històric entrades

@miquelcolomert

June 2017

December 2016

November 2016

@miquelcolomert
Persones entre l'espasa i la paret
Persones entre l'espasa i la paret
Dia vibrant, el d’ahir. Breda per sempre al cor. I al record. Fins al punt que no defujo pas empadronar-m’hi, ja ho veus. I els joves i il·lustres amics que seran d’aquí molt poc, n’estic segur, al capdavant del futur immediat que ens espera. Més de 7 hores de conversa i de passejada. I l’àpat, esplèndid, de can Quel, esclar.
 
Però, malauradament en aquest cas, tot el que puja baixa. I l’endemà d’ahir ofereix i presenta coses ben diverses. Perquè en aquesta vila d’Arenys de Mar hi ha una persona molt especial -i ja sé que, de persones especials, n’hi ha a tot arreu, ja ho sé. Especial té aquí, però, el sentit de colpidor. Exactament colpidor. No es pot pas dir que passi desapercebuda, aquesta persona, José Luna, perquè es fa exactament amb tothom i a tothom respecta al marge de tota ideologia. Grandiosa bona persona, plena d’acudits riallers, que ja fa temps, massa temps, que es troba amb el que solen trobar-se les bones persones com ell, persones que van per la vida amb aquella absència total de malícia i confiant que els altres, sobretot els qui ostenten qualsevol mena de poder, tant és que sigui municipal o més general, actuaran exactament amb la mateixa bona fe amb què ell, des que arribà a la vila formant part d’una d’aquelles onades migratòries dels primers temps de la dictadura, viu i actua i treballa. Però, esclar, el que passa és que això no és així, no sol funcionar així. La política, la dedicació a la política, ja ho sabem, no és en general un ofici de bona fe i ara el senyor Luna viu, per dir-ho d’alguna manera, ofegat. Allò que se li prometé quan, ara ja deu fer 15 anys, es construí la nova seu judicial de la vila que li escapçà l’habitatge que les monges Clarisses li havien cedit i condicionat per tal que ell pogués complir més bé i de manera més còmoda la seva feina de masover del convent, aquella promesa de concedir-li a canvi 60.000€, senyores i senyors, encara no s’ha complert i el Departament de Justícia, sí, justament el de Justícia, el té vivint exactament entre l’espasa i la paret i havent, a més a més, de tenir cura i sense ingressos de la muller de salut més que delicada, dels fills i encara del néts. Més d’un vespre, negra nit ja, observo José Luna des del balcó de casa. Remunta, solitari, la riera tot alçant la vista al cel, clamant al cel. Segur que resa, fervent creient com és, tot posant-se, suposo, en mans de Déu Nostre Senyor. De manera que, conseller, sisplau, faci el favor d’una vegada i amolli el que es deu. Ho dic, ja ho deu ben veure, amb tota la redundància del món. Amén.
 
www.miquelcolomer.cat

September 2016

@miquelcolomert
Merci, monsieur
Merci, monsieur
En el fons, abans que res, hi ha les formes. La primera vista, la primera impressió. Després aquesta bondat primera pot no quedar confirmada. O sí. Tot pot ser. La primera impressió, però, és fonamental. I ja fa temps que no s’ensenya de formes a les escoles del país. Ni a les famílies. Ensenyar de modus, n’havíem dit. Urbanitat. Ser ben educat. I començar per abolir el tuteig universal, signe inequívoc d’una falsa igualtat tan contrària a la necessària i imprescindible jerarquia. Dir bon dia en arribar als llocs on anem i adéu o a reveure o passi-ho bé quan ens n’anem, totes aquestes cortesies. I no n’hi ha prou a dir gràcies quan ens feliciten el sant o l’aniversari. La gràcia i la bona impressió és afegir-hi en vida teva, o vostra, o seva. Som al pedregar, aquí, en totes aquestes qüestions tan bàsiques. Res a veure, per exemple, amb els veïns francesos. L’altre dia, posem per cas, plovia mentre érem al llac Pavin, Alvèrnia, i uns quants ens aixoplugàrem a la botiga d’un hotel que hi tenen instal·lat. Un nen de 8, 9, o 10 anys com a molt, pretenia entrar-hi i la porta no se li acabava d’obrir. Des de dins li vaig facilitar la cosa i, aleshores, en haver entrat, em fa amb tot el respecte del món: Merci, monsieur. Fantàstic, vaig pensar, esclar. I el meu Je vous en prie com a resposta. I immediatament al cap el pensament que una tal actitud avui és pràcticament impossible entre nosaltres, tot tan deixat anar de la mà de Déu.

May 2016

@miquelcolomert
Ramon Llull no era pas d’Arenys
Ramon Llull no era pas d’Arenys
Hi ha la tendència general, als pobles però segurament no només als pobles, d’identificar cultura tan sols amb allò que té a veure amb festes, celebracions, tradicions, llegendes, dracs, pestes, focs. Tot ben popular. I no dic pas que no calgui mantenir-ho ni respectar-ho, només faltaria, Déu me’n guard. Són dies, aquests, de debats electorals. I quan toca parlar-ne, quan toca parlar de Cultura, és inevitable que apareguin totes aquestes coses i qui més qui menys digui fins a quin punt seran dotades del corresponent tant per cent del pressupost. Hi ha estranyeses, també. Estranyeses, per exemple, quan s’esmenta la biblioteca, tan ben dotada, i goses aleshores afirmar que en llocs així el que hi cal per damunt de tot és que hi regni el silenci, el silenci bàsic i fonamental. Et titllen ipso facto de “decimonònic” -que per cert està mal dit, i hauria de ser vuitcentista si per cas. Que on s’és vist, en aquest present que vivim, parlar de silenci a les biblioteques, convertides en espais de confluències diverses, d’activitats extraescolars i de no sé quantes coses més. On vas a parar amb el silenci! I ja no et dic res, a l’hora de parlar d’efemèrides, quan recordes que l’any que ve -aquest text és just del 15 de maig del 2015- serà any Llull (700è aniversari de la seva mort) i que la seva obra i el seu pensament, i la llengua, fa que en siguem deutors, encara que la majoria ho ignori i no en tingui ni idea i tant se li’n foti, i que alguna cosa, alguns actes de commemoració, caldrà organitzar al llarg de l’any per recordar-lo, llegir-lo i tenir-lo més present. ¿Llull, dius? ¿Ramon Llull? Però si no era pas d’Arenys, no era cap arenyenc! (I esclar que no. Era del tot impossible, a més, que fos d’Arenys. Arenys -el de Mar- a principis del XIV ni tan sols existia. Però, vaja, que això últim quedi entre nosaltres i no surti d'aquí. Sisplau)
http://miquelcolomer.cat

March 2016

@miquelcolomert
Aigües tèrboles
Aigües tèrboles
Ell, el profeta de Galilea, no deixà res escrit. El que en tenim, i sabem, són les transcripcions dels mots, i dels fets, i de l’exemple seus, que apòstols i deixebles ens han tramès. Nou Testament d’aquest Dijous Sant. I, les estones que hi dedico, el que em passa, com a Tòfol Serra, és que no hi ha cap acte ni cap gest dels seus que no m’interessi. Del que fujo, però, és de poar en aigües tèrboles i encara més de la possibilitat de treure’n aigua que no sigui cristal·lina. Moció de censura, ara, al meu poble. L’oposició contra l’alcalde i el govern municipal en minoria. Aigües tèrboles. No m’hi fico. Em costa d’entendre, però, que algú que obtingué força menys vots que la resta gosi dir i afirmar, en moments com aquest, que la persona més estimada al poble (com si l'amor hi tingués res a veure en això!) és justament ella. I que, encabat, es quedi tan ampla dins d’aquest enorme aparador de vanitat i narcisisme que l’envolta. Pou d’aigua no gens cristal·lina. L’exemple és tot un altre. És, posem per cas, el que es pot llegir a Mateu (6, 2-3): “Quan facis, doncs, almoina, no ho esbombis davant teu a cop de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, per tal de ser glorificats per la gent…Tu, en canvi, quan facis almoina, que no sàpiga la mà esquerra teva allò que fa la dreta, a fi que l’almoina que ofereixes quedi en secret, i no t’amoïnis, que el Pare, que en el secret hi veu, t’ho pagarà”. I així successivament. També en el rés i la pregària, podríem afegir. No cal que ho facis en públic ni que t’abelleixis amb cap túnica. No t’exposis. Al contrari, tanca’t a la teva cambra quan resis, que la pregària no n’és cap, d’espectacle. Un poc més de silenci i discreció, sisplau.

December 2015

@miquelcolomert
Filosofia a l'Ateneu Arenyenc
Filosofia a l'Ateneu Arenyenc
Paraules del professor Joaquim Bretxa que serveixen de presentació del curs que ell mateix impartirà a l’Ateneu Arenyenc a partir de dimarts 12 de gener 2016:
 
“No es pot negar que la ciència avui dia resol moltes preguntes que contínuament ens fem sobre el món, sobre la naturalesa, sobre l’home i la societat. Els èxits de la ciència són inqüestionables. El que passa, però, és que la ciència no ho resol tot.
 
D’una banda, cada problema solucionat per la ciència en planteja de nous, de manera que el munt de preguntes per resoldre sembla que creixi en lloc de minvar. D’altra banda, hi ha qüestions que no es deixen atrapar per l’instrumental científic i tecnològic, qüestions que es troben més enllà d’on la ciència, amb tot el seu arsenal de coneixement, pot arribar. I és en aquest terreny de l’inobservable on la filosofia pot fer sentir la seva paraula.
 
Les preguntes de la filosofia són les grans preguntes de la vida, les preguntes de sempre. ¿Qui som?, ¿d’on venim?, ¿cap on anem?, ¿sóc lliure?, ¿puc fer i pensar el que vulgui?, ¿Déu existeix?, ¿puc esperar un premi en una altra vida?, ¿hi ha coses que no es poden fer? Aquestes i moltes altres són les preguntes de la filosofia. Així que la filosofia té feina per estona”.
 
Feina per estona, i tant. I val a dir igualment que el professor Bretxa ha estructurat les 12 sessions de què constarà el curs, cada dimarts de 2/4 de 12 a 1 del migdia, segons aquestes propostes: 0.- Introducció. Les preguntes de la filosofia. 1.- L’ésser humà, l’animal que elabora discursos. 2.- La veritat i el coneixement. 3.- Les eines del pensament. 4.- Les eines per comprendre i transformar el món: la ciència i la tecnologia. 5.- L’animal humà, natura i cultura. 6.- El món exterior. 7.- Déu. 8.- La conducta racional. 9.- El bé i el mal: la conducta moral. 10.- El valor de la filosofia.
 
Això i el mestratge dels savis il·lustres que ens han precedit. Algú ha deixat dit que mentre perduri aquest mestratge perviurà també aquesta idea bàsica d'humanitat que en diem amor al saber, és a dir, la filosofia. I que si no, no.
 
PS.- La matrícula és oberta i les places són limitades. L'horari de secretaria de l'Ateneu és de dilluns a divendres de 4 a 8 de la tarda.
 
http://miquelcolomer.cat

October 2015

September 2015

July 2015

May 2015

@miquelcolomert
Baixeu, baixeu
Baixeu, baixeu
Aquesta idea concreta d’humanitat que no és pas meva sinó d’Steiner i que diu que ja no estem avorrits -si més no segons el lànguid sentit antic de la paraula. El que estem és més aviat insensibilitzats, o potser fins i tot fastiguejats. Assetjats des de qualsevol racó, reforçades per la immediatesa més aclaparadora, les últimes notícies ens serveixen en safata un dramatisme i una cruesa més grossos que els que ens pogués subministrar qualsevol relat clàssic que goséssim evocar. Aquest gran Mercat d’excitacions en què poden tan sols competir l’autor de tremendismes de periòdic i l’escriptor de ciència-ficció. És ben bé com si la imaginació hagués estat desplaçada per la manipulació dels fets reals. I no som lliures encara i l’efecte que tot plegat fa és que la raó estigui en mans de qui més soroll produeix, d’aquell o d’aquella que més crida i alça la veu i més disbarats pronuncia. Mare de Déu, baixeu, baixeu! Un poc més de distanciament crític, sisplau. I, si Trias pot ser alcalde, ¿per què no s’hi aboca i a sant de què tanta por? Arriba un moment que ja n’hi ha d’haver prou, de tantes contemplacions. I, si no, fes com jo. Abandona l’arena política i que l’antídot sigui la Literatura. Justament perquè aquest món és així d’opressiu, la Literatura com a antídot podria ser ben bé aquell instrument d’educació al servei de la llibertat individual que tanta falta fa i de la qual tan mancats anem. Amén.
http://miquelcolomer.cat
 
 
@miquelcolomert
Pare carbasser (o carabasser)
Pare carbasser (o carabasser)
Insisteixo, encara, que anomenem titellaire la persona que, al seu antull, fa bellugar els titelles. I també la persona que en fabrica o en ven, de titelles. Els titelles no tenen ànima ni voluntat, el titellaire representa que sí, de vegades és una ànima equivocada, però vaja, representa que sí. El titella és un ninot que es fa moure imitant els moviments d’un ésser animat, sinó que d’animat no en té res. També, en sentit figurat, un titella és aquella persona fàcilment manejable pels altres i mancada de personalitat i caràcter. Tota una altra cosa, diversa, és i representa el saltimbanqui, dit de la persona que es guanya la vida fent exercicis d’acrobàcia i de força per places, carrers i àdhuc rieres. En tot cas, tots ells, sempre a les ordres i sota la voluntat del gran titellaire major, suprem oracle i pare carbasser que habita, maligne i amb mal dissimulada discreció, entre nosaltres. Entabanador de tota quanta serp. Ho sento, som en campanya i hi ha coses que convé deixar clares. Sobretot perquè ningú no es confongui. Tot això de Junts, aquests que diuen anar Junts, res de tot això no és CiU. Ni s'ho pensin. De manera que el titellaire pare carbasser (o carabasser) ja pot anar dient i celebrant tantes misses com vulgui. Simplement menteix sabent que menteix, que diu i expandeix mentides. Això de "Junts per Arenys" no sé exactament el que és. Una cosa és clara i segura, però: no és CiU. Ara mateix, ni de broma no és CiU!
http://miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Aquest mandat
Aquest mandat
D’entre els Assaigs Complets de Karen Blixen (1885-1962), autora del justament cèlebre Out of Africa -a la retina sempre les imatges de l'adaptació de Sydney Pollack (1985) i la fantàstica Meryl Streep amb l'incommensurable Robert Redford- que ella signà amb el pseudònim Isak Dinesen (de fet, Dinesen era el seu veritable cognom i Blixen fou tan sols el de casada, també a Dinamarca les noies adoptaven el cognom del marit i no sé segur si encara és així), d’entre tots aquests molt recomanables Assaigs, deia, (l’edició de què disposo és la de l'editorial Losada del 2003 amb traducció al castellà de Jesús Pardo), jo destacaria el que duu per títol Els Lemes de la meva Vida i, d’entre tots ells, el ¿Per què? o, més ben dit, el ¿Per què no? Ella, l’autora, hi explica que ¿per què?, dit aixi, és en ell mateix una mena de lament, com un crit sortit del fons del cor que ressonés en ple desert i com si, per si sol, fos negatiu, la veu d’una causa perduda (aquells ¿per quès? de l’infaust i lamentable Mourinho, per exemple). Però diu a continuació que, si hi afegim un negatiu, el pas francès, pourquoi pas? o el nostre no, ¿per què no?, la patètica pregunta es transforma aleshores en resposta, gairebé en una ordre, la crida d’una esperança brutal, aquest mandat. ¿Per què no fer-ho? Digues, ¿per què no? Hi ha l’atzar, naturalment, l’atzar imprevisible. Però hi ha també, o hauria d’haver-hi, el desig i la seva intensitat. La intensitat del desig de superar cada repte que et plantegis. ¿En vols un de més gros que el d’ara mateix? ¿Per què no? Esclar que sí.
http://miquelcolomer.cat

