes de debò, diu Céline. I després ve París, i el Sena, i la gent, homes i dones, que s'hi fan pipí. Però això ve després i ja en parlarem si un cas. Inquiet.www.miquelcolomer.cat

November 2011

@miquelcolomert
La mateixa cantarella

La mateixa cantarella
No sé per què hi esmerço ni 5 minuts, però el cas és que he seguit, aquesta setmana, la conferència d'Iceta, aquest noi de qui no es coneix l'ofici, però que des que era un adolescent que deu anar amb cotxe oficial. D'aquell temps de Cornellà com a mínim. Es postula ara com a futur primer secretari del PSC i no assegura que vulgui també ser candidat a la presidència de Catalunya d'aquí 3 anys. Dic que no se'n coneix l'ofici i el cert és que és d'aquells que, de la política, n'ha fet ofici. ¿Quant de temps hi porta? Si de la política en fas ofici, aleshores és que no hi ets per servir sinó per servir-te'n i l'únic que t'importa és el benefici que pugui aportar-te a tu. El país tant se te'n fot. Però és que, a més, t'escolto i les teves paraules em transporten a un món que no sé veure per enlloc. Un món del passat, obsolet. Estat de benestar (que no podem pagar), igualtat d'oportunitats, redistribució de la renda, de la riquesa, del saber (¿com es redistribueix el saber?) i del poder. Cogestió, foment de l'economia social. Tota aquesta cantarella. Mai l'esforç ni el mèrit. Ni que cap aportació sigui exigida ni exigible. Iceta. Iceta i el seu seguici.¿Què ha aportat aquest noi al país després de tants i tants anys? Aliança social del progrés, diu encara. I no sé què de la igualtat de drets i deures pel que fa a la immigració. Tot això, i més, diu Iceta, després de 3 solemnes patacades els darrers 12 mesos. Una darrera l'altra. Aquesta enorme mascarada que tant de bo es converteixi, per sempre més, en residual. Gent sense ofici, però amb benefici, que, al final i com a premi, encara els fan senadors, com Montilla. I tant que estem en crisi! I no sé per què hi esmerço ni 5 minuts.www.miquelcolomer.cat

@miquelcolomert
És la seva opinió

És la seva opinió
Declivi de la cultura i del prestigi del saber. També per aquí s'expliquen les raons de la crisi. Llegir, rellegir, descobrir, avaluar, apreciar, diu i recomana Bloom. La crítica actual no pot capgirar -no n'és capaç- el declivi de la cultura. Però podria, si més no, donar-ne testimoni. Pensament feble. Ha estat més important el color de la pell, l'orientació sexual o l'origen ètnic que no pas cap criteri veritablement artístic o estètic. El nou cinisme que tant de bo esdevingués, de sobte, vell, antic, superat i anacrònic. I ara posem el crit al cel per la tisorada a la televisió! L'excés de la vida a través de tantes pantalles. Magnificència de la realitat virtual i el risc d'acabar per sempre amb la possibilitat d'inspiració i de pensament. ¿On ets tu? ¿Quin lloc ocupes? ¿Què saps? ¿Qui ets? ¿Què ets? També l'escola ha desertat de la literatura com a forma de vida. Ja fa temps. Ara s'ensenyen CMC (Ciències pel món contemporani, o alguna cosa així) que ningú no sap exactament en què consisteix. I hem anat convertint-t'ho tot en matèria opinable en lloc de mirar de transformar l'opinió en coneixement. El resultat: aquesta noia valenciana que fa de consellera, crec, i que opina que Ausiàs March fou l'autor del Tirant. I no passa res. És la seva opinió. No dimitirà ni la faran dimitir. Només faltaria.www.miquelcolomer.cat

October 2011

@miquelcolomert
Que mai més no sigui festiu

Que mai més no sigui festiu
El que dic és que la festa de demà és una estafa. Estafa als empresaris, sobretot, però no només. Una festa en dimecres, a meitat de setmana. Quina vergonya. El meu germà m’explica que els qui normalment els porten gèneru els dimarts a les 5 de la tarda avui ho han fet a les 2 perquè després ja plegaven. Dimecres és festa, però dimarts a la tarda ja no treballen. Aquest país va així. ¿Què se suposa que se celebra, demà, a més a més? Perquè això de la Hispanitat no passa de ser, en tot cas, una pura qüestió geogràfica. Vull dir que sí, que som hispans, però ho som perquè som peninsulars i això no es pot pas negar. La Hispània dels romans fou la denominació geogràfica de la península on vivim. I res més. Després Castella se n’apropià i sorgí l’Espanya castellana que coneixem i sobre la qual ara no cal que m’estengui. Goso demanar que mai més no sigui festiu un dia com el de demà. ¿Qui pagarà les hores no treballades? ¿Quina cosa ha aportat al món, i en què l’ha millorat, aquesta cosa de la Hispanitat? Tots són grans països capdavanters, ja ho veiem. Capdavanters, però, en l’administració de la misèria. Capdavanters en l’estafa, en la ignorància i la depredació. I en la tergiversació i en la fatxenderia i en l’apropiació d’allò que no és seu. El súmmum del pessimista és el d’aquell que diu, en castellà, ¿Y si nos quitan lo bailao? Bé, la cosa americana, la vam començar a ballar i a pagar des d’aquí, la Corona d’Aragó. Aquella enorme gesta nàutica. No sóc gens pessimista. Però és cert que aquesta història, i d'altres, ens l’han ben presa. Mai no han parat de robar-nos la cartera. Mai. Sóc hispànic, és clar, i sóc català i sóc d’Arenys. I no em cal cap dia de festa per recordar-me’n. I em fa molta vergonya, a més, que demà no hi hagi classe.www.miquelcolomer.cat

@miquelcolomert
Benaurada nosa

Benaurada nosa
No acabo de veure clar el motiu pel qual el president Mas s'ha disculpat. O potser és que l'hi veig massa, de clar. Sempre ens estem disculpant. Etern sentiment de culpa. És cert que hi ha accents que són difícils d'entendre o que, directament, no s'entenen. Mas no va dir pas cap mentida i no sé quin és el problema. No ens hem de fer perdonar res. No hem d'estar sempre disculpant-nos i aquí l'únic problema que hi ha és que existim -tot i la nosa que fem, benaurada nosa!- i que encara hi som i que Déu n'hi do la força que tenim malgrat tots els complexos que encara ens fan anar amb el cap massa baix. Hi ha aquest noi que juga a bàsquet amb el Madrid, aquest noi que és de les Illes i que es diu Llull, cognom venerable, i la veritat és que costa molt saber que es refereixen a ell quan sents que diuen “Yul”, o alguna cosa semblant. Fa riure i hi ha moltes més coses d'aquest estil. Bé, deixem-ho córrer. Deixem-ho córrer, però els surt gratis i de franc encara, als espanyols d'Espanya i de Catalunya, el menyspreu constant, i l'insult, envers tot allò que s'allunyi dels seus estrets límits mentals. Som nosaltres el país ocupat, i és la nostra la llengua menystinguda, i no té cap sentit, i és absurd, aquest malaltís i constant sentiment de culpa cada vegada que gosem dir una veritat.www.miquelcolomer.cat

September 2011

@miquelcolomert
Instrument de civilització

Instrument de civilització
Esdevenir deutors de persones que no coneixem, de persones que no hem conegut. També ho té això, la literatura: ens converteix en deutors de les persones que hem llegit. Deute sense interès monetari. Dec tant a tantes persones! Persones que hi són encara i persones que continuen essent-hi a través de tot el que deixaren mentre hi foren. V-M ha estat, i és, un d'aquells amb qui més deute he subscrit i, entre moltes d'altres coses, li dec l'accés al Manual del Distret que esmentava l'altre dia. Alejandro Rossi. Origen florentí (1932), ciutadà mexicà i professor de filosofia. De l'estirp de Montaigne. En un dels pròlegs del llibre, concretament al de Monsiváis -mort de no fa gaire-, hi ha les creences d'aquest distret que tant s'hi fixava. Crec en els substantius i els seus complements, els adjectius, crec en els verbs i en els ritmes de les frases. I en l'esperança del civilitzat, una esperança que no rau en la il·lusió del progrés infinit sinó en el do concedit per l'Humanisme i la literatura d'acostar-se al passat sense prejudicis, al present i a les idees, als temes polèmics i als temes insignificants. Estirp de Montaigne. Escriure bé és pensar bé, però no tan sols pensar bé. És també fer del gaudi de l'idioma l'instrument per excel·lència de la civilització.
L'honor d'aquest deute i el plaer d'aquest Manual del Distret.www.miquelcolomer.cat