April 2015

@miquelcolomert
I ara què
I ara què
Complir els deures, primer de tot. Això de Síria, de Líbia i la Mediterrània és un desastre total i una tragèdia de les més grosses. I també una gran vergonya. Fem com si no anés amb nosaltres i ens equivoquem. Advoquem la nostra mar i mai no tenim en compte les dues ribes de què consta. No és tan sols la UE, o Brussel·les, o Itàlia, o la mateixa Líbia ingovernable. És la deixadesa i potser també la manca de respecte. No podem segurament acceptar i admetre tota l’allau de desnonats i desesperançats i amenaçats a casa seva mateix, una casa que ja no és casa. Però som mediterranis, diem, i quan ho sento sempre em fa l’efecte que és tan sols per justificar la manca de puntualitat que ens caracteritza. I ara què! Fem com si no anés amb nosaltres, com si no hi tingués res a veure. Descuits, deixadesa, vides humanes que no considerem prou nostres ni prou transcendents. ¿És de veritat que sortim de la crisi famosa? ¿En què consisteix això que anomenen èxit? La petita parcel·la de cadascú i para de comptar. Humans tanmateix, diem. Com aquest altre humà de 13 anys, segon d’ESO, que arriba tard a l’institut armat de ballesta i ganivet i dispara i fereix companys seus i mata (de fet, assassina) un professor. Destirotats (que no és al diccionari, però sí que hi és destarotats). Menors d’edat que no poden ser detinguts, tan sols retinguts. Desballestats. Potser que ja seria hora de dir prou de tanta tonteria i de tant de consentiment. Perquè, i ara què! ¿Hi trobarem també pal·liatius?
 
I l'endemà, que és avui mateix. Doncs sí, ja es veia venir. Hi ha hagut pal·liatius, hi ha pal·liatius. Psicològics i psiquiàtrics, només faltaria. Malaltia mental, brot psicòtic. El noi, el nen, ara en mans de la família. No sona bé ni té bona premsa, però educar és reprimir, reprimir és també estimar. Saber dir que no quan convé dir que no. Fa massa temps que no diem que no a gairebé res. No estimes més tan sols perquè no tinguis mai un no, això no es fa i no ho faràs. I el professor mort presentat com si fos anònim. Sentit a la tele que el professor era un home (sic) que feia de substitut i ensenyava Geografia i Història, això que ara se’n diu Ciències Socials, sisplau. Un home sense nom i sense mèrits, no és cap mèrit ser professor. Quina merda. Nens malcriats i convertits en tirans pels seus mateixos progenitors, l’autèntic brot psicòtic del consentiment. Heus-ho aquí. A migdia, 5 minuts de silenci. Just acabat de saber nom i cognoms: professor Abel Martínez Oliva (QEPD).
http://miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
La delícia de la normalitat
La delícia de la normalitat
M’estava tranquil a casa, un d'aquests darrers vespres, i gairebé relaxat. Fins i tot una certa eufòria, sentia. Sí, confort i benestar interior. Acabava just de llegir una petita obra mestra, deliciosa. L’esperit se m’havia eixamplat i estava ple de bons sentiments. “Tónio Kröger”, de Thomas Mann (1875-1955), 140 pàgines traduïdes directament de l’alemany pel mallorquí Guillem Nadal. El dilema entre vida i art. Mentre el llegia, sentia el desig d’esdevenir allò que se’n diu normal, és a dir, poder dur una vida lliurada a les persones que estimes i que t’estimen, al treball i, en fi, a tots els alts i baixos que comporta tota existència. Kröger (Mann) era un burgès de Lübeck que es dedicava a escriure. Escrivia, lliurat al seu art, però envejava els qui no ho feien. I no només els envejava, sinó que, a més, els estimava i n’estava enamorat. Hans Hansen i Ingeborg Holm, la rossa Inge. “Miri, miri les estrelles, senyor! S’estan allà dalt i llueixen, Déu meu!”. Kröger escrivia i era per aquesta raó titllat de burgès esgarriat, però continuava lliurat a l’aristocràcia malaltissa de la literatura. Noms nòrdics i purs que representaven per a ell la pròpia i original manera de l’amor, el sofriment i la benaurança, la vida, l’íntim i simple sentiment, la pàtria. “Jo visc entre dos mons, i no em sento a casa en cap dels dos, i per això tinc el viure un poc difícil. Vosaltres, artistes, m’anomeneu burgès, i els  burgesos estan temptats d’empresonar-me…i jo no sé quines de les dues coses em fa més mal! Els burgesos són beneits. Vosaltres, adoradors de la bellesa, que em trobeu flegmàtic i sense deler, hauríeu de pensar que hi ha un temperament artístic tan profund que, a causa del seu origen i del seu destí, no troba frisança més dolça ni més digna que la que sent cap a la delícia de la normalitat”. Acabava, ja dic, de llegir coses com aquestes. Aquest dilema, burgès i artista, pare i mare, ara ja absents. La civilitzada ciutat hanseàtica de Lübeck on fins ara havia també viscut Günter Grass. Lübeck i la sensació de llibertat que sempre s’hi respira. Sí, estava ple de bons sentiments, gairebé feliç. Però de sobte la imatge, aquella imatge dels personatges de l’esmentat Puente Aéreo reunits a Barcelona per sopar tots plegats i com a bons minyons, m’alterà. Som sempre allà mateix per a aquestes persones, veritables aristòcrates malaltissos. El seny que demanen és fantàstic, però no pot anar només en una sola direcció. No pot ser que vagi tan sols d’aquí cap allà. És impossible. Arribem tard a voltes, sense saber que a voltes el fràgil art d’un gest senzill podria dir-los que…(ja tenen ordres d’anar) a fer punyetes.
 
http://miquelcolomer.cat
 
@miquelcolomert
Sobre el tuteig generalitzat
Sobre el tuteig generalitzat
El tuteig generalitzat és groller. Fals igualitarisme. Creure, segurament, que tots tenim els mateixos drets, però no les mateixes obligacions. El tuteig generalitzat és un extremisme. Un costum que en el seu moment imposaren feixistes, falangistes i comunistes. Camarades i companys. El tuteig generalitzat suposa en el fons creure que s’ha progressat, fals progrés de la manca de respecte i d’educació. I la veritat és que el pas dels uns i dels altres per la governació d’Espanya, o fins i tot en certes etapes del mateix govern de Catalunya, ha estat d’una total inanitat. El tuteig obligat és grotesc. No es tracta pas de ser més o menys obert o tancat pel que fa a les relacions socials. Jo necessito haver tingut un cert grau de coneixement o d’intimitat amb una persona per tractar-la de tu. I davant d’aquest tuteig imposat i obligat, decideixo tractar tothom de vostè o de vós -que és més genuïnament català-, fins i tot els alumnes, si més no en públic, a les aules. A més a més, ara vas al metge i quan et toca el torn et criden pel nom propi, Martí, o Maria, o Joan, ja pots passar, diuen, com si ens coneguéssim de tota la vida i no tinguéssim cognoms, que és el més important que tenim. Això passa igualment en l’actual sistema educatiu. Aquest sistema tan carrincló i ploramiques i ecosocialista i mancat de jerarquia. Els noms de pila són triats, ens hauríem pogut dir de qualsevol altra manera, tenir un nom ben diferent del que tenim, caprici de pares o padrins. Amb els cognoms, en canvi, hi naixem. Som el cognom que tenim, el cognom és la marca de la família on hem nascut, amb tot el que això suposa d’història i de tradició, per bé o per mal. De manera que, tret dels íntims i dels més propers, com a mínim en el meu cas, a tothom de vostè, o de vós, i pel cognom.
http://miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Ferotges i adolorits
Ferotges i adolorits
  
Bàrbars, entre els grecs i els romans, eren els estrangers. També segurament els estranys. Els estranys de la tarda de l'altre dia. Aquest estat intermedi entre el salvatgisme i la civilització. Tot se’ls va entendre, tot. També les mentides que ara em fan recordar aquella sentència que no és pas meva i que deia, ¿saps per què et dic mentider? Doncs perquè dius mentides, mentider. Perquè els bàrbars ho són també pels seus usos, per la seva manera de fer, i no pas tan sols a causa de la seva sang. Qualsevol pot civilitzar-se. Només ho ha de voler. És una qüestió d’educació. També d’educació de les formes. Al llarg d’uns quants minuts, breus però suficients, vaig poder ser testimoni del fet que per a alguns, malauradament, això que en diem felicitat consisteix tan sols a ser tontos i tenir una “bona” feina, una “bona” col·locació. I, naturalment, que no els la prengui ningú, ai de qui tan sols ho gosi. Ho explica molt bé Sloterdijk a la seva Crítica de la Raó Cínica. Els bàrbars sempre són els altres, ja ho sabem. Sinó que aquests bàrbars que dic, ferotges i adolorits i mal aconsellats, han estat els vençuts, sobretot si tenim en compte que qui posa les etiquetes són sempre els vencedors. ¿On són els nostres bàrbars, dius? Doncs no gens lluny, noi. De fet, aquí mateix. Podríem dir, fins i tot, que junts per a ells mateixos i per a allò que consideren les butaques llurs. Jo no hi tinc res a perdre. Aquesta vila, en canvi, no ho sé pas.
http://miquelcolomer.cat

March 2015

@miquelcolomert
Molta més Oratòria
Molta més Oratòria
Actualitzacions. Ser lliure significa, també, una forma d’alçar i bastir un ser personal, un individu, des de la claror que cadascú hagi sabut projectar sobre les paraules i el llenguatge en què ha nascut. Aquelles lliçons d’Emilio Lledó, filòsof i professor de Filosofia grega que vaig tenir fa ja tants i tants anys a la UB, antiga Central. Recordo com si fos ara la lectura de la República, de Plató, que férem, guiats per ell, aquelles tardes de dissabte -hi havia classe, aleshores, els dissabtes d'horabaixa. La llibertat de la ment com la més important de les llibertats, suposant que n’hi hagi més d’una (de llibertat). Ser lliure. El procés de la llibertat interior i el llenguatge com a element imprescindible per assolir-la. I tantes persones que viuen amb a penes 200 paraules. Un bagatge de llibertat reduït a un lèxic 200 paraules. Persones poc lliures. I més endavant arribà que, a les aules, els alumnes que tenia em demanaven sovint per què els feia aprendre textos canònics, de cor i de memòria, i després esperava que els recitessin en veu alta i ben erectes davant de la resta de companys. I per què quan arribava l’hora de les proves escrites una de les qüestions era sempre la transcripció exacta i precisa dels mateixos textos recitats de paraula. De què serveix tot això, em demanaven. Doncs perquè siguis més lliure, serveix. Perquè incorporis més paraules del llenguatge en què has nascut a les teves possibilitats de ser lliure, serveix. Perquè pot passar, de vegades, que tinguis la sensació de saber una cosa i no trobis les paraules que calen per explicar-la. En aquest cas, no ho dubtis: tot allò que no ets capaç d’explicar mitjançant les paraules del codi lingüístic, en realitat, vol dir que no ho saps. Sabem només allò que som capaços de transmetre amb les paraules de la llengua. Paraula clara, veu poderosa i vibrant. Allò que diem, però sobretot com ho diem. Qui parla de manera confusa potser és que no té gens clar allò que es pensa que vol dir. Molta més Retòrica, molta més Oratòria. Sense això, la resta, àdhuc tu, no passa de mera conjectura. I potser ni a conjectura no arriba. 
http://miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Brogit, caos, desordre
Brogit, caos, desordre
Els sorolls ofeguen les paraules. Els sorolls i els brogits de tota mena. Són ja pocs els llocs on pots anar amb aquella mica de garantia de silenci i de civilització. A Barcelona encara n’hi ha uns quants, però als pobles la música és sempre massa alta o les persones criden cada cop més i més per enraonar. Bé, si es tractés d’enraonar estaríem ja un poc salvats. Persones que criden, que alcen molt la veu, que baladregen més que no pas parlen, converses creuades, tothom parlant alhora. I no és només gent jove, no. L’altre dia, per exemple, que quedes per sopar i tens la mala sort i la desgràcia d’anar a parar al costat d’una taula d’una dotzena de persones d’aparença respectable tant per com vestien com per l’edat ja més aviat d’aparença provecta. Tots, homes i dones, força més enllà de la jubilació. Insuportable escàndol, tan insuportable que ni tu aconsegueixes entendre què et diuen les dues persones amb qui ets a taula ni elles, naturalment, captar en absolut el que tu intentes dir o explicar. Visca el brogit!, es veu que exclamà J.V. Foix un dia, ja cap al final de la seva vida. Em sap greu, però no i no. El brogit és sinònim de caos i de desordre, de cosa per endreçar, de país desballestat. Com més va més estimo el silenci, la música amable que em fa companyia i que sobretot no molesti els altres, la conversa franca i distesa, el bon humor i el perfum amable i acollidor dels gintònics preparats amb amor i ginebra de la bona. I el fum de les cigarretes de quan encara no estaven prohibides. Tot s’acaba i només quedarà l’espai interior de casa nostra com a únic espai de llibertat i benestar. L’espai interior de nosaltres mateixos. El silenci és llibertat. I ordre. I temo, a més, les setmanes de soroll i de garbuix i de l’ensurt establert i no prohibit dels petards de la Catalunya que peta sense saber per què peta.
@miquelcolomert
Jo, que no crec en el poble
Jo, que no crec en el poble
Gran sorpresa de la invitació que he rebut, de part de la Candidatura d’Unitat Popular, perquè participi a la seva assemblea d’avui. Jo, que no crec en el poble ni sóc assembleari. Cultura, patrimoni, lleure. Em sembla que hi aniré i, quan em toqui, explicaré que sóc individualista i que em sembla que el poble no sap res. El poble és un conglomerat i no és ningú. L’individu, sí, l’esperança és de l’individu. La cultura dita popular tendeix sempre a deixar-me un regust de boca amarg. No pot ser que siguin considerats cultura, o lleure si vols, coses com els correbars i la curses públiques de cambrers, per esmentar tan sols dos exemples dels més afrosos. Em sembla grotesc tot això. I des de la mateixa Primària, cal capgirar tot el sistema educatiu, començant per esbandir el tuteig de les aules i acabant d’una vegada amb l’igualitarisme, sempre fals i acomodatici. Que es potenciï l’individu, i la seva història, i que el silenci regni a les biblioteques. Hi ha, a més, la jerarquia i no són iguals professors i alumnes, és impossible. Diré, també, que estic cansat de tants gossos al carrer i a les terrasses, moltes vegades no s’hi pot ni tenir conversa perquè, clar, els gossos borden i els has de respectar, només faltaria. En fi, recordaré les potències de l’ànima racional humana que ens ensenyà Ramon Llull, la memòria, la intel·ligència i la voluntat que ens distingeixen dels animals. El patrimoni, els museus de la vila, la ruta Espriu, el port, tot això hi és i són coses que, com deu passar arreu, qui les visita no són pas precisament els vilatans ni els patricis de Sinera. De patricis, per cert, em sembla que ja no n’hi ha. Nit i dia agermanats. Els extrems es toquen. Pas mal.
@miquelcolomert
Observatori
Observatori
Les observo de nit a distància i des de l’anonimat de l’altura a què em trobo envers elles. Dues amigues ja de certa edat que conversen sota la claror del fanal que els fa de focus. Deuen haver sopat juntes i la veritat és que no ho sé del cert, si són amigues, però m’ho semblen. Tan sols una gesticula, i ho fa a més amb vehemència i convicció, gairebé desesperació. L’altra, passiva, l’escolta i fa afirmacions o negacions amb el cap seguint, talment un imant, la direcció vertical o horitzontal dels dits i els braços de la que parla. No sé res del cert, esclar, però la imaginació em porta a pensar que ja n’està farta i que no suporta més conviure amb el noi -potser són casats i tot- amb qui des de fa temps comparteix llit. És força més enllà de mitjanit i la conversa dura i dura, una no té cap pressa i no li ve d’aquí, l’altra fa de tant en tant moviments que mostren la intenció d’anar-se’n, però només la intenció (mai no ens n’anem quan diem que ens n’anem), i no sé pas si disposa de gaire capacitat de consol, ho dubto. La desesperada deu explicar la manca d’atencions de la parella i, potser, el descobriment en ell d’afeccions que van molt més enllà d’ella -se’n sent exclosa- ara que els fills ja la campen tot sols. Sembla decidida, molt decidida. Com si digués que ja tot ho ha intentat i que no veu que hi hagi res a fer. Els homes, ja se sap. Fins que, molta estona després, hi ha una abraçada intensa de comiat entre totes dues i encabat els seus camins se separen, una riera amunt, l’altra riera avall. Mentre jo penso si no em dec estar convertint en un voyeur amb poca feina i molt d’insomni. De manera que decideixo deixar ja aquest balcó que em fa de petit i encongit observatori del món i retirar-me.

February 2015

@miquelcolomert
Què us diré! Doncs que no hi tinc res a perdre
Què us diré! Doncs que no hi tinc res a perdre

Què us diré, solia dir el cronista Ramon Muntaner, que ara fa 750 anys que va néixer a Peralada. Doncs mirin, que hi ha viles i pobles on les urnes internes dels partits juguen males passades als actuals equips municipals. Equips que fan mans i mànigues per perdurar més enllà del 24-M i funden nous partits i tot. Perdurar pel bé del poble, afegeixen. Sinó que ara ja sabem que no és ben bé pel bé del poble sinó purament pel seu, de bé. S'han fet i es fan assemblees per designar candidats per a les eleccions d'aquest maig que ve. I en alguns casos, com que allò que l'assemblea ha decidit, amb tots els ets i uts, ni els ha complagut ni era allò que s'esperaven, doncs aleshores senzillament no accepten el resultat i es fan els rebels, rebecs. I demanen repetir actes per votar allò que ja s'ha votat. Grans demòcrates, sí senyor. Grans egoistes disfressats de servidors del bé públic i comú. I no és pensin, que hi ha també aquells altres per als quals aquestes pròximes eleccions són exactament el repte del seu futur professional, subsistència de la seva vida. Batlles i regidors. Feina al costat de casa, més o menys ben retribuïda i fora maldecaps. Uns i altres són exactament retrats del panorama quotidià tan allunyat de tot allò que resulta bell i amable. Cinisme de polítca vetusta. Què us diré! ¿Saps per què he acceptat de ser candidat? Doncs senzillament perquè no hi tinc res a perdre. Gravada tinc, i ben desada, aquesta frase de qui en aquella assemblea que dic guanyà de golejada tots aquests altres que ara bramen, ofesos, amunt i avall de les cantonades de la seva gran manca de coherència i de virtut. I del seu ressentiment. Vanitat de vanitats.
http://miquelcolomer.cat
 
 

July 2013

@miquelcolomert
Pítimes públiques. Riera intransitable
Pítimes públiques. Riera intransitable
I és justament contrari a tot model de vida endreçada aquesta cosa infecta dels correbars que els ajuntaments d’algunes viles i pobles fomenten i col·laboren a organitzar de cara als dies de llur Festa Major. Joves, suposo, convocats a recórrer els diversos bars del poble acompanyats de gresca i de txaranga (sic). Preu: 12€ a canvi de 10 cerveses. Entre els col·laboradors de “l’acte”, la Regidoria de Joventut, és clar. Correbars i correbous, no sé què és pitjor. Així estem i així anem. Em demano a quina mena de credibilitat pot aspirar un ajuntament que programa unes tals animalades. Espectacle de pítimes públiques pels carrers de la vila. Populisme barat, indigent, degenerat. Honor i Glòria a Sant Zenon, tot i així. Només faltaria.
 
Dinar, ahir, al Triclini d’Arenys de Munt. Hi vaig amb moto i hi arribo que trec foc pels queixals. Arenys de Munt, Capital de la Sardana, 2013. Arenys de Munt, on el 2009 començà públicament l’actual procés cap a la Llibertat. Arenys de Munt, lamentable estat de la seva Riera. Bonys i sotracs espantosos, infernals. Pobres suspensions de tots els vehicles que hi han de passar i pobre de tu, sobretot, si és amb moto que hi vas, que és per això mateix que ho dic i em surt de l’ànima. Intransitable Riera. Que l’asfaltin d’una vegada, cony. Que la soterrin. Que la civilitzin. Que l’endrecin. El dinar, això sí, anà molt bé. I la conversa. I la ratafia.
www.miquelcolomer.cat
 

June 2013

@miquelcolomert
Un rei al cos

May 2013

@miquelcolomert
El cas de ca l'Estudiant
El cas de ca l'Estudiant
Surto de casa i enfilo Riera avall cap a l'Ateneu. No trigo, però, ni dos minuts a topar-me de cara amb la sorpresa del pas interromput per un afrós obstacle que estreny, i de quina manera, la via pública. Sí, pública. Obstacle públic en forma de futura, però ja molt propera, terrassa al servei de beneficis privats. La terrassa de ca l'Estudiant. Espai Gastronòmic al bell mig del carrer, perquè t'hi entrebanquis. Escandalosa terrassa. Espantosa. Igual que espantós i escandalós em sembla que s'hagi permès una cosa així i que, per tant, s'hagin concedit els permisos que fan al cas. Segurament no deu servir de res denunciar-ho, segurament. Però suposo que deu ser lícit pensar que alguna cosa fosca i potser inconfessable deu haver succeït per a una tal invasió d'espai públic. I potser també algú podria dar-ne explicacions, no ho sé. Perquè emprenya, i molt. A banda que queda lleig, la veritat. Molt lleig i d'una absència total de gust. Una merda, vaja. Una merda grossa com un piano. El dret de guanyar-te la vida no té res a veure amb el fet d'envair l'espai dels altres tal com és aquest el cas. I l'exemple és just al davant mateix, a l'altra banda de la Riera, on hi ha exactament tres indrets, tres, de terrasses que per a res no alteren les dimensions destinades al pas de les persones. Dubto que serveixi de res haver-ho dit. Ja fa temps que cap mena de poder, ni tan sols el local, no m'inspira ni un sol bri de confiança. I, mentrestant, lletjor, molta més lletjor. I vés a saber si no es tracta també de corrupció que, com se sap, no és tan sols afer d'aquesta vila de l'ànima. I no puc evitar de demanar-me què hi deu haver, darrera d'aquest nyap.
http://miquelcolomer.cat
 
 
 

January 2013

November 2012

October 2012

@miquelcolomert
Amb totes les de la llei
Amb totes les de la llei
Hi estem arribant, sembla, finalment. La política es fa ressó del clam popular de fa tant de temps i és veritat que, després de tot, ens enfrontem a Espanya. No sé si es pot fer sense trencadissa. Em sembla que no, però potser no hi entenc prou. Fa molta vergonya això d’Espanya, si més no els qui en porten la veu cantant. Demostren, sobretot, ignorància, molta ignorància. I, el que és pitjor, es mostren orgullosos de ser tan i tan ignorants. No en tenen ni idea, però és que tampoc no els importa gens fer el ridícul que estan fent. Em sap molt de greu, però, que no siguem capaços entre nosaltres d’elaborar una llista unitària de cara al 25-N. No sé de qui és culpa, aquesta incapacitat, però ja es veu que el vot serà un vot potser majoritari, però dispers. Ens manca aquell punt de generositat que caldria per posar el país per davant dels partits i dels seus interessos. El país, la nació, per damunt de tot. No hi ha cap altre camí, és prou sabut. Perquè sí, d’acord, la cosa ha arribat finalment a la classe política, però aquesta no és una classe gens generosa ni despresa, sinó interessada. Em fot molt, la veritat. I pel que fa a la resta, cap cas. Cap cas i oïda sorda a tot allò que puguin dir i fer des de l’Espanya imperial, inclosa la instal·lada a Barcelona, Llanos de Luna. Però també tots els altres Vidalsquadres i companyia de Pedrosjotes i tuttiquanti. I diumenge Barça-Madrid. Ja fa temps que, en aquest nivell, el futbol és fenomen social i, per tant, polític. Deport i política estan barrejats, i és natural que sigui així. Diumenge és un Catalunya-Espanya, un més. Amb totes les de la llei. Estratègies futbolístiques al camp, sí. Però polítiques i emocionals a la graderia. Naturalment.
www.miquelcolomer.cat

September 2012

@miquelcolomert
No, no som compatibles
No, no som compatibles
Em plau avui reincidir en l'article publicat aquí mateix fa gairebé 1 any, quan l'actual president d'Espanya era tan sols candidat a ser-ho.
Hem d'incidir més en allò que ens uneix que no pas en allò que ens separa. Doncs no, senyor Rajoy. No i no. Allò que ens separa és molt més important i té molt més pes que allò que ens uneix. De fet, el que ens uneix, a mi, em fa més aviat vergonya. El que ens uneix és fruit de la colonització a què hem estat sotmesos per part de Castella i per part d'Espanya. Passo una part de la tarda escoltant i llegint Joan Solà, que ens deixà malauradament de manera prematura aviat farà un any. No sé si els diputats catalans tenen gaire present allò que el doctor els digué al mateix Parlament el 2009. Solà digué la veritat del que ens passa. Ara Espanya atura la interlocutòria sobre la immersió. Res de tot això no passaria si fóssim valents. Aspirem a la normalitat, senyor Rajoy. I la normalitat no passa per allò que ens uneix. El que ens uneix és la submissió, que és la nostra vergonya. El que ens uneix és l'escarni amb què Espanya ens tracta. Amb què ens tracta a nosaltres i a la nostra llengua. Senzillament senyor Rajoy, no som compatibles. I no hi ha complicitat. Allò que ens separa és massa profund perquè es tracta d'identitats, de finançaments, d'espolis, d'ultratges a la llengua i a la cultura. La seva, senyor Rajoy, és una identitat i una llengua no discutides. La meva, la nostra, no només és discutida sinó escarnida i això ens fa sentir subordinats, inferiors, degradats. Com deia Joan Solà magníficament: el català, la persona i la llengua, no pot ni vol sentir-se ni 1 minut més inferior a cap altra. Volem ser un país normal, senyor Rajoy. Com a mínim tal com ho és el seu. No m'agrada el que ens uneix i, en canvi, m'enorgulleix tot allò que ens separa.
www.miquelcolomer.cat

August 2012

@miquelcolomert
País un poc massa de fireta
País un poc massa de fireta
11 dies per a l’11S. Hi seré, és clar, i hi haurà segurament un nou rècord de participació. Autocars d’arreu del país i fins i tot combois ferroviaris. 298 anys d’ocupació espanyola. Manifestació per la Independència, d’acord. La cosa més digna i més seriosa per la qual tot un poble pot mobilitzar-se i omplir la seva capital de gom a gom. Ho hem fet ja altres i diverses vegades. Després, però, no ha passat res, o a penes res. A la nit tothom encauat a casa i l’endemà a queixar-nos del govern i de la classe política que nosaltres mateixos hem triat i votat. Peix que es mossega la cua. Cercle viciós. La independència, ¿la volem o no la volem? Perquè si la volem el que cal és prendre la iniciativa i començar a pensar la manera d’assaltar i prendre Palau. Ningú no en parla, d’això. I hi ha massa autoanomenats independentistes que encara creuen que no ens cal exèrcit ni forces armades. I el que tenim, mentrestant, són aquestes crides a la participació d’avis amb néts a la marxa de dimarts 11S. Caire festiu de la cosa. Carrincloneria. Si tingués fills petits, de cap manera no me’ls enduria a cap marxa ni a cap manifestació, ni permetria tampoc que els seus avis els hi portessin. No són actes festius ni alegres passejades, les manifestacions. Les manifestacions, o ho són de força o es converteixen en pura comèdia ridícula. No ha passat mai res fins ara l’endemà de cap manifestació per la independència, als qui ostenten el poder no els ha fet ni pessigolles, i, quan ha arribat l’hora de votar, bé, els resultats són a la vista i no ha canviat a penes res. Som encara un país un poc massa de fireta i de joguina. És molt emprenyador no ser amo del teu propi destí i m’esgarrifa la possibilitat que ens esborrin definitivament del mapa i de continuar, per tant, essent espanyol per sempre més. Fins a la mort, fins a l’eternitat. www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Que vagi de gust
Que vagi de gust
Deixa’t estar de tonteries, o de bajanades, perdó. L’agost, per a alguns, no sé si per a gaires, és temps de lectura. Lectura lenta i reposada, ara que sembla que no hi ha presses. És veritat que no et cal pertànyer a cap club de lectura per ser un bon lector. Ni fer cas de les llistes d’èxits i dels llibres més venuts. No volen dir res aquestes llistes. No entenguis la literatura com un comerç malgrat que ara els escriptors s’hagin convertit en agents comercials dels seus propis llibres. No hauria hagut de passar mai tal cosa. Als nombrosos actes de presentació de novetats teòricament literàries ja no es tracta de parlar de literatura sínó de vendre llibres. A veure quants se’n venen. I això és pràcticament tot. Literatura reduïda a comerç. Imaginació, memòria, diccionaris, cert sentit artístic, l’aportació d’un nou món que tot llibre que llegim representa que hauria de ser. D’un món nou que se’t presenta en cada llibre que llegeixes, i on mires de veure-t’hi, de descobrir-t’hi. Aquesta és feina de crítics, és clar. I de paciència. La paciència que tant ens manca avui. Tornar, de tant en tant, a Nabòkov i al seu Curs de Literatura Europea, aquesta joia de saviesa, aquest confort. Nabòkov es va fer ric amb Lolita i pogué deixar de fer classes, però ara això tant és. No visqué pas ostentosament. Les coses d’aquest llibre sí que són importants. És important, per exemple, seguir com explica que la cosa fonamental del llegir no és exactament llegir sinó rellegir. Mai no n’hi ha prou amb una sola vegada. És aquella insistència, aquell tornar-hi i tornar-hi, allò que fa que arribis a copsar amb tot detall -el color d’aquells ulls, les robes, els modals dels personatges, la decoració de les estances, veure les coses i sentir-les i flairar-les, si convé- aquest món nou que se’t presenta a través de la ficció. Sí, rellegir. Passió i paciència. Passió d’artista, paciència de científic. I un lloc a la fresca, i una posició còmoda, i un llapis i una llibreta a disposició com a testimonis de les teves estones de lectura. I que vagi de gust.
www.miquelcolomer.cat