@miquelcolomert
No som compatibles

No som compatibles
Hem d'incidir més en allò que ens uneix que no pas en allò que ens separa. Doncs no, senyor Rajoy. No i no. Allò que ens separa és molt més important i té molt més pes que allò que ens uneix. De fet, el que ens uneix, a mi, em fa més aviat vergonya. El que ens uneix és fruit de la colonització a què hem estat sotmesos per part de Castella i per part d'Espanya. Passo una part de la tarda escoltant i llegint Joan Solà, que ens deixà malauradament de manera prematura aviat farà un any. No sé si els diputats catalans tenen gaire present allò que el doctor els digué al mateix Parlament el 2009. Solà digué la veritat del que ens passa. Ara Espanya atura la interlocutòria sobre la immersió. Res de tot això no passaria si fóssim valents. Aspirem a la normalitat, senyor Rajoy. I la normalitat no passa per allò que ens uneix. El que ens uneix és la submissió, que és la nostra vergonya. El que ens uneix és l'escarni amb què Espanya ens tracta. Amb què ens tracta a nosaltres i a la nostra llengua. Senzillament senyor Rajoy, no som compatibles. I no hi ha complicitat. Allò que ens separa és massa profund perquè es tracta d'identitats, de finançaments, d'espolis, d'ultratges a la llengua i a la cultura. La seva, senyor Rajoy, és una identitat i una llengua no discutides. La meva, la nostra, no només és discutida sinó escarnida i això ens fa sentir subordinats, inferiors, degradats. Com deia Joan Solà magníficament: el català, la persona i la llengua, no pot ni vol sentir-se ni 1 minut més inferior a cap altra. Volem ser un país normal, senyor Rajoy. Com a mínim tal com ho és el seu. No m'agrada el que ens uneix i, en canvi, m'enorgulleix tot allò que ens separa.www.miquelcolomer.cat

@miquelcolomert
Quina mena de jovent

Quina mena de jovent
Darreres reunions abans de l'hora de la veritat. L'única cosa important és el que passa a les aules. Tu i els teus alumnes. Darrer cap de setmana abans de la veritable rentrée. Sé que tindré uns 140 alumnes dels quals hores d'ara només en conec 33. Moltes cares noves, doncs, per a algú que és tan poc fisonomista com jo. No m'agraden gaire les feines llargues i feixugues i per això procuro que cada classe s'acabi en ella mateixa i que la propera tracti també, fins al final si és possible, un altre tema. I encarregar deures encabat. Lectura sobretot, molt lectura. I en veu alta. Les estructures de la llengua, pensament, raonament. I l'exigència d'ordre i de silenci i el tracte de vostè amb tothom dins de l'aula. Fa massa temps que equivocàrem el camí i hem deixat de saber quina mena de jovent volem. Els dirigents del sistema sembla que hagin deixat de saber la mena de nois, i noies, que els agrada. Aposto pel tipus amable, valent, educat, net, amistós, feiner, responsable, rialler. Un jovent així. Però aquest model no el tenim prou definit i manca complicitat per part de moltes famílies, encara. Penso en el discurs de Guardiola ahir al Parlament. Hi és gairebé tot, en aquest discurs.
Claustre aquest dematí de divendres. Darrera reunió abans de l'hora de la veritat.
www.miquelcolomer.cat

@miquelcolomert
Camí llarg i feixuc

Camí llarg i feixuc
1 de setembre. Reunions a partir d'avui. No serveixen de gaire. Aquest curs, que comença el dia 12, farem més hores de classe i tindrem més hores de dedicació no lectives i cobrarem el mateix sou ja rebaixat si és que no l'escapcen encara més. Ho farem sense rondinar, si més no jo. No penso fer cap vaga. Ara: tot anirà a pitjor. Cada professor haurà d'atendre més alumnes. No hi ha diners, però el principal problema del país no són els diners. El principal problema del país és el poc valor que fins ara s'ha donat al saber. Al saber i a les formes. Els darrers temps tot això ha fet la sensació d'un carnaval ininterromput. Tot ha hagut de ser lúdic i sobretot que no costés gaire esforç. Hi ha excepcions, és clar, sempre n'hi ha, però en general aquí ningú no sap res de res, i a més a més tampoc a ningú no importa. Tot ha de ser lúdic i poc sacrificat. I, encara, el pitjor és que ens hem dedicat a no ensenyar sinó els aspectes dolços i el costat bo de la vida pensant que ja arribarà el moment que la raó ajudi als nois i noies a acceptar o a combatre tot el que hi ha de dolent. Però, ¿de quina manera pot formar-se la raó si no se l'aplica cada dia a distingir el bé del mal? La vida és una educació constant i cal estudiar i aprendre-ho tot. I ningú no ha dit mai que això sigui fàcil ni que sigui un joc. Ara en paguem les conseqüències. L'economia reflecteix la baixesa moral general. La misèria pitjor és la ignorància i un país que estalvia en ensenyament i en formació -en educació- no és un país ni és res. No passa de ser un bluff. El redreçament, si és que no és ja massa tard, serà un camí llarg i feixuc. La ignorància no és compatible amb la riquesa. Ni amb la llibertat.www.miquelcolomer.cat

July 2011

@miquelcolomert Ridículament correcte Ridículament correcte En P. A. és un amic que si un dia, pel que sigui, es troba que no porta diners i tu li pagues les copes, se sent obligat la propera vegada que us trobeu a regalar-te un llibre, posem per cas. No cal dir que això, a ell, l'honora i a mi em plau. Sobretot si el que em vaig trobar ahir mateix és una cosa tan important i necessària com Ridículament correcte, del britànic Anthony Browne, que publicà el febrer de l'any passat La Campana i que tracta del perill totalitari de la correcció política. He llegit més de la meitat de les 169 pàgines de què es compon el llibre i m'ho passo la mar de bé. La correcció política vista com a marxisme cultural que, més que obrir les ments, les tanca per sempre. Perquè inqüestionablement i automàtica dóna suport a aquells que considera víctimes, sense tenir en compte si se'l mereixen o no, i es posa en contra dels poderosos, sense tenir en compte si són malignes o benignes. Per als políticament correctes, Occident, els EUA i les multinacionals no poden fer res de bo, i els països en desenvolupament no poden fer res de dolent. La correcció política tendeix també a posar els suposats drets dels criminals per damunt del de les seves víctimes, amb la qual cosa entorpeix l'aplicació de les lleis i porta a una escalada criminal. Igualment, en desafiar l'autoritat dels mestres, provoca falta de disciplina a les escoles i, com que promou la igualtat per damunt de l'excel·lència, degrada el nivell educatiu i instructiu, i infla les notes dels exàmens fins al punt que gairebé ja no volen dir res. I així, successivament. La correcció política és el gran mal dels nostres dies. La correcció política és una ideologia que classifica determinats grups de persones com a víctimes que necessiten que se'ls protegeixi de la crítica i que fa que els seus partidaris tinguin la sensació que no s'hi ha de tolerar cap mena de dissensió. La correcció política, per tant, ve a ser, clarament, la dictadura de la “virtut” i dels “virtuosos”. I així, a poc a poc però sense aturador, tothom va aprenent a aparèixer com a víctima perquè hi ha poques coses tan poderoses en un debat públic com posseir un estatus reconegut de víctima, i la victimització pública es veu tan ben recompensada que la gent té molts incentius per presentar-se com a tal. Es tracta de presentar-te com a víctima. El benefici és assegurat. Browne mostra una quantitat gairebé il·limitada d'exemples. I sempre amb el mateix denominador comú: per als políticament correctes, la veritat no és cap argument; per als políticament incorrectes, la veritat és el principal argument. Explica Browne, per exemple, el cas de Larry Summers, rector de la Universitat de Harvard, que va suggerir vagament que determinades diferències innates pel que fa a les habilitats que tenen els homes i les que tenen les dones podrien explicar que els primers arribessin més amunt en l'àmbit acadèmic. No cal dir dir fins a quin punt el rector va haver d'afrontar vagues, denúncies i peticions de dimissió per part de gent que no va aportar cap prova que demostrés que no tenia raó. En fi, no acabaríem mai. El gran mal del nostre temps, la correcció política. També els nens que abans hauríem qualificat de malcriats i mancats de disciplina ara són considerats víctimes d'un trastorn de dèficit d'atenció amb hiperactivitat a qui cal donar suport i tractament i totes aquestes i d'altres immenses collonades. I acabo ja, que si no em sento com un cavall desbocat. M'adono ara que no he posat ni un sol punt i a part. Bé, ja és tard. Una darrera cosa, però. Aquests actors, multimilionaris o no, de Hollywood i d'arreu, que se senten tan i tan bé quan fan campanya contra la pobresa al món i reclamen més ajuts al “culpable” Occident (en lloc d'assenyalar els líders africans com a responsables de la greu situació de la seva gent i de demanar un millor govern). Quina gràcia que em fan, aquests actors! I gràcies, P.A., d'aquest regal magnífic i inesperat. Surt a compte, de vegades, que hi hagi persones que no porten diners. Veig ara una foto d'activistes pels drets dels animals engabiats al centre de Barcelona. Es deu tractar, segurament, d'activistes amb vocació d'animals.www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Populisme barat Populisme barat No m'agradaria que el batlle i els regidors del meu poble o de la meva ciutat es rebaixessin el sou. No me'n refiaria si ho fessin. I ara sembla que s'hagi posat de moda. El batlle del poble X es rebaixa el sou! Gran notícia! Sensació de demagògia i de populisme barat. No és cap consol ni em sembla que amb mesures d'aquesta mena se surti de cap crisi. Fa l'efecte com si rebaixant-te el sou rebaixessis també la teva responsabilitat i la teva dignitat i et sentissis culpable d'una situació que no has pas provocat tu. Igual que els càrrecs electes i de representació que renuncien a cotxe oficial i ara van amb metro, autobús o bicicleta. O els diputats europeus que viatgen en classe turista. Jo no ho faria mai. No em sembla que sigui aprofitar-se de res. Un càrrec no és per sempre, però mentre s'ostenta cal fer-ho amb la dignitat que li correspon. Ja se sap que hi ha corrupció, que sempre n'hi ha hagut i que sempre n'hi haurà perquè és condició humana. I naturalment que cal combatre aquesta corrupció en qui es demostri que hi ha caigut. Prefereixo, però, fixar-me en els honestos. Perquè hi ha també qui exerceix el seu càrrec i la seva responsabilitat de manera honesta i esforçada i aquests constitueixen l'exemple a seguir. Rebaixar-se el sou no és donar exemple de res. Rebaixar-se el sou no retorna la confiança ni l'esperança. Rebaixar-se el sou ho rebaixa tot. Àdhuc la moral.www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Classes particulars (i/o grups reduïts) Classes particulars (i/o grups reduïts) CLASSES DE REFORÇ, APROFUNDIMENT I PREPARACIÓ Llicenciada en Ciències Polítiques, amb alt nivell d’anglès, francès i italià, i amb molts cursos d’experiència, s’ofereix a donar classes particulars de Primària, Secundària, Batxillerat i preparació per a la Selectivitat (PAU). Vehicle propi. TELÈFON 609.390.394 (Marga Colomer)	@miquelcolomert Callar i mirar-nos Callar i mirar-nos Solemnes Completes, com cada any, la vigília del sant patró. Honor i Glòria a sant Zenon! Content de trobar-hi persones que no m’esperava trobar. Vaig fugir, en acabat, cap a racons de soledat empès per la impressionant manifestació de mal gust i de falta de respecte de la xusma apilada a la porta de la parròquia. Vergonya i escàndol. I desordre, el gran enemic de la llibertat. Els agrada, es veu, l’himne en honor del patró i deu ser per aquesta raó que li lleven tota dignitat. No sé si són dels indignats. El que sí que es veu és que són indignes. I el problema, a més, és que el diàleg no és possible perquè la xusma és xusma i, per tant, ni pensa ni raona. Despersonificació i anonimat enmig d’un gran embalum infrahumà i premental. I la cridòria mofant-se del batlle escollit pel poble. ¿Què s'han cregut? Tants i tants diners llençats a les escombraries de la seva educació i formació. Déu no és pas lluny i és, segurament, el que tenim més a prop. Ells no ho saben, però. N’hi ha alguns que diuen ser agnòstics, pobrets; d’altres es confessen directament ateus i contraris a Roma. Bé. Sobta, tanmateix, que siguin més o menys "multicultis", aquesta gran carrincloneria, i que ara no els importi donar suport a una nova mesquita tot i que no saben àrab i que ignoren que l’imam és pagat directament per l’Aràbia Saudí, amb tot el que això significa. No, de cap manera. I tant de bo aprenguéssim tots, xusma inclosa, a callar i a mirar-nos, frisosos de no ser, mai més, un fragment de munió.www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert 4th July. 235 anys 4th July. 235 anys [...]Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, convocats en Congrés General, Reunits en Assemblea, apel•lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per la l’Autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents; que queden Absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple Poder per declarar la Guerra, concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els Actes i Providències a què tenen dret els Estats Independents. I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor. Avui fa 235 anys d’aquell 4 de juliol del 1776. Avui és l’Independence Day. Explica Amadeu Cuito, a Memòries d'un somni, que encara avui recorda el dia de principis de la dècada dels 60 del segle passat que acabava de lliurar les fitxes revisades dels cilindres de l’última fosa al seu metal·lurgista en cap quan entrà el president de l’empresa on treballava, la Mackintosh d’Ohio. En veure la seva taula buida,li va demanar què estava fent i que,quan li contestà que tot just havia acabat la feina que li havia demanat el seu cap immediat, el president va allargar el braç fins al prestatge on eren els llibres de metal·lúrgia i en deixà anar un damunt la taula tot dient-li amb un somriure: Aquí la feina no s’acaba mai. ¿D’acord?www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Tot allò que és bell Tot allò que és bell Giorgio Bassani (1916-2000), nascut a Bolonya, però fet i educat a Ferrara, escenari i testimoni de la seva obra, fou un italià important que creia en la redempció a través de la bellesa. Bassani era d'origen jueu i fou víctima de les lleis racials del 1938. Als anys 60 arribà, però, a vicepresident de la RAI i com a escriptor publicà, entre d'altres, una novel·la fonamental, El jardí dels Finzi-Contini (1962), de la qual tenim una traducció de Carme Serrallonga de l'any 87. Hi ha, també, una versió cinematogràfica excel·lent d'aquest llibre impressionant (Vittorio de Sica, 1971). La redempció a través de la bellesa i de la contemplació dels escenaris on hauria pogut ser feliç. Aleshores, el que en queda, però, és tan sols una pista de tennis buida i el revoltim de les fulles seques escampades pel vent. I els ressons d'un somriure, la lleu vibració d'unes bicicletes, la música d'una conversa, el record d'una faldilla blanca i una raqueta de fusta. I tu, i la meva biografia que mai no fou a les teves mans i per aquest motiu vas ser capaç d'abandonar-me. I ara, el que hi ha és la sòlida i civilitzada taula holandesa del Raconet de la Riera i les paraules de Paul Valéry a Monsieur Teste: tot allò que és bell és necessàriament tirànic.www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert Classes particulars (i/o grups reduïts) Classes particulars (i/o grups reduïts) CLASSES DE REFORÇ, APROFUNDIMENT I PREPARACIÓ Llicenciada en Ciències Polítiques, amb alt nivell d’anglès, francès i italià, i amb molts cursos d’experiència, s’ofereix a donar classes particulars de Primària, Secundària, Batxillerat i preparació per a la Selectivitat (PAU). Vehicle propi. TELÈFON 609.390.394 (Marga Colomer)

June 2011

@miquelcolomert
La mateixa sala d'espera

La mateixa sala d'espera
Aquest article té 10 mesos. De quan encara no tenia pàgina pròpia ni publicava a arenyautes.cat. I per això, avui, que fent endreça l’he retrobat, em plau de reproduir-lo.
La sensació, de vegades, que no ha passat el temps i que som allà mateix. De fet, ja sabem que el temps és immutable i que no passa i que som nosaltres que passem al seu voltant i després desapareixem i ell continua com si res. En fi. El que vull dir és que les pors continuen essent les mateixes que ara fa 90 anys, quan Xammar escrigué aquelles cartes adreçades a Josep Pla. Posar d’acord els catalans. Aquesta és la gran tasca. Posar d’acord tothom que vol la llibertat. Que primer sigui el país, la nació, i després els models de societat i la forma de l’Estat que volem. Ja ho decidirem després això darrer. Ja hi haurà eleccions i Parlament per donar forma a la llibertat. Aquestes cartes de Xammar a Pla, tan ben editades per Quaderns Crema i Xavier Pla! Va molt bé tenir-les i llegir-les aquests dies de només navegació.
El març del 1924, època del Directori de Primo de Rivera, Xammar escrivia que Espanya estava disposada a vendre-s’ho tot a canvi del no-plantejament internacional de la qüestió catalana. Igual que avui. Gairebé 90 anys després, la mateixa sensació. I Xammar, a la mateixa carta, parla dels qui més o menys governaven, o tallaven una mica el bacallà, o si més no s’ho pensaven. I deia que el que passava és que tota aquella gent tenia una por que se’ls enduia i, sobretot, una de molt concreta, integral: no solament els feia por ficar-se en un afer que signifiqués un risc immediat per a la pell, sinó que allò que de veritat els acovardia i els immobilitzava era la perspectiva de tenir de governar. Esperaven, diu Xammar. Esperaven. Però, ¿què esperaven? Esperaven un miracle, esperaven la rifa, esperaven que Abd-el-Krim els tragués les castanyes del foc, i, en canvi, no volien parlar amb ell.
Són sucoses, aquestes cartes, molt sucoses. Pla ho guardà tot i per aquesta raó avui les tenim. Les escrites en sentit contrari, és a dir, les que Pla trameté a Xammar, s’han perdut. El de l’Ametlla, segons Víctor Alba, era el més autèntic i el més mandrós dels periodistes catalans haguts i per haver. El cas és que aquestes cartes no hi són. Vés a saber que en deuria fer, Xammar. Una llàstima, sigui com sigui. I, també sigui com sigui, el cas és que continuem a la mateixa sala d’espera que 80 i 90 anys enrere. Per cert, ¿hi ha, avui, cap Abd-el-Krim?
www.miquelcolomer.cat

@miquelcolomert
Aquesta merda

Aquesta merda
El 22% d'alumnes de 6è de Primària, per sota del llindar de mínims. No m'estranya. No saben de lletra ni saben les quatre regles. Veritable misèria d'un país. Demanem després més salari mínim i demanem escurçar l'edat de jubilació i que si tomba i que si gira. S'ha d'acabar d'una vegada amb aquesta barbàrie. Ara mateix arribo a casa després d'haver passat un examen durant el qual m'he adonat que un alumne de més 18 anys escrivia coses que no tenien res a veure amb el que se li demanava que escrigués. Aquest alumne, després d'haver-li fet l'observació pertinent, em contesta que ell fa i escriu allò que creu que ha de fer i escriure, i no aquesta merda, assenyalant l'enunciat de l'examen que tenia davant seu. Bé. L'he fet, immediatament, fora de l'examen i suspendrà, és clar. Allò que li demanava era la transcripció exacta del Cant Espiritual, de Maragall, que havia de saber-se perquè ha estat un dels treballs del curs, i que encabat en fes un comentari. Aquesta merda, diu aquest noi que ha passat la Primària, la Secundària i que hauria d'haver acabat ja el Batxillerat. Aquesta merda de sistema d'ensenyament que tenim produeix aquesta indigència i aquesta gran mala educació. M'alegra, per aquesta raó, la decisió de la consellera Rigau: rigor, exigència, esforç, disciplina, ordre. I cap tolerància amb la mala educació i la falta de respecte. No afluixis, consellera.www.miquelcolomer.cat