July 2012

@miquelcolomert
Ara que no fas res
@miquelcolomert
Mestres de Mestres
Mestres de Mestres
Santi Trullenque, cineasta, amic i realitzador del programa, em fa saber l’emissió de les entrevistes, exceŀlents per cert, que ahir passaren pel 33. Mestres de Mestres. Vinyoli hi interviuà Raimon, cantautor, i Eudald Carbonell, arqueòleg i antropòleg. Raimon, amb aquella mena de serrell retallat que trobo tan lleig, noto que s’escolta i s’agrada quan parla. Raimon ha aportat molt al país, sí, i diu que va tenir molta sort amb els mestres que tingué. Els esmentà i prou. Sensació que es magnifica ell mateix. Ressonància internacional, diu. Força irrellevant tot plegat. Més aviat lamentable. Fins i tot quan a la conversa apareixen Fuster, Pla i Espriu, i àdhuc Ausiàs March. Descrèdit de la realitat. ¿Què els diria avui, als mestres que tingué? Els demanaria perdó, reconeix.
Molt més interessant em semblà la intervenció d’Eudald Carbonell. El llenguatge com a cosa innata al gènere, però no pas a l’espècie. Distinció entre gènere humà i espècie humana. Distinció entre Hominització i Humanització. Carbonell apareix molt més natural i proper que Raimon, més pagat d’ell mateix. Primer és el coneixement, després el pensament. Primer conèixer la pedra, després pensar-hi. Relació clau la de mestre i deixeble. Com més saps més pots ensenyar. Aquesta obvietat avui tan oblidada a les llars d’infants i adolescents en què han acabat convertits els nostres centres d’ensenyament. Educar-nos en consciència i en coneixements i no en valors, que només són útils als qui no saben. Energia de les interaccions. Foc o televisió. Foc. I la primera cosa, conèixer les dones. I tot allò que es pot pensar es pot fer. Rialb, París, Gerges Laplace. Construir pensament a partir del coneixement. Disciplina. Conèixer les coses com són. Urgència: compensar els avenços tecnològics amb l’adopció de comportaments públics i privats més acostats a la nostra humanitat, a la nostra dignitat, i allunyats de la depredació insensible d’ara mateix. Tenim 20 anys per fer-ho. No és gaire i anem molt justos. Iŀlusió, però. I un plaer sentir i escoltar Eudald Carbonell, de veritat. De tant en tant hi ha programes així a la televisió. Mestres de Mestres.www.miquelcolomer.cat

January 2012

@miquelcolomert
Temptació de disparar
Temptació de disparar
Adveniment d’aquell cert optimisme que comporta el fet que els dies ja són un poc més llargs i que d’aquí 2 dies serà Sant Pau, que l’hora hi cau. Quarts de quatre de la tarda d’aquest diumenge de gener i dues nenes que es banyen, bany de mar, entre xiscles i rialles, i la mare que al cap de poc les fa sortir de l’aigua, que no deu passar de 12 graus, i les renya. Observo, després, la riera des del balcó de casa. N’hi ha un que arriba amb una moto d’aquestes de gran cilindrada i l’aparca. L’aparca, però ho fa malament perquè l’aparca com li dóna la gana i sense tenir per res en compte ni present els espais per a motos perfectament dibuixats i delimitats damunt de l’asfalt. Aparca en diagonal, tant li fa. Baixa del vehicle i s’està una bona estona per enllestir les operacions de buidar la capsa que hi duu incorporada, prendre’n un parell de bosses, dipositar-hi el casc i aplicar el fermall a la roda de davant per tal d’assegurar-se que ningú no pugui endur-se-l’hi. Just davant seu veu que hi ha instal·lat un d’aquests enormes vehicles-elevadors que aquests dies serveixen per esporgar els arbres. El noi se’l mira i deu pensar que potser la seva moto pot arribar a molestar un hipotètic moviment de la màquina. Però res. Fa veure que es pentina una mica així, amb les mans, i se’n va. Abans, però, aixeca la vista enlaire i veu que el miro i veu que li faig un gest negatiu amb l’índex de la meva mà dreta. Botifarra, em respon, amb el dit del cor enlairat. L’estètica és ben bé l’estètica del xitxarel·lo-trinxeraire indignat tan freqüent i comuna, per desgràcia, avui dia entre nosaltres. La moto, no cal dir-ho, queda de tal manera que impedeix que qualsevol altra pugui accedir amb comoditat a l’aparcament. Confesso la temptació de disparar si hi hagués hagut a l’abast alguna cosa amb què fer-ho.www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Capmàs de llengües
Capmàs de llengües
Català i castellà, departaments comuns i indistints. Aquest és, sembla, el futur que ens espera. La meva filla petita fa un màster en ensenyament. Ara de tot se’n diu màster, paraula ampul·losa. Fins no fa gaire se’n deia CAP (certificat d’aptitud pedagògica, molt més ajustat a la realitat), però no permetia ingressar els més de 2.000€ que val matricular-s’hi. Bé, això ara és així. Grans paraules, continguts petits. El cas és que aquest màster és de català i castellà. Barrejat. Com si fos indistint. Alerta amb això. Alerta amb aquesta mixtura. Alerta perquè el català és una llengua postergada, una llengua d’estar per casa i que no compta en el concert de les nacions lliures del món. Tot el contrari del castellà, llengua poderosa amb un estat poderós al darrere, un estat que té el castellà o espanyol com a única llengua. Alerta, doncs, perquè aquesta pot ser una trampa mortal i definitiva. Si dius que et sents tan català com espanyol és que ets espanyol. Sense llengua no hi ha país i la pretensió sembla ser anar diluint la llengua dèbil en la llengua poderosa. I sense fer gaire soroll. Culpa de cadascú de nosaltres, també, tanta transigència. Perquè, és clar, si resulta que podré ser professora tant de català com de castellà, ¿com és que, posats a fer, no poder ser-ho també de francès, o d’italià, o d’anglès? O d'àrab. ¿Per què no un capmàs de llengües? És clar, doncs, que ens queda tan sols un camí. No vull renunciar al castellà ni a cap de les llengües que més o menys sé. Però hem provat tots els camins i tots han resultat equivocats. En queda un. L’únic que pot salvar la llengua, l’únic que pot fer que el català esdevingui la sola llengua oficial de Catalunya. I que no sigui indistint el fet d’ensenyar català, i en català, que el fet d’ensenyar qualsevol altra llengua. I en qualsevol altra llengua.www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Aquest correu convé que circuli
Aquest correu convé que circuli
Benvolguts amics i amigues
El procés contra el català com a llengua vehicular a l’escola no s’atura i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha reactivat el procés judicial per acabar amb la immersió lingüística http://www.abc.es/20111225/comunidad-catalunya/abcp-tsjc-reactiva-proces... .
La reactivació del cas significa que el Ple de la Sala Contenciós Administratiu del TSJC tornarà a obligar en breu la Generalitat a complir amb les sentències que l’obliguen a introduir la llengua espanyola com a vehicular de l’ensenyament.
Només aconseguirem blindar el nostre sistema d’immersió lingüística si aconseguim que el Parlament de Catalunya aprovi per Llei que el català és la única llengua vehicular de les nostres escoles. Llavors el Govern tindrà un instrument legal per no acatar les sentències que l’obliguen a introduir la llengua espanyola a l’ensenyament.
Ajuda’ns a recollir signatures per a fer la petició al Parlament que el català sigui blindat per Llei com a única llengua vehicular. Fes-te voluntari omplint el formulari del web www.escolaencatala.cat i, si us plau, reenvia aquest correu a tots els teus contactes.
T’adjuntem el díptic informatiu on expliquem amb més detall els objectius de la campanya.
Si ja t’has fet voluntari i vols col·laborar, i encara no ens hem posat en contacte amb tu, ens pots escriure a info@escolaencatala.cat.
Moltes gràcies
Campanya Defensem l’Escola en Catalàwww.miquelcolomer.cat

December 2011

@miquelcolomert
Curial e Güelfa
Curial e Güelfa
Cavallers valents i dames enamorades. La nova edició del Curial e Güelfa, a cura de Lola Badia i Jaume Torró, que ha publicat Quaderns Crema. La mala sort d'aquest llibre imprescindible: haver hagut de conviure amb el prestigi del Tirant, de qui sempre ha quedat un poc a l'ombra. El Curial és un llibre anònim, però no hi fa res. Probablement mai no arribarem a saber res del cert en relació a la seva autoria. De manera que més val no capficar-s'hi. Cavallers valents i dames enamorades. També jo, com el conseller Puig, sóc monàrquic. Un rei per a Catalunya. Curial guanyava sempre. I guanyava no només pel fet de ser físicament i tècnicament superior, sinó pel fet d'ésser-ho moralment. Com el Barça d'ara mateix. El somriure de Curial, aquell somriure permanent, alegre, de satisfacció autèntica, és una de les grans lliçons del llibre. Ser com Curial. Curial enamora. Com el Barça de Guardiola. Curial enamora les dones amb qui es topa. La primera, Güelfa, vídua de 15 anys a causa de l'esgotament físic del seu jove marit, li paga tota l'educació cavalleresca perquè no pot resistir els naturals apetits de la carn que la combatien incessantment. Però Güelfa és gelosa i possessiva i mai no ens acaba de caure bé del tot. Al contrari de la germànica Laquesis, de qui el professor Espadaler va fer que tots ens enamoressim el primer cop que vam llegir el llibre fa ja tants i tants anys. Desbordant erotisme suggerit. I Càmar, la tunisiana, que mor d'amor per l'heroi. Cavallers valents i dames enamorades. Novel·la del XV, però amb l'acció situada al XIII. Lectures i referents culturals de la gent cultivada d'aleshores: Virgili, Boccaccio, Dant, Petrarca. El Curial és un plaer immens. És un plaer malgrat que Güelfa, després de tota la comèdia que arriba a fer, acaba sortint-se amb la seva, que és casar-se amb Curial. Però aleshores el llibre s'acaba. I s'acaba potser també perquè, amb el casament, s'acabarà l'amor. Una altra de les lliçons de la novel·la. I Déu nos en guard, això sí, d'una nova transició, però aquesta vegada amb Bono! O amb Aznar! Ser com Curial. I Feliç Any Nou!www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
El poema, l'exemple i el que de vegades voldríem
@miquelcolomert
Inquiet per sempre
Inquiet per sempre
Moltes estones passades amb el Viatge al fons de la nit, aquesta mena de revulsiu contra tota la humanitat benpensant. Céline embriaga i arriba un moment que ja no saps si llegeixes o t'escalfes el cap. És una mica com m'ha passat amb tot al llarg de la vida. Les dèries. Una després de l'altra. I et tornes inquiet al final. Fins que ja no pots deixar de ser un inquiet. Inquiet per sempre. M'aturo en una de les pàgines de Detroit i després en unes d'altres de París. A Detroit m'enamoro, però acabo fugint de l'amor. I segur que l'estimava força. De fet, l'estimava molt. Però es veu que encara estimava més la meva dèria, aquestes ganes de fugir de tot arreu, a la recerca de jo què sé, per neci orgull, sens dubte, per convicció d'una mena de suposada superioritat. I, així, de tan afectuosa com ella era, vaig acabar per confessar-li la mania que em turmentava de fotre el camp de tot arreu. També d'ella. No servia de res ser afectuós amb mi. I ens besàvem, sí. Però jo no la besava bé, si més no no la besava com ho hauria hagut de fer: de genolls. No, no la besava bé i sempre pensava una mica en una altra cosa al mateix temps, a no perdre temps i tendresa -inquiet- com si m'ho volgués guardar tot per a no sé què de magnífic, de sublim, per a més tard, però no per a ella, ni per a allò. Vida al fons de la foscor. La Vida, l'autèntica fulana dels homes de debò, diu Céline. I després ve París, i el Sena, i la gent, homes i dones, que s'hi fan pipí. Però això ve després i ja en parlarem si un cas. Inquiet.www.miquelcolomer.cat

November 2011

@miquelcolomert
La mateixa cantarella
La mateixa cantarella
No sé per què hi esmerço ni 5 minuts, però el cas és que he seguit, aquesta setmana, la conferència d'Iceta, aquest noi de qui no es coneix l'ofici, però que des que era un adolescent que deu anar amb cotxe oficial. D'aquell temps de Cornellà com a mínim. Es postula ara com a futur primer secretari del PSC i no assegura que vulgui també ser candidat a la presidència de Catalunya d'aquí 3 anys. Dic que no se'n coneix l'ofici i el cert és que és d'aquells que, de la política, n'ha fet ofici. ¿Quant de temps hi porta? Si de la política en fas ofici, aleshores és que no hi ets per servir sinó per servir-te'n i l'únic que t'importa és el benefici que pugui aportar-te a tu. El país tant se te'n fot. Però és que, a més, t'escolto i les teves paraules em transporten a un món que no sé veure per enlloc. Un món del passat, obsolet. Estat de benestar (que no podem pagar), igualtat d'oportunitats, redistribució de la renda, de la riquesa, del saber (¿com es redistribueix el saber?) i del poder. Cogestió, foment de l'economia social. Tota aquesta cantarella. Mai l'esforç ni el mèrit. Ni que cap aportació sigui exigida ni exigible. Iceta. Iceta i el seu seguici.¿Què ha aportat aquest noi al país després de tants i tants anys? Aliança social del progrés, diu encara. I no sé què de la igualtat de drets i deures pel que fa a la immigració. Tot això, i més, diu Iceta, després de 3 solemnes patacades els darrers 12 mesos. Una darrera l'altra. Aquesta enorme mascarada que tant de bo es converteixi, per sempre més, en residual. Gent sense ofici, però amb benefici, que, al final i com a premi, encara els fan senadors, com Montilla. I tant que estem en crisi! I no sé per què hi esmerço ni 5 minuts.www.miquelcolomer.cat

October 2011

@miquelcolomert
Que mai més no sigui festiu
Que mai més no sigui festiu
El que dic és que la festa de demà és una estafa. Estafa als empresaris, sobretot, però no només. Una festa en dimecres, a meitat de setmana. Quina vergonya. El meu germà m’explica que els qui normalment els porten gèneru els dimarts a les 5 de la tarda avui ho han fet a les 2 perquè després ja plegaven. Dimecres és festa, però dimarts a la tarda ja no treballen. Aquest país va així. ¿Què se suposa que se celebra, demà, a més a més? Perquè això de la Hispanitat no passa de ser, en tot cas, una pura qüestió geogràfica. Vull dir que sí, que som hispans, però ho som perquè som peninsulars i això no es pot pas negar. La Hispània dels romans fou la denominació geogràfica de la península on vivim. I res més. Després Castella se n’apropià i sorgí l’Espanya castellana que coneixem i sobre la qual ara no cal que m’estengui. Goso demanar que mai més no sigui festiu un dia com el de demà. ¿Qui pagarà les hores no treballades? ¿Quina cosa ha aportat al món, i en què l’ha millorat, aquesta cosa de la Hispanitat? Tots són grans països capdavanters, ja ho veiem. Capdavanters, però, en l’administració de la misèria. Capdavanters en l’estafa, en la ignorància i la depredació. I en la tergiversació i en la fatxenderia i en l’apropiació d’allò que no és seu. El súmmum del pessimista és el d’aquell que diu, en castellà, ¿Y si nos quitan lo bailao? Bé, la cosa americana, la vam començar a ballar i a pagar des d’aquí, la Corona d’Aragó. Aquella enorme gesta nàutica. No sóc gens pessimista. Però és cert que aquesta història, i d'altres, ens l’han ben presa. Mai no han parat de robar-nos la cartera. Mai. Sóc hispànic, és clar, i sóc català i sóc d’Arenys. I no em cal cap dia de festa per recordar-me’n. I em fa molta vergonya, a més, que demà no hi hagi classe.www.miquelcolomer.cat

September 2011

@miquelcolomert
No som compatibles
No som compatibles
Hem d'incidir més en allò que ens uneix que no pas en allò que ens separa. Doncs no, senyor Rajoy. No i no. Allò que ens separa és molt més important i té molt més pes que allò que ens uneix. De fet, el que ens uneix, a mi, em fa més aviat vergonya. El que ens uneix és fruit de la colonització a què hem estat sotmesos per part de Castella i per part d'Espanya. Passo una part de la tarda escoltant i llegint Joan Solà, que ens deixà malauradament de manera prematura aviat farà un any. No sé si els diputats catalans tenen gaire present allò que el doctor els digué al mateix Parlament el 2009. Solà digué la veritat del que ens passa. Ara Espanya atura la interlocutòria sobre la immersió. Res de tot això no passaria si fóssim valents. Aspirem a la normalitat, senyor Rajoy. I la normalitat no passa per allò que ens uneix. El que ens uneix és la submissió, que és la nostra vergonya. El que ens uneix és l'escarni amb què Espanya ens tracta. Amb què ens tracta a nosaltres i a la nostra llengua. Senzillament senyor Rajoy, no som compatibles. I no hi ha complicitat. Allò que ens separa és massa profund perquè es tracta d'identitats, de finançaments, d'espolis, d'ultratges a la llengua i a la cultura. La seva, senyor Rajoy, és una identitat i una llengua no discutides. La meva, la nostra, no només és discutida sinó escarnida i això ens fa sentir subordinats, inferiors, degradats. Com deia Joan Solà magníficament: el català, la persona i la llengua, no pot ni vol sentir-se ni 1 minut més inferior a cap altra. Volem ser un país normal, senyor Rajoy. Com a mínim tal com ho és el seu. No m'agrada el que ens uneix i, en canvi, m'enorgulleix tot allò que ens separa.www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Camí llarg i feixuc
Camí llarg i feixuc
1 de setembre. Reunions a partir d'avui. No serveixen de gaire. Aquest curs, que comença el dia 12, farem més hores de classe i tindrem més hores de dedicació no lectives i cobrarem el mateix sou ja rebaixat si és que no l'escapcen encara més. Ho farem sense rondinar, si més no jo. No penso fer cap vaga. Ara: tot anirà a pitjor. Cada professor haurà d'atendre més alumnes. No hi ha diners, però el principal problema del país no són els diners. El principal problema del país és el poc valor que fins ara s'ha donat al saber. Al saber i a les formes. Els darrers temps tot això ha fet la sensació d'un carnaval ininterromput. Tot ha hagut de ser lúdic i sobretot que no costés gaire esforç. Hi ha excepcions, és clar, sempre n'hi ha, però en general aquí ningú no sap res de res, i a més a més tampoc a ningú no importa. Tot ha de ser lúdic i poc sacrificat. I, encara, el pitjor és que ens hem dedicat a no ensenyar sinó els aspectes dolços i el costat bo de la vida pensant que ja arribarà el moment que la raó ajudi als nois i noies a acceptar o a combatre tot el que hi ha de dolent. Però, ¿de quina manera pot formar-se la raó si no se l'aplica cada dia a distingir el bé del mal? La vida és una educació constant i cal estudiar i aprendre-ho tot. I ningú no ha dit mai que això sigui fàcil ni que sigui un joc. Ara en paguem les conseqüències. L'economia reflecteix la baixesa moral general. La misèria pitjor és la ignorància i un país que estalvia en ensenyament i en formació -en educació- no és un país ni és res. No passa de ser un bluff. El redreçament, si és que no és ja massa tard, serà un camí llarg i feixuc. La ignorància no és compatible amb la riquesa. Ni amb la llibertat.www.miquelcolomer.cat

July 2011

@miquelcolomert
Ridículament correcte
Ridículament correcte
En P. A. és un amic que si un dia, pel que sigui, es troba que no porta diners i tu li pagues les copes, se sent obligat la propera vegada que us trobeu a regalar-te un llibre, posem per cas. No cal dir que això, a ell, l'honora i a mi em plau. Sobretot si el que em vaig trobar ahir mateix és una cosa tan important i necessària com Ridículament correcte, del britànic Anthony Browne, que publicà el febrer de l'any passat La Campana i que tracta del perill totalitari de la correcció política. He llegit més de la meitat de les 169 pàgines de què es compon el llibre i m'ho passo la mar de bé. La correcció política vista com a marxisme cultural que, més que obrir les ments, les tanca per sempre. Perquè inqüestionablement i automàtica dóna suport a aquells que considera víctimes, sense tenir en compte si se'l mereixen o no, i es posa en contra dels poderosos, sense tenir en compte si són malignes o benignes. Per als políticament correctes, Occident, els EUA i les multinacionals no poden fer res de bo, i els països en desenvolupament no poden fer res de dolent. La correcció política tendeix també a posar els suposats drets dels criminals per damunt del de les seves víctimes, amb la qual cosa entorpeix l'aplicació de les lleis i porta a una escalada criminal. Igualment, en desafiar l'autoritat dels mestres, provoca falta de disciplina a les escoles i, com que promou la igualtat per damunt de l'excel·lència, degrada el nivell educatiu i instructiu, i infla les notes dels exàmens fins al punt que gairebé ja no volen dir res. I així, successivament. La correcció política és el gran mal dels nostres dies. La correcció política és una ideologia que classifica determinats grups de persones com a víctimes que necessiten que se'ls protegeixi de la crítica i que fa que els seus partidaris tinguin la sensació que no s'hi ha de tolerar cap mena de dissensió. La correcció política, per tant, ve a ser, clarament, la dictadura de la “virtut” i dels “virtuosos”. I així, a poc a poc però sense aturador, tothom va aprenent a aparèixer com a víctima perquè hi ha poques coses tan poderoses en un debat públic com posseir un estatus reconegut de víctima, i la victimització pública es veu tan ben recompensada que la gent té molts incentius per presentar-se com a tal. Es tracta de presentar-te com a víctima. El benefici és assegurat. Browne mostra una quantitat gairebé il·limitada d'exemples. I sempre amb el mateix denominador comú: per als políticament correctes, la veritat no és cap argument; per als políticament incorrectes, la veritat és el principal argument. Explica Browne, per exemple, el cas de Larry Summers, rector de la Universitat de Harvard, que va suggerir vagament que determinades diferències innates pel que fa a les habilitats que tenen els homes i les que tenen les dones podrien explicar que els primers arribessin més amunt en l'àmbit acadèmic. No cal dir dir fins a quin punt el rector va haver d'afrontar vagues, denúncies i peticions de dimissió per part de gent que no va aportar cap prova que demostrés que no tenia raó. En fi, no acabaríem mai. El gran mal del nostre temps, la correcció política. També els nens que abans hauríem qualificat de malcriats i mancats de disciplina ara són considerats víctimes d'un trastorn de dèficit d'atenció amb hiperactivitat a qui cal donar suport i tractament i totes aquestes i d'altres immenses collonades. I acabo ja, que si no em sento com un cavall desbocat. M'adono ara que no he posat ni un sol punt i a part. Bé, ja és tard. Una darrera cosa, però. Aquests actors, multimilionaris o no, de Hollywood i d'arreu, que se senten tan i tan bé quan fan campanya contra la pobresa al món i reclamen més ajuts al “culpable” Occident (en lloc d'assenyalar els líders africans com a responsables de la greu situació de la seva gent i de demanar un millor govern). Quina gràcia que em fan, aquests actors! I gràcies, P.A., d'aquest regal magnífic i inesperat. Surt a compte, de vegades, que hi hagi persones que no porten diners.
Veig ara una foto d'activistes pels drets dels animals engabiats al centre de Barcelona. Es deu tractar, segurament, d'activistes amb vocació d'animals.www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Callar i mirar-nos
Callar i mirar-nos
Solemnes Completes, com cada any, la vigília del sant patró. Honor i Glòria a sant Zenon! Content de trobar-hi persones que no m’esperava trobar. Vaig fugir, en acabat, cap a racons de soledat empès per la impressionant manifestació de mal gust i de falta de respecte de la xusma apilada a la porta de la parròquia. Vergonya i escàndol. I desordre, el gran enemic de la llibertat. Els agrada, es veu, l’himne en honor del patró i deu ser per aquesta raó que li lleven tota dignitat. No sé si són dels indignats. El que sí que es veu és que són indignes. I el problema, a més, és que el diàleg no és possible perquè la xusma és xusma i, per tant, ni pensa ni raona. Despersonificació i anonimat enmig d’un gran embalum infrahumà i premental. I la cridòria mofant-se del batlle escollit pel poble. ¿Què s'han cregut? Tants i tants diners llençats a les escombraries de la seva educació i formació. Déu no és pas lluny i és, segurament, el que tenim més a prop. Ells no ho saben, però. N’hi ha alguns que diuen ser agnòstics, pobrets; d’altres es confessen directament ateus i contraris a Roma. Bé. Sobta, tanmateix, que siguin més o menys "multicultis", aquesta gran carrincloneria, i que ara no els importi donar suport a una nova mesquita tot i que no saben àrab i que ignoren que l’imam és pagat directament per l’Aràbia Saudí, amb tot el que això significa. No, de cap manera. I tant de bo aprenguéssim tots, xusma inclosa, a callar i a mirar-nos, frisosos de no ser, mai més, un fragment de munió.www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
4th July. 235 anys
4th July. 235 anys
[...]Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, convocats en Congrés General, Reunits en Assemblea, apel•lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per la l’Autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents; que queden Absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple Poder per declarar la Guerra, concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els Actes i Providències a què tenen dret els Estats Independents. I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor.
Avui fa 235 anys d’aquell 4 de juliol del 1776. Avui és l’Independence Day. Explica Amadeu Cuito, a Memòries d'un somni, que encara avui recorda el dia de principis de la dècada dels 60 del segle passat que acabava de lliurar les fitxes revisades dels cilindres de l’última fosa al seu metal·lurgista en cap quan entrà el president de l’empresa on treballava, la Mackintosh d’Ohio. En veure la seva taula buida,li va demanar què estava fent i que,quan li contestà que tot just havia acabat la feina que li havia demanat el seu cap immediat, el president va allargar el braç fins al prestatge on eren els llibres de metal·lúrgia i en deixà anar un damunt la taula tot dient-li amb un somriure: Aquí la feina no s’acaba mai. ¿D’acord?www.miquelcolomer.cat

June 2011

@miquelcolomert
La mateixa sala d'espera
La mateixa sala d'espera
Aquest article té 10 mesos. De quan encara no tenia pàgina pròpia ni publicava a arenyautes.cat. I per això, avui, que fent endreça l’he retrobat, em plau de reproduir-lo.
La sensació, de vegades, que no ha passat el temps i que som allà mateix. De fet, ja sabem que el temps és immutable i que no passa i que som nosaltres que passem al seu voltant i després desapareixem i ell continua com si res. En fi. El que vull dir és que les pors continuen essent les mateixes que ara fa 90 anys, quan Xammar escrigué aquelles cartes adreçades a Josep Pla. Posar d’acord els catalans. Aquesta és la gran tasca. Posar d’acord tothom que vol la llibertat. Que primer sigui el país, la nació, i després els models de societat i la forma de l’Estat que volem. Ja ho decidirem després això darrer. Ja hi haurà eleccions i Parlament per donar forma a la llibertat. Aquestes cartes de Xammar a Pla, tan ben editades per Quaderns Crema i Xavier Pla! Va molt bé tenir-les i llegir-les aquests dies de només navegació.
El març del 1924, època del Directori de Primo de Rivera, Xammar escrivia que Espanya estava disposada a vendre-s’ho tot a canvi del no-plantejament internacional de la qüestió catalana. Igual que avui. Gairebé 90 anys després, la mateixa sensació. I Xammar, a la mateixa carta, parla dels qui més o menys governaven, o tallaven una mica el bacallà, o si més no s’ho pensaven. I deia que el que passava és que tota aquella gent tenia una por que se’ls enduia i, sobretot, una de molt concreta, integral: no solament els feia por ficar-se en un afer que signifiqués un risc immediat per a la pell, sinó que allò que de veritat els acovardia i els immobilitzava era la perspectiva de tenir de governar. Esperaven, diu Xammar. Esperaven. Però, ¿què esperaven? Esperaven un miracle, esperaven la rifa, esperaven que Abd-el-Krim els tragués les castanyes del foc, i, en canvi, no volien parlar amb ell.
Són sucoses, aquestes cartes, molt sucoses. Pla ho guardà tot i per aquesta raó avui les tenim. Les escrites en sentit contrari, és a dir, les que Pla trameté a Xammar, s’han perdut. El de l’Ametlla, segons Víctor Alba, era el més autèntic i el més mandrós dels periodistes catalans haguts i per haver. El cas és que aquestes cartes no hi són. Vés a saber que en deuria fer, Xammar. Una llàstima, sigui com sigui. I, també sigui com sigui, el cas és que continuem a la mateixa sala d’espera que 80 i 90 anys enrere. Per cert, ¿hi ha, avui, cap Abd-el-Krim?
www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
No et deixis salvar
No et deixis salvar
Ens creiem uns alliberats i ens pensem que podem arribar a tot arreu i que no hi ha distàncies, i tot això i allò. Ens ho pensem, però no és veritat. Segurament som més esclaus que mai. Esclaus de la tecnologia, ens passem tot el dia pendents de les indicacions dels ginys que tenim a disposició. Fem saber als altres què fem i on som a cada moment. Com si això fos tan important! Si ens hi obliguessin, ens hi revoltaríem. Amant de la discreció i d'anar fent allò que a cada moment es pot fer, combrego totalment amb Pla quan diu que l'home, cada vegada que descobreix la vida senzilla i hi entra en contacte, queda literalment sorprès i enlluernat. Tota la vida que fem ara sembla tendir a encadenar-nos progressivament i a separar-nos de l'autenticitat de l'existència. No som lliures perquè no sabem estar sols. Cada cop menys. Hem desaprès la virtut de la soledat i del recolliment. Les petites i necessàries dosis de romandre sols amb nosaltres mateixos. Hem anat fent de la vida un aparador on tots mostrem a cada instant i sense cap pudor les nostres vergonyes. Vergonyes d'indignats, per exemple, que ni trien ni voldrien deixar triar. Ara jo em serveixo de la tecnologia per fer arribar aquests pensaments als hipotètics lectors, d'acord. Trio entre servir-me'n o no. I decideixo servir-me'n. La cosa verament fotuda és perdre la capacitat de triar. Per això em costa tant acceptar de formar part de qualsevol mena de col·lectiu. Sembla que, si no piules o ets piulat, no siguis ningú. Però tampoc això no és veritat. La veritat és l'individu, i la seva feina, i allò que es guanya amb la seva feina, que és també la seva llibertat. I alerta igualment amb aquests humanitaristes d'ofici, que cada dia n'hi ha més. Si te'n trobes cap, corda't ràpidament l'americana o el que sigui que portis. Si no ho fas, et farà saltar la cartera. No et deixis salvar. Salva't! I mira de saber qui ets, i què hi has vingut a fer, aquí.www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Ensenyament o Educació
Ensenyament o Educació
¿Ensenyament o Educació? ¿Per què, amb els governs de CiU, el departament s’anomena sempre d’Ensenyament, i entre el 2003 i el 2010, amb els 2 tripartits, s’ha anomenat d’Educació? Mai, des del poder, no se n’ha donat raó. Pla solia recordar que els homes i les dones reben a les escoles educacions acurades (però potser volia dir ensenyaments): hom els ensenya la història i la gramàtica, l’aritmètica i la física, la gimnàstica i el francès (ara anglès). Jo no sé per què no han de rebre també lliçons d’idealisme, de cordialitat i d’amor. L’educació hauria de ser cosa de les famílies, però no sé fins a quin punt això és encara així. Qui estalvia la vara odia el seu fill, llegim a Proverbis, 13:24. I Kant afirmava que l’ésser humà és l’única criatura que ha de ser educada. Sensació que l’escola pública és avui el nostre titànic i el pensament únic que hi predomina representa el fet paradoxal que l’educació s’hagi convertit en un dels principals obstacles en el camí de la intel·ligència i de la llibertat de pensament. Temps d’exàmens i temps de correccions. No es tracta de cap antologia dels disbarats. A les escoles sempre n’hi ha hagut. Però potser ara han guanyat en èmfasi i qui hi incorre es queda tan ample, no passa cap vergonya i al damunt encara defensa el disbarat, o el minimitza. Gabriel Ferrater es llicencià en Filologia Romàntica. És clar, total per una té de més! No sé quina importància pot tenir una té de més! Ningú no està lliure de dir bajanades; l’únic que és greu és dir-les emfàticament (Montaigne). De vegades, més val callar. ¿Ensenyament o Educació? Totes dues coses hores d’ara. Departament d’Ensenyament i Educació. Perquè és molt millor restar callat i que sospitin la teva niciesa que no parlar i treure’ls del dubte. I em sembla que és de Lincoln, això.www.miquelcolomer.cat