@miquelcolomert
No et deixis salvar

No et deixis salvar
Ens creiem uns alliberats i ens pensem que podem arribar a tot arreu i que no hi ha distàncies, i tot això i allò. Ens ho pensem, però no és veritat. Segurament som més esclaus que mai. Esclaus de la tecnologia, ens passem tot el dia pendents de les indicacions dels ginys que tenim a disposició. Fem saber als altres què fem i on som a cada moment. Com si això fos tan important! Si ens hi obliguessin, ens hi revoltaríem. Amant de la discreció i d'anar fent allò que a cada moment es pot fer, combrego totalment amb Pla quan diu que l'home, cada vegada que descobreix la vida senzilla i hi entra en contacte, queda literalment sorprès i enlluernat. Tota la vida que fem ara sembla tendir a encadenar-nos progressivament i a separar-nos de l'autenticitat de l'existència. No som lliures perquè no sabem estar sols. Cada cop menys. Hem desaprès la virtut de la soledat i del recolliment. Les petites i necessàries dosis de romandre sols amb nosaltres mateixos. Hem anat fent de la vida un aparador on tots mostrem a cada instant i sense cap pudor les nostres vergonyes. Vergonyes d'indignats, per exemple, que ni trien ni voldrien deixar triar. Ara jo em serveixo de la tecnologia per fer arribar aquests pensaments als hipotètics lectors, d'acord. Trio entre servir-me'n o no. I decideixo servir-me'n. La cosa verament fotuda és perdre la capacitat de triar. Per això em costa tant acceptar de formar part de qualsevol mena de col·lectiu. Sembla que, si no piules o ets piulat, no siguis ningú. Però tampoc això no és veritat. La veritat és l'individu, i la seva feina, i allò que es guanya amb la seva feina, que és també la seva llibertat. I alerta igualment amb aquests humanitaristes d'ofici, que cada dia n'hi ha més. Si te'n trobes cap, corda't ràpidament l'americana o el que sigui que portis. Si no ho fas, et farà saltar la cartera. No et deixis salvar. Salva't! I mira de saber qui ets, i què hi has vingut a fer, aquí.www.miquelcolomer.cat

@miquelcolomert
Ensenyament o Educació

Ensenyament o Educació
¿Ensenyament o Educació? ¿Per què, amb els governs de CiU, el departament s’anomena sempre d’Ensenyament, i entre el 2003 i el 2010, amb els 2 tripartits, s’ha anomenat d’Educació? Mai, des del poder, no se n’ha donat raó. Pla solia recordar que els homes i les dones reben a les escoles educacions acurades (però potser volia dir ensenyaments): hom els ensenya la història i la gramàtica, l’aritmètica i la física, la gimnàstica i el francès (ara anglès). Jo no sé per què no han de rebre també lliçons d’idealisme, de cordialitat i d’amor. L’educació hauria de ser cosa de les famílies, però no sé fins a quin punt això és encara així. Qui estalvia la vara odia el seu fill, llegim a Proverbis, 13:24. I Kant afirmava que l’ésser humà és l’única criatura que ha de ser educada. Sensació que l’escola pública és avui el nostre titànic i el pensament únic que hi predomina representa el fet paradoxal que l’educació s’hagi convertit en un dels principals obstacles en el camí de la intel·ligència i de la llibertat de pensament. Temps d’exàmens i temps de correccions. No es tracta de cap antologia dels disbarats. A les escoles sempre n’hi ha hagut. Però potser ara han guanyat en èmfasi i qui hi incorre es queda tan ample, no passa cap vergonya i al damunt encara defensa el disbarat, o el minimitza. Gabriel Ferrater es llicencià en Filologia Romàntica. És clar, total per una té de més! No sé quina importància pot tenir una té de més! Ningú no està lliure de dir bajanades; l’únic que és greu és dir-les emfàticament (Montaigne). De vegades, més val callar. ¿Ensenyament o Educació? Totes dues coses hores d’ara. Departament d’Ensenyament i Educació. Perquè és molt millor restar callat i que sospitin la teva niciesa que no parlar i treure’ls del dubte. I em sembla que és de Lincoln, això.www.miquelcolomer.cat

May 2011

@miquelcolomert
Les ombres de la caverna

Les ombres de la caverna
Passada la primera experiència electoral seriosa. Patacada monumental, de campionat. No sóc militant d’ERC, però tornaria a apostar pel mateix candidat, que em continua semblant el millor dels qui s’hi han presentat, i pels mateixos companys de llista. L’error del tripartit continua passant factura, i grossa, i encara n’hi ha per temps. I la sensació, a més, que a penes ningú no deu llegir-se els programes electorals. Si no s’editessin, seria igual i els partits podrien estalviar-se un munt de diners. Tampoc les campanyes no serveixen de gaire, ni els debats. En orris, el somni del pacte amb CiU. Els defectes de qualsevol família acaben reproduint-se a la societat i són les ombres de la caverna de Plató (Llop). Tenia decidit, si la cosa hagués sortit bé, de dedicar un petita porció de la vida, encara que fos complicant-me-la, al servei del meu poble. No podrà ser. No puc negar, però, aquell cert alleujament, aquella sensació que en mi tot continuarà aproximadament igual. Que hi haurà les classes, que hi haurà la lectura i l’escriptura i encara alguns viatges que em queden per fer. I els dies que no et cal res ni ningú. I, sobretot, queden els fills i el fet de veure com consoliden el seu camí i omplen de mica en mica l’àlbum de la seva vida i el desig que sigui inexhaurible la seva capacitat de felicitat. I l’afegitó que significa tota la resta.www.miquelcolomer.cat

@miquelcolomert
Es diu Jordi Pera

Es diu Jordi Pera
Debat electoral, anit, centrat en els joves. A penes hi ha joves, però, entre els assistents. 4 o 5 tan sols. La sala és plena, però són molt pocs els de menys de 35 anys. Res de nou. Val a dir, això sí, que l'acte l'organitza un grup de joves, La Llotja, inquiets i compromesos. Joves que no aconsegueixen, tanmateix, arrossegar joves. El debat en si mateix té, com solen tenir tots, poc interès. Aproximadament les mateixes convencions de sempre. Cap sorpresa. Uns, de comptats, dominen més bé que els altres l'art de l'oratòria. Parlen mirant el públic i la seva dicció és fluïda. A l'altra banda, n'hi ha fins i tot un que se serveix del seu ordinador portàtil i no fa altra cosa sinó llegir a corre-cuita allò que hi té anotat. Molt poc interès després de gairebé 2 hores. Al final, cada candidat disposa d'1 minut per demanar directament el vot. De tots 7, només n'hi ha 1, un de sol, que se surt del gris i pobre i massa sentit guió adotzenat. Només 1 d'inconformista, només 1 que hi veu clar, que sap què passa i quin és el veritable problema de fons -la deriva, el desinterès i la falta de motivació general. Només 1 que no es conforma a demanar el vot i que va una mica més enllà. Voteu-nos, diu. Voteu-nos. I tant se val, però, si no ho feu. Perquè el més important, diumenge que ve, 22, és que voteu i no us quedeu a casa. Participació, mobilització, compromís. Aquest candidat és el meu candidat. I es diu Jordi Pera.www.miquelcolomer.cat

@miquelcolomert
Quatre mots

Quatre mots
Em demanen quatre mots que em defineixin. La campanya electoral comença d'aquí menys d'una setmana i crec que en realitat no som com ens pensem ser sinó com ens veuen els altres. Crec, per tant, que sóc com els altres em veuen i no tinc ni idea de com em veuen els altres ni si en el fons és veritat el que diuen que pensen de mi. De manera que vés a saber. Però bé, puc dir que sóc professor, o que faig de professor, i que és un ofici que m'agrada. Una de les coses que em fa més por d'aquest món és la ignorància i els ignorants i encara l'orgull que alguns mostren de la seva ignorància. Podria dir que hem de ser discrets, però a la vegada contundents. No tingueu por, digué Joan Pau II, ara beatificat. No tinguem por. Gran lema per a una campanya. Aquesta és una crisi econòmica, però és sobretot una crisi moral, una crisi de valors. L'absència de valors, la corrupció, aquest estirar més el braç que la mànega i de gastar més del que tenim. Crisi de les Humanitats. M'encanta Espriu i m'encanta Pla, tan diferents. El bilingüisme és una tragèdia per als catalans i voldria un poble i un país de gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. El meu model el constitueixen els pobles més avançats que el nostre. Crec que el saber és la llibertat i que la ignorància és l'extrema pobresa i l'esclavitud màxima. I que la cosa principal és el compliment dels deures i que sense això no hi ha drets. La llibertat es basa en el fet de poder triar entre el bé i el mal. He procurat sempre no tenir enemics, però, si malgrat tot han aparegut, he mirat de ser del tot diferent d'ells i d'actuar i de comportar-me també de manera diferent i sense mai deixar, però, de saludar-los amb respecte. No crec que totes les opinions siguin igual de respectables. Les persones potser sí, però les opinions no. El que jo pensi sobre mecànica, per exemple, no té cap importància perquè no en sé res i no puc opinar sobre el que desconec. Crec que, en general, les noves tecnologies han convertit l'ensenyament en una llarga sessió d'animació infantil. Crec en l'esforç, l'estudi, els colzes, la voluntat, la conversa, el bon humor i la rialla. Crec en la paraula. Admiro la saviesa, les Humanitats i el civisme. Crec que no es pot edificar una democràcia sòlida sense una població que sigui sobirana des del punt de vista intel·lectual. En fi, crec en més coses, segurament. No sóc ateu. No sóc multiculti ni relativista. Suposo que dec tenir alguna virtut, però el que tinc sobretot són defectes. Un dels principals és la mandra, una mandra immensa. En definitiva, però, el que jo pensi o deixi de pensar no crec que tingui cap importància comparat amb la immensitat de l'univers. La petitesa humana és, encara que no ens agradi, infinita.www.miquelcolomer.cat