May 2011

@miquelcolomert
Es diu Jordi Pera
Es diu Jordi Pera
Debat electoral, anit, centrat en els joves. A penes hi ha joves, però, entre els assistents. 4 o 5 tan sols. La sala és plena, però són molt pocs els de menys de 35 anys. Res de nou. Val a dir, això sí, que l'acte l'organitza un grup de joves, La Llotja, inquiets i compromesos. Joves que no aconsegueixen, tanmateix, arrossegar joves. El debat en si mateix té, com solen tenir tots, poc interès. Aproximadament les mateixes convencions de sempre. Cap sorpresa. Uns, de comptats, dominen més bé que els altres l'art de l'oratòria. Parlen mirant el públic i la seva dicció és fluïda. A l'altra banda, n'hi ha fins i tot un que se serveix del seu ordinador portàtil i no fa altra cosa sinó llegir a corre-cuita allò que hi té anotat. Molt poc interès després de gairebé 2 hores. Al final, cada candidat disposa d'1 minut per demanar directament el vot. De tots 7, només n'hi ha 1, un de sol, que se surt del gris i pobre i massa sentit guió adotzenat. Només 1 d'inconformista, només 1 que hi veu clar, que sap què passa i quin és el veritable problema de fons -la deriva, el desinterès i la falta de motivació general. Només 1 que no es conforma a demanar el vot i que va una mica més enllà. Voteu-nos, diu. Voteu-nos. I tant se val, però, si no ho feu. Perquè el més important, diumenge que ve, 22, és que voteu i no us quedeu a casa. Participació, mobilització, compromís. Aquest candidat és el meu candidat. I es diu Jordi Pera.www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Quatre mots
Quatre mots
Em demanen quatre mots que em defineixin. La campanya electoral comença d'aquí menys d'una setmana i crec que en realitat no som com ens pensem ser sinó com ens veuen els altres. Crec, per tant, que sóc com els altres em veuen i no tinc ni idea de com em veuen els altres ni si en el fons és veritat el que diuen que pensen de mi. De manera que vés a saber. Però bé, puc dir que sóc professor, o que faig de professor, i que és un ofici que m'agrada. Una de les coses que em fa més por d'aquest món és la ignorància i els ignorants i encara l'orgull que alguns mostren de la seva ignorància. Podria dir que hem de ser discrets, però a la vegada contundents. No tingueu por, digué Joan Pau II, ara beatificat. No tinguem por. Gran lema per a una campanya. Aquesta és una crisi econòmica, però és sobretot una crisi moral, una crisi de valors. L'absència de valors, la corrupció, aquest estirar més el braç que la mànega i de gastar més del que tenim. Crisi de les Humanitats. M'encanta Espriu i m'encanta Pla, tan diferents. El bilingüisme és una tragèdia per als catalans i voldria un poble i un país de gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. El meu model el constitueixen els pobles més avançats que el nostre. Crec que el saber és la llibertat i que la ignorància és l'extrema pobresa i l'esclavitud màxima. I que la cosa principal és el compliment dels deures i que sense això no hi ha drets. La llibertat es basa en el fet de poder triar entre el bé i el mal. He procurat sempre no tenir enemics, però, si malgrat tot han aparegut, he mirat de ser del tot diferent d'ells i d'actuar i de comportar-me també de manera diferent i sense mai deixar, però, de saludar-los amb respecte. No crec que totes les opinions siguin igual de respectables. Les persones potser sí, però les opinions no. El que jo pensi sobre mecànica, per exemple, no té cap importància perquè no en sé res i no puc opinar sobre el que desconec. Crec que, en general, les noves tecnologies han convertit l'ensenyament en una llarga sessió d'animació infantil. Crec en l'esforç, l'estudi, els colzes, la voluntat, la conversa, el bon humor i la rialla. Crec en la paraula. Admiro la saviesa, les Humanitats i el civisme. Crec que no es pot edificar una democràcia sòlida sense una població que sigui sobirana des del punt de vista intel·lectual. En fi, crec en més coses, segurament. No sóc ateu. No sóc multiculti ni relativista. Suposo que dec tenir alguna virtut, però el que tinc sobretot són defectes. Un dels principals és la mandra, una mandra immensa. En definitiva, però, el que jo pensi o deixi de pensar no crec que tingui cap importància comparat amb la immensitat de l'univers. La petitesa humana és, encara que no ens agradi, infinita.www.miquelcolomer.cat

April 2011

@miquelcolomert
Pla: arrel i projecte
Pla: arrel i projecte
Feia molt poc temps que exercia de professor amb plaça pròpia i recordo que el meu col·lega de departament era aleshores David Cirici. Érem al despatx i ens arribà la notícia. Pla acabava de morir. Diada de Sant Jordi del 1981. A la facultat ens havien parlat molt poc de Pla. No era ben vist aleshores en aquella Universitat tan sols antifranquista. Pla no fou republicà i atribuí tots els mals del que passà a la manera com es feren les coses mentre aquell règim durà. La fal·làcia del Pla col·laboracionista. Potser sí que es va creure que la cosa consistiria tan sols a posar ordre al caos i que hi pogués tornar a haver feina i que es pogués tornar a menjar. S’equivocà i se n’adonà de seguida. A la Universitat no m’ensenyaren res de Pla ni me’n feren llegir mai cap cosa. Fou el llibre de Castellet, Josep Pla, o la raó narrativa, que em va fer obrir els ulls. I des d’aleshores no l’he deixat. I avui la llengua és Pla. Potser no va ser un activista en sentit estricte, però ell va fer el català que avui parlem. El féu ell i la seva obra ingent i amb tot el reconeixement envers Fabra i Coromines. Tinc a la taula del despatx En mar, el volum 18 de l’O.C. I també el llibre de Lluís Bonada, L’obra de Josep Pla, aquest petit gran inventari de l’obra planiana. Podria tenir-n’hi d’altres, però hi tinc aquests. Mai no em sé estar de fullejar-los una estona. El Viatge al Rin: de Rotterdam a Basilea, per exemple. Creuers fluvials. Els vaixells de la Köln-Düsseldorfer. Passo sempre unes quantes pàgines de Pla abans de posar-me a escriure les meves coses. Ell és l’arrel i el projecte. Arrelat a la terra i projectat al món. No m’hauria fet res ser com ell, la seva conversa i la seva passió, un poc més net i endreçat, això sí. I sempre al marge de capelletes i de cenacles i amb amics que no tinguessin a veure amb el món de les lletres, tan ple d’enveges i de vanitats mai no satisfetes. Pla mai no va dir que visqués per salvar-nos els mots, però ho va fer. I tant si ho va fer! 30 anys sense Pla. 23 d’abril, Sant Jordi, aniversari de la mort de Shakespeare i de Cervantes. Però també de Pla. Mai no ho diuen. Mai no el posen al costat dels més grans. Jo sí.www.miquelcolomer.cat

March 2011

@miquelcolomert
Gols a porteria buida. Dietari
Gols a porteria buida. Dietari
I mentrestant aquí ens hem de deixar fer el gol que personatges com Jordi Cañas, María de Llanos, i tothom qui ho vulgui, s’expressin en castellà al Parlament. No ho podem impedir i aquesta és la diferència i aquest és el problema i el drama. Espanya fa bé de no permetre que al seu Parlament s’hi parli cap altra llengua que la seva única i passo vergonya cada cop que el diputat Tardà, o qualsevol altre, malda per expressar-se en català a les Corts espanyoles. Molta vergonya, i ho sento però algú ho havia de dir. Ho trobo ridícul i ho trobo una pallassada. S’haurien de canviar les lleis i les lleis no les canviaran. Ni tampoc la Constitució. Fan bé i, des del seu punt de vista, això els honora. El fons de la qüestió és que no passem, en el millor dels casos, de ser una autonomia que té una llengua pròpia, que ells anomenen cooficial, però que és una llengua que Espanya només permet que sigui una llengua d’estar per casa, i encara gràcies. El poder és en mans d’Espanya i actua rectament en no fer concessions. Però és que, a més, no és gens important anar a Madrid a parlar en català. ¿Per dir-hi què, a més a més? No. L’aspiració és que a Madrid, un dia no llunyà, s’hi pugui anar i s’hi vagi a pactar les condicions de la independència. A quadrar el deure i l’haver. I que a partir d’aleshores ja no ens hàgim d’empassar cap més gol, ni lingüístic ni de cap altra mena, a porteria buida. Perquè no, no és culpa d'Espanya el nostre estat de submissió. Només és culpa nostra, de la por i de la manca de coratge i del preu tan barat amb què sempre se'ns pot comprar.
El luxe s’ha acabat. Si més no, la idea que sempre hem tingut del luxe. El luxe, ara, és la conversa plàcida i amable de mitja tarda, bar Slow, sense pressa. 2 o 3 copes. Com ho he enyorat! És d’ell, de l'amic amb qui prenc aquestes copes, la teoria del luxe finit, i em sembla una teoria versemblant . Avui hi ha més luxe en el fet de tenir temps que no pas en el fet de tenir molts diners. Temps de mitja tarda i cap pressa. El pensament, la raó, la feina i la fe. Uns quants amics. I la lectura de Rates al jardí (Valentí Puig).www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
El somriure com a bisturí
El somriure com a bisturí
“Una temporada vaig arribar a ser tan feliç que m'ensopia”. O ell o jo, Pere Calders. “Vivia en aquella època una crisi d'optimisme tan intensa que vaig estar a punt de tornar-me ximple”. El geni magiar, també Calders. “Ja me'n vaig. Ja no cal que reprenguem el joc de les paraules dures. Seria inútil negar que la maduresa adquirida pels Drets de l'Home ha ocasionat un esmussament de la fantasia; ja no es poden fer miracles sense el permís explícit de l'interessat. La gent està tan feta malbé pels progressos de la ciència, que no admet més d'un prodigi metafísic per any”. I també és Calders a Quieta nit. O com aquell altre protagonista dels seus contes, no recordo ara de quin, que en veure que la vida se li escapa fa un gest brusc amb la mà dreta, clou el puny i aconsegueix retenir-la-hi. Mai més, però, no podrà obrir-lo i és per aquesta raó que ja mai més tampoc no podrà tornar a escriure amb aquella mà dreta. I, quan li demanen com pensa guanyar-se la vida a partir d'aleshores, afirma que allò ha deixat de preocupar-lo perquè per primera vegada se'n sent amo. El somriure com a bisturí. Matí de Sant Josep, que enguany cau en dissabte. Un d'aquells dies que et costa alçar-te del llit i que allò que al final t'hi empeny és l'esperança de trobar aquestes coses, aquestes cites, els llibres de tots aquests que han viscut abans que tu i que ara faran fins i tot que sigui alegre el dia que comença. Primavera a tocar i la crema que no perdonarem tot i aquesta esclerosi de la teva memòria intel·lectual i sentimental. Aquesta incapacitat de dotar la pròpia existència de cap ordre sentimental. La inconstància i la desídia que sempre t'ha comportat el compromís amorós. “Un mateix escenari serveix per al drama i per a la comèdia, o per a un repartiment de premis escolars.” El somriure com a bisturí. Prop de migdia, ja. La cosa pinta bé.www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Un bon cop de puny
Un bon cop de puny
Plou i l’anomenada setmana blanca ha mort, d'inanició, just acabada de néixer. Ja m’està bé. Posats a triar, prefereixo que les classes comencin el 15 de setembre i no el 7. I no cal que repartim els dies d’aquesta setmana blanca al llarg de tot el curs perquè no fa cap falta. L’al·legació del PSC, en el sentit que els països potents de la UE disposen d’aquesta setmana, cau pel seu propi pes. El pes de la calor de principis de setembre que aquests països no han de suportar. Espero que amb la recuperació dels exàmens de setembre la consellera Rigau s’adoni també que, de la mateixa manera que ha mort la setmana blanca, mori també la idea estrambòtica de començar el curs els dia 7. El calendari no és, d’altra banda, ni molt menys, el principal problema de l’ensenyament. L’únic important és el que passa dins les aules. Els alumnes i els seus professors. La feina, els colzes, la transmissió del saber, el rigor. Fer que les escoles deixin de ser espais lúdics i de lleure, aquesta gran confusió. Les escoles són centres d’estudi on imperi el rigor o no són res. Que aprovi qui hagi assolit els objectius i que suspengui qui no els hagi assolit. M’agradà l’altre dia la consellera quan afirmà que ja seria hora de deixar d’avaluar tenint en compte situacions personals dels alumnes. Ens en faríem creus si arribessin a saber-se la quantitat ingent d’aprovats per pena, és a dir injustos, que hi ha hagut des de la implantació ja llunyana de la LOGSE. I així la pena que avui fa el país. Una pena que no és culpa del calendari, una pena que ve de la manca de respecte cap a l’adult, del pensar que tots som iguals, del tuteig infernal i universal, del relativisme imperant, en fi. I del desprestigi de les formes, i de l’ortografia, i de la memòria, i de la voluntat, i de l'obediència deguda. Una sacsejada forta és el que cal, un bon cop de puny damunt la taula. I perseguir sense por i eradicar la droga al voltant dels centres i de tot arreu. O treballem i fem treballar, o això no ho aixecarem. I que continuï plovent. A veure si fem net d’una vegada.www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Allò que no està prohibit està permés. Dietari
Allò que no està prohibit està permés. Dietari
Vida contemplativa. Quiet, em dedico a contemplar-me a mi mateix. No és pas que m’estigui dret davant l’espill. Estic senzillament inactiu i em contemplo a partir de les pàgines que llegeixo. Hom dirà que llegir és una activitat. Sí, però és una activitat que no implica moviment físic. Llegir, en el fons, és estar-se quiet i contemplar-se a través de les paraules i al llarg del lent transcurs de les hores.
"La porta de la gàbia" és un llibre que fou presentat dijous passat a l’auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Hi havia Quim Torra, l'editor, Jordi Cortada, Carles Boix, August Gil Matamala i Andreu Abat i Ninet. Tots advocats, a més, i tots parlaren i parlaren molt bé. Abat, vist de perfil, em recordà, no sé per què, l’escriptor Cercas, i August Gil em semblà que tenia la mateixa entonació que Josep M. Castellet. L’acte fou brillant i amb força públic. Cares conegudes. La decisió del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia sobre la Declaració unilateral d’independència per part de Kosovo, decisió presa després d’una consulta de l’ONU, fou una decisió de llibertat: allò que no està prohibit està permès. Aquesta fou la interpretació que el Tribunal féu tenint en compte el contingut del Dret Internacional Públic segons el qual cap declaració unilateral d’independència no en vulnera els principis. I bé. Comença a obrir-se la porta de la nostra gàbia. I no a través de cap referèndum, per cert. La Constitució espanyola no permet aquesta mena de consultes i fóra, per tant, il·legal. La via, explicaren, és a través d’eleccions. El Parlament resultant, escollit per decisió popular i recollint prèviament tots els consells d’una comissió d’experts que hauria hagut de ser nomenada a tal efecte, és el que hauria de declarar unilateralment, si no s’arribés a cap acord amb Espanya, la independència. Aquest és el camí. I el referèndum de cortesia ja es faria, en tot cas, després, un cop proclamada la llibertat.
Sí, fou un capvespre de Barcelona, aquest dijous passat. I mancava encara el goig d’una celebració. En Marc. 34 anys, ja. El dia acabà ple d’un entusiasme vital. Esclat de joia i de festa. De camí cap a casa, però, molt tard i sense gens de trànsit a la carretera, Paul Simon de fons, no vaig poder evitar el pensament de tants fills que viuen sota l’amenaça de divorci dels pares.www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Divorcis
Divorcis
Tinc el doctorat en divorcis, però sempre he pensat que el que hem de fer és aguantar. Sempre val més aguantar perquè res no ens garanteix que amb altres persones les coses millorin. El problema sóc jo i sempre he estat jo. I no ho sé. No sé si el cervell de tota l'altra gent és tan poc fiable com el meu. De vegades em fa l'efecte de ser l'única persona incapaç de veure el que els altres porten de cap. No sé si tothom va tan a la deriva, no sé si tothom passa una vegada i una altra en un sol dia de ser intel·ligent a ser mitjanament intel·ligent, i després tan burro com qualsevol, i després l'imbècil més gran de la humanitat. Aquesta mena d'estupidesa de creure que la vida és un gran engany en què cau tothom excepte tu. És d'imbècils creure això. Tinc el doctorat en divorcis, però crec que el que hem de fer és aguantar. És de folls tot plegat. ¿Com és que en Guillem estima la Sara, o al revés? Després de tants anys! Perquè és un calçasses. A la sobretaula d'un sopar, segurament tothom pensa això d'algú altre. I hi ha vegades, n'estic segur, que tots pensem això de tothom. ¿Tu ho penses? Penso això de totes les parelles sempre. I són inescrutables les raons de cadascú i no tenim accés al pensament dels altres. Ni als seus sentiments. Ja no vaig a sopars d'aquesta mena i fa molt de temps, anys i anys, que no n'organitzo cap tampoc a casa. Aquests sopars de parelles que són com sopars d'animals de presa. Ja hi hem passat per aquí i la veritat és que tot el que en queda són els fills. Els fills que potser no cal que venerin la família, ni el país, ni el lloc on viuen, però que sí que han de saber i notar que tot això ho tenen i que en formen part. I que ho hauran de continuar. I que aleshores, potser, s'ho estimaran.www.miquelcolomer.cat