April 2011

@miquelcolomert
Pla: arrel i projecte

Pla: arrel i projecte
Feia molt poc temps que exercia de professor amb plaça pròpia i recordo que el meu col·lega de departament era aleshores David Cirici. Érem al despatx i ens arribà la notícia. Pla acabava de morir. Diada de Sant Jordi del 1981. A la facultat ens havien parlat molt poc de Pla. No era ben vist aleshores en aquella Universitat tan sols antifranquista. Pla no fou republicà i atribuí tots els mals del que passà a la manera com es feren les coses mentre aquell règim durà. La fal·làcia del Pla col·laboracionista. Potser sí que es va creure que la cosa consistiria tan sols a posar ordre al caos i que hi pogués tornar a haver feina i que es pogués tornar a menjar. S’equivocà i se n’adonà de seguida. A la Universitat no m’ensenyaren res de Pla ni me’n feren llegir mai cap cosa. Fou el llibre de Castellet, Josep Pla, o la raó narrativa, que em va fer obrir els ulls. I des d’aleshores no l’he deixat. I avui la llengua és Pla. Potser no va ser un activista en sentit estricte, però ell va fer el català que avui parlem. El féu ell i la seva obra ingent i amb tot el reconeixement envers Fabra i Coromines. Tinc a la taula del despatx En mar, el volum 18 de l’O.C. I també el llibre de Lluís Bonada, L’obra de Josep Pla, aquest petit gran inventari de l’obra planiana. Podria tenir-n’hi d’altres, però hi tinc aquests. Mai no em sé estar de fullejar-los una estona. El Viatge al Rin: de Rotterdam a Basilea, per exemple. Creuers fluvials. Els vaixells de la Köln-Düsseldorfer. Passo sempre unes quantes pàgines de Pla abans de posar-me a escriure les meves coses. Ell és l’arrel i el projecte. Arrelat a la terra i projectat al món. No m’hauria fet res ser com ell, la seva conversa i la seva passió, un poc més net i endreçat, això sí. I sempre al marge de capelletes i de cenacles i amb amics que no tinguessin a veure amb el món de les lletres, tan ple d’enveges i de vanitats mai no satisfetes. Pla mai no va dir que visqués per salvar-nos els mots, però ho va fer. I tant si ho va fer! 30 anys sense Pla. 23 d’abril, Sant Jordi, aniversari de la mort de Shakespeare i de Cervantes. Però també de Pla. Mai no ho diuen. Mai no el posen al costat dels més grans. Jo sí.www.miquelcolomer.cat

@miquelcolomert
A expenses dels nous ginys

A expenses dels nous ginys
Matí de divendres a primera hora. Escric a corre-cuita abans de les classes. El dilema de ser esclau de la tradició o ser esclau de les coses falsament noves. Res de nou sota la capa del sol. L’Eclesiastès i Foix. M’exalta el nou i m’enamora el vell. Sensació que ja ningú no coneix l’Eclesiastès ni tampoc a penes Foix. No queda record de les coses passades ni en quedarà de les futures. I els qui vindran després ja no se’n recordaran. Apetit material, tan sols. Generacions noves a expenses dels ginys de la tecnologia i del negoci pel negoci sigui quin sigui i no importa gaire quin. Usar i llençar. I encalçar el vent. ¿Qui parla de Quaresma, avui? ¿Qui parla d’ajornar consecucions de plaers? Positivitat de les coses “falsament” noves si van acompanyades i tenen com a base el reclam de la tradició. Vanitat de vanitats, tenim, de cada vegada més, nous ginys i vivim més anys. Però vivim més anys amb les mateixes necessitats i amb les mateixes mancances. Estimar i ser estimats. Les madones borroses i el pintar extrem d’avui. “Veig esclaus anar a cavall i prínceps anar a peu com esclaus”. Hi ha una crisi econòmica, però hi ha, sobretot, una crisi moral i ja ningú no té paciència i qualsevol desig s'ha de satisfer ara mateix. Hem deixat de creure en res i tenim ídols de fang, tan sols. I, al damunt, ara no podem pagar el que es deu.www.miquelcolomer.cat

March 2011

@miquelcolomert Gols a porteria buida. Dietari Gols a porteria buida. Dietari I mentrestant aquí ens hem de deixar fer el gol que personatges com Jordi Cañas, María de Llanos, i tothom qui ho vulgui, s’expressin en castellà al Parlament. No ho podem impedir i aquesta és la diferència i aquest és el problema i el drama. Espanya fa bé de no permetre que al seu Parlament s’hi parli cap altra llengua que la seva única i passo vergonya cada cop que el diputat Tardà, o qualsevol altre, malda per expressar-se en català a les Corts espanyoles. Molta vergonya, i ho sento però algú ho havia de dir. Ho trobo ridícul i ho trobo una pallassada. S’haurien de canviar les lleis i les lleis no les canviaran. Ni tampoc la Constitució. Fan bé i, des del seu punt de vista, això els honora. El fons de la qüestió és que no passem, en el millor dels casos, de ser una autonomia que té una llengua pròpia, que ells anomenen cooficial, però que és una llengua que Espanya només permet que sigui una llengua d’estar per casa, i encara gràcies. El poder és en mans d’Espanya i actua rectament en no fer concessions. Però és que, a més, no és gens important anar a Madrid a parlar en català. ¿Per dir-hi què, a més a més? No. L’aspiració és que a Madrid, un dia no llunyà, s’hi pugui anar i s’hi vagi a pactar les condicions de la independència. A quadrar el deure i l’haver. I que a partir d’aleshores ja no ens hàgim d’empassar cap més gol, ni lingüístic ni de cap altra mena, a porteria buida. Perquè no, no és culpa d'Espanya el nostre estat de submissió. Només és culpa nostra, de la por i de la manca de coratge i del preu tan barat amb què sempre se'ns pot comprar. El luxe s’ha acabat. Si més no, la idea que sempre hem tingut del luxe. El luxe, ara, és la conversa plàcida i amable de mitja tarda, bar Slow, sense pressa. 2 o 3 copes. Com ho he enyorat! És d’ell, de l'amic amb qui prenc aquestes copes, la teoria del luxe finit, i em sembla una teoria versemblant . Avui hi ha més luxe en el fet de tenir temps que no pas en el fet de tenir molts diners. Temps de mitja tarda i cap pressa. El pensament, la raó, la feina i la fe. Uns quants amics. I la lectura de Rates al jardí (Valentí Puig).www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert El somriure com a bisturí El somriure com a bisturí “Una temporada vaig arribar a ser tan feliç que m'ensopia”. O ell o jo, Pere Calders. “Vivia en aquella època una crisi d'optimisme tan intensa que vaig estar a punt de tornar-me ximple”. El geni magiar, també Calders. “Ja me'n vaig. Ja no cal que reprenguem el joc de les paraules dures. Seria inútil negar que la maduresa adquirida pels Drets de l'Home ha ocasionat un esmussament de la fantasia; ja no es poden fer miracles sense el permís explícit de l'interessat. La gent està tan feta malbé pels progressos de la ciència, que no admet més d'un prodigi metafísic per any”. I també és Calders a Quieta nit. O com aquell altre protagonista dels seus contes, no recordo ara de quin, que en veure que la vida se li escapa fa un gest brusc amb la mà dreta, clou el puny i aconsegueix retenir-la-hi. Mai més, però, no podrà obrir-lo i és per aquesta raó que ja mai més tampoc no podrà tornar a escriure amb aquella mà dreta. I, quan li demanen com pensa guanyar-se la vida a partir d'aleshores, afirma que allò ha deixat de preocupar-lo perquè per primera vegada se'n sent amo. El somriure com a bisturí. Matí de Sant Josep, que enguany cau en dissabte. Un d'aquells dies que et costa alçar-te del llit i que allò que al final t'hi empeny és l'esperança de trobar aquestes coses, aquestes cites, els llibres de tots aquests que han viscut abans que tu i que ara faran fins i tot que sigui alegre el dia que comença. Primavera a tocar i la crema que no perdonarem tot i aquesta esclerosi de la teva memòria intel·lectual i sentimental. Aquesta incapacitat de dotar la pròpia existència de cap ordre sentimental. La inconstància i la desídia que sempre t'ha comportat el compromís amorós. “Un mateix escenari serveix per al drama i per a la comèdia, o per a un repartiment de premis escolars.” El somriure com a bisturí. Prop de migdia, ja. La cosa pinta bé.www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Un bon cop de puny Un bon cop de puny Plou i l’anomenada setmana blanca ha mort, d'inanició, just acabada de néixer. Ja m’està bé. Posats a triar, prefereixo que les classes comencin el 15 de setembre i no el 7. I no cal que repartim els dies d’aquesta setmana blanca al llarg de tot el curs perquè no fa cap falta. L’al·legació del PSC, en el sentit que els països potents de la UE disposen d’aquesta setmana, cau pel seu propi pes. El pes de la calor de principis de setembre que aquests països no han de suportar. Espero que amb la recuperació dels exàmens de setembre la consellera Rigau s’adoni també que, de la mateixa manera que ha mort la setmana blanca, mori també la idea estrambòtica de començar el curs els dia 7. El calendari no és, d’altra banda, ni molt menys, el principal problema de l’ensenyament. L’únic important és el que passa dins les aules. Els alumnes i els seus professors. La feina, els colzes, la transmissió del saber, el rigor. Fer que les escoles deixin de ser espais lúdics i de lleure, aquesta gran confusió. Les escoles són centres d’estudi on imperi el rigor o no són res. Que aprovi qui hagi assolit els objectius i que suspengui qui no els hagi assolit. M’agradà l’altre dia la consellera quan afirmà que ja seria hora de deixar d’avaluar tenint en compte situacions personals dels alumnes. Ens en faríem creus si arribessin a saber-se la quantitat ingent d’aprovats per pena, és a dir injustos, que hi ha hagut des de la implantació ja llunyana de la LOGSE. I així la pena que avui fa el país. Una pena que no és culpa del calendari, una pena que ve de la manca de respecte cap a l’adult, del pensar que tots som iguals, del tuteig infernal i universal, del relativisme imperant, en fi. I del desprestigi de les formes, i de l’ortografia, i de la memòria, i de la voluntat, i de l'obediència deguda. Una sacsejada forta és el que cal, un bon cop de puny damunt la taula. I perseguir sense por i eradicar la droga al voltant dels centres i de tot arreu. O treballem i fem treballar, o això no ho aixecarem. I que continuï plovent. A veure si fem net d’una vegada.www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert De tot cor De tot cor Després de la mort hi ha els funerals, oh trista Espanya! És molt dels espanyols dir que ets d'algú “a mort”. No m'imagino mai dient-t'ho i veig que l'expressió guanya malauradament terreny entre nosaltres. El diari Ara la transcriu al peu de la lletra per fer-nos saber que Esperanza Aguirre és partidària de Mourinho i de la seva manera de fer. “Sóc de Mou a mort”, publica el diari. Mal exemple i mal assumpte. Mal exemple perquè, això, nosaltres no ho hem dit mai. El batec del cor és la vida i no la mort. Jo sóc de Guardiola, de tot cor. I no pas a mort. És el cor, si un cas, allò que lliurem a les persones que ens agraden i ens atrauen. I mal assumpte, perquè la perversa expressió guanya, també, terreny en el domini de la gastronomia. Se'm posa la pell de gallina en sentir dir que “aquestes faves estan de mort”. Escolti: no se les mengi, doncs, si estan de mort. Ara: si el que vol dir és que són molt bones, llepi-se'n els dits. Això sí. Tot i que no és de gaire bona educació llepar-se els dits a taula. De tot cor. Maragall: “...Per això estic gelós dels ulls, i el rostre, / i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor / que s'hi mou sempre...i temo tant la mort!www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Allò que no està prohibit està permés. Dietari Allò que no està prohibit està permés. Dietari Vida contemplativa. Quiet, em dedico a contemplar-me a mi mateix. No és pas que m’estigui dret davant l’espill. Estic senzillament inactiu i em contemplo a partir de les pàgines que llegeixo. Hom dirà que llegir és una activitat. Sí, però és una activitat que no implica moviment físic. Llegir, en el fons, és estar-se quiet i contemplar-se a través de les paraules i al llarg del lent transcurs de les hores. "La porta de la gàbia" és un llibre que fou presentat dijous passat a l’auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Hi havia Quim Torra, l'editor, Jordi Cortada, Carles Boix, August Gil Matamala i Andreu Abat i Ninet. Tots advocats, a més, i tots parlaren i parlaren molt bé. Abat, vist de perfil, em recordà, no sé per què, l’escriptor Cercas, i August Gil em semblà que tenia la mateixa entonació que Josep M. Castellet. L’acte fou brillant i amb força públic. Cares conegudes. La decisió del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia sobre la Declaració unilateral d’independència per part de Kosovo, decisió presa després d’una consulta de l’ONU, fou una decisió de llibertat: allò que no està prohibit està permès. Aquesta fou la interpretació que el Tribunal féu tenint en compte el contingut del Dret Internacional Públic segons el qual cap declaració unilateral d’independència no en vulnera els principis. I bé. Comença a obrir-se la porta de la nostra gàbia. I no a través de cap referèndum, per cert. La Constitució espanyola no permet aquesta mena de consultes i fóra, per tant, il·legal. La via, explicaren, és a través d’eleccions. El Parlament resultant, escollit per decisió popular i recollint prèviament tots els consells d’una comissió d’experts que hauria hagut de ser nomenada a tal efecte, és el que hauria de declarar unilateralment, si no s’arribés a cap acord amb Espanya, la independència. Aquest és el camí. I el referèndum de cortesia ja es faria, en tot cas, després, un cop proclamada la llibertat. Sí, fou un capvespre de Barcelona, aquest dijous passat. I mancava encara el goig d’una celebració. En Marc. 34 anys, ja. El dia acabà ple d’un entusiasme vital. Esclat de joia i de festa. De camí cap a casa, però, molt tard i sense gens de trànsit a la carretera, Paul Simon de fons, no vaig poder evitar el pensament de tants fills que viuen sota l’amenaça de divorci dels pares.www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Divorcis Divorcis Tinc el doctorat en divorcis, però sempre he pensat que el que hem de fer és aguantar. Sempre val més aguantar perquè res no ens garanteix que amb altres persones les coses millorin. El problema sóc jo i sempre he estat jo. I no ho sé. No sé si el cervell de tota l'altra gent és tan poc fiable com el meu. De vegades em fa l'efecte de ser l'única persona incapaç de veure el que els altres porten de cap. No sé si tothom va tan a la deriva, no sé si tothom passa una vegada i una altra en un sol dia de ser intel·ligent a ser mitjanament intel·ligent, i després tan burro com qualsevol, i després l'imbècil més gran de la humanitat. Aquesta mena d'estupidesa de creure que la vida és un gran engany en què cau tothom excepte tu. És d'imbècils creure això. Tinc el doctorat en divorcis, però crec que el que hem de fer és aguantar. És de folls tot plegat. ¿Com és que en Guillem estima la Sara, o al revés? Després de tants anys! Perquè és un calçasses. A la sobretaula d'un sopar, segurament tothom pensa això d'algú altre. I hi ha vegades, n'estic segur, que tots pensem això de tothom. ¿Tu ho penses? Penso això de totes les parelles sempre. I són inescrutables les raons de cadascú i no tenim accés al pensament dels altres. Ni als seus sentiments. Ja no vaig a sopars d'aquesta mena i fa molt de temps, anys i anys, que no n'organitzo cap tampoc a casa. Aquests sopars de parelles que són com sopars d'animals de presa. Ja hi hem passat per aquí i la veritat és que tot el que en queda són els fills. Els fills que potser no cal que venerin la família, ni el país, ni el lloc on viuen, però que sí que han de saber i notar que tot això ho tenen i que en formen part. I que ho hauran de continuar. I que aleshores, potser, s'ho estimaran.www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert No hi acabem de creure No hi acabem de creure No sé si la consellera Bozal és nostra o no. Sigui com sigui, té raó en una cosa. La situació del català als jutjats sí que és culpa nostra, de la nostra por secular, del nostre complex de poble ocupat i sotmès. Si el català no avança prou és perquè ens sentim inferiors davant la justícia -que d'acord, és una justícia sobretot espanyola. Però, a la que veiem un jutge o qualsevol que hi tingui relació, de seguida, com un ressort inconscient, usem el castellà, no fos cas. Usem el castellà tot i que tenim tot el dret, tot, de fer servir el català i tot i que és el jutge, en tot cas i encara que hagi d'utilitzar serveis de traducció, qui té l'obligació d'entendre'ns. Només faltaria. Bozal té raó. Hi ha força més sentències emeses en català que no pas sessions de judicis en què s'utilitzi la llengua. La consellera potser sí que és de sensibilitat espanyola, no ho sé. Però em sembla del tot clar que la situació del català als jutjats no és pas, hores d'ara, culpa d'Espanya. L'enyorat i recordat Joan Solà ja ho deia: diem que estimem la llengua, però el que demostrem és que no hi acabem de creure.www.miquelcolomer.cat