February 2011

@miquelcolomert
Final de trimestre. Dietari
Final de trimestre. Dietari
És estrany, et fa sentir estrany, que un trimestre s’acabi pel febrer. I no només per la manca de costum. El segon trimestre del curs solia ser el més llarg i arribava, en general, fins als volts de sant Josep i potser fins i tot més enllà. Aquest any, no. Aquest any, avui, 25 de febrer, s’acaba el segon trimestre del curs. Sensació d’estranyesa. Sensació d’estranyesa, també, pel fet que la setmana que ve no hi haurà classe. Novetat total. Una setmana sense classe a principis de març i les sessions d’avaluació sense fer. El trimestre s’acaba i les famílies no rebran els butlletins amb les notes potser fins a mitjans d’abril. No sembla que tingui gaire sentit. Però, ¿qui busca sentit, avui, en tot aquest desgavell de l’ensenyament secundari? Els exàmens són fets i corregits, si més no en el meu cas. Quan les famílies rebin els butlletins podria passar que aquestes notes d’avui siguin ja obsoletes. El món al revés i els pedagogs del gran poder i de cervell tan petit tancats als seus despatxos, suposo, orgullosos potser de la magnitud de la tragèdia per ells perpetrada, de tot aquest desgavell, de tot aquest mullader. I no es pot pas dir que la cosa no estigués endreçada en un moment determinat. Perquè mira que era fàcil i lògic, determinar el calendari. Aquest no és un país nòrdic i el 1r trimestre anava des del 15 de setembre fins a just abans de Nadal; el segon, des de passat Reis fins al divendres abans de Rams; i el tercer, des de l’endemà del dilluns de Pasqua fins al dia que comença l’estiu. I a primers de setembre, exàmens per als suspesos. I tothom ho sabia i que jo sàpiga l’engranatge funcionava. Però l’esquerra, és clar i no és cap novetat, tot ho toca i tot ho emmerda. En fi, Estellés, el poeta, potser tenia raó: som bàrbars.
“La meva ex-dona, realment, era una vídua que tenia el difunt a casa. Ella encara és viva i jo em penso que he ressuscitat…Un llibre, un llibre és una victòria tan gran davant la mort…!” (António Lobo Antunes). Doncs això.
www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Sobre ordinadors, encara
Sobre ordinadors, encara
Em plau transcriure la part més substancial de l'article que publica Jordi Llovet avui mateix al Quadern. Perquè, efectivament, el que cal a les aules és esforç, colzes i testa. I el compliment dels deures. I que ningú no parli de drets sense abans haver complert les obligacions. Estic molt més content quan he complert el meu deure que no quan algun cop he deixat de fer-ho. Hi ha molt pocs alumnes contents, avui, i no cal trencar-se gaire el cap per esbrinar per què. En fi, llegim Llovet:
“Una de les iniquitats més grans de tots els governs neoliberals d'Europa —als països nòrdics o Alemanya, menys— ha estat considerar que tot el que venia del món de la tecnologia, tant la vella com les noves, havia de ser saludat amb entusiasme, rapte i devoció, de la mateixa manera que Pere, el deixeble, es va quedar embadalit davant la transfiguració de Jesús al mont Tabor quan "la cara [de Jesús] es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum" (Mateu 17,2). Tot plegat, doncs —tenint present que una cosa és el Fill de Déu i una altra els ginys electrònics— ha estat fruit d'una beneiteria indiscriminada, babau i fervorosa. Walter Benjamin ho va explicar amb una claredat meridiana, com també ho concebia Heidegger cap als mateixos anys: no hi ha cosa més perillosa que deixar-se enlluernar per l'aura dels avenços de la tècnica (sacralitzats a causa de la seva lluïssor), ni hi ha cosa pitjor que considerar la tècnica, de la mena que sigui, com una cosa neutra. Però ja fa més d'un segle que la humanitat dita "civilitzada" assumeix que la tècnica és el gran emblema (encara que tan sols és miratge) del suposat avenç, sempre beneficiós, de la història.
¿No es van adonar, els ínclits pedagogs de Catalunya i de tot Espanya, que els ordinadors, igual que la resta de les tecnologies que els nois i noies porten a les butxaques —com abans hi portàvem una granota amb una làmina metàl.lica que raucava— són els responsables de la creació d'una cultura de la facilitat, la immediatesa i el divertiment? No van veure que l'ordinador és l'eina que ha excusat els seus usuaris, en especial els més joves, a fer un esforç d'aprenentatge i de memòria, amb tota la mediació que això sempre ha significat? ¿Es podia confiar que els ordinadors substituïssin amb eficàcia la paraula del mestre o del professor? ¿Es podia suposar que de l'ús dels ordinadors en naixeria una dialèctica viva com la que ha presidit tota la història de l'educació al món occidental? Els ordinadors i totes les noves tecnologies "de butxaca" han estat la causa que els nois i noies visquin en una mena de cultura-civilització amnèsica i aliena a la paraula, la lectura, el diàleg, l'esforç, l'estudi a fons i la recerca; i, per tant, sembla una insensatesa fer entrar aquests ginys en un espai en què allò més necessari és ensenyar els joves a pensar i discernir, a triar i corregir, a modular i perfilar el saber, a discutir-lo amb el Verb i la dialèctica, i, en definitiva, a establir una diferència neta entre "aprendre" i "divertir-se".
És possible, com ja s'ha dit, que els professors veiessin en aquestes màquines la redempció de la seva manca d'autoritat —cosa de la qual no són culpables— i el bàlsam per a l'escruixidora manca de disciplina a les classes. La conseqüència ha estat que ja no queda gairebé ningú que consideri seriosament que l'educació demana esforç, colzes i testa. Les aules mai no haurien hagut de convertir-se en un espai (un altre!) acomodat a la distracció i el passatemps”.www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Elisabeth Taylor s'està morint. Dietari
Elisabeth Taylor s'està morint. Dietari
Tarda d'amable conversa i d'excel·lents gintònics, ahir al Club del Cep. Quin lloc més bonic i més ben assistit! I l'amabilitat i destresa dels qui t'atenen fora de l'abast dels ulls tafaners de la riera. Penso que tant de bo decidissin formar part de la llista secreta de locals on es pot fumar sense molestar els qui no fumen. Lamentable l'escena dels petits grups de persones que fumen al carrer. Fumar deixa, en aquestes circumstàncies, de ser cap plaer. Cal la conversa a taula i el cafè o la teva copa preferida. Fumar mata, ja ho sabem, com tantes d'altres coses, però el tabac no és cap producte il·legal, i res no fa pensar que ho hagi de ser en un futur proper perquè de la seva venda se n'aprofita tota la societat. Bé. ¿Quina importància té, d'altra banda, si existeixo? M'hi fa pensar l'anècdota que explica Vila-Matas. En una classe de filosofia, un estudiant demana al seu ancià professor com s'ho pot fer per saber si existeix. I la resposta del professor: “¿I això, a qui importa?” D'acord, ¿a qui importa la nostra existència? ¿Hi ha cap llibre dedicat a l'estudi d'un únic poema? ¿Existeix Egipte? El poema de la revolta del món com canvia i el privilegi de ser testimonis de la història. No tinc del tot clar que sigui bona la caiguda de Mubarak. La xusma m'espanta perquè la xusma no pensa. Elisabeth Taylor s'està morint i hi ha el record d'aquell soldat que diu que va dormir al seu llit, al llit de Cleopatra reina. Blancor i mirada astral omnipotent. La seva espinada cruixí al llarg del meu braç. I jo, alliberat, vaig fer oblidar Antoni. I això va ser tot. Egipte. Alerta amb l'integrisme islàmic. Alerta que no caigui Israel. Cauríem tots! Que s'ho pensin dos cops els tanoques de les flotilles “humanitàries” carregats d'armes i bombes contra Israel!
El diputat de C's, Jordi Cañas, ¿per què es fa dir Jordi i no Jorge, com pertocaria?
I, sobretot, no ser socialistes ni xaiets.www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
A la nostra salut
A la nostra salut
Hi ha hagut, i no sé si continuarà havent-hi, el xantatge i l'amenaça que, si no s'arriba a un determinat nombre d'alumnes, es perdran grups el curs que ve. Incitació a l'aprovat general i a la injustícia. Perdre grups significa perdre professors i ningú no vol veure's desplaçat. Solució: els aprovem a tots, o gairebé. Aprovem fins i tot nois i noies amb un 2 de nota global. S'ha arribat a aquest extrem. I, és clar, després passa allò que no hauria de ser cap sorpresa i ens queixem de tenir grups molt fluixos i gens treballadors i amb un interès nul sense recordar que el curs passat els aprovàrem de la manera que els aprovàrem. El sistema està viciat, podrit, i és del tot urgent fer net d'una vegada. I cal començar des de Primària. Esforç i esforç. Res d'activitats extraescolars. Que hi hagi sempre algú a casa quan els nois hi arribin, fer els deures, tenir-ho tot sempre a punt i en perfecte estat de revista. Des de Primària. Llegir, llegir i llegir. No fer faltes d'ortografia. Si compleixes i ets cada dia millor, aproves. Si no, no. No em sembla que hi pugui haver volta de full. Però no és cosa que es pugui aconseguir d'avui per demà. Cal temps, però cal també començar de seguida si volem que d'aquí 10 o 12 anys la situació hagi canviat. És una bona idea potenciar i prestigiar al màxim la Formació Professional i és una bona idea la reintroducció dels exàmens de setembre, que mai no s'haurien hagut d'abolir. Sobretot perquè el que hi ha ara és una vergonya. Recuperació 4 dies després d'haver suspès! Aquesta mentida i aquesta presa de pèl! Mentrestant el cas és reunir-se, reunir-nos per dir-nos el mateix de sempre, cap novetat. I el pitjor és que sabem que no passarà res. Paraules i paraules, sempre les mateixes, i sabem que no passarà res. Perquè aquells alumnes, molts d'aquells d'alumnes, que el curs passat van promocionar ho van fer tan sols a la nostra salut, per al nostre profit i interès. I no pas per al d'ells. ¿De què ens queixem, doncs, ara?www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Les olors de les flors. Dietari
Les olors de les flors. Dietari
Fullejo, i m'hi entretinc, “La bassa de les oques”, de Jordi Vintró, mentre espero la Marga per dinar. La una del migdia i la soledat i el silenci del menjador del restaurant. Em porten un aperitiu, deferència de la casa, moltes gràcies. No es pot fumar i ho sé i no em cal. En tinc prou amb el llibre excepcional. M'emociona com Vintró hi tracta la llengua. Que el llegeixin, si poden, els de Convivència Cívica Catalana, aquest Caja i companyia. Les arrels de la llengua. Català col·loquial encomanadís. Llegeixes els poemes del llibre i penses que és clar que és possible viure i sentir en català. Possible i necessari. A “La bassa de les oques” hi es tot, el català. Llibre que és una crida, un crit que va directament als sediments de més avall de l'ànima i sospiro en no poder ni imaginar què hi deu haver més avall de l'ànima. Gent que escup clofolles .Olors de flors i uns que juguen a futbol i fan un gol. Jo què sé. Hi ha Espriu, i hi ha el retaule de la parròquia, el dimecres de síndria i els molts quilowats cap a la mostra insigne del barroc. I la trona que s'embolica i molta cosa més que encara no he llegit. Gran Vintró que encara no havia descobert. Dinem bé i, després, fumem al carrer. Quina cosa!
Per cert, que veig que Salvador Sostres diu que cal llegir també “Rates al jardí”, de Valentí Puig. És un dietari de les coses de l'autor mallorquí de quan tenia 26 anys menys, però Sostres té tota la raó. Gran dietari, gran lectura.
I el dia no ofereix gran cosa més. El temor que Israel quedi aïllat -si cau Israel, caurem tots-, el Parlament que debatrà d'aquí poc, sense esperança, la declaració unilateral d'independència, i la renovació per a una sola temporada de Guardiola, futur president. I tot allò que ens deuen i que vés a saber si cobrarem.
He de deixar de menjar embotits. L'embotit emboteix.
www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Us ho prego, President
Us ho prego, President
Efectivament, President. Fer més amb menys. Hi estic d'acord. Sempre hi he estat. En el cas de l'ensenyament, ¿què és, però, fer més? Cobrar menys i treballar més és cosa que ja passa ara, d'altra banda. I em temo que no n'hi haurà prou, President. Perquè, mireu, puc treballar més, puc esmerçar-me a preparar encara més bé les classes, puc fer tot això. Puc fer més, encara. Però, President, de veritat, em cal, i sense que això suposi cap despesa pública més, ajuda. Em cal ajuda perquè els alumnes que tinc davant es decideixin d'un cop i per sempre a estudiar, a voler ser millors, a voler créixer. Estudiar de veritat. Necessito ajuda, President, per fer entendre a una majoria considerable d'alumnes, i a les seves famílies, que els centres d'ensenyament no són llocs d'oci ni d'esbarjo, que cal ordre, disciplina i un mínim de formes. ¿Com m'ho puc fer això, President? ¿Com ens ho podem fer? Fer més amb menys, dieu.¿Menys prestigi, encara, benvolgut President? ¿Menys autoritat dels professors? Al marge de les hores de classe, ja sabeu que hi ha un munt de reunions, hi ha reunions per parar un tren, i són reunions, President, que en general no serveixen de res. Em demano si no podríem també reduir la burocràcia i la paperassa. Em demano si no podríem també reduir el nombre exagerat de pedagogs esquenadrets que no han trepitjat mai una aula i que han convertit el seu ofici en una mena de dictadura per a l'exercici de la nostra feina diària. Volem ensenyar el que sabem, President, i ens costa molt que ens ho deixin fer. Em demano si no podríem també reduir la percepció que els professors som sempre sospitosos davant les famílies dels alumnes que mai no se n'acaben de sortir perquè no estudien prou. Estem indefensos, President. Ens sentim indefensos. No ens reduïu encara més el poc prestigi que tenim. Us demano que feu el que calgui per augmentar-lo. Ens cal sentir-nos més lliures, benvolgut i Molt Honorable President. Tinc molta confiança en la consellera Rigau. La querella de Convivència Cívica Catalana no ens acovardirà (per cert, que no sé com gosen dir-se així, Caja i companyia). Us agraeixo de tot cor el vostre comunicat i el vostre desig. Som catalans, President. Sóc català i estimo la nació. La voldria lliure i sàvia i il·lustrada. I rica. Puc cobrar menys, President, però feu que no avorreixi la meva feina. Us ho prego.
www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Trabucaires
Trabucaires
Trabucaires és el nom donat al segle XIX a bandolers, facciosos o combatents (generalment carlins) pel fet d'anar armats amb trabucs i capaços, doncs, d'escampar projectils a poca distància i contraris a integrar-se a l'exèrcit liberal. Ni Espanya, ni la Guàrdia Civil, no han de decidir quines són les nostres festes tradicionals. Ni les festes ni de fet res que ens atenyi. I és justament per això que volem sortir-ne com més aviat millor i esdevenir una nació lliure dins l'Occident civilitzat. Ara bé: em sembla que això dels trabucs ens ho hauríem de fer mirar. Una Catalunya trabucaire seria ben poca cosa i no em faria res que una tal tradició desaparegués. Els trabucaires, a més, perderen totes les batalles, si més no les importants. Si les haguessin guanyat, ara, per exemple, el castellà no passaria de ser una llengua estrangera més, amb el seu pes específic corresponent, però estrangera al cap i a la fi. I, què voleu, hi ha també la qüestió del soroll. El soroll espantós del trabuc que escampa projectils a l'aire. I l'ensurt, i el fum, i la pudor. Hi ha aquesta Catalunya que peta, aquesta Catalunya amiga del pet i de l'enrenou i del garbuix i la disbauxa. Aquesta Catalunya poc endreçada i de poca dutxa. Aquesta Catalunya que peta amb els trabucaires i que peta cada any per sant Joan. Trabucs, petards i calçots. Visc sempre amagat en dies així i prefereixo no ser-hi per no haver de veure-ho, per no haver de sentir-ho.
www.miquelcolomer.cat