February 2011

@miquelcolomert Final de trimestre. Dietari Final de trimestre. Dietari És estrany, et fa sentir estrany, que un trimestre s’acabi pel febrer. I no només per la manca de costum. El segon trimestre del curs solia ser el més llarg i arribava, en general, fins als volts de sant Josep i potser fins i tot més enllà. Aquest any, no. Aquest any, avui, 25 de febrer, s’acaba el segon trimestre del curs. Sensació d’estranyesa. Sensació d’estranyesa, també, pel fet que la setmana que ve no hi haurà classe. Novetat total. Una setmana sense classe a principis de març i les sessions d’avaluació sense fer. El trimestre s’acaba i les famílies no rebran els butlletins amb les notes potser fins a mitjans d’abril. No sembla que tingui gaire sentit. Però, ¿qui busca sentit, avui, en tot aquest desgavell de l’ensenyament secundari? Els exàmens són fets i corregits, si més no en el meu cas. Quan les famílies rebin els butlletins podria passar que aquestes notes d’avui siguin ja obsoletes. El món al revés i els pedagogs del gran poder i de cervell tan petit tancats als seus despatxos, suposo, orgullosos potser de la magnitud de la tragèdia per ells perpetrada, de tot aquest desgavell, de tot aquest mullader. I no es pot pas dir que la cosa no estigués endreçada en un moment determinat. Perquè mira que era fàcil i lògic, determinar el calendari. Aquest no és un país nòrdic i el 1r trimestre anava des del 15 de setembre fins a just abans de Nadal; el segon, des de passat Reis fins al divendres abans de Rams; i el tercer, des de l’endemà del dilluns de Pasqua fins al dia que comença l’estiu. I a primers de setembre, exàmens per als suspesos. I tothom ho sabia i que jo sàpiga l’engranatge funcionava. Però l’esquerra, és clar i no és cap novetat, tot ho toca i tot ho emmerda. En fi, Estellés, el poeta, potser tenia raó: som bàrbars. “La meva ex-dona, realment, era una vídua que tenia el difunt a casa. Ella encara és viva i jo em penso que he ressuscitat…Un llibre, un llibre és una victòria tan gran davant la mort…!” (António Lobo Antunes). Doncs això. www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert D'aquí 3 mesos D'aquí 3 mesos La veritat és que el valencià tant se'ls en fot i és tan sols una excusa. La llengua d'aquesta gent és el castellà i prou. El castellà que sempre utilitzen en les seves aparicions públiques. I això dol i ens fa mal. Saben perfectament que català i valencià són la mateixa cosa, la mateixa gramàtica i la mateixa història. Diuen mentides i ho saben. Rebequeria i enorme complex d'inferioritat. El fet de mentir forma part del mal d'aquest món. La portaveu del govern valencià, Sánchez, representa que alguna cosa d'il·lustre deu tenir. Igual que el tal Camps, vestits i corbates. No és que siguin ignorants, però es presenten com a tals, cosa que encara els fa més mentiders. Són una part important del mal que hi ha en aquest món. I encara al damunt haurem de veure com aquest mal torna a guanyar les eleccions d'aquí 3 mesos.www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Sobre ordinadors, encara Sobre ordinadors, encara Em plau transcriure la part més substancial de l'article que publica Jordi Llovet avui mateix al Quadern. Perquè, efectivament, el que cal a les aules és esforç, colzes i testa. I el compliment dels deures. I que ningú no parli de drets sense abans haver complert les obligacions. Estic molt més content quan he complert el meu deure que no quan algun cop he deixat de fer-ho. Hi ha molt pocs alumnes contents, avui, i no cal trencar-se gaire el cap per esbrinar per què. En fi, llegim Llovet: “Una de les iniquitats més grans de tots els governs neoliberals d'Europa —als països nòrdics o Alemanya, menys— ha estat considerar que tot el que venia del món de la tecnologia, tant la vella com les noves, havia de ser saludat amb entusiasme, rapte i devoció, de la mateixa manera que Pere, el deixeble, es va quedar embadalit davant la transfiguració de Jesús al mont Tabor quan "la cara [de Jesús] es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum" (Mateu 17,2). Tot plegat, doncs —tenint present que una cosa és el Fill de Déu i una altra els ginys electrònics— ha estat fruit d'una beneiteria indiscriminada, babau i fervorosa. Walter Benjamin ho va explicar amb una claredat meridiana, com també ho concebia Heidegger cap als mateixos anys: no hi ha cosa més perillosa que deixar-se enlluernar per l'aura dels avenços de la tècnica (sacralitzats a causa de la seva lluïssor), ni hi ha cosa pitjor que considerar la tècnica, de la mena que sigui, com una cosa neutra. Però ja fa més d'un segle que la humanitat dita "civilitzada" assumeix que la tècnica és el gran emblema (encara que tan sols és miratge) del suposat avenç, sempre beneficiós, de la història. ¿No es van adonar, els ínclits pedagogs de Catalunya i de tot Espanya, que els ordinadors, igual que la resta de les tecnologies que els nois i noies porten a les butxaques —com abans hi portàvem una granota amb una làmina metàl.lica que raucava— són els responsables de la creació d'una cultura de la facilitat, la immediatesa i el divertiment? No van veure que l'ordinador és l'eina que ha excusat els seus usuaris, en especial els més joves, a fer un esforç d'aprenentatge i de memòria, amb tota la mediació que això sempre ha significat? ¿Es podia confiar que els ordinadors substituïssin amb eficàcia la paraula del mestre o del professor? ¿Es podia suposar que de l'ús dels ordinadors en naixeria una dialèctica viva com la que ha presidit tota la història de l'educació al món occidental? Els ordinadors i totes les noves tecnologies "de butxaca" han estat la causa que els nois i noies visquin en una mena de cultura-civilització amnèsica i aliena a la paraula, la lectura, el diàleg, l'esforç, l'estudi a fons i la recerca; i, per tant, sembla una insensatesa fer entrar aquests ginys en un espai en què allò més necessari és ensenyar els joves a pensar i discernir, a triar i corregir, a modular i perfilar el saber, a discutir-lo amb el Verb i la dialèctica, i, en definitiva, a establir una diferència neta entre "aprendre" i "divertir-se". És possible, com ja s'ha dit, que els professors veiessin en aquestes màquines la redempció de la seva manca d'autoritat —cosa de la qual no són culpables— i el bàlsam per a l'escruixidora manca de disciplina a les classes. La conseqüència ha estat que ja no queda gairebé ningú que consideri seriosament que l'educació demana esforç, colzes i testa. Les aules mai no haurien hagut de convertir-se en un espai (un altre!) acomodat a la distracció i el passatemps”.www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Elisabeth Taylor s'està morint. Dietari Elisabeth Taylor s'està morint. Dietari Tarda d'amable conversa i d'excel·lents gintònics, ahir al Club del Cep. Quin lloc més bonic i més ben assistit! I l'amabilitat i destresa dels qui t'atenen fora de l'abast dels ulls tafaners de la riera. Penso que tant de bo decidissin formar part de la llista secreta de locals on es pot fumar sense molestar els qui no fumen. Lamentable l'escena dels petits grups de persones que fumen al carrer. Fumar deixa, en aquestes circumstàncies, de ser cap plaer. Cal la conversa a taula i el cafè o la teva copa preferida. Fumar mata, ja ho sabem, com tantes d'altres coses, però el tabac no és cap producte il·legal, i res no fa pensar que ho hagi de ser en un futur proper perquè de la seva venda se n'aprofita tota la societat. Bé. ¿Quina importància té, d'altra banda, si existeixo? M'hi fa pensar l'anècdota que explica Vila-Matas. En una classe de filosofia, un estudiant demana al seu ancià professor com s'ho pot fer per saber si existeix. I la resposta del professor: “¿I això, a qui importa?” D'acord, ¿a qui importa la nostra existència? ¿Hi ha cap llibre dedicat a l'estudi d'un únic poema? ¿Existeix Egipte? El poema de la revolta del món com canvia i el privilegi de ser testimonis de la història. No tinc del tot clar que sigui bona la caiguda de Mubarak. La xusma m'espanta perquè la xusma no pensa. Elisabeth Taylor s'està morint i hi ha el record d'aquell soldat que diu que va dormir al seu llit, al llit de Cleopatra reina. Blancor i mirada astral omnipotent. La seva espinada cruixí al llarg del meu braç. I jo, alliberat, vaig fer oblidar Antoni. I això va ser tot. Egipte. Alerta amb l'integrisme islàmic. Alerta que no caigui Israel. Cauríem tots! Que s'ho pensin dos cops els tanoques de les flotilles “humanitàries” carregats d'armes i bombes contra Israel! El diputat de C's, Jordi Cañas, ¿per què es fa dir Jordi i no Jorge, com pertocaria? I, sobretot, no ser socialistes ni xaiets.www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert A la nostra salut A la nostra salut Hi ha hagut, i no sé si continuarà havent-hi, el xantatge i l'amenaça que, si no s'arriba a un determinat nombre d'alumnes, es perdran grups el curs que ve. Incitació a l'aprovat general i a la injustícia. Perdre grups significa perdre professors i ningú no vol veure's desplaçat. Solució: els aprovem a tots, o gairebé. Aprovem fins i tot nois i noies amb un 2 de nota global. S'ha arribat a aquest extrem. I, és clar, després passa allò que no hauria de ser cap sorpresa i ens queixem de tenir grups molt fluixos i gens treballadors i amb un interès nul sense recordar que el curs passat els aprovàrem de la manera que els aprovàrem. El sistema està viciat, podrit, i és del tot urgent fer net d'una vegada. I cal començar des de Primària. Esforç i esforç. Res d'activitats extraescolars. Que hi hagi sempre algú a casa quan els nois hi arribin, fer els deures, tenir-ho tot sempre a punt i en perfecte estat de revista. Des de Primària. Llegir, llegir i llegir. No fer faltes d'ortografia. Si compleixes i ets cada dia millor, aproves. Si no, no. No em sembla que hi pugui haver volta de full. Però no és cosa que es pugui aconseguir d'avui per demà. Cal temps, però cal també començar de seguida si volem que d'aquí 10 o 12 anys la situació hagi canviat. És una bona idea potenciar i prestigiar al màxim la Formació Professional i és una bona idea la reintroducció dels exàmens de setembre, que mai no s'haurien hagut d'abolir. Sobretot perquè el que hi ha ara és una vergonya. Recuperació 4 dies després d'haver suspès! Aquesta mentida i aquesta presa de pèl! Mentrestant el cas és reunir-se, reunir-nos per dir-nos el mateix de sempre, cap novetat. I el pitjor és que sabem que no passarà res. Paraules i paraules, sempre les mateixes, i sabem que no passarà res. Perquè aquells alumnes, molts d'aquells d'alumnes, que el curs passat van promocionar ho van fer tan sols a la nostra salut, per al nostre profit i interès. I no pas per al d'ells. ¿De què ens queixem, doncs, ara?www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Les olors de les flors. Dietari Les olors de les flors. Dietari Fullejo, i m'hi entretinc, “La bassa de les oques”, de Jordi Vintró, mentre espero la Marga per dinar. La una del migdia i la soledat i el silenci del menjador del restaurant. Em porten un aperitiu, deferència de la casa, moltes gràcies. No es pot fumar i ho sé i no em cal. En tinc prou amb el llibre excepcional. M'emociona com Vintró hi tracta la llengua. Que el llegeixin, si poden, els de Convivència Cívica Catalana, aquest Caja i companyia. Les arrels de la llengua. Català col·loquial encomanadís. Llegeixes els poemes del llibre i penses que és clar que és possible viure i sentir en català. Possible i necessari. A “La bassa de les oques” hi es tot, el català. Llibre que és una crida, un crit que va directament als sediments de més avall de l'ànima i sospiro en no poder ni imaginar què hi deu haver més avall de l'ànima. Gent que escup clofolles .Olors de flors i uns que juguen a futbol i fan un gol. Jo què sé. Hi ha Espriu, i hi ha el retaule de la parròquia, el dimecres de síndria i els molts quilowats cap a la mostra insigne del barroc. I la trona que s'embolica i molta cosa més que encara no he llegit. Gran Vintró que encara no havia descobert. Dinem bé i, després, fumem al carrer. Quina cosa! Per cert, que veig que Salvador Sostres diu que cal llegir també “Rates al jardí”, de Valentí Puig. És un dietari de les coses de l'autor mallorquí de quan tenia 26 anys menys, però Sostres té tota la raó. Gran dietari, gran lectura. I el dia no ofereix gran cosa més. El temor que Israel quedi aïllat -si cau Israel, caurem tots-, el Parlament que debatrà d'aquí poc, sense esperança, la declaració unilateral d'independència, i la renovació per a una sola temporada de Guardiola, futur president. I tot allò que ens deuen i que vés a saber si cobrarem. He de deixar de menjar embotits. L'embotit emboteix. www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert Us ho prego, President Us ho prego, President Efectivament, President. Fer més amb menys. Hi estic d'acord. Sempre hi he estat. En el cas de l'ensenyament, ¿què és, però, fer més? Cobrar menys i treballar més és cosa que ja passa ara, d'altra banda. I em temo que no n'hi haurà prou, President. Perquè, mireu, puc treballar més, puc esmerçar-me a preparar encara més bé les classes, puc fer tot això. Puc fer més, encara. Però, President, de veritat, em cal, i sense que això suposi cap despesa pública més, ajuda. Em cal ajuda perquè els alumnes que tinc davant es decideixin d'un cop i per sempre a estudiar, a voler ser millors, a voler créixer. Estudiar de veritat. Necessito ajuda, President, per fer entendre a una majoria considerable d'alumnes, i a les seves famílies, que els centres d'ensenyament no són llocs d'oci ni d'esbarjo, que cal ordre, disciplina i un mínim de formes. ¿Com m'ho puc fer això, President? ¿Com ens ho podem fer? Fer més amb menys, dieu.¿Menys prestigi, encara, benvolgut President? ¿Menys autoritat dels professors? Al marge de les hores de classe, ja sabeu que hi ha un munt de reunions, hi ha reunions per parar un tren, i són reunions, President, que en general no serveixen de res. Em demano si no podríem també reduir la burocràcia i la paperassa. Em demano si no podríem també reduir el nombre exagerat de pedagogs esquenadrets que no han trepitjat mai una aula i que han convertit el seu ofici en una mena de dictadura per a l'exercici de la nostra feina diària. Volem ensenyar el que sabem, President, i ens costa molt que ens ho deixin fer. Em demano si no podríem també reduir la percepció que els professors som sempre sospitosos davant les famílies dels alumnes que mai no se n'acaben de sortir perquè no estudien prou. Estem indefensos, President. Ens sentim indefensos. No ens reduïu encara més el poc prestigi que tenim. Us demano que feu el que calgui per augmentar-lo. Ens cal sentir-nos més lliures, benvolgut i Molt Honorable President. Tinc molta confiança en la consellera Rigau. La querella de Convivència Cívica Catalana no ens acovardirà (per cert, que no sé com gosen dir-se així, Caja i companyia). Us agraeixo de tot cor el vostre comunicat i el vostre desig. Som catalans, President. Sóc català i estimo la nació. La voldria lliure i sàvia i il·lustrada. I rica. Puc cobrar menys, President, però feu que no avorreixi la meva feina. Us ho prego. www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Trabucaires Trabucaires Trabucaires és el nom donat al segle XIX a bandolers, facciosos o combatents (generalment carlins) pel fet d'anar armats amb trabucs i capaços, doncs, d'escampar projectils a poca distància i contraris a integrar-se a l'exèrcit liberal. Ni Espanya, ni la Guàrdia Civil, no han de decidir quines són les nostres festes tradicionals. Ni les festes ni de fet res que ens atenyi. I és justament per això que volem sortir-ne com més aviat millor i esdevenir una nació lliure dins l'Occident civilitzat. Ara bé: em sembla que això dels trabucs ens ho hauríem de fer mirar. Una Catalunya trabucaire seria ben poca cosa i no em faria res que una tal tradició desaparegués. Els trabucaires, a més, perderen totes les batalles, si més no les importants. Si les haguessin guanyat, ara, per exemple, el castellà no passaria de ser una llengua estrangera més, amb el seu pes específic corresponent, però estrangera al cap i a la fi. I, què voleu, hi ha també la qüestió del soroll. El soroll espantós del trabuc que escampa projectils a l'aire. I l'ensurt, i el fum, i la pudor. Hi ha aquesta Catalunya que peta, aquesta Catalunya amiga del pet i de l'enrenou i del garbuix i la disbauxa. Aquesta Catalunya poc endreçada i de poca dutxa. Aquesta Catalunya que peta amb els trabucaires i que peta cada any per sant Joan. Trabucs, petards i calçots. Visc sempre amagat en dies així i prefereixo no ser-hi per no haver de veure-ho, per no haver de sentir-ho. www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert Sistach Sistach Els cristians catòlics de Barcelona no estan de sort. Tenen un mal senyor bisbe, un senyor bisbe sòrdid i petit que mai no ha aportat cap grandesa a la seva diòcesi. Un senyor bisbe que té por. Por dels qui ell es pensa que estarien contra la celebració de la consulta del 10 d'abril a la capital de Catalunya. Bisbe covard, bisbe petit. Sistach no vol que cap rector de cap parròquia de la ciutat cedeixi cap local ni cap instal·lació perquè qui vulgui, cristià o no cristià, pugui votar, de manera no vinculant de moment, a favor o en contra o en blanc de la independència de Catalunya. Dividiria la comunitat cristiana, segons ell. Quina vergonya de bisbe! Sistach, un cop més, mostra el seu rostre de lacai i agent de la conferència episcopal espanyola. M'agradaria, per un moment, ser rector d'alguna d'aquestes parròquies. Desobeiria el meu bisbe i li plantaria cara i demanaria la seva dimissió i, potser també, que pengés els hàbits. Però, és clar, no sóc rector, ni tan sols sacerdot, ni formo tampoc part, com a cristià, del bisbat de Barcelona. www.miquelcolomer.cat	@miquelcolomert El saber sobra El saber sobra El percentatge d'alumnes que abandona els estudis dobla el de la U.E. Preocupant, però lògic. Estudiar, per a ells, no serveix de res. Per a ells el que compta és fer diners i fer-los, si és possible, ben de pressa. No els vinguis amb conceptes com el de l'esforç, el talent, la tenacitat, la paciència, la feina ben feta. Res de tot això no compta. I compten, en canvi, els models de jovenets predelinqüents que venen droga, o el cos, i que fan diners a l'instant. Les coses són així. I no cal que ens n'estranyem gaire perquè això és el que els ha transmès la societat tots aquests darrers anys. La nostra societat aparentment benpensant i “solidària”. Els anys de bombolla i corrupció, i de diner fàcil i de segones i terceres residències i de no sé quants autos i capricis superflus, tenen aquest preu. I aquest cost. Adolescents a l'aula amb els ulls inflats de bon matí i sense que cap intent d'articulació del llenguatge no pugui ser entès per ningú. Pur balbuceig i cap capacitat de concentració ni predisposició per atendre cap cosa. I aquests, de moment, són víctimes. Unes víctimes, però, que no trigaran gaire a abandonar les aules a la recerca de “comerciar” amb allò que a ells segurament ja els ha malmès la vida per sempre. El saber sobra i, com que sobra, viuran a les palpentes i acabaran com un tub de pasta dentífrica o com un plomí despuntat. O com un condó. Pura xusma. I el pitjor és que ho hauran après de tota aquella col·lecció d'adults fatxendes, ignorants i sense ànima ni escrúpols. La situació és preocupant, però és també lògica. www.miquelcolomer.cat