January 2011

@miquelcolomert
El saber sobra
El saber sobra
El percentatge d'alumnes que abandona els estudis dobla el de la U.E. Preocupant, però lògic. Estudiar, per a ells, no serveix de res. Per a ells el que compta és fer diners i fer-los, si és possible, ben de pressa. No els vinguis amb conceptes com el de l'esforç, el talent, la tenacitat, la paciència, la feina ben feta. Res de tot això no compta. I compten, en canvi, els models de jovenets predelinqüents que venen droga, o el cos, i que fan diners a l'instant. Les coses són així. I no cal que ens n'estranyem gaire perquè això és el que els ha transmès la societat tots aquests darrers anys. La nostra societat aparentment benpensant i “solidària”. Els anys de bombolla i corrupció, i de diner fàcil i de segones i terceres residències i de no sé quants autos i capricis superflus, tenen aquest preu. I aquest cost. Adolescents a l'aula amb els ulls inflats de bon matí i sense que cap intent d'articulació del llenguatge no pugui ser entès per ningú. Pur balbuceig i cap capacitat de concentració ni predisposició per atendre cap cosa. I aquests, de moment, són víctimes. Unes víctimes, però, que no trigaran gaire a abandonar les aules a la recerca de “comerciar” amb allò que a ells segurament ja els ha malmès la vida per sempre. El saber sobra i, com que sobra, viuran a les palpentes i acabaran com un tub de pasta dentífrica o com un plomí despuntat. O com un condó. Pura xusma. I el pitjor és que ho hauran après de tota aquella col·lecció d'adults fatxendes, ignorants i sense ànima ni escrúpols. La situació és preocupant, però és també lògica.
www.miquelcolomer.cat
@miquelcolomert
Tanta mort inútil. Dietari
Tanta mort inútil. Dietari
Cansat de tanta mort inútil de joves a les carreteres dels caps de setmana. Aquest oci narcisista. Societat subdesenvolupada. El fatalisme dels horaris dels establiments. L'afrosa expressió “anar de festa”. Tants “camells” en llibertat. 5 de la matinada. C-32. Cabrera de Mar. No fou culpa dels joves morts aquesta vegada. Però tant és. Esgarrifós. Vivim instal·lats en aquesta deriva de les coses. Em sembla urgent la moderació dels horaris. L'endemà de les nits de cap de setmana és sempre un dia esborrat de l'existència d'una gran majoria de joves. Dormen sempre, l'endemà. I aleshores ve que quan la ment hauria d'estar més desvetllada i preparada, cada dilluns, és el dia que la desgana i la mandra ho dominen tot i els deures estan per fer. I, al damunt, cap expectativa no s'ha complert. Són nits de decepció, en el fons. El noi, o la noia, que els havia de fer cas resulta que no els n'ha fet. I l'excés de copes, de qualitat més que dubtosa, fa mal. I el perill dels productes dels “camells” en llibertat. ¿Qui en viu, de tot això? Pur feixisme de l'entreteniment. Explotació de la desídia. Món subverbal i de bestioletes. Això no és llibertat ni és res que s'hi assembli. Al marge del mínim concepte de civilització. I, després, gasten en general allò que no tenen perquè les feines que fan o bé són inexistents o bé són precàries. I, així, són els pares els qui moltes vegades paguen. Pares que han dimitit de la necessitat de donar exemple i de fer-se obeir. El fatalisme, un cop més. I em sembla que no es tracta pas de més controls, que també, ni de límits de velocitat. Es tracta, sobretot, que més enllà de les 3, posem per cas, tot sigui tancat. Que comencin abans si volen. Que comencin a les 8 del vespre. Però a les 3 tot tancat i tothom cap a casa. Existeixen també els dissabtes i els diumenges. I menys condescendència amb aquests empresaris de l'oci nocturn. Tasca de les famílies, tasca de les escoles i instituts, tasca dels ajuntaments i de tots els governs. Tasca de tota la societat, en definitiva. És urgent aprendre a ser lliures. I triar. Però triar bé. El bé i el mal no són la mateixa cosa. La meta és tenir metes i l'objectiu és tenir objectius. Cansat de tanta mort inútil. I de tanta deixadesa.
miquelcolomer.
@miquelcolomert
30 anys d'ofici. Dietari
30 anys d'ofici. Dietari
30 anys ja en aquest ofici. Un ofici que avui no és pas el mateix. Ens l'han canviat i ara no se sap ben bé el que se'ns demana. Nebulosa total. No se sap si falten professors o si en sobren. I, suposant que en faltin, tampoc no se sap ben bé quin tipus de preparació han de tenir els nous ni l'orientació que ha de tenir aquesta preparació.
El recent article d'Arcadi Espada, és ben aclaridor. 30 anys ja, i segurament tornaria a triar aquest mateix ofici. El que et paguen dóna tan sols per anar tirant i si t'abaixen el sou t'hi has de conformar, encara que no et sembli prou legal, i decidir que per la teva feina cobraràs el que et paguin, sigui més o sigui menys. Llevar-te cada dia i fer la feina que et toca i fer-la bé. Si mai decideixen no pagar-me i anul·lar la meva plaça perquè el país ha d'estalviar, no diré res i ho acceptaré, però pensaré que un país que estalvia en ensenyament no és un país ni és res. Com tampoc no és res un país que aprova i promociona els qui tan sols escalfen cadires i es pensen, perquè així els ho han fet creure, que en aquests món tot són drets i que no hi ha deures. Jo no sóc pas en aquest ofici per la seguretat teòrica que implica el fet que un dia vas guanyar una plaça per oposició. Hi sóc més aviat perquè crec que el saber i les seves formes són la base de la llibertat individual i col·lectiva.
Un professor no ha de rebaixar-se mai al nivell dels seus alumnes. S'infantilitzaria o tornaria a l'adolescència. Un professor, al contrari, ha de fer que els alumnes, a base de reptes, se superin i arribin un dia a saber més del que ell sap. I educar en els deures i no pas en els suposats drets. Cap dret no existeix si primer no has complert els deures. Però la cosa no va pas per aquest camí i és per això que dic que aquest ofici ens l'han canviat i que el país falla justament per la seva base, que és la formació i l'ensenyament. Que digui el que vulgui l'informe PISA. I és, a més, una pèrdua de temps i de diners, i un retrocés, que els alumnes tinguin ara, cadascun, un ordinador a l'aula. Però si molts no saben escriure i la majoria no entenen el que llegeixen! Gramàtica, molta gramàtica, amb prestigi de l'ortografia, i lectura, molta lectura seleccionada i en veu alta. Memorització i recitació de textos. L'aritmètica i la matemàtica i la geometria, les mesures del món. Qui som i d'on venim i per què el món avui és tal com és. La música i les arts. I les llengües altres que la nostra. I la informàtica. I prou de “tallers” i de “maries”. Prou de relativisme.
D'altra banda, l'espectacle Barça. No cal cap comentari. Ara bé, ¿el club no hauria de tenir un secretari tècnic que s'adrecés en català als mitjans? El cas de Zubizarreta és del tot lamentable. I, a més, no diu res quan parla. Tòpics i tòpics. I amb aquell to de veu tan anodí. Zubizarreta no lliga de cap manera amb el perfil Barça. És clar que el president, que la primera cosa que féu va ser anar-se'n a Extremadura a fer-se perdonar no se sap ben bé què, segurament tampoc.
@miquelcolomert
Proves
Proves
Provant, provant. Tan sols provant, de moment. Sembla que era ahir el dia que vaig escriure per primera vegada a la xarxa. Fou per impuls i gentilesa de Salvador Sostres i a la seva pàgina. Però fa ja 4 anys avui. Cert que la primera cosa que hi aparegué fou el 24 de desembre del 2006, però la finestra amb el meu nom començà el 25 de gener del 2007. 1.400 articles, o textos. Molta palla i alguna cosa sentida. I n'ha sortit un llibre que no es deu haver venut gaire. Estic molt agraït a tothom. Noto poc moviment, però, aquests darrers temps. No sé què passa. Com si la moral anés en hores baixes. Vingué, més endavant, ElMatiDigital dels escindits de Duran I Lleida que, per cert, encara dura. Meravella de sol i de fred aquest dia de Sant Pau que l'hora hi cau. No sigueu un no ningú. Sigueu alguna cosa. La meta és tenir metes. L'objectiu és tenir objectius. No sé ben bé on ho he llegit. Vaig néixer el 1952 i també em sembla que era ahir. Aquesta esgarrifosa deriva de tot a què donem el nom de temps. I tampoc no sé segur d'on ho he tret. He tingut la sort que a casa, els pares, no em van deixar de banda. No em van fer anar a treballar. Em van fer anar a estudi. Reivindico, per cert, aquesta expressió: ANAR A ESTUDI. Si el teu pare et deixa de banda, acabes essent un ressentit. I continuo sense recordar on ho he llegit. Ho tinc, tanmateix, anotat a la llibreta. Començo, doncs, a partir d'avui, a publicar allò que em passi pel cap en aquesta pàgina que duu el meu nom. Casa meva. Encara que sigui de lloguer. Recordo aquella gran mentida que cantava Sisa i que deia que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú. On vas a parar